Recomanacions

 

Altres Dimensions 47
Mary Oliver: instruccions per viure una vida

La poeta nord-americana, Mary Oliver, nascuda el 1935 a Maple Heights, Ohio, guanyadora del premi Pulitzer (1983) i coneguda a Catalunya per l’encert de Godall Edicions (Ocell Roig, 2018), reverencia dos mons que de vegades es intersequen i d’altres es sobreposen. Son el món natural i el món de l’escriptura. Ho fa poèticament en cada llibre i de manera més explícita en Upstream (“A contracorrent”), un magnífic recull d’assaigs publicat el 2016, on reflexiona precisament sobre la seva relació amb la natura i amb la paraula escrita. No hi trobarem però una clara divisió entre poesia i assaig. Qui tingui la possibilitat de llegir aquest llibre, veurà de seguida que no hi ha divisions per a la persona que escriu aquestes reflexions. Les cinc parts del llibre son veritables poemes en prosa que, una a una, permeten al lector establir connexions amb poemes que ja coneix de l’esmentat Ocell Roig.

Alguns dels assaigs parlen de la infantesa, moment de descobrir les meravelles del món natural i de la figura literària que tant influiria en la seva poesia (i en la seva vida!), el germà que, com ella mateixa diu, mai va tenir, el gran poeta de la modernitat. A Ocell Roig ja ens assabentem de què la poesia de Walt Whitman és un motor que la fa avançar sempre “a contracorrent” (upstream), tot intentant vèncer allò que hi ha de convencional i d’abans establert a la vida. Ens ho diu en un poema; no hi ha res al món que pugui canviar el seu amor pel fantasma de Whitman  (i d’Emerson), qui no competeix amb “el cel blau d’un matí d’estiu”, sinó que comparteix lloc i importància a la seva vida i a la seva poesia. I és així com arribem a conèixer més a fons la natura (i l’escriptura) que la poeta habita i estima.

Dins d’aquesta visió neoromàntica de la poesia, els éssers, els animals i la natura estem tots interconnectats “som xais i som fulles i som estrelles i el mateix estany lluent i misteriós”.  I de nou, si ens parla dels llacs i de l’oceà, del bosc i dels camps, dels ossos i dels xais, ens parla també d’Emerson, de Poe, de Wordsworth que li van ensenyar no tan sols l’ofici d’escriure, sinó també l’ofici de viure amb senzillesa, amb intel·ligència, amatent a tot allò, clar o fosc, bo o dolent, que la vida ens té preparat perquè gaudim i perquè celebrem.

Aquests escrits, reflexions sobre la natura i sobre l’escriptura viscudes amb intensitat, son la seva manera particular de fer decantar la balança cap a l’alegria de viure, d’aconseguir que la poesia actuï en nosaltres, els lectors, de la mateixa manera que va actuar en la poeta allò que va provocar la indefugible necessitat d’escriure.

I el que ella escriu emana autenticitat i saviesa. Precisament per això i amb tot el dret del món, a un dels poemes  d’Ocell Roig ens dona aquestes “Instruccions per viure una vida:”

“Para atenció.

Meravella’t.

Digues-ho.”

 

Com si fos un poema, la vida. O com si el poema fos la vida. Fem-li cas!

 

 

Altres Dimensions 46
Manderlay del director Lars von Trier

Recomanació de Joan Méndez Camarasa

Per transformar la societat en què vivim, segurament és imprescindible dotar-se d’una bona dosi d’optimisme i d’idealisme. Ara bé, és possible fer-ho sense caure en una certa ingenuïtat? Podem fer efectius els nostres somnis d’un món millor des de la bonhomia? Quin poder es necessitaria tenir i com s’hauria d’exercitar per tal d’afavorir una convivència més lliure, justa i fraternal? Al cap i a la fi, la major part dels éssers humans que viuen encadenats, desitgen realment ser alliberats i haver de viure d’una altra manera?

La pel·lícula Manderlay del director de cinema danès Lars von Trier i va ser estrenada l’any 2005, com a segona entrega de la trilogia “USA: Terra d’oportunitats”, que va començar amb l’exitosa Dogville, i que en teoria conclourà amb el rodatge de Wasington, encara que aquest darrer film sembla que està ajornat sine die. En Manderlay Lars von Trier manté l’estètica minimalista i teatral de la primera cinta, amb parets imaginàries i divisions dels espais pintades al terra. Tanmateix, a diferència de Dogville, en aquest ocasió pel que fa a la taquilla la recaptació va ser un absolut fracàs.

“Manderlay” és el nom de la plantació situada a Alabama on arriben la Grace (la protagonista del primer film, ara interpretada per l’actriu Bryce Dallas Howard enlloc de la Nicole Kidman) i el seu pare, acompanyats d’uns quants homes armats que estan al seu servei, després d’haver cremat el poble de Dogville. A Manderlay funciona el treball amb esclaus negres, encara que feia ja 70 anys que en teoria havia desaparegut l’esclavatge als EEUU. Aquesta realitat horroritza la Grace, la qual decideix posar-se al comandament de la plantació amb la ferma voluntat de propiciar l’alliberament dels esclaus i la instal·lació d’un règim de treball cooperativista i democràtic, comptant per dur a terme el seu projecte amb la col·laboració d’alguns dels esbirros del mafiós del seu pare.

