Recomanacions

 

Altres Dimensions 58
Nits blanques per llegir

Recomanació de Corina Oproae

Fotografia: Tjerk Van Der Meulen

A hores d’ara, la literatura nòrdica ha deixat de ser equivalent de novel·la negre. Fa una anys, però, els noms més coneguts eren els dels suecs Henning Mankell i Stieg Larsson. I encara que noms com Jo Nesbø, Camila Läckberg o Lars Kepler, són habituals a les llibreries, també trobem propostes allunyades del gènere negre com les del noruec Karl Ove Knausgård, o la del suec Jonas Jonasson. Enllà del noms més aviat comercials, hi ha ben poca cosa, sobre tot en català. Aquesta absència que pateix la literatura traduïda a Catalunya, la ve a omplir una editorial nova amb el suggeridor nom de Nits Blanques, dirigida per l’escriptora Mònica Bate.

Els primers dos llibres que Nits Blanques va publicar el 2020, van ser La casa de la veranda cega de Herbjørg Wassmo, una espècie de Rodoreda noruega, como ben diu l’editora, i Una balena anomenada Goliat, de la jove autora finesa amb arrels romanesos, Cristina Sandu.

El que tenen en comú aquests dos llibres que inauguren la proposta editorial és una evident intensitat poètica de la narració que farà gaudir el lector i un cert trencament en les expectatives que pot tenir, si parteix de la imatge actual de dos països com Noruega i Finlàndia.

Al llarg de la seva vida, Brossa va arribar a compondre més de 1.500 poemes visuals. Alguns d’ells els podem trobar a plena llum del dia, com el Monument al llibre que hi ha a la cruïlla entre Gran Via i Passeig de Gràcia, l’escultura de lletres soltes que diuen BARCINO a la plaça de la Catedral o un haiku gegant, anomenat Les formigues, al passeig del Born. Amb els seus poemes objectes (com la màquina d’escriure que en comptes de paper, escup serpentines) Brossa feia aparèixer la màgia en els objectes més vulgars i quotidians, seguint la línia de l’art pobre, però sempre amb un missatge clar al darrere.

Després de la segona guerra mundial, Noruega no era el país ric i avançat que és ara. La casa de la veranda cega ens apropa a través de la mirada d’una nena, la Tora, filla d’un soldat alemany desaparegut, el món que va deixar la guerra a un indret allunyat i feréstec d’aquest país nòrdic, amb la seva pobresa, les seves frustracions i la vida allunyada de la felicitat i en continua lluita per la supervivència.

En el cas d’Una balena anomenada Goliat, el trencament ve del fet que el lector no trobarà una novel·la ambientada directament a Finlàndia. L’Alba, una jove de pare romanès i mare finesa, que treballa com a intèrpret per als immigrants romanesos de Hèlsinki, ens endinsarà en un mosaic narratiu que inclou els seus records d’infantesa a Vila Roja, el poble dels seus avis paterns, la historia i la vida a Romania de la segona meitat del segle XX, tot això trenat dins d’una bellíssima atmosfera de llegenda, ja suggerida en el títol.

Vaig tenir el privilegi d’escriure el pròleg d’aquest llibre, per tant us convido de nou a apropar-vos a la balena Goliat, que és no tan sols un leitmotiv emprat per facilitar l’estructura narrativa de la novel·la, sinó també una metàfora molt potent, que simbolitza una època fosca d’un passat que no podem oblidar, tot i que ara només projecta les seves ombres sobre el nostre present.

 

Altres Dimensions 57
POESIA VISUAL: de Simmias de Rodas a la publicitat actual

Recomanació d’Alba Dalmau

“La poesia visual no és un dibuix ni una pintura, és un servei a la comunicació”, deia Joan Brossa.

Brossa, en el seu dia, ja va intuir el poder de la imatge i la capacitat de transmetre un missatge en un simple cop d’ull. I no és això el que busca la publicitat amb el poc temps d’atenció que disposa del lector o l’espectador?

Vegem algunes característiques de la poesia visual: sorprèn, emociona, fa somiar, fa pensar, deixa espai a qui la mira, deixa empremta en la memòria, satisfà a qui la mira perquè la comprèn, és directa, cosifica la realitat, és modesta en els mitjans, és una síntesi màxima, té sentit de l’humor i és eclèctica. Hi esteu d’acord?

Els orígens de la poesia visual els devem a Simmias de Rodas (300 a.c), un poeta i gramàtic grec que un dia se li va ocórrer fer una cosa tan estranya com dissenyar uns poemes anomenats Carmina Figurata, on els versos es disposaven de manera que la forma tingués a veure amb l’objecte que mencionaven. Així doncs, els tres primeres poemes visuals (més concretament, cal·ligrames) eren unes ales, un ou i una destral.

Cal fer un salt, ni més ni menys, de vint-i-tres segles (entre l’escàndol de l’urinari de Duchamp i la publicació, un any més tard, el 1918, del llibre Calligrames de Guillaume Apollinaire) per veure el terme poesia visual normalitzat.

Mentrestant, inspirat pel rebombori que va provocar Duchamp en treure de context un urinari, ficant-lo a dintre un museu i dient “Això és art perquè jo ho dic”, a Catalunya s’estava forjant un poeta visual que superaria al mateix Duchamp pel que fa a projecció internacional i compromís social: Joan Brossa.

Al llarg de la seva vida, Brossa va arribar a compondre més de 1.500 poemes visuals. Alguns d’ells els podem trobar a plena llum del dia, com el Monument al llibre que hi ha a la cruïlla entre Gran Via i Passeig de Gràcia, l’escultura de lletres soltes que diuen BARCINO a la plaça de la Catedral o un haiku gegant, anomenat Les formigues, al passeig del Born. Amb els seus poemes objectes (com la màquina d’escriure que en comptes de paper, escup serpentines) Brossa feia aparèixer la màgia en els objectes més vulgars i quotidians, seguint la línia de l’art pobre, però sempre amb un missatge clar al darrere.

L’homònim madrileny de Brossa, i bon amic seu, és Chema Madoz. Madoz, conegut també com el poeta dels objectes, utilitza elements quotidians, els treu del seu context o els manipula i, d’aquesta manera, aconsegueix imatges d’una gran potència simbòlica.

I a on desemboca aquest breu recorregut? Doncs en la publicitat i en dissenyadors gràfics com Javier Jaén, un dels publicistes actuals més ben valorats que aplica amb gran enginy la poesia visual en portades de revista o a la publicitat, no només amb l’objectiu de vendre un producte sinó, també, de fer-nos pensar amb un simple cop d’ull.

Si us ha interessat aquest article, també us interessaran aquests llibres:

* Brossa, Joan. Poemes visuals. Edicions 62. 2001
* Brossa, Joan. Poemes transgredits. Nórdica libros. 2019
* Madoz, Chema. Chema Madoz. La Fábrica. 2012
* Jaén, Javier. Greetings from Javier Jaén studio. Counter-Print. 2020

 

Altres Dimensions 56
Resignificar la memòria

Recomanació d’Alícia Molina

Parafrasejant Calvino diria que, davant la invitació que us faig de llegir l’última novel·la d’Hélène Gestern, El olor del bosque, aviseu familiars i amics que no us busquin, que tindreu tots els dispositius desconnectats, que durant uns dies (el que trigueu a devorar les gairebé 770 pàgines) estareu immersos en un viatge en el temps que us deixarà fora de la realitat quotidiana, que a prou feines si us en recordareu que teniu un cos físic que necessitarà menjar, beure, dormir i fer alguna que altra evacuació íntima, i que us esperin a la tornada amb un te o un cafè i amb unes orelles expectants de tot allò que vulgueu compartir: sigui la sensació de buit que provoca el final d’una experiència plena, siguin les memòries personals que ha pogut despertar la lectura, sigui la magnificència narrativa o, potser, el silenci provocat per una espècie de síndrome d’Stendhal.

