VI Edició, 2016

MICRORELATS3-300x179

Guanyadors de la VI edició del Concurs de Microrelats de Sant Jordi 2016 

El jurat compost per Alba Dalmau, Eva Baltasar, Raimon Portell i Ramon Monton han decidit després de llegir les 66 propostes presentades que els tres millors microrelats són:

 

Primer premi: Enriqueta Hernández Farell (Sant Hilari Sacalm)
El paranyer
Una fortor el precedia. Fortor a bèstia escorxada, a sang aglevada, a suor concentrada de setmanes vagant pel bosc sense canviar-se de roba. Reia satisfet, mostrant les fosques dents que li quedaven. Aviat arribaria a poblat, podria malvendre la seva collita de pells i ofegar la set de tants dies en aquell destil·lat de pell de patata que ho curava tot: el fred, la solitud, la misèria, fins i tot la fortor a mort.

Segon premi: Lara Belmonte Sentís (Cardedeu)
Quan encara no érem bèsties
Era el perfum de l’herba molla. Cada vegada que el respirava apareixia als seus ulls aquella mena de gruta, un passadís obscur que pertanyia a un altre món. Sobretot li passava a la primavera, quan la gespa creix amb ràbia sota el sol i el vent escampa la seva fragància arreu. Llavors, no hi havia res a fer: ella mai parlava en aquells moments. Era en un altre lloc, molt lluny d’allà. Jo sabia el que pensava, perquè una vegada m’havia confessat que l’olor de l’herba molla la transportava a la infància, quan encara no érem bèsties i sabíem estimar.

Tercer premi: Oriol Solà Prat (Igualada)
Complicitat a tres bandes
I s’ajau espaordit i apressat damunt la palla, a un pam de les potes dels bòvids i a tocar de les menjadores. Però les bèsties s’esveren. L’han delatat. “No em feu això, boniques”, els murmura amb la mateixa estima amb què cada matí les alimenta. I els promet meravelles: “demà doble ració si guardeu silenci”. L’anunci convenç: la quietud retorna a un estable que de seguida emmudeix. Després d’unes ullades escrutadores però infructuoses, el soldat abaixa el fusell i abandona la granja. Durant uns instants havia temut que el propietari l’hagués pogut enganyar i hi tingués el fugitiu amagat…

 

Aquest certàmen s’organitza des de la Biblioteca de Cardedeu i en col·laboració amb les llibreries d’aquest municipi: Badallibres, Compàs, Espai 31, Paperots i Àgora. Els guanyadors rebran cada un dels tres premis de 120€, 80€ i 60€ respectivament, en vals de compra per a cada una de les cinc llibreries col·laboradores. Enguany  han participat 42 persones que han presentat 80 relats dels quals 66 s’ajustaven al que es demanava a les bases. Recordem que les condicions de participació eren: Escriure un relat que no sobrepasses les 100 paraules i que dins el text hi hagués la paraula bèsties i/o meravelles. Ambdúes en referència  a la commemoració de l’any Ramon Llull.

Aquí podeu llegir tots els microrelats que s’han presentat. Els organitzadors d’aquest concurs agraïm la participació de les 42 persones que han aportat els seus relats i us demanem que no deixeu d’escriure, perquè la creativitat i les arts ens identifiquen com humans

Els tres elements
(Pseudònim: Cal Sastre)
Vestida amb una capa plena de puresa em rescatà aquella meravella amb una capa vencedora d’aquella maleïda bèstia amb una capa tenebrosa.

 

Visió
(Pseudònim: Arborícola)
Llu s’ull de sa bèstia en sa foscor, arran de mar, i cant. Ha sortit es sol!

 

Tot s’acaba
(Pseudònim: Siena)
Les bèsties ensumaren els propòsits dels seus adversaris i no deixaren d’estar a l’aguait i amb les urpes preparades. En quant un es distanciava una mica, era de seguida perseguit per impedir que s’atansés al meravellós objecte de desig. Tanmateix tot s’acaba. Piii, piii, piiiiiiiiii ! L’àrbitre assenyala el final del partit.

 

Cura
(pseudònim: Arborícola)
Sent sa bèstia dins jo. Escup i la llanç defora.

 

Instant
(Pseudònim: Putxinel·li)
D’un cop d’espasa m’escrius una rosa. Que bèstia!

 

De com desvestir-se i vestir-se
(Pseudònim: Coincident)
La bestia es vestia com una bèstia. Vaja, que no es vestia, la mala bèstia. I, és clar, al final la va tombar un refredat de cavall i la van haver de vestir.

