ALTRES DIMENSIONS 16
Imatges que murmuren: Marion Fayolle i el llibre il·lustrat per a adults

D’entre totes les categories de llibres, una de les més incompreses és el llibre il·lustrat per adults. La primera reacció de qualsevol adult mitjà en trobar-se un d’aquests artefactes a les mans, és la d’encaixar-lo ràpidament entre els volums de llibre infantil o col·locar-lo a les mans d’algun nen que passegi per la vora.

Però el llibre il·lustrat pensat per a adults fa anys que reclama el seu espai a les llibreries dels menjadors de casa i a les mans de passatgers del tren. Autors joves de procedències diverses han trobat en aquest format un lloc on explorar les possibilitats narratives de text i imatge, creant llibres que exploren tant humor com tragèdia, servint-se del privilegi d’utilitzar la força narrativa de dos llenguatges poderosos: paraula i imatge.

Per què il·lustrar un text? Cal posar imatges a idees escrites, limitant així la imaginació del lector? És clar que no. I és per això que els bons llibres il·lustrats no es limiten a representar el que diu el text sinó que creen una narrativa paral·lela, on cadascú (Text, Imatge) hi té alguna cosa a dir. D’aquesta manera, el text ens pot parlar d’una cursa a través del bosc, on corredors s’esquincen la pell amb esbarzers i la suor calenta humidifica el sòl i mentrestant la imatge ens pot mostrar maduixes fregades sobre una torrada de pa sec, pluja sobre préssecs madurs o búfals en estampida.

A vegades, la imatge cobra tant de poder en si mateixa que acaba emancipant-se del text, creant així una d’aquestes rareses que són els llibres formats purament d’imatges (per a adults!). Un bon exemple n’és Les Coquins de la francesa Marion Fayolle. És un llibret petitíssim, com per dur amagat a la butxaca interior de l’abric, on una sèrie de personatges representen un seguit de situacions eròtico-surrealistes, una darrere l’altra.

vinyeta_Marion Fayolle
Entre les pàgines d’Els Entremaliats, tot tipus d’objectes quotidians s’interposen entre els cossos dels personatges sorpresos, que interactuen amb el que els és donat sense veure-hi altre sortida. Mentrestant, Marione riu des de fora els límits del paper, pensant en el que encara els espera als seus titelles dibuixats. En les seves pròpies paraules, confessa que li agrada tractar els seus personatges com a ninots i ballarins amb els quals jugar. I és això mateix el que revesteix les seves imatges de la distància necessària per a riure i aixecar una cella alhora. Els personatges són tan neutres que podrien aparèxier a les instruccions d’un llibret de muntatge de mobles o a les advertències d’aterratge
forçós dels avions. I aquesta ambigüitat crea prou espai per acollir l’espectador (o lector) alhora que ofereix la possibilitat d’observar el que passa des de fora. Podries ser tu, però és un ninot. Com explicar una anècdota pròpia com si l’hagués viscut un conegut, té aquest regust alliberador i refrescant que tant s’agraeix, a vegades.
Més enllà de l’humor fi, l’últim treball de Marione és una crònica autobiogràfica sobre la malaltia i mort del seu pare. Titulat La tendresse des pierres, descriu la lluita familiar fidel al seu parlar: amb certa distància, molta finor, i on hi cap, fins i tot, una mica d’humor.

Comparteix-ho...
Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedInEmail this to someone