És possible trobar tots aquests atributs en una sola obra, us preguntareu i la resposta és una afirmació tan gran com la ploma de l’escriptora. Gestern ens convida a anar enrere en el temps quan a la protagonista, la historiadora Élisabeth Bathori, li encomanen una investigació a partir d’unes cartes datades durant la I Guerra Mundial. A partir d’aquí se li obre un món fascinant que compartirà amb el lector alternant la seva història personal amb la descoberta d’uns personatges que ens fan travessar portes en què la intriga, l’aparició de fotografies de guerra, de diaris encriptats… van teixint una trama sòlida sobre el negatiu d’un immens retrat narratiu que, a mida que hi anem traspassant per les diferents portes, ens en va revelant bocins fins que acaba mostrant tota la imatge positivada de la història.


GESTERN, Hélène
El olor del bosque
Periférica & Errata naturae

I tot això ho fa amb un tramat perfecte en què barreja diferents gèneres narratius que li proporcionen a la novel·la un ritme àgil, addictiu, en què van apareixent personatges que ens van portant del passat al present sense adonar-nos-en, a través d’una prosa clara i directa que sap dosificar de manera subtil i que ens capbussa en la intriga per tal d’assaborir a petits xarrups la descoberta d’unes històries oblidades en el temps.

És difícil no deixar-se dur per l’eufòria que provoca una bona lectura i, alhora, ser prudent de no fer cap anticipació narrativa, però estic convençuda que recomanar El olor del bosque és una aposta segura perquè toca temes universals en què siguem d’on siguem, ens apel·len a tots com ho fa el fet de parlar de la guerra, l’amor, el sentit de lleialtat, les empremtes que deixem en la vida, el sentit de la justícia… o de com la memòria pot resignificar allò que ha caigut en l’oblit.

 

Altres Dimensions 55
Bradbury tindria cent anys

Recomanació d’Assumpta Margenat

Quan Ray Bradbury va escriure el principal gruix de les obres de ciència ficció, els escenaris de les històries eren marcians: les muntanyes, la vegetació, els deserts… En aquell moment encara no es parlava de la Lluna com un lloc proper i assequible, i el planeta Mart va ser el pretext per a la descripció de paisatges electritzants, sers vius sorprenents i una crítica decidida a l’autoritarisme i a l’absurd de la vida a la terra.

Ara que es parla de Mart com un destí a considerar, ens estranya que Bradbury ja l’adoptés com a tema dels seus contes i, en canvi, no s’hagués enamorat de la lluna, que té tanta tradició literària. Però no va ser fins més tard que Kenedy va prometre la lluna als nord americans per ensenyar les dents als russos i l’escriptor potser no s’ho va creure.

Bradbury tenia una gran devoció per la literatura clàssica, la dels grecs, la dels romans… i s’havia passat mitja vida a les biblioteques. “Si toques una biblioteca, em toques l’ànima”, havia escrit. Era la seva alimentació, la seva respiració i el seu projecte. I va tocar el cel amb la brillant idea de fondre les obres literàries amb persones rebels que s’aprenien un llibre de memòria.

Farenheit 451, l’obra que Truffaud va dur al cinema l’any 1966, ens explica precisament això: la revolta d’una gent que, amagada al bosc, memoritza una obra  amb l’únic objectiu de recitar-lo i ensenyar-lo a un jove aprenent. La resistència a la destrucció de la cultura que està en perill. L’amor al coneixement més divers. La salvació de la humanitat. Un s’aprenia Stendal, l’altre Plató, un altre Stevenson. Tota una biblioteca viva amagada al bosc.

Bradbury va estar molt a la vora de les noves ficcions desafiants que van introduir sobretot els escriptors llatinoamericans on no es tractava només de subvertir alguna llei de la física a l’estil Juli Verne, sinó que es tractava d’alterar la realitat en el seu sentit més radical. Com en L’homeil·lustrat, on els tatuatges del cos del personatge et conviden a fondre’t en la multitud de contes que expliquen aquelles línies sobre l’epidermis. Un home que narra històries a través de la seva pell, un home embolicat en literatura.

Quan a la pel·lícula Farenheit 451 el personatge de Julie Christie fa el paper de dona despersonalitzada, abduïda per una societat sense valors, crida l’atenció l’escena on ella, des del sofà de casa, conversa sense cap problema amb el presentador d’un programa de la televisió que s’està emetent, saltant-se qualsevol principi conegut de l’espai-temps. Era d’un gran atreviment.  I ara nosaltres ja estem fent coses similars amb tota normalitat.  Ves per on: ja hi som.

 

Altres Dimensions 54
Ciència ficció actual en català

Recomanació d’Albert Pijoan

Dèiem en l’anterior article que de ciència-ficció en català fa anys que se n’escriu, tot i que més que d’autors de gènere hauríem de parlar d’incursions puntuals en el gènere per part d’autors inquiets. Hem vist que la tendència es comença a transformar a partir dels vuitanta, però que no és fins al canvi de segle (i de mil·lenni) que podem començar a parlar de relativa equiparació a altres literatures.

Aquesta evolució ve per un reajustament més profund de l’ecosistema literari català. La Societat Catalana de Ciència-Ficció, que es constitueix l’any 1997, fa de trencagels; la segueixen iniciatives editorials molt diverses, la creació de blogs, associacions i revistes, canvis en la consideració de determinada crítica, premis a obra inèdita i obra publicada i, el més important de tot, un públic àvid de ciència-ficció en català que fins fa pocs anys es veia obligada a acostar-se al gènere en castellà o anglès principalment.

Dins de les iniciatives editorials recents, és de justícia fer una menció especial a l’única col·lecció en català que segrega per raó de gènere, la col·lecció Ciència-Ficció de Pagès Editors, on es publiquen autors catalans i traduïts tant clàssics com contemporanis de manera regular des de l’any 2000. L’editor de la col·lecció fins a l’any 2019 va ser, naturalment, Antoni Munné-Jordà. Durant la primera dècada del segle XXI es constitueixen algunes revistes que publicaran conte de gènere en català, com Les Males Herbes, llavor de la futura editorial homònima, CatarsiFreakcions. A partir del 2010 es fa un pas més enllà, i neixen una sèrie de petites editorials que tenen la voluntat de publicar títols de ciència-ficció de manera més o menys assídua, com Mai Més, Chronos, Raig Verd o la ja esmentada Males Herbes. Totes aquestes editorials comparteixen la premissa de recuperar en català els clàssics del gènere, publicar autors catalans que fins aleshores no tenien cabuda en el circuit i mantenir-nos al dia dels corrents internacionals. De manera paral·lela es va produint un cert reconeixement crític i acadèmic, amb una fita rellevant com és la publicació de l’antologia de gènere Els altres mons de la literatura catalana, del catedràtic de literatura catalana contemporània de la UAB Víctor Martínez-Gil.

