Laia Molins, ballarina de claqué, formada a Catalunya i als EEUU en jazz flamenc, clàssic, modern solfeig i percussió. Ha participat en diferents espectacles i companyies. Dirigeix la seva companyia de dansa, REM amb l’espectacle “L’estació”, ”Des de l’associació” “Tot pel claqué”, organitza des del 2002 el “ Festival de claqué de Barcelona” Professora l’escola Núria Ventura de Sant Celoni.
Molts historiadors de la dansa estan d’acord que el claqué va néixer al voltant de l’any 1800 amb l’arribada a Amèrica dels immigrants irlandesos (i europeus en general) i dels esclaus provinents de l’Àfrica. En gran part, les influències europees van contribuir amb l’elegància i la tècnica de peus, i les africanes amb el ritme, encara que amb variacions segons l’època, el lloc i la intensitat.
Com el jazz, el claqué és producte de l’adaptació que va fer el Nou Món del Vell, i d’una necessitat de comunicació. Això li ha permès ser més que un ball, és sobretot un llenguatge, que durant els anys trenta va arribar a convertir-se en el ball més popular de Nord Amèrica.
