ALTRES DIMENSIONS 19
Ser humà en l’era dels replicants. Sobre l’última ciència ficció. (II)

Blade Runner 2049 fa un pas més enllà respecte de l’original de Ridley Scott en l’exploració d’aquesta frontera entre els humans i les creacions que han fet a imatge seva. El final de Blade Runner presenta un món on l’empatia i els sentiments ja no són útils per a diferenciar què és una creació humana del que és una creació entre humans. La pel·lícula de Denis Villenueve reprèn el fil ideològic des d’aquest punt, quan la necessitat imperiosa de distinció de l’Altre només es pot dur a terme des d’una perspectiva biològica. Què diferencia, en últim terme, els humans dels replicants? Que els uns són nascuts de mare i els altres, fabricats. Ara bé, què passaria si hi hagués replicants capaços d’engendrar vida? I encara més complicat: en quina categoria cau un ésser nascut d’un humà i d’un replicant? I quan aquest procreï amb un altre humà, què? L’última frontera per a la tranquil·litat identitària dels humans s’esfondra.


Ex_Machina també col·loca el motor narratiu de la pel·lícula en aquesta nebulosa de dubtes, fent un èmfasi especial en el trajecte que va des de la convicció per part d’un home d’haver assolit qualitats divines al seu descens a la infrahumanitat. Les creacions del Nathan (Oscar Isaac), geni, magnat i megalòman que ens és presentat com l’alumne avantatjat de Silicon Valley, estan dissenyades per aprendre com funcionen les emocions a partir de la interacció amb d’altres humans.
Ara bé, si ho pensem bé, que no és a través de l’aprenentatge que els humans també desenvolupem les nostres emocions? Podríem dir que les androides de Nathan són creades per a acabar esdevenint humanes? Ex_Machina ens situa en el moment en el qual ja no som capaços de discernir si les emocions de l’androide Ava (Alicia Vikander) són una imitació perfecta de les emocions reals o si són reals. Caleb, el jove informàtic interpretat per Domhnall Gleeson, és convidat al fortí-laboratori de Nathan ignorant que ell mateix es convertirà en la versió de carn i ossos del test de Turing. Pel magnat Nathan, el pas definitiu que convertirà la intel·ligència artificial en humana, allò que farà que ell com a creador sigui més proper a Déu, és l’amor. Que Ava pugui estimar i ser estimada com a una humana més. Ex-Machina, a través de les entrevistes que Caleb va fent a Ava, acaba seguint l’esquema de les pel·lícules noi-coneix-noia. Caleb se sent fascinat per Ava. Se’n sent atret. Se n’acaba enamorant. Ara bé, i Ava? Pot passar pel mateix procés o és simplement una imitació del procés que veu en el seu interlocutor humà? I en el cas que pugui arribar a fingir l’amor fins al punt que resulta indestriable de la seva versió real, quina diferència hi hauria per Caleb i Nathan respecte de l’amor real?

Les preguntes dels títols més destacats de la ciència ficció semblen anar dirigides cap a la figura d’aquest nou diferent-Altre. En una primera instància. Perquè, en realitat, qüestionant com tractem aquest Altre de la resta d’humans (un Altre molt particular perquè es pot fondre en el Nosaltres i ser indistingible), ens estem qüestionant  mateixa del que és ser humà al segle XXI.

Comparteix-ho...
Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedInEmail this to someone