 

La formiga que sabia massa coses
(Pseudònim: La mare dels ous)
Una formiga solitària travessa l’erm del menjador acabat de fregar. – On vas, bestioleta? – I tu, que ho saps on vas?

 

El retorn
(Pseudònim: Llegenda)
Estava navegant mar endins. De cop la bèstia s’alçà davant meu en forma d’aigua ferotge i em començà a absorbir dins seu fins que els meus ulls de color blau clar es van obrir descobrint de nou la realitat.

 

Estarem bé
(Pseudònim: Jo, l’Anna)
Primer diumenge de primavera i em desperto amb els xisclets dels falciots de bon matí. Quina meravella! Avui podríem anar a fer un passeig per la platja. Ahir ens vam barallar, però avui estarem bé. Pobre, és que va molt estressat i jo li exigeixo massa. Però va, no t’encantis, que li has de preparar l’esmorzar.

*S’aixeca del llit i, com pes mort, li cau l’úter al terra.

Sí, avui estarem bé.

 

La nit de noces
(Pseudònim: salvagora)
La casa dels oncles d’Andalusia on estiuejava de petit era una meravella, curulla de sants i de verges. Una talla, però, m’aterria amb els braços en creu i la sang regalimant–li del cor. La vaig fer retirar però els oncles, uns missaires il·luminats, em van anunciar que me’n penediria de gran.
Avui m’he casat amb la Marta i ara entrem al pis nou. L’agafo en braços, obro l’habitació i…
l’espant m’ha petrificat de cop i ella ha caigut a plom a terra. Al capçal del llit, esperant-nos amb els braços oberts, hi havia el Sagrat Cor andalús!

 

El joc de la vida
(Pseudònim: Escac al rei)
Tot començava sempre quan ja no hi havia res a fer. La ciutadella havia estat devastada, desmanegada per aquelles bestioles infernals anomenades nens…. Tots arribaven del mateix planeta Ludus-AntiDeuri. Amb les seves mirades adorables et feien creure que només volien jugar, però tenien poders fascinants. Tot ho regiraven, un dia descobries que el terra de la plaça s’havia convertit en una ‘tablet’ immensa, que l’Ajuntament era de gelat de xocolata, o que t’havien transformat l’ànima en cromo i l’havien canviat per una baldufa, o lletres… Per cert, ara sóc Scrable. Juguem?

 

Tortell
(Pseudònim: Esquitx)
El pallasso més estimat udola el seu “Que bèeeestiaaa!”, mentre els altres dos clowns rodolen i fan tentines per la pista del circ amagat al bosc. I aquell crit atàvic, allargassat i alegre, ens duu a passejar per uns instants fins als racons més meravellosos d’una infantesa que alguns ens resistim a abandonar del tot.

 

Vestit Transformador
(Pseudònims: Lolavers)
Faré un disseny galàctic amb teles de fòrmules astrals, que vestiran la fràgil nuesa d’un ànima perduda d’amor, al gegantí espai infinit, immens i concret, d’un cor enamorat. Será com un vestit de llum enlleurnadora que viatjarà a milers de quilòmetres per segon movent-se lliure, deslligat de principis condicionants, i arribarà a l’abisme dels sentiments naixents i ingenus on es crean les emocions primeres. Tal vegada el desamor envaeixi els cors perduts ara trobats i guarits amb el còsmic vestit, tot serà transformat en un món de meravelles i emocions renovades, disposadas novament, per estimar.

 

El destí
(Pseudònim: Estrella)
A primera hora del matí una àvia i la seva néta petita estan bocabadades de cara al mar. El sol rogenc dibuixa un llarg carrer reflectit en les aigües, que s’allarga fins l’horitzó. Quina meravella! Les barques de pesca arriben a la platja. La petita s’acosta amb la galledeta plena d’aigua. Els pescadors li posen un grapat de peixos, que es belluguen frenètics dins del petit espai. La criatura els mira, abraça la galleda i corre cap a la vora del mar…. Els deixa caure, contempla com s’allunyen i somriu feliç… Els ha retornat a la vida.

 

Foscor Trencada
(Pseudònim: Cal Mariquildo)
Quan la bèstia s’esbargeix en l’aire, la meravella del nou dia es reflexa amb forma d’alba entre mig de les muntanyes.

 

Converses creuades
(Pseudònim: Astaldë)
La mare mostra al seu infant una família de gats i li diu: -Què significa el seu miol? Seria meravellós poder-ho saber i comprendre. En aquell instant, la gata li diu al seu cadell: -No sé què deuen dir aquestes bestioles tan grans que ens estan mirant fixament, però millor que marxem. Gatet i infant es creuen les mirades, sense comprendre’s l’un i l’altre; el nen esclafeix una rialla i abraça la mare, mentre el gatet miola fugaçment i cerca la protecció de la gata que l’espera.