Tot plegat facilita que es produeixi un fet que en la literatura catalana només s’havia donat de forma anecdòtica: que apareguin autors amb una obra principalment o, en alguns casos, exclusivament bolcada en la ciència-ficció o la ficció especulativa –també és notable que la majoria d’aquests autors combinen la novel·la o el relat per adults amb la literatura infantil i sobretot juvenil de gènere, tot i que alguns d’ells han acabat especialitzant-s’hi, com Montserrat Galícia–. Ens referim a autors com Carme Torras, Enric Herce, l’enyorat Víctor Nubla, Jordi de Manuel o Salvador Macip entre molts altres. I aquí rau la diferència més destacada, en aquest «entre molts altres». La llista d’autors del gènere d’aquests últims vint-i-cinc anys és molt més àmplia que la dels cent anys anteriors. Un senyal que la ciència-ficció i, més globalment, els gèneres de la inventiva viuen un moment dolç en les lletres catalanes..

Per saber més coses dels títols clàssics del gènere a casa nostra haureu de viatjar al passat i llegir l’article anterior.

Imatge: vectorpouch/freepik
 

Altres Dimensions 54
Ciència ficció clàssica en català

Recomanació d’Albert Pijoan

El col•lectiu Ofèlia Dracs, format per una llarga nòmina d’autors entre els quals hi trobem Miquel Desclot, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Margarida Aritzeta o Isidre Grau, va publicar sis reculls de contes entre els anys 1979 i 1994. Executaven un programa: oferir gènere en català. Van fer reculls de literatura de terror, eròtica, negra i fins i tot gastronòmica. L’any 1985 van publicar Essa Efa, el volum de ciència ficció.

La veritat és que en català, de ciència ficció, la poca que se n’havia publicat havia estat convenientment soterrada en els recomptes històrics. A més a més, si entenem la ciència ficció en un sentit restringit, és a dir, el gènere que posa al centre l’especulació tecnològica i res més, el còmput de títols es redueix encara més. Una possible explicació a aquest buit podria ser que durant l’eclosió, consolidació i popularització del gènere, des de finals dels anys trenta fins als seixanta, la literatura catalana tenia altres maldecaps; i com que anava necessitada de prestigi no podia malgastar el temps a fer simple “literatura d’evasió”. Les cometes hi són per alertar del tòpic: és cert que hi ha una ciència ficció entregada al pur entreteniment… com n’hi ha en tots els gèneres, fins i tot el drama. El circuit català trigaria a adonar-se que la literatura de gènere, ciència ficció o qualsevol altre, pot ser tan seriosa i tan “literària” com aquella que enganyosament no s’identifica amb cap gènere.

Si agafem l’accepció més generosa de la ciència ficció (qualsevol narració especulativa o d’anticipació que inclogui o no l’element tecnològic), sí que podem espigolar un catàleg d’obres bolet a partir del qual imaginar una tradició. Hi inclouríem títols com Homes artificials de Frederic Pujulà (1912), Retorn al Sol de Josep Maria Francès (1936), El cronomòbil de Pere Verdaguer (1966), La ciutat dels joves d’Aurora Bertrana (1971), Andrea Víctrix de Llorenç Villalonga (1974) o Memòries d’un futur bàrbar, de Monsterrat Julió (1975). En la majoria d’aquests casos, les obres de ciència ficció són incursions puntuals nascudes de la curiositat d’autors dits «literaris». Però el nom que tothom té al cap en parlar de ciència ficció clàssica catalana és Manuel de Pedrolo. Hem de fer constar que la seva producció especulativa va més enllà de Mecanoscrit del segon orígen (1974): hi podem comptar novel•les com Trajecte final (1975), Aquesta matinada i potser per sempre (1980), que era la que considerava la seva obra preferida, Successimultani (1983) o Crucifeminació (1986).

El recull d’Essa Efa va ser un símptoma: la ciència ficció en català als vuitanta deixava de ser una raresa. Dit mercantilment, hi havia demanda però no oferta. No obstant això, encara quedava molt de trajecte per poder dir que s’havia consolidat. En aquesta empresa de cristal•lització destaca una figura per damunt de la resta: la del vilanoví Antoni Munné-Jordà. Com a autor, com a arqueòleg literari i antòleg (el seu llibre Narracions de ciència-ficció: antologia de 1985 és primordial), com a impulsor d’iniciatives com la Societat Catalana de Ciència Ficció, com a divulgador i estudiós del gènere… No és estrany que Munné-Jordà hagi acabat publicant a Males Herbes, una editorial creada el 2012 amb el propòsit d’omplir el buit de la literatura de la inventiva contemporània en català.

Però per saber més coses del moment actual haureu de viatjar al futur i llegir el següent article.

Imatge: vectorpouch/freepik
 

Altres Dimensions 53
Poesia per a petits i grans

Recomanació de Raimon Portell

Encara no saben parlar i ja han rebut un bany reiterat de poesia. Rimes, cançons de bressol, moixaines, la poesia els envolta. Salta miralta, escarabat bum-bum, ton pare no té nas, la lluna la pruna, aquest és el pare, a la una sol i lluna…, una pluja constant ha anat estovant el terreny més fèrtil.

La construcció del llenguatge arriba acompanyada de carícies i rodolins. I qui no en sap és perquè no vol. Cada llengua en té centenars i segur que a la biblioteca disposen de reculls de qualitat o, si no, es pot recórrer al fabulós Jochs de la infància de Francisco Maspons y Labrós, edició de 1874 que es troba sencer a Google Books. Aquest llibre pot servir per crear un barem: va sobrat qui coneix més de 100 a 200 tonades, de 50 a 100 seria correcte i menys de 50, necessita millorar.

Però massa sovint tot això s’acaba així que els enviem a l’escola. Si no s’hi para atenció, un bon dia entren a classe i es troben amorrats als poemes de J. V. Foix, o de Verdaguer, o de Vinyoli, i s’hi estampen sense entendre res. I aleshores en fugen com de la pesta, perquè aquesta poesia a més arriba acompanyada de dates, moviments artístics, estructures mètriques i conceptes elevats..

Sort que no sempre és així. La poesia és present a moltes escoles. Els mestres saben que, entre les primeres rimes i la poesia per a adults, n’hi ha molta que serveix de pont i permet mantenir i potenciar aquest gènere, i jugar amb la paraula ben col·locada, la sorpresa d’una imatge, el gust d’un bon recitat. Per ajudar a fer aquest camí tenim un munt d’autors que s’hi ha dedicat amb professionalitat insubornable: Lola Casas, Miquel Desclot, Joana Raspall, Fina Girbés, Enric Larreula, Ricard Bonmatí… I també en podem trobar amb la firma de Miquel Martí i Pol, Pere Quart, Joan Salvat Papasseit, Josep Carner…

En podeu trobar una magnífica selecció a Poesies amb suc sota la batuta de Miquel Desclot o a l’antologia Plouen poemes!, que han recollit Vanesa Amat, M. Carme Bernal i Isabel Muntañá. Un cop llegits, anotats, apresos, repassats i paladejar, ja no s’hi valen excuses. Qui no regala poesia és perquè no vol, que diuen que hi ha gent per tot.

