ALTRES DIMENSIONS 18
Ser humà en l’era dels replicants. Sobre l’última ciència ficció (I)

L’estrena de Blade Runner 2049, dirgida per Denis Villenueve i seqüela de Blade Runner, és una excusa immillorable per indagar com el cinema reflecteix les inquietuds que ens generen les infinites possibilitats de la ciència i la tècnica del segle XXI. Per fer-ne un anàlisi de campanya, agafem el díptic Blade Runner i confrontem-lo amb els dos títols de ciència ficció que han generat més rius de tinta darrerament, Ex_Machina (Alex Garland, 2014) i la producció televisiva Black Mirror (creada per Charlie Brooker, 2011-2017).

Els dos títols esmentats es relacionen amb el díptic Blade Runner perquè posen damunt la taula preguntes similars davant l’abisme que la ciència ha obert just davant nostre. La pregunta comuna podria ser: què és la humanitat –entenent-la no com l’agregat d’éssers humans sinó com la condició d’humà– tenint en compte que aquesta humanitat es pot trobar més enllà dels éssers humans que, tradicionalment, n’eren els seus únics custodis. Aquesta pregunta es presenta amb tota la seva força en el metratge final de les dues cintes de Blade Runner: en la de Ridley Scott, el replicant Roy Batty (Rutger Hauer) salvant de la mort el seu perseguidor, Rick Deckard (Harrison Ford), en un acte de pietat pel qual se suposa que no estava programat; en la de Denis Villenueve, i no entro en detalls assumint que no tothom la deu haver vist, en un gest similar del personatge replicant que encarna Ryan Gosling.

Tant a Ex_Machina com a Blade Runner, però també en alguns dels contes-episodi de Black Mirror –en especial temporada 2 episodi 1 i temporada 3 episodi 5–, el conflicte narratiu principal gira al voltant de la delimitació d’aquesta humanitat, ja sigui per l’aparició de noves classes d’infrahumans (pobres, criminals, refugiats i també outsiders tecnològics…), ja sigui per l’aparició d’intel·ligències artificials que aconsegueixen superar el test de Turing, o que fins i tot el posen en ridícul. Per als humans que habiten aquestes ficcions, és inassumible que uns éssers creats a imatge seva puguin arribar a passar per un d’ells. Que arribin a competir-hi des del punt de vista moral. Que, fins i tot, aquestes creacions esdevinguin més «humanes» que els propis humans. Blade Runner l’encerta de ple en posar aquesta frontera en els sentiments.

Les creacions de la pel·lícula de Ridley Scott, els replicants, produïts amb l’objectiu de ser esclaus sense que la societat hagi de sentir remordiments o llàstima («Esclar, si no fos perquè els necessitem no haurien vingut a la vida!», imaginem que argumenta el ciutadà mitjà), es diferencien dels humans perquè no estan dotats d’empatia. No se’ls ha programat per sentir res. A la seva «placa base» no hi ha aquesta funció. En teoria. Tanmateix, es tracten d’éssers dotats de memòria. I la capacitat de recordar els fa desenvolupar emocions que s’assemblen perillosament a les emocions humanes. Però els humans no en surten indemnes, perquè, paral·lelament, i a força de tractar de manera brutal, inhumana, sí, uns éssers que es comporten humanament, veuen com es va minant la seva pròpia
humanitat. Allò que havíem creat per a sentir-nos déus ens acaba enfonsant a l’autèntica infrahumanitat.