 

Stand by
(Pseudònim: Mapamundi)
Nou cents deu dies marcats al calendari. El pitjor han estat les nits. No hi ha on amagar-se. Aprens a odiar les parets, les escales que baixen al pati, les enraonies, les males mirades. Aquí tot està en stand by, passant sense passar. Però un bon dia ratlles el darrer número, fas l’últim recompte i reculls les coses. Ni mires enrere quan un funcionari anodí t’acompanya pels budells de la presó i amb un somriure mesquí et diu mentre obre la porta: Benvingut de nou al món de les bèsties. Encara que no estiguis preparat, ja han polsat el play.

 

Pare, PROU!
(Pseudònim: Jo, l’Anna)
Cada insult, com una bèstia d’urpes llargues i brutes, s’introdueix al meu esòfag esgarrapant-lo i infectant els òrgans que troba al seu pas. Cada insult m’extirpa el cor d’una estrebada per llençar-lo contra terra. I amb cada abús omples aquest buit amb milers d’estelles. El dolor de les punxades em farà companyia durant molt de temps

 

Submissió
(Pseudònim: Criptó)
La bèstia recula unes passes i s’atura. El pèl eriçat, els ulls esbatanats. Coneix la brillantor de l’espasa. Ja hi ha tingut alguna mala experiència. Podria arrencar a córrer i fugir, però la por la paralitza. L’home també té por malgrat que la bèstia no li fa res. Veu que decanta el cap, alça l’espasa i li travessa el coll.

 

Lliures
(Pseudònim: Mapamundi
Aquelles colònies familiars havien estat planejades sense gaire reflexió. Activitats a l’aire lliure, àpats en grup, habitacions multitudinàries, pudors i roncs. A priori, res de l’altre món. Però, mentre els nens jugaven i arrencaven tota mena de plantes per alimentar a dues vaques, una rossa i una altra negra, un pare, una mica perplex, va dir a la resta: – Us heu adonat que els nens no han demanat en cap moment de jugar amb el mòbil o amb la tauleta? No us recorda a quan érem petits i no teníem tantes andròmines? Ningú va badar boca. Somreien meravellats.

 

Jorn d’estiu
(Pseudònim: Thor)
Els dies, les setmanes, els mesos, els anys, el brumit dels cotxes, les vies aglomerades… havien fet de mi una fera intractable. Era una més, un rostre desdibuixat en el pas del temps. Disposada a agafar un tren que em portés allà on em van veure créixer, on vaig dir les primeres paraules i vaig obrir les portes al meu primer amor. Passejant per la petita calçada de terra, palpant el prat verd i formós d’un jorn d’estiu tot observant les petites gotes d’aigua desprès d’un regadiu, vaig aturar-me i al bell mig del camí s’esfumà la bèstia.

 

Anhel
(Pseudònim: Valentina)
Hi ha moments que no puc més, o així m’ho sembla, moments en què et deixaries anar surant sobre les ones, anant i tornat, anant i tornant fins que et deixessin estès a la sorra i allà, cap per amunt, gaudir de la meravella de no dir, no pensar, no justificar, no fer…, sols estar.

 

Un ésser especial
(Pseudònim: Roser)
Era una meravella de dona, alegra,  servicial eixerida…  Sempre estava a punt per donar-li un cop de mà a qualsevol que ho necessitava però, encara que la bèstia maleïda del càncer se l’hagi endut, i no puguem tenir-la físicament, sempre la  recordarem com una papallona voleiant sobre les flors.

 

Por a la paraula
(Àngela Soler)
Es difícil escriure, però cal intentar-ho una i mil vegades. Les idees ballen per la ment sense nitidesa més aviat borroses i denses, s’ han de saber ordenar. Sempre hi haurà el dubte de si aquestes històries ja han sigut explicades i molt millor relatades. Fa basarda exposar les paraules amb tota nuesa al desconegut que les observa i les vulnera per a ser jutjades. Però ho necessites i et poses a prova buscant veritats o mentides, i quan aflora allò que volies exclames: oh quina meravella!

 

Bassals als ulls
(Pseudònim: Cuc de terra)
Primer hi ficava el nas, de fet, és encara ara que el meu nas arriba abans que jo a tot arreu, després les galtes, les orelles, fins arribar a sucar-hi tot el cap. Comptava fins a quatre i encenia els ulls per veure les bèsties que s’amagaven sota del fang. Però avui, m’he fet gran i ja no fico el cap dins els bassals, ni encenc els ulls com abans, ara que ja sóc gran, els obro de bat a bat per omplir-los de llàgrimes que em fan fondre somriures, les prenc i faig caure cos avall, fins el bassal.