 

Altres Dimensions 52
Escriure és memòria

Recomanació d’ Alba Dalmau

Ja ho deia Joyce: “La imaginació no és altra cosa que l’elaboració dels records. La imaginació és memòria”. Així doncs, si escriure és recordar, la memòria és l’eina primordial per a qualsevol escriptor de ficció.

Els records fan que cada escriptor sigui únic, tant per les experiències acumulades al llarg de la seva vida com per la manera en què les recorda. En el llibre La maldita intervención del autor, Ernesto Sabato ho explica molt bé. Sabato ens diu que ens imaginem un arbre. El mateix arbre el pinta l’artista francès realista Jean-François Millet, que pretén capturar la realitat com si es tractés d’una fotografia; i després el pinta Vincent Van Gogh, que com a bon postimpressionista, el plasma deformat segons la seva mirada. Serà la inevitable irrupció de l’artista en l’objecte el que farà que l’arbre de Van Gogh sigui infinitament superior al de Millet. Per què? Doncs perquè el de Van Gogh serà el retrat de la seva ànima, mentre que el de Millet quedarà reduït en una admirable demostració de tècnica.

Aquest exemple és per entendre que cada experiència es percep d’una manera diferent en la memòria personal; i que la subjectivitat, en l’art, és allò que dóna valor a l’artista i fa que sigui únic i original.

Què tenen en comú Kurt Vonnegut, Paul Celan o Irène Némirovsky? Doncs que els tres eren escriptors i que els tres van viure l’horror de l’holocaust. La diferència, però, és que cadascun va agafar els seus records i els va convertir en una història particular, la seva, perquè com deia Ray Bradbury: “En el món només hi ha una història: la teva”.

Vonnegut, que va ser soldat a la Segona Guerra Mundial i viure en primera persona les conseqüències del bombardeig de Dresden, va escriure Escorxador-5, una novel·la delirant que combina sàtira, comèdia negra i ciència-ficció i que fa servir un protagonista de ficció, Pilgrim, a qui abdueixen els ovnis i el traslladen a un planeta on és exposat en un zoo com a exemple de la raça humana. Des d’allà, Pilgrim té fortes al·lucinacions sobre alguna cosa terrible que li va passar en el passat, els bombardejos de Dresden.

Celan va transformar els seus records en versos i d’aquí va sorgir el seu poema més famós, Todesfuge escrit en la llengua dels seus botxins i que retrata el sentiment de buidor i patiment en veure com els seus pares morien en els camps de la concentració i la societat s’anava convertint en un monstre que el perseguiria fins al seu suïcidi.

I Némirovsky, que va morir en el camp de concentració d’Auschwitz, va deixar un manuscrit que, anys més tard, va descobrir la seva filla a dins una maleta. Es tractava de Suite francesa, una de les primeres novel·les a parlar de la vida a França durant la invasió i l’ocupació alemanya a França. Amb aquesta novel·la l’autora va voler fer un retrat clar i intel·ligent de la desaparició d’una França que amb la Segona Guerra Mundial va deixar d’existir.

L’escriptura són els records de cada autor transformats segons el punt de vista, el narrador, la mirada i la selecció concreta de la informació que cada autor decideix narrar o ocultar, i és que memòria i creativitat són dos termes inseparables, dues mans que treballen alhora i que s’alimenten l’una a l’altra.

Premeu sobre les portades per comprovar disponibilitat del document.

 

Altres Dimensions 51
Misery o la desgràcia de ser famós

Recomanació de Ramon Monton

Sèneca va escriure que la fama és horrible perquè depèn del judici de molts. Dalí, en canvi, va dir que el més important és que parlin de tu, tant és que sigui bé com malament. Ser famós no només és cansat, com demostra el fet que els Beatles acabessin volent deixar de ser-ho, abandonar el seu rol estereotipat lligat a les frustracions i les expectatives de les masses per recuperar la seva pròpia individualitat, sinó que pot esdevenir perillós, com exemplifica l’assassinat de John Lennon, del qual recentment ha fet quaranta anys.

Stephen King és un dels autors que millor han explorat l’anomenat “terror psicològic”. Em va impactar especialment l’adaptació de Stanley Kubrick de la seva novel·la The Shining (El resplendor), no només per la temàtica —un escriptor que es torna boig per un excés de solitud—, sinó sobretot perquè trencava un dels tòpics de tota la vida, ja que els fantasmes no hi desapareixien amb llum elèctrica.

Misery és una novel·la de Stephen King d’aquest gènere publicada el 1987. A l’obra, Paul Sheldon, un escriptor d’èxit d’una sèrie de novel·les romàntiques ambientades a l’època victoriana, decideix matar el seu personatge protagonista, Misery Chastain, en una última novel·la anomenada El fill de Misery, perquè vol reorientar la seva carrera literària, escriure obres més serioses i obtenir el reconeixement de la crítica, no només èxit comercial, i comença una novel·la completament diferent que titula Fast Cars. Mentre torna cap a casa amb el cotxe pateix un greu accident enmig d’una tempesta de neu a la muntanya i es desperta en un llit en una casa desconeguda, on en té cura una dona infermera amb evidents problemes mentals, Annie Wilkies, que afirma ser “la seva admiradora número u”. Paul Sheldon, aïllat del món i incapaç de moure’s perquè té les cames trencades, queda en mans dels capricis i els violents canvis d’humor de la seva cuidadora-segrestadora, que l’obliga a redactar una novel·la en què ressusciti el personatge de Misery Chastain.

L’any 1990, Rob Reiner en va fer una excel·lent adaptació cinematogràfica —lloada per Stephen King— que manté la intriga de la història sense ser tan truculenta com la novel·la i inclou personatges com l’agent literària i un entranyable xèrif local que no apareixen a l’obra de King.

És un antecedent directe de Misery l’obra de John Fowles El col.leccionista (1963), que va servir també de base el 1965 per a una adaptació cinematogràfica de William Wyler, amb un gran impacte entre el públic. El protagonista, Frederick Clegg, és un home solitari, gris i tímid que col·lecciona papallones i està obsessionat amb Miranda Grey, una estudiant d’art a Londres, però no té prou valor per dirigir-s’hi. Finalment, la segresta i la tanca en un soterrani que té preparat com la seva nova llar.

Totes dues obres es poden interpretar com paràboles de la dependència que impliquen les relacions tòxiques, i fins i tot qualsevol tipus de dependència, com la de les drogues.

 

Altres Dimensions 50
Cavalls salvatges de Jordi Cussà

Recomanació de Núria Busquet

La nostra literatura és tan petita i en canvi tan prolífica, que quan el sol se’n va a dormir, mai no està prou segura d’haver valorat com caldria molts dels seus escriptors. Un d’aquests no prou valorats, tot i que és, a dreta llei, un autor de culte, és Jordi Cussà, un berguedà prolífic, autor, entre altres, de Cavalls salvatges, publicada en segona edició revisada a Edicions L’Albí el 2016.

Cavalls salvatges és una de les poques novel·les en català que s’endinsen en el submón marginal dels addictes a l’heroïna dels anys 80 i 90. Es tracta, en paraules de l’autor, d'”una novel·la sobre el dolor de l’addicció i de no poder abandonar l’heroïna: s’explica des dels ionquis que no se’n van sortir”. La novel·la no només crida l’atenció pels temes que tracta. L’estructura formal és ambiciosa i Cussà fa servir recursos molt interessants: un cor de veus que desfilen per la narració i que la fan calidoscòpica i molt agradable per a la lectura, o poemes i cançons de l’època, que ens situen en el context. Cavalls salvatges és una novel·la de transgressions i de matisos, de capes. I, a més, té una segona part no oficial, molt més optimista, Formentera Lady, publicada a LaBreu el 2015 i que és ja a la quarta edició.

