ALTRES DIMENSIONS 15
L’ajudant o la descripció de personatges desubicats en el propi entorn

“Un matí, a les vuit, un jove es va aturar davant la porta d’una casa solitària i d’aspecte elegant. Plovia. “Gairebé em sorprèn haver portat un paraigua”, va pensar. Perquè durant els anys anteriors no n’havia tingut cap”.

Així comença la novel.la L’ajudant, de l’escriptor suís Robert Walser, “un geni” segons els lectors que el coneixem bé, admirat per Kafka, Canetti, Musil i Zweig, entre altres, que va compartir el destí de molts genis: no ser reconegut en vida, dur una existència precària plena d’ocupacions subalternes i sòrdides, purament alimentàries, i morir en el més absolut anonimat (en el seu cas, mentre passejava; el van trobar estès damunt la neu, una mort realment poètica).

No fa gaire vaig descobrir que havia escrit un encantador llibre infantil, irònic i lleuger com la resta de les seves obres, L’home que no s’adonava de res, en què el protagonista és tan despistat que perd el cap i tot. En la novel.la autobiogràfica que tenim entre mans, tant l’empresari Tobler com el seu ajudant Marti (el que temps enrere no tenia ni paraigua) ens presenten dos models de personatge inadaptat, desubicat, d’algú que vol interpretar un paper en el qual no encaixa. L’empresari, pel fet de ser massa sentimental, generós i poc pràctic; l’ajudant, perquè té l’orgull d’un poeta que se sotmet servilment al seu amo perquè ha de menjar, però també perquè a la casa de Tobler troba un succedani de la família que li falta. Walser és un nen perdut (com el borratxo del seu antecessor en el càrrec), ho veiem en els seus records d’infantesa, quan evoca la malaltia mental de sa mare, però sobretot en la seva relació amb les dones, que sempre l’acaben renyant com un nen dolç però entremaliat. “L’ajudant” de Walser en el fons sent una necessitat desesperada de ser acceptat, i l’única manera que troba d’ajudar-se a si mateix és connectant amb la bellesa, com han fet sempre els romàntics, els Taugenichts, els inútils des d’un punt de vista estrictament utilitari i burgès però imprescindibles per fer que aquest món utilitari i burgès sigui més suportable.

L’escriptor finlandès Arto Paasilinna també és un especialista a retratar personatges desubicats, per exemple el seu Moliner udolaire, com l’anglès Jerome K. Jerome, en un to més lleuger i humorístic, en la seva divertidíssima Tres homes en una barca (per no parlar del gos), en què tres amics desmenjats organitzen una atzarosa excursió pel Tàmesi. Però les meves lectures m’han dut encara més lluny, fins al nord-americà Charles Bukowski. Bukowkski, escriptor declaradament autobiogràfic, també va ser un inadaptat i un romàntic a la seva manera, però la seva actitud era desafiant, bel·ligerant, sarcàstica, podem llegir a les seves novel·les Cartero o Factótum (protagonitzada en una adaptació cinematogràfica el 2005 per Matt Dillon) com durant molts anys va haver de treballar en les feines més diverses i absurdes per sobreviure. En el seu cas, tanmateix, un editor el va descobrir i això li va permetre viure de la literatura i arribar al seu públic en vida, no pas pòstumament. En llegir autors tan particulars com Walser, Paasilinna, Jerome o Bukowski i riure i reflexionar amb ells, és fàcil que sentim una identificació i una sintonia que va definir molt bé el mateix Bukowski:

“Quan la veritat d’algú és la mateixa que la teva i sembla que te l’estigui explicant només per a tu… això és fantàstic”.

Comparteix-ho...
Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedInEmail this to someone