 

L’art de fer passar bou per bèstia grossa
(pseudònim: el sisè dit)
Va voler el Narrador de Llegendes que l’encisadora princesa s’enamorés del gloriós cavaller. Però mai va dir res de l’amor que el drac prodigava vers la princesa, i que no va triar una rosa pel vermell de la sang, sinó per la tija guarnida d’espines, com l’ànima dolguda d’aquella bèl·lua, que exhalant l’últim alè, va veure com aquell poca-solta arrossegà la princesa fins al seu cavall i la carregà com un sac de sorra, fugint per sempre més, la seva història.

 

Robots intel·ligents
(Pseudònim: Escarlata)
El món no seria el que és sense tantes “ments meravelloses” capaces  de descobrir  el foc, les paraules,  l’escriptura,  l’electricitat,  els medicaments,   la informàtica…
Com és possible, però, que amb tants mitjans i intel·ligència no hagin estat capaços d’eradicar moltes malalties greus i pràctiques tant egoistes i discriminatòries?
Ara que els robots no només s’utilitzaran per feines mecàniques sinó que sabran pensar, veig una  escletxa  d’esperança.  Si  els doten  de  cervells  lúcids i íntegres,  potser ells  trobin la manera d’acabar amb l’avarícia, la corrupción, l’explotació, les guerres…  i tambè,  sol·lució contra el cáncer i altres patiments i misèries.

 

Ramat
(Pseudònim: Esquitx)
Uns núvols arrodonits i flonjos, amb la capçada d´un blanc relluent i la panxa grisenca, circulaven com ramats de bèsties domesticades per la finestra. És l´únic record que em queda de la tarda en què vam acomiadar-nos d’aquella domesticitat de cotó fluix que ja no es podia anomenar parella.

 

Sabana
(Pseudònim: Esquitx)
Et meravelles del fet que les bèsties més salvatges i agosarades no són a la sabana africana, sinó als racons més inhòspits de tota ment humana.

 

Puff!
(pseudònim: Framiar)
No facis el que penses, es diu a sí mateix, poc convençut. Ni t’ho plantegis, pensa, mentre abaixa les escales i escolta per megafonia un anunci d’obra social de l’Ajuntament. No t’atreveixis, diu a la desesperada. Sense cap intenció de reprimir-la, deixa que una llàgrima que li cau, llisqui lliurement pel seu rostre mentre, decidit, xiuxiueja en veu massa alta que no pensi el que fa. I com aquell assassí fred i calculador, com qui no té res a perdre, es llança a la via just quan el metro entra a l’andana. “Bèstia!”, exclama el conductor abans d’endur-se’l per davant.

 

La menja inesperada
(Pseudònim: Astaldë)
Absort per la notícia, arriba a casa i fa l’únic que el pot distreure en aquell moment d’incredulitat: cuinar pels seus. Té una particularitat única per transformar aquelles bèsties grosses comprades a plaça en una menja delicada, deliciosa i que farà les meravelles dels seus comensals més exigents, les germanes, la parella i la mare. Amb el plat enllestit, té el temps just per deixar la taula impol·luta, eixugar-se la llàgrima d’enyorança i obrir la porta. Només un dubte el colpeix: com ho dirà?

 

Alebrije
(Pseudònim: Carles)
En Pancho Rodríguez ha dormit inquiet, ha tingut malsons i s’aixeca suant encara que és dos de novembre. La nit dels morts ha invocat la imatge de Maximbuctú, una bèstia satànica d’uns deu centímetres d’alçada, de fusta pintada en colors molt vius, amb ulls embogits, ullals aterradors i banyes que travessen la seva corona.
“Aquest matí – diu la ràdio – ha estat trobat mort el directiu de Petrolis de Mèxic, Carlos Sepúlveda. Segons ens informen no hi ha signes de violència ni indicis…” En Pancho mira Maximbuctú que sembla somriure sardònic. El desitjat  prodigi s’ha consumat. Ell també somriu.

 

El meu germà petit
(Pseudònim: Tata)
Els meus ulls van apuntar a través dels barrots, aquella bèstia movia les seves extremitats com si ballés. Bufava i treia saliva per la seva boca. Estava tota sola allà al mig de la nada, sense poder-se escapar. Em va fer llàstima, però no podia treure-la d’allà. Em vaig apropar molt més i de cop va començar a plorar. Vaig sentir molta angúnia, no sabia que fer. Així doncs, amb molta cura vaig entrar dins del bressol i li vaig fer carantoines. El petit va començar a riure i jo vaig entendre per què li deien que era un miracle.

