Biblioteca Marc de Vilalba de Cardedeu
19 h. Entrada lliure.
És possible crear robots capaços de sentir i expressar emocions? Podem fabricar màquines intel•ligents, amb voluntat pròpia? En cas afirmatiu, quina relació pensem que establirien amb nosaltres? Si tinguessin aparença humana, les podríem diferenciar de les persones? Per altra banda, si aquests robots tinguessin data de caducitat i poguessin arribar a descobrir exactament quan de temps d’existència els hi queda, com creiem que reaccionarien?
Basada parcialment en la novel•la de Philip K. Dick del 1968 ¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?, aquest film de Ridley Scott estrenat al 1982 es convertirà amb el pas del temps en una veritable pel•lícula de culte. En ell s’aborda una distopia situada a la ciutat de Los Ángeles al 2019, on trobem una societat en la qual el desenvolupament tecnològic en el camp de la robòtica i la enginyeria genètica ha permès crear humans artificials.
La brigada dels blade runners és un cos de la policia que té la missió especial de “retirar” als replicants (nom amb el que es refereixen per parlar d’aquests humans artificials) que, per la raó que sigui, han de ser eliminats. De fet, els replicants estan prohibits a la Terra, car alguns ja havien donat problemes amb anterioritat al rebel•lar-se contra els seus amos. Però això no impedirà que un grup de replicants que estan en un altre planeta decideixin venir a la Terra per intentar trobar a la persona que els va programar. Objectiu: aconseguir que els reprogramin, doncs han descobert que la seva vida finalitzarà dins de poc. Han estat dissenyats per existir quatre anys, i ja estan a prop de consumir-se.
Els replicants hauran d’intentar trobar al seu programador tot mirant d’evitar de ser trobats pels blade runners, i en particular pel més destacat dels agents de la brigada, en Rick Deckard, qui ja es trobava gairebé retirat, però que li encarreguen aquesta darrera missió. La pel•lícula destacarà tant per la complexa trama argumentativa i el seu particular ritme narratiu, que provocà inicialment una crítica molt diversa, com per la seva estètica postmoderna i nihilista, que crea una atmosfera decadent acompanyada de la música new age de Vangelis i d’abundant simbologia religiosa. Per tot plegat, un film imprescindible.