Ens trobem davant d’una obra mestra de la nostra literatura, un clàssic modern on no hi sobra ni hi falta res: el món que descriu l’autor té tot el que demana un lector per mantenir-se enganxat a la novel·la: un/s protagonista/es que estimes i odies a parts iguals, un tema universal i una concreció poc sovintejada: la droga i les classes baixes han parlat poc en català, la qual cosa no vol dir que no existissin, simplement no s’havien explicat. És un retrat molt visual i gens optimista d’un món particular en una llengua viva, clara i gens pensada. Cussà fa de la llengua un vehicle i l’utilitza amb absoluta llibertat, començant per la puntuació, i passant per les expressions, o les frases llargues i breus, segons s’escau. Una novel·la d’extrems que és també un goig per a la lectura, un diàleg entre la vida i la mort i tot el que hi ha entremig.

Els qui no coneixen Cussà, quedaran meravellats; els que ja el coneixen, saben de què parlo.

 

Altres Dimensions 49
Mundo Mutante de Richard Corben i Jan Strnad

Recomanació de José Miguel Álvarez Benítez

Finals dels setanta. La majoria de lectors de còmic que venien de Tintín, les publicacions d’humor de Bruguera i els superherois de l’editorial Vertice de sobte es topen als quioscs amb una revista que canviaria la concepció que fins al moment tenien del mitjà: 1984. La revista era l’edició hispana de la publicació homònima editada als Estats Units, on es publicaven històries autoconclusives i també serialitzades, moltes d’elles produïdes per l’agència barcelonesa “Selecciones Ilustradas”, fundada per Josep Toutain als anys cinquanta. D’entre totes aquelles històries, brillava amb llum pròpia “Mundo Mutante”, un relat de supervivència ple de cruesa protagonitzat per Dimento, fill d’un món postapocalíptic on tan aviat podies passar de depredador a delícia gurmet.

Aquella història estava escrita per Jan Strnad i dibuixada per Richard Corben, dos autors que provenien de l’escena del còmic underground nord-americà i la publicació de fanzins (contracció de fan magazins, o sigui, revistes no professionals fetes per fans). Aquest origen, a diferència del de la majoria dels seus companys de publicació que ja es van iniciar a la indústria professional, fa que tant “Mundo Mutante” com la resta de la seva producció destaqui per la seva desvergonyia, la seva frescor i la manca de por a l’hora d’experimentar tant gràficament com narrativament.

Els carrers, els edificis, les botigues, els ponts i els cafès de la ciutat de seguida aconseguiran captivar al nostre protagonista, en Gil. La seva fascinació per París, però, no sembla ser compartida per la seva promesa, la Inez, qui resta més indiferent a l’encant de la ciutat. Un dia, quan el Gil va de tornada en direcció al seu hotel passejant tot sol, succeirà un fet absolutament sorprenent. De sobte, al girar per un carrer, Gil es troba en el París dels anys vint del segle passat, podent així entrar a formar part de les reunions dels artistes bohemis que pul·lulaven pels locals nocturns de la gran ciutat del moment.

La serialització de “Mundo Mutante” es fa patent a la seva lectura en àlbum. Dimento va encadenant actes fins que descobrim qui és i que és el que amaga el seu món. Pel camí es creuarà amb tota mena de bestioles famolenques, de personatges esbojarrats i fins i tot amb una parella còmica involuntària amb la qual comparteix un running gag que li dona un toc d’humor a l’obra. Dimento és un ésser innocent en un món on això és un valor a la baixa, i no és estrany que, a mesura que avança la lectura, el lector empatitzi amb ell.

Gràficament, l’obra és espectacular. Corben juga amb la llum, l’ombra i sobretot el color per donar vida a vinyetes quasi fotogràfiques. A més a més, Strnad li cedeix prou espai al guió perquè pràcticament cada escena tingui un ritme cinematogràfic. Per assolir el grau d’espectacularitat que impregna el seu estil, Corben va desenvolupar una complicada tècnica que consistia a elaborar les pàgines no com un original únic, sinó que treballava cadascú dels quatre colors d’impremta per separat, fet que li permetia tenir un major control del resultat final. Això es reflectiria amb molta més força en obres posteriors com “Den” o “La caída de la casa Usher y otros relatos de Edgar Allan Poe”. “Mundo Mutante” és una excel·lent forma de conèixer l’imaginari de Jan Strnad, però sobretot és una magnífica introducció al grafisme de Corben. El seu estil sorprendrà el lector novell que, de ben segur voldrà conèixer la resta de l’obra de l’autor, tràgicament desaparegut a finals del 2020. Llegir “Mundo Mutante” és un perfecte homenatge a un autor que marca un abans i un després de la història del còmic.

 

Altres Dimensions 48
Midnight in Paris del director Woody Allen

Recomanació de Joan Méndez Camarasa

Si poguessis escollir, en quina època i en quin lloc t’hagués agradat viure? Quines persones del passat escolliries per tenir una estona de conversa, si tinguessis l’oportunitat de viatjar en el temps? Quins esdeveniments històrics hauries volgut presenciar en directe in situ? Ara que ja ho has pensat i decidit, et proposem que reflexionis sobre per què has escollit aquests i no d’altres. Què ha sigut el que ha guiat la teva elecció? Què hi ha en ells que desperta el teu interès? Què et diuen de tu mateix, els teus valors, la teva pròpia manera d’entendre tot plegat: el sentit de la vida, les relacions humanes, la recerca de la felicitat…?

Estrenada el 2011, aquesta film de Woody Allen és una comèdia romàntica amb un guió extraordinari, motiu pel qual va ser guanyadora d’un Globus d’Or. La pel·lícula va estar nominada a 4 premis Òscar, entre ells el de millor pel·lícula, millor direcció, millor direcció artística i millor guió original, i seria aquest darrer el que finalment es va emportar. La història es centra en un jove americà que marxa de viatge a París durant uns dies amb la seva núvia, acceptant ambdós la invitació dels pares d’ella, que han d’anar a la capital de França per temes de negocis.

Els carrers, els edificis, les botigues, els ponts i els cafès de la ciutat de seguida aconseguiran captivar al nostre protagonista, en Gil. La seva fascinació per París, però, no sembla ser compartida per la seva promesa, la Inez, qui resta més indiferent a l’encant de la ciutat. Un dia, quan el Gil va de tornada en direcció al seu hotel passejant tot sol, succeirà un fet absolutament sorprenent. De sobte, al girar per un carrer, Gil es troba en el París dels anys vint del segle passat, podent així entrar a formar part de les reunions dels artistes bohemis que pul·lulaven pels locals nocturns de la gran ciutat del moment.

Aquest estrany i surrealista viatge en el temps es repetirà cada nit que el jove decideix tornar sol a l’hotel. En el mateix coneixerà una noia que li cridarà l’atenció. Ella també sent fascinació per una època anterior a la seva, però en el seu cas la seva mirada es dirigeix cap al segle XIX. Segons Gil es vagi endinsant en aquesta nova dimensió de la seva existència, s’anirà adonant que la seva relació amb la Inez no té futur car allò que apassiona a cadascun d’ells és massa diferent i no comparteixen res que sigui veritablement essencial.