 

Complicitat a tres bandes
(Pseudònim: Sam Esquius)
I s’ajau espaordit i apressat damunt la palla, a un pam de les potes dels bòvids i a tocar de les menjadores. Però les bèsties s’esveren. L’han delatat. “No em feu això, boniques”, els murmura amb la mateixa estima amb què cada matí les alimenta. I els promet meravelles: “demà doble ració si guardeu silenci”. L’anunci convenç: la quietud retorna a un estable que de seguida emmudeix. Després d’unes ullades escrutadores però infructuoses, el soldat abaixa el fusell i abandona la granja. Durant uns instants havia temut que el propietari l’hagués pogut enganyar i hi tingués el fugitiu amagat.

 

Gastràlgia
(Pseudònim: harwitum)
Fou el passat vint-i-dos de març que a Alfons Dedamier se li embossà l’excusat abans de que arribés l’albada. Es trobava indispost, una mala nit. S’aixecà sense saber si trucar a urgències pel mal de panxa o al fontaner per l’assumpte del vàter. Un soroll sec, que al principi confongué amb els recargolaments del seu estómac, l’alertà. Uns passos ferotges, de bèsties afamadades, pujaven les escales. Un miserable, proveït amb una moto serra, se li acostà. Alguns, atònits ho van titllar de crim. Altres, orgullosos, exclamaren que “ reculls el que sembres”. L’enterraren dissabte amb les seves màscares de pallasso.

 

Xahrazad continua la història
(Pseudònim: Pelegrí)
El soldà Xahriar es fica al llit amb el cap ple de bèsties, esclaves, mags i eunucs. L’endemà ha de matinar. Arriba el visir. El soldà no l’escolta, badalla, li diu que faci el que li sembli. Arriba l’hora de les audiències. Xahriar està tan fatigat que li fa una plantada a l’ambaixador del regne veí. Necessita fer una migdiada. Quan es desperta, el visir li informa que el rei veí li ha declarat la guerra i ha ocupat una província. A Xahriar no li importa. S’apropa la nit. Xahrazad continua la història.

 

La criatura del bosc
(Pseudònim: Astaldë)
Passeja pel bosc inhòspit que hi ha als afores del poble: arbres centenaris, bestioles de tota mida i colors, niu de llegendes per generacions de vailets, històries meravelloses. De sobte el veu, al costat del roure, verdós i petitó, com li havien dit de xic, acompanyat de la dama blanca i misteriosa, però ara ja és gran i no hauria de creure en aquestes rondalles explicades a la vora del foc. Decideix córrer cap a ells i desaparèixer en un món de fantasia.

 

Batecs d’esperança
(Pseudònim: Laibi)
Caminava neguitosa, el cor li bategava a cent per hora. De repent una trucada la va alleujar. Era el seu marit qui la trucava per desitjar-li que passés un bon dia. Allò li va fer adonar que en l’actualitat era una dona feliçment casada amb una persona meravellosa que l’estimava tal com era. I és que, tot i que els fantasmes i les bestieses del passat en certs moments encara feien acte de presència, amb coratge havia refet la seva vida tornant a encendre l’espurna de la felicitat.

 

El nen que estimava un tigre de peluix
(Pseudònim: Astaldë)
El pare parlava amb el fill sobre el seu peluix més estimat, un tigre siberià. -Tothom et dirà que els peluixos no es poden moure com les bèsties que veiem al bosc i al camp. -Sí, sempre estan quiets. -És veritat, però tenen quelcom meravellós. -I què és? -Hi pots parlar, hi pots jugar, els pots estimar. -Però ells parlaran amb mi, jugaran quan vulgui i m’estimaran? -Tothom et dirà que no, però si ho vols i hi creus, ho podràs fer sempre.

 

Quan encara no érem bèsties
(Pseudònim: LaRouse)
Era el perfum de l’herba molla. Cada vegada que el respirava apareixia als seus ulls aquella mena de gruta, un passadís obscur que pertanyia a un altre món. Sobretot li passava a la primavera, quan la gespa creix amb ràbia sota el sol i el vent escampa la seva fragància arreu. Llavors, no hi havia res a fer: ella mai parlava en aquells moments. Era en un altre lloc, molt lluny d’allà. Jo sabia el que pensava, perquè una vegada m’havia confessat que l’olor de l’herba molla la transportava a la infància, quan encara no érem bèsties i sabíem estimar.

