ALTRES DIMENSIONS 20
L’irresistible encant de l’autoficció

Fins fa poc desconeixia aquest terme, autoficció, neologisme creat el 1977 per Serge Doubrovsky (crític literari i novel·lista francès) per denominar un gènere que practiquen autors que, partint de la seva pròpia biografia, elaboren ficcions que tenen molt d’experiència viscuda, amb pinzellades d’invenció, fantasia i impostura. Després de Bukowski, he descobert una sèrie d’autors (Auster, Murakami, Nothomb, Fante) que, com ell, es caracteritzen per un llenguatge senzill i directe però en absolut superficial, i per una sorprenent originalitat.

 

 

 

 

 

Me pareció que enseñar francés seria el método más eficaz para aprender japonés. Dejé un anuncio en el tablón del supermercado”.

Així comença la novel·la Ni de Eva ni de Adán, d’Amélie Nothomb, que ens introdueix directament en l’acció, sense cap mena de prolegòmens. En aquest llibre, Nothomb explica, en primera persona i amb el seu nom, la seva relació amorosa amb un japonès, aquest cop sense cap mena de truculència, sinó amb un delicat sentit de l’humor que juga constantment amb el contrast entre dues cultures distants i exòtiques com són la belga i la japonesa, que conformen la identitat de la mateixa protagonista i escriptora.

L’obra es pot incloure dins de la categoria de novel·la de formació, perquè ens presenta un personatge a la recerca de les seves arrels (al Japó), que evoquen a Amélie records entranyables d’infantesa, tot i que la societat japonesa i les seves rígides pautes de comportament li resulten massa llunyanes i, davant del dilema entre seguretat i llibertat, acaba imposant-se la decisió de fer el seu propi camí.

En els seus llibres, Paul Auster s’endinsa en la pròpia biografia per explorar els seus fantasmes i els punts de vista canviants segons l’edat, des de la infantesa fins a la vellesa, sense deixar de banda els habituals secrets de família.

Al principio todo estaba vivo. Los objectos más pequeños estaban dotados de corazones palpitantes, y hasta las nubes tenían nombre”.

 Aquest és el començament màgic i prometedor de Informe del interior de Paul Auster, un retrat de la seva infantesa fins als dotze anys que recull la influència dels dibuixos animats de la televisió, les primeres lectures i el cinema de l’època.

Són autors que utilitzen un llenguatge tan directe que sovint resulta cinematogràfic, d’una força visual que transmet una gran sensació d’autenticitat. Així ens situa d’entrada Haruki Murakami en l’escenari de la seva After Dark, el relat nocturn de la trobada de dos joves que passen la nit esperant el primer tren del matí per tornar a casa:

El que veiem és la imatge d’una ciutat. Observem el paisatge des del cel, a través de l’ull d’un ocell nocturn que vola molt amunt”.

 

Tots aquests escriptors ens demostren que qualsevol anècdota és valuosa i tota experiència es pot convertir en literatura, que fins i tot les vides en aparença més banals tenen el seu interès, els seus moments de màgia i de bellesa, les seves sorpreses, i que tot depèn de la nostra mirada, com va dir Proust i com va demostrar el nostre Josep Pla al seu magnífic Quadern gris.

Comparteix-ho...
Share on FacebookShare on Google+Tweet about this on TwitterShare on LinkedInEmail this to someone