 

Altres Dimensions 47
Mary Oliver: instruccions per viure una vida

La poeta nord-americana, Mary Oliver, nascuda el 1935 a Maple Heights, Ohio, guanyadora del premi Pulitzer (1983) i coneguda a Catalunya per l’encert de Godall Edicions (Ocell Roig, 2018), reverencia dos mons que de vegades es intersequen i d’altres es sobreposen. Son el món natural i el món de l’escriptura. Ho fa poèticament en cada llibre i de manera més explícita en Upstream (“A contracorrent”), un magnífic recull d’assaigs publicat el 2016, on reflexiona precisament sobre la seva relació amb la natura i amb la paraula escrita. No hi trobarem però una clara divisió entre poesia i assaig. Qui tingui la possibilitat de llegir aquest llibre, veurà de seguida que no hi ha divisions per a la persona que escriu aquestes reflexions. Les cinc parts del llibre son veritables poemes en prosa que, una a una, permeten al lector establir connexions amb poemes que ja coneix de l’esmentat Ocell Roig.

Alguns dels assaigs parlen de la infantesa, moment de descobrir les meravelles del món natural i de la figura literària que tant influiria en la seva poesia (i en la seva vida!), el germà que, com ella mateixa diu, mai va tenir, el gran poeta de la modernitat. A Ocell Roig ja ens assabentem de què la poesia de Walt Whitman és un motor que la fa avançar sempre “a contracorrent” (upstream), tot intentant vèncer allò que hi ha de convencional i d’abans establert a la vida. Ens ho diu en un poema; no hi ha res al món que pugui canviar el seu amor pel fantasma de Whitman  (i d’Emerson), qui no competeix amb “el cel blau d’un matí d’estiu”, sinó que comparteix lloc i importància a la seva vida i a la seva poesia. I és així com arribem a conèixer més a fons la natura (i l’escriptura) que la poeta habita i estima.

Dins d’aquesta visió neoromàntica de la poesia, els éssers, els animals i la natura estem tots interconnectats “som xais i som fulles i som estrelles i el mateix estany lluent i misteriós”.  I de nou, si ens parla dels llacs i de l’oceà, del bosc i dels camps, dels ossos i dels xais, ens parla també d’Emerson, de Poe, de Wordsworth que li van ensenyar no tan sols l’ofici d’escriure, sinó també l’ofici de viure amb senzillesa, amb intel·ligència, amatent a tot allò, clar o fosc, bo o dolent, que la vida ens té preparat perquè gaudim i perquè celebrem.

Aquests escrits, reflexions sobre la natura i sobre l’escriptura viscudes amb intensitat, son la seva manera particular de fer decantar la balança cap a l’alegria de viure, d’aconseguir que la poesia actuï en nosaltres, els lectors, de la mateixa manera que va actuar en la poeta allò que va provocar la indefugible necessitat d’escriure.

I el que ella escriu emana autenticitat i saviesa. Precisament per això i amb tot el dret del món, a un dels poemes  d’Ocell Roig ens dona aquestes “Instruccions per viure una vida:”

“Para atenció.

Meravella’t.

Digues-ho.”

 

Com si fos un poema, la vida. O com si el poema fos la vida. Fem-li cas!

 

 

Altres Dimensions 46
Manderlay del director Lars von Trier

Recomanació de Joan Méndez Camarasa

Per transformar la societat en què vivim, segurament és imprescindible dotar-se d’una bona dosi d’optimisme i d’idealisme. Ara bé, és possible fer-ho sense caure en una certa ingenuïtat? Podem fer efectius els nostres somnis d’un món millor des de la bonhomia? Quin poder es necessitaria tenir i com s’hauria d’exercitar per tal d’afavorir una convivència més lliure, justa i fraternal? Al cap i a la fi, la major part dels éssers humans que viuen encadenats, desitgen realment ser alliberats i haver de viure d’una altra manera?

La pel·lícula Manderlay del director de cinema danès Lars von Trier i va ser estrenada l’any 2005, com a segona entrega de la trilogia “USA: Terra d’oportunitats”, que va començar amb l’exitosa Dogville, i que en teoria conclourà amb el rodatge de Wasington, encara que aquest darrer film sembla que està ajornat sine die. En Manderlay Lars von Trier manté l’estètica minimalista i teatral de la primera cinta, amb parets imaginàries i divisions dels espais pintades al terra. Tanmateix, a diferència de Dogville, en aquest ocasió pel que fa a la taquilla la recaptació va ser un absolut fracàs.

“Manderlay” és el nom de la plantació situada a Alabama on arriben la Grace (la protagonista del primer film, ara interpretada per l’actriu Bryce Dallas Howard enlloc de la Nicole Kidman) i el seu pare, acompanyats d’uns quants homes armats que estan al seu servei, després d’haver cremat el poble de Dogville. A Manderlay funciona el treball amb esclaus negres, encara que feia ja 70 anys que en teoria havia desaparegut l’esclavatge als EEUU. Aquesta realitat horroritza la Grace, la qual decideix posar-se al comandament de la plantació amb la ferma voluntat de propiciar l’alliberament dels esclaus i la instal·lació d’un règim de treball cooperativista i democràtic, comptant per dur a terme el seu projecte amb la col·laboració d’alguns dels esbirros del mafiós del seu pare.

Malgrat els múltiples esforços que farà la Grace per superar tota mena d’obstacles i assolir el seu lloable objectiu, segons avança la història ens anirem adonant que les seves accions no tenen cap possibilitat de coronar-se amb èxit. Per una banda, perquè desconeix els detalls del funcionament de la plantació i quina és la utilitat de cadascun dels elements que la conformen, tant a nivell material com a nivell humà, fet que comportarà que prengui algunes decisions errònies. Per l’altra, perquè, en contra del que esperava la Grace, la cultura del vot que acaben incorporant els ex-esclaus i ara nous homes lliures en Manderlay es converteix en allò que l’il·lustrat Jean-Jacques Rousseau anomenava el domini de “la voluntat de tots”, interessada i egoista, enlloc de cercar “la voluntat general”, el bé comú.

 

Altres Dimensions 45
Nosaltres dins la gàbia

“[…] que l’instint de manca de llibertat és orgànicament inherent a l’home des de temps immemorials […]”.

Abans que Aldous Huxley imaginés el seu món feliç, o George Orwell arribés a 1984, Ievgueni Zamiatin ja havia estat castigat per haver gosat descriure un món en el qual un ens invisible i comú gestiona els sentiments i les emocions humanes. L’any 1921 havia escrit una distopia avantguardista, obra mestra de la literatura russa del segle XX, sobre, per una banda, el nostre paper a la història, el control que els governs exerceixen sobre la nostra felicitat i, per l’altra, la voluntat humana de deixar-se controlar per no haver d’exercir una llibertat que pot resultar difícil i dolorosa. Zamiatin va haver d’exiliar-se de la Unió Soviètica: aquest llibre, Nosaltres, era, segons els censors soviètics, un llibre ideològicament reprovable.