 

Agraïment
(Pseudònim: Esquitx)
Les corbes insinuants d´una musa van visitar-me al capvespre, mentre assajava el subtil art de l’observació a ull nu dels últims rajos de sol fonent-se amb la muntanya. Aquella bèstia meravellosa, mai abans al meu abast, em regalar la idea per aquesta novel•la que avui heu premiat.

 

No defalleixis
(Pseudònim: Pep Grill)
Sabia que no estava sol. Ho pressentia. Finalment, un dia, afaitant-se, va descobrir l’intrús. Fou al mirall, mentre es mirava. No sabia si meravellar-se o esglaiar-se per allò tant bèstia. Era ell mateix però carregat d’anys. Era ell, sí, però en una edat futura. El seu reflex va mirar-se’l amb simpatia i comprensió. Aquell altre jo va atinar a gargotejar unes paraules en el baf del mirall abans d’esvair-se: “Enhorabona, finalment podem viatjar en el temps!. Manca polir la comunicació entre els dos presents, però aquí em tens. Soc tú, en el futur. No defalleixis”

 

La cua
(Pseudònim: Retallderoba)
Trasbalsat, no podia dormir de cap de les maneres, ben desvetllat, potser li mancava alguna cosa més, però no volia tenir mals pensaments. Per fi, va sortir, va anar al bar de l’hotel, prendria una aigua mineral, i qui sap, potser trobaria alguna cosa més? No hi havia ningú. Darrere la barra, una veu sorneguera li diu.
-Teniu mala cara, senyor!.
-Sí, he sopat aquí al costat i qui sap …,
-Ah!, això deu ser l’estofat de cua de brau amb gambes.
-Jo sóc antitaurí, no menjo aquestes bèsties, – va dir fent-se el purità.

 

Cavaller
(Pseudònim: un de tants
La bèstia que ens té atrapats
no menja sembrats ni prats,
es passeja insolidària
trepitjant tots els verals,
farcellot de panxa plena
i d’ulls clucs a tants de mals.

L’egoisme més ferotge
nia injectat en vena.
No cal que endinseu l’espasa
en aquest cor de fireta.
Què us sembla si comenceu
per ensenyar-li de lletra?

 

Afany de felicitat
­­­(Pseudònim: David)
A la fi he pogut lliurar-me de la sensació abassegadora que comporten els maltractaments d’un bèstia, tot i encara patir malsons. He aconseguit trencar les cadenes que m’unien a un matrimoni ominós. Gràcies a Déu de mica en mica he sabut redreçar la meua vida al costat d’un home que em respecta i m’estima per damunt de tot. Malgrat la recança d’un passat dissortat, el meu cor ha revifat de bell nou i a hores d’ara batega cofoi de joia en un meravellós afany de felicitat.

 

El paranyer
(Pseudònim: D. Boone)
Una fortor el precedia. Fortor a bèstia escorxada, a sang aglevada, a suor concentrada de setmanes vagant pel bosc sense canviar-se de roba. Reia satisfet, mostrant les fosques dents que li quedaven. Aviat arribaria a poblat, podria malvendre la seva collita de pells i ofegar la set de tants dies en aquell destil·lat de pell de patata que ho curava tot: el fred, la solitud, la misèria, fins i tot la fortor a mort.

 

Bestiari
(Pseudònim: Abat Isalguer)
Quina meravella és aquesta serp alada amb potes. S’entortolliga àvidament en el tronc ferm mentre contempla la quimera que s’atansa amb el cap de donzella, el cabell solt, les potes de lleó, el cos de cabra i la cua de drac. L’esguarda bé i no n’endevino massa les intencions: li llançarà un cant de sirena amb la llengua bífida o s’esmunyirà per evitar l’encontre amb una bèstia massa perillosa per ella? No us ho puc pas dir perquè ja són les set i tanquen el monestir. El proper dia començaré la visita pels capitells.

 

Res
(Pseudònim: Tetxuonline)
Ja no teníem res. Res quedava de nosaltres entre aquelles parets. Els nostres cors bategaven diferent. Mentre les bèsties del remordiment omplien totes les esquerdes i l’ànsia i la por ens obligaven a seguir endavant. Els records es consumien en cada paraula que sortia dels nostres llavis. I les meravelles de la vida viscuda entre els dos s’ofegaven en la soledat del moment que omplia l’habitació. No hi va haver temps per més. La vida va marxar lliscant entre les meves mans, mentre l’acomiadava amb un petó als llavis.