En un món perfecte i ordenat on les persones s’anomenen números, en D-503 enginyer fidel i creador d’una màquina que portarà la felicitat del seu planeta a tota la galàxia, coneix una noia que no pot computar. A partir d’aquí, els seus intents per seguir fent la vida controlada i feliç que portava li resulten impossibles. Es torna salvatge en el sentit que comença a sentir coses, a desitjar, a voler, a gaudir, i amb aquesta obertura emocional arriba també el patiment, el dolor, el sofriment de ser viu. Com podria tornar enrere i viure feliç com era, dins de la presó de la felicitat perpètua en què va néixer? Com és possible estar disposat a patir només per sentir l’amor, l’emoció, la intensitat de l’existència? Com es pot voler ser lliure amb la por que fa la llibertat?

La malaltia s’encomana, la gent emmalalteix, pateix, i l’Estat, pare amorós, decideix vacunar les persones. Elles s’hi sotmeten de grat: s’estimen més sacrificar la seva llibertat per una felicitat grisa, plana. Fàcil. La gàbia és calenta i sempre hi ha menjar. En D-503, que som nosaltres, ha de decidir què farà. Es vacunarà o fugirà, en la inseguretat de la vida salvatge, on viuen els pàries que no han volgut viure en la felicitat del pare-Estat?

Al final del llibre (un spoiler descarat): la carta que l’autor, Zamiatin, va enviar a Ióssif Stalin, demanant-li que el deixés exiliar-se, ja que se li havia concedit el privilegi de seguir vivint a la Unió Soviètica, però se li havia negat el permís per seguir creant.

Nosaltres, Ievgueni Zamiatin, Ed. Males Herbes 2015

 

Altres Dimensions 44:
Connelly o Connolly?

Coincideixen al prestatge un al costat de l’altre. Com passa amb Dupond i Dupont, solament els separa una lletra. L’un, Michael, va per davant perquè té una “e” en el cinquè lloc, on John té una “o”, Connelly i Connolly. Tots dos els trobareu adscrits a la novel·la negra o novel·la policíaca. Tots dos ens han deixat una llarga llista de llibres protagonitzats per investigadors de nom curiós.

El protagonista de Michael Connelly es diu Hieronymus Bosch, com el pintor holandès. Però tothom l’anomena Harry Bosch. Va ingressar a la policia de Los Àngeles en tornar del Vietnam, on feia de “rata de túnel”, que eren els soldats que destruïen les xarxes subterrànies dels soldats del Vietcong. Al llarg de vint-i-un llibres, Harry Bosch ha conegut l’amor de la seva vida, un mig germà i nombrosos companys de la policia, ha tingut una filla i s’ha barallat amb munts de criminals, de tot tipus. La seva literatura s’inscriu en la línia més ortodoxa de la novel·la negra, aquella que neix amb Dashiell Hammett, afina Raymond Chandler i segueix Ross Macdonald. El protagonista hi destapa les misèries d’aquest món i en surt escaldat. Michael Connelly ho té tot, fins i tot un fons de bon jazz.

Es podria pensar el mateix del protagonista de John Connolly, perquè es diu Charlie Parker, com el saxofonista. Però el Charlie Parker de Connolly no l’hem trobat mai escoltant jazz. Viu a la costa est dels EUA, a l’estat de Maine. I l’envolta una colla de personatges inefables, d’aquells que queden estampats amb foc a la memòria del lector: Louis i Angel, assassins professionals, els immensos germans Fulci, la primera filla del protagonista, la seva segona dona, i la seva segona filla. No cal dir que els assassins són de mena perversa. I sovint força més que això: tenen ànima diabòlica. Literalment. Perquè hi ha un fons que es remunta molt enrere. Tan enrere que ens permet entreveure l’últim esclat del paradís que va quedar imprès en la retina d’aquells àngels que en van ser defenestrats.

Podria presentar-se com un combat: Connelly vs. Connolly. Però sempre guanya el lector, que cada any veu com li arriba, amb puntualitat, un nou exemplar d’un i altre.

 

 

Altres Dimensions 43
A propòsit de Llewyn Davis (2013) dels dir. Joel Coen i Ethan Coen

Inside Llewyn Davis és una pel·lícula dirigida per Joel i Ethan Coen, estrenada l’any 2013. Ambientada a l’any 1961, ens mostra les vivències al llarg d’una setmana gèlida d’hivern d’un cantant de folk nord-americà que tracta d’obrir-se camí a les sales del Greenwich Village de Nova York. El cantant, anomenat en el film Llewyn Davis (interpretat per l’actor Oscar Isaac), està parcialment inspirat en la figura de Dave Van Ronk (més des del punt de vista musical que no pas biogràfic).

Res no li resulta fàcil al nostre protagonista, qui ha de recórrer sovint als seus amics per trobar un espai per a dormir. La seva història podríem dir que és la història d’un perdedor que mira de fer tot el possible per triomfar, però que veu com una vegada i una altra sembla que tot es conjura per frustrar aquesta possibilitat. Tampoc el que se suposa que és el seu mànager ajuda gaire en aquest sentit: li diu que ha enviat la seva música a un magnat de Chicago, un tal Bud Grossman, quan resulta que no és veritat. Llewyn Davis, encara que sense gaires recursos, s’embarca en un viatge a Chicago per presentar el seu treball al senyor Grossman, qui li demanarà que toqui una de les seves peces en lloc d’escoltar el seu disc, per decidir si paga la pena invertir diners en ell o no.

La pel·lícula aconsegueix transmetre, mitjançant el seu protagonista, de la que podria ser de tantes i tantes persones que, malgrat tenir un grandíssim talent i estar disposades a esforçar-se al màxim per aconseguir el seus somnis, es veuen abocades al fracàs des del punt de vista professional. En certa mesura, el film dels germans Coen, amb la seva comicitat fosca i desesperançada, funciona com un autèntic exercici en contra dels manuals d’auto-ajuda, tant acostumats a prometre’ns que tothom pot arribar allà on es proposi, ja que en realitat el nostre destí està sempre en les nostres mans i depèn exclusivament de les ganes que posem en allò que fem.

En definitiva, un film intel·ligent i delicat, gairebé sense argument més enllà de les tribulacions que hem indicat (bé, i els seus intents per trobar un gat que s’ha escapat i les discussions amb una ex-parella amb la qual manté ara l’amistat). Tanmateix, Inside Llewyn Davis va assolir una crítica en general molt favorable, amb nominacions als premis Oscar i Globus d’Or, als BAFTA i demés, i va guanyar el Gran Premi del Jurat del Festival de Cannes.

 

Altres Dimensions 42
Madame Bovary, c’est moi! Flaubert i l’autoficció

Darrerament es parla d’autoficció com si aquest fos un gènere acabat d’estrenar, quan tot escriptor sap que l’autoficció neix amb els inicis de l’escriptura i la literatura.

Des d’unes memòries a la ciència-ficció tots els escriptors utilitzen les seves pròpies vivències per escriure, sigui de manera més o menys generosa o més o menys explícita. En unes memòries, l’escriptor farà servir gairebé tota la seva vida com a material bàsic, encara que, fins i tot en aquests casos, l’acte de dilatar o ometre informació ja es podria considerar una manera de ficció. En canvi, en una novel·la de ciència-ficció, on els protagonistes són alienígenes i l’espai un planeta desconegut, de ben segur que si furguéssim en la vida de l’autor, podríem arribar a detectar que algun gest dels extraterrestres són clavats als de l’oncle de l’autor i la llengua dels alienígenes recorda al balbuceig del seu fill petit.