 

bèsties encobertes
(Pseudònim: Cardina)
La majoria quan pensem amb una bèstia pensem amb un ésser feroç, salvatge, atroç i famèlic. No ens enganyem. Existeixen unes bèsties molt pitjors que aquestes… Aquelles que incentiven violència i guerra entre pobles. Aquelles que esgarrapen els somriures dels infants per sempre, aquelles que maltracten les dones per frustracions pròpies latents. Les que sembren angoixa i pors per diferències religioses, les que permeten que famílies senceres dormin sense un sostre digne. Totes aquestes porten màscara. Es camuflen entre tots nosaltres. Són molt cruels. Són bèsties encobertes.

 

Obre els ulls
(Pseudònim: Pit Roig)
Meravella és aquella abraçada en un moment de tristor. Meravella és aquella posta de sol després d’un càlid dia d’estiu. Meravella és aquella trucada després d’un llarg dia de solitud. Meravella són les rialles de felicitat dels nostres fills. Meravella és la remor de les onades. Meravella és aquell petó. Meravella és aquell encontre d’un vell amic. Meravella és… Són tantes coses! Només cal obrir els ulls. Només cal obrir el cor.

 

Vaig ser jo
(Pseudònim: Miam)
Feia temps que intentava modificar el volum dels objectes i aquell dia, ho vaig aconseguir, amb un préssec. El vaig acréixer deu vegades i això suposava no passar gana mai més… Però en obrir-lo per comprovar que no havia perdut les seves propietats comestibles, aparegueren aquelles bèsties, també gegants. Immòbil contemplava aterroritzat les tisoretes, movent perillosament les seves pinces mentre pujaven per les parets del laboratori. Fins que les vaig perdre de vista, quan sortiren per la finestra

 

Espectacle únic
(Pseudònim: Escarlata)
Ahir, al capvespre, asseguda a la butaca, llegint, cara a la finestra, vaig gaudir d’un espectacle  bestial, una meravella:  contemplar les mallerengues menjant cucs, recolzades en els ferros de la reixa.

 

La bèstia que portem a dins
(Pseudònim: Framiar)
Mirant el preservatiu que al final ha decidit no posar-se, es vesteix amb els calçotets que acaba de trobar perduts enmig el mar de llençols que ara dibuixa el seu llit. Ella, encara despullada, se’l mira i, simulant un tímid somriure, intenta reprimir una llàgrima que li comença a lliscar per la seva galta encara vermella. Ara, bèsties tots dos. Cordant-se, orgullós, el cinturó amb força, atura la seva mirada en els ulls, cada cop més brillants, d’ella: – Estàs bé, mare? Diu, encara excitat.

 

Tatuatge
(Pseudònim: Escarlata)
Estimava tant a aquella petita bèstia que es va tatuar la seva foto a la mà esquerra, per no oblidar-la i poder explicar a tothom, com de meravellosa era.

 

Salma
(Pseudònim: Escarlata)
Els pares li explicaren que havia de ser forta i resistir el cansament. Va sortir amb la seva motxilla a l’esquena, cantant meravellada. Aviat arribarien a un nou món sense por, sense guerra…
La Salma  ahir va  complir nou anys. Les nits,  abans de ficar-se a la tenda,  on  mal dorm  fa quaranta dies,  mira la lluna i demana un desig. Després somia: un radiant sol primaveral s’escola per la finestra,  que dona al jardí, de la casa on viuen. No té fred ni gana… S’adorm bressolada pels brunzits de milers d’insectes: petites bestioles que pul.lulen per les flors.

 

Bèsties
(Pseudònim: Guiomar)
La sala està plena de cares desconegudes que mostren l’estigma de la malaltia. Mocadors de diferents colors que volen amagar el dolor. Alguns amb gràcia, altres deixats anar de qualsevol manera, mostra inequívoca de l’humor de la propietària quan de bon matí ha de sortir al carrer. Ells no en porten, de mocadors. També en això són més lliures. Arriba en silenci. Discreta, jove, ben vestida i amb un bonic mocador a joc. Trista i amb els ulls plorosos, uns ulls molt clars, quasi transparents a causa de les llàgrimes que segur han vessat. Les bèsties tampoc l’han respectada.

 

Sats què?
(Pseudònim: xicranda)
En aquell tombant de la vida li estava canviant la visió de les coses; se li havia obert una mirada panoràmica. Semblava contradictori el fet que aquesta mirada naixia d’una quietud interior, però alhora se sentia amb una gran energia, una força viva que s’enfocava cap a una activitat intensament vital i digna de la primera joventut.
–Que bèstia! –va pensar. Amb tot això, temia que se li acabés el duro massa aviat, i es delia per veure tot el món: cada racó, cada atmosfera habitada, rotundes meravelles…
–Sats què? – es va dir–, em vendré els somnis per comprar-me experiències.