L’autoficció es pot trobar en qualsevol obra de qualsevol gènere i el fet de qualificar un llibre amb aquesta etiqueta o no és només qüestió d’egocentrisme.

En la rumorologia popular, existeix una anècdota que sense importar si és del tot certa o no, és una de les millors lliçons per entendre què és la literatura. Després de l’escàndol que va suposar la publicació de Madame Bovary el 1856, es comenta que el seu autor, Gustave Flaubert, va ser acusat d’immoral juntament amb el seu editor. El dia del judici, quan el jutge, incapaç d’imaginar que un home de l’època pogués endinsar-se tan profundament en la ment d’una dona, li va preguntar a Flaubert qui s’amagava darrere la llibertina i polèmica Emma Bovary, la seva resposta va ser: “Madame Bovary c’est moi!“.

Ser escriptor és exactament això: saber posar-se a la pell de qualsevol personatge alhora que tots els personatges també tenen una part de tu. De fet, igual que Flaubert, Madame Bovary pensava com un home, fumava com un home i duia armilles d’home.

En una carta de l’autor al filòsof H. Taine, Flaubert li explicava que quan va escriure l’enverinament d’Emma Bovary, va notar a la boca el sabor de l’arsènic amb tanta intensitat que es va sentir com si l’enverinat fos ell mateix, aquell dia va tenir dues indigestions que van fer que vomités el sopar i tot.

Llegir Madame Bovary, doncs, és entendre el grau d’intensitat, empatia i implicació que demana la literatura als autors, perquè ser capaç de crear personatges que semblin reals significa, d’alguna manera, convertir-s’hi.

 

Altres Dimensions 41
La saga de Geralt de Rivia, un Quixot de fantasia

Els gèneres literaris populars, com la novel·la negra, la ciència ficció o el misteri, van començar a ser patrimoni de la humanitat quan el cinema va posar en imatges i va convertir en llenguatge comú aquells relats que, fins al moment, només havien tingut vida en la imaginació dels lectors més inquiets. Aquesta viralització avant la lettre va fer que aquests gèneres arribessin aviat a la majoria d’edat, però va trigar més en uns altres mes difícils de recrear a la gran pantalla. Un d’aquests gèneres és el fantàstic i totes les seves branques.

Amb l’adaptació cinematogràfica de El senyor dels anells i la posterior serialització televisiva de Cançó de gel i de foc (coneguda popularment per Joc de trons), el gènere de la literatura fantàstica assoleix la seva normalització. Avui pràcticament tothom sap qui és en Gollum o la Daenerys Targaryen, i les generacions joves han crescut amb l’opció de veure aquestes històries abans de llegir-les (i de jugar-les, fins i tot, a la consola), i posen al mateix sac Cien años de soledad, Un mag de Terramar i Harry Potter.

El darrer escriptor que arriba a aquesta cursa és el polonès Andzrej Sapkowki amb La saga de Geralt de Rivia, tot un fenomen soterrani que esclata amb força amb The Witcher, l’adaptació a sèrie feta per Netflix.

Tot comença el 1986 quan, a punt d’entrar en la quarantena, Sapkowski publica el relat Wiedźmin (El bruixot) a la revista polonesa Fantastyka. La història agrada al públic, cosa que fa que l’autor segueixi publicant, en forma de contes curts, més aventures del seu personatge. En un món on els éssers humans són pràcticament uns nouvinguts, els monstres campen a la seva, alterant la vida dels pobles o ciutats que troben al seu camí. Per acabar amb aquests perills, hi ha professionals que assumeixen la tasca a canvi d’una recompensa. Són els bruixots, individus que han sigut sotmesos des de petits a tractaments i entrenament especial per desenvolupar capacitats sobrehumanes. No tots els nens sobreviuen, però els que ho fan estan preparats per enfrontar-se pràcticament a qualsevol cosa. Això fa que la gent normal també els considerin monstres.

Amb aquesta premissa, Sapkowski crea una trama que s’extén al llarg de set llibres i que tracta temes com el racisme, la identitat de gènere, la política o les relacions paterno-filials, tot embolcallat dintre del ric transfons del folklore eslau. A la trista figura del seu protagonista, Geralt de Rivia, contraposa a Jaskier, un bard epicuri que fa les funcions de Sancho Panza, Yennefer de Vengerberg, una dona que res pot aturar quan es marca un objectiu, o Cirilla de Cintra, l’única persona a qui Geralt arriba a considerar família.

Els dos primers llibres són un recull de relats curts. Feu un tast. Acompanyeu als personatges. Deixeu-vos emportar per tots els registres que l’autor fa servir per fer-vos sentir que fins i tot en un món fantàstic, la majoria de cops els pitjors monstres som nosaltres mateixos.

 

Altres Dimensions 40
La Llibrería de la directora de cinema Isabel Coixet

Pot la inauguració d’una modesta llibreria en una petita comunitat tradicional suposar un perill? Per què? Per a qui? Quin mal pot fer obrir una botiga per vendre uns objectes “tan inofensius”?

La llibreria és una pel·lícula dramàtica coproduïda per Espanya, el Regne Unit i Alemanya que va ser estrenada l’any 2017 i dirigida per la Isabel Coixet, que va adaptar al cinema la novel·la The Bookshop de l’escriptora Penèlope Fitzgerald. Rebé una excel·lent crítica i resposta en taquilla, així com diversos premis prestigiosos i un gran reconeixement internacional.

La trama del film és molt senzilla: una dona, anomenada Florence Green, que ha quedat vídua i que compartia amb el seu marit la passió per la lectura i el somni d’obrir un dia una llibreria, decideix cap a finals dels anys 50 fer realitat aquest somni a Harborough, una petita població de la costa d’Anglaterra, lluny del soroll i l’enrenou de les grans ciutats. L’obertura d’aquest “negoci”, la primera botiga dedicada a la venda de llibres en aquesta localitat, anirà trobant un munt d’obstacles, la major part provocats per una dama de l’aristocràcia de Harborough, la Violet Gamart, la qual no suporta la idea que la nouvinguda pugui eclipsar encara que sigui mínimament el protagonisme que juga ella dins la seva comunitat.

Tanmateix, la determinació, bondat i paciència de la Florence, juntament amb la complicitat que aconseguirà despertar en el Bill Nighy, un home elegant i culte que viu sol i allunyat dels seus veïns en la seva mansió (a qui portarà a domicili, entre d’altres, les Cròniques marcianes de Ray Bradbury) aconseguiran anar sortejant bona part de les dificultats que trobarà la llibreria per poder tirar endavant. Menció especial demana el moment en què apareix en els aparadors de la botiga la novel·la Lolita de Vladimir Nabokov. Per als més conservadors, aquest fet suposarà una provocació intolerable; per a d’altres, la modernitat.

La llibreria aporta una novetat dins d’una societat tancada, on els rols estan ben definits, que en la mesura que convida a apropar-se al coneixement, genera una certa por en els millors situats, temorosos de què la lectura dels llibres pugui remoure les consciències dels menys afavorits. La dona nova, la Florence, amenaça l’ordre establert, sense fer soroll, sense estridències, sense res més que facilitar l’apropament a la cultura. Pot haver-hi res més transgressor? La delicadesa, la sensibilitat i la poètica de la narrativa de la Isabel Coixet aconsegueixen dibuixar l’atmosfera en la qual se submergeix aquest relat imprescindible per a tots els amants de la lectura i del cinema en general.