 

Blau
(Pseudònim: Retallderoba)
Era ajagut a la sorra, a prop dels aiguamolls. Davant del mar blau i del cel blau, mirava la línea recta de l’horitzó, que separa tènuament aquells elements, i es preguntava què s’amaga darrere la llunyania. En aquell moment, potser li hauria agradat saber pintar tota la gama de blaus, poder descriure amb paraules aquella meravella o ser científic per entendre com l’ energia de la llum del sol i les estrelles creen l’espectre dels blaus. Però l’agut xiscle de la gavina volant, el va distreure d’aquella abstracció.

 

Per qué
(Pseudònim: Escarlata)
cada dia, a l’alba, sortia a saludar el sol  i donar gràcies per la seva  meravellosa vida plena d’amors i projectes.  L’amor pel marit, el fill, els pares, tants amics, i la seva  carrera. Això era abans que aquell bèstia, circulant a dos- cents quilòmetres  hora,  envestís el cotxe en què circulaven el  marit i el nen, camí de l’escola.
Ara no pot sortir d’un pou fosc i profund, on només hi han llàgrimes i incògnites, sense resposta.

 

Quan tot cau
(Pseudònim: Framiar)
Assegut a la sorra de la seva platja, aquella que no era artificial, que estava feta per pensar, contemplava com, a l’altra banda, el sol anava caient, lentament i peresós, darrere les muntanyes vermelloses que sempre li havien recordat al seu avi, que no va conèixer. Interrompent-lo amb una veu trencada, li va preguntar que, si es pogués quedar amb només una cosa d’aquell paisatge, quina seria. Dissimulant el somriure que li provocava l’obvietat de la resposta, va dir, sense pensar-s’ho dos cops: -Amb el vent; amb el meravellós vent.

 

Bach
(Pseudònim: Retallderoba)
Poses confiança en la vida, i ell ho havia fet. Havia aprofitat el temps, s’havia esforçat, i havia triomfat, pensava. Avui, emocionat per aquella meravella de la cantata de Bach que estava assajant amb el cor, sentia com li bategava el seu cor. Es va esmunyir cap a la sortida. Volia arribar a casa, esperava conèixer la sorpresa amagada d’aquell sobre tancat. L’obre. El destí li ha fet una mala jugada. Amb la sort girada, decideix posar fi al cos xuclat per la bèstia. I un instant després, només queda el finestral obert de bat a bat.

 

La creació
(Pseudònim: Nit)
LLuïa en el panel un seguit de bestioles totes elles arrenglerades, pulcrament situades una al costat de l’altra .La seva bèstia interior les havia condemnat a conservar la seva bellesa, els seus cossos meravellosament distribuïts restaven importància a la seva possible ànima: -Per què ho fas això ? , va recórrer d’una ullada el seu petit bestiar i no es va respondre. -Bestieses! només va dir, en veu baixa, només fas que bestieses! I mirant el sostre, ja embogit, va ser capaç de capturar tanta criatura en un instant.

 

Fent amics
(Pseudònim: Lluna i Plutó)
Si l’Alícia hagués estat al país de les bèsties i no al de les meravelles, hauria entrat de cap a El llibre de la selva, per aconseguir al preu que fos el número de mòbil del Baloo. Aquell ós tenia tota la pinta de ser dels que cada matí enviaven un WhatsApp amb un missatge divertit, optimista o adient per començar el dia amb vitalitat. I, si no, el veia capaç d’enviar-li algun vídeo seu, cantant la cançó amb la qual va esdevenir més famós que en Mowgli, o gairebé. El bon humor era, a qualsevol país, meravellós.

 

Ara em toca a mi
(Pseudònim: Jonega)
Estic a la sala d’espera. Avui he hagut d’anar al dentista. Tremolo de por, però no tinc més remei, m’hi ha de fer alguna cosa… el dolor és bestial. M’el traurà o em matarà el nervi?, no ho sé, però totes dues coses em fan esgarrifança. Aquesta dona que ha arribat és una “mal educada”. no ha dit ni bon dia!.S’ha assegut i està enganxada al mòbil, ni aixeca la mirada. És com si el món fos dintre del seu aparell… li esclafaria!. El soroll de les eines s’intensifica quan criden el meu nom.

Gràcies per compartir!
Share on Facebook19Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Pin on Pinterest0Share on LinkedIn0Email this to someone