Malgrat els múltiples esforços que farà la Grace per superar tota mena d’obstacles i assolir el seu lloable objectiu, segons avança la història ens anirem adonant que les seves accions no tenen cap possibilitat de coronar-se amb èxit. Per una banda, perquè desconeix els detalls del funcionament de la plantació i quina és la utilitat de cadascun dels elements que la conformen, tant a nivell material com a nivell humà, fet que comportarà que prengui algunes decisions errònies. Per l’altra, perquè, en contra del que esperava la Grace, la cultura del vot que acaben incorporant els ex-esclaus i ara nous homes lliures en Manderlay es converteix en allò que l’il·lustrat Jean-Jacques Rousseau anomenava el domini de “la voluntat de tots”, interessada i egoista, enlloc de cercar “la voluntat general”, el bé comú.

 

Altres Dimensions 45
Nosaltres dins la gàbia

“[…] que l’instint de manca de llibertat és orgànicament inherent a l’home des de temps immemorials […]”.

Abans que Aldous Huxley imaginés el seu món feliç, o George Orwell arribés a 1984, Ievgueni Zamiatin ja havia estat castigat per haver gosat descriure un món en el qual un ens invisible i comú gestiona els sentiments i les emocions humanes. L’any 1921 havia escrit una distopia avantguardista, obra mestra de la literatura russa del segle XX, sobre, per una banda, el nostre paper a la història, el control que els governs exerceixen sobre la nostra felicitat i, per l’altra, la voluntat humana de deixar-se controlar per no haver d’exercir una llibertat que pot resultar difícil i dolorosa. Zamiatin va haver d’exiliar-se de la Unió Soviètica: aquest llibre, Nosaltres, era, segons els censors soviètics, un llibre ideològicament reprovable.

En un món perfecte i ordenat on les persones s’anomenen números, en D-503 enginyer fidel i creador d’una màquina que portarà la felicitat del seu planeta a tota la galàxia, coneix una noia que no pot computar. A partir d’aquí, els seus intents per seguir fent la vida controlada i feliç que portava li resulten impossibles. Es torna salvatge en el sentit que comença a sentir coses, a desitjar, a voler, a gaudir, i amb aquesta obertura emocional arriba també el patiment, el dolor, el sofriment de ser viu. Com podria tornar enrere i viure feliç com era, dins de la presó de la felicitat perpètua en què va néixer? Com és possible estar disposat a patir només per sentir l’amor, l’emoció, la intensitat de l’existència? Com es pot voler ser lliure amb la por que fa la llibertat?

La malaltia s’encomana, la gent emmalalteix, pateix, i l’Estat, pare amorós, decideix vacunar les persones. Elles s’hi sotmeten de grat: s’estimen més sacrificar la seva llibertat per una felicitat grisa, plana. Fàcil. La gàbia és calenta i sempre hi ha menjar. En D-503, que som nosaltres, ha de decidir què farà. Es vacunarà o fugirà, en la inseguretat de la vida salvatge, on viuen els pàries que no han volgut viure en la felicitat del pare-Estat?

Al final del llibre (un spoiler descarat): la carta que l’autor, Zamiatin, va enviar a Ióssif Stalin, demanant-li que el deixés exiliar-se, ja que se li havia concedit el privilegi de seguir vivint a la Unió Soviètica, però se li havia negat el permís per seguir creant.

Nosaltres, Ievgueni Zamiatin, Ed. Males Herbes 2015

 

Altres Dimensions 44:
Connelly o Connolly?

Coincideixen al prestatge un al costat de l’altre. Com passa amb Dupond i Dupont, solament els separa una lletra. L’un, Michael, va per davant perquè té una “e” en el cinquè lloc, on John té una “o”, Connelly i Connolly. Tots dos els trobareu adscrits a la novel·la negra o novel·la policíaca. Tots dos ens han deixat una llarga llista de llibres protagonitzats per investigadors de nom curiós.

El protagonista de Michael Connelly es diu Hieronymus Bosch, com el pintor holandès. Però tothom l’anomena Harry Bosch. Va ingressar a la policia de Los Àngeles en tornar del Vietnam, on feia de “rata de túnel”, que eren els soldats que destruïen les xarxes subterrànies dels soldats del Vietcong. Al llarg de vint-i-un llibres, Harry Bosch ha conegut l’amor de la seva vida, un mig germà i nombrosos companys de la policia, ha tingut una filla i s’ha barallat amb munts de criminals, de tot tipus. La seva literatura s’inscriu en la línia més ortodoxa de la novel·la negra, aquella que neix amb Dashiell Hammett, afina Raymond Chandler i segueix Ross Macdonald. El protagonista hi destapa les misèries d’aquest món i en surt escaldat. Michael Connelly ho té tot, fins i tot un fons de bon jazz.

Es podria pensar el mateix del protagonista de John Connolly, perquè es diu Charlie Parker, com el saxofonista. Però el Charlie Parker de Connolly no l’hem trobat mai escoltant jazz. Viu a la costa est dels EUA, a l’estat de Maine. I l’envolta una colla de personatges inefables, d’aquells que queden estampats amb foc a la memòria del lector: Louis i Angel, assassins professionals, els immensos germans Fulci, la primera filla del protagonista, la seva segona dona, i la seva segona filla. No cal dir que els assassins són de mena perversa. I sovint força més que això: tenen ànima diabòlica. Literalment. Perquè hi ha un fons que es remunta molt enrere. Tan enrere que ens permet entreveure l’últim esclat del paradís que va quedar imprès en la retina d’aquells àngels que en van ser defenestrats.

Podria presentar-se com un combat: Connelly vs. Connolly. Però sempre guanya el lector, que cada any veu com li arriba, amb puntualitat, un nou exemplar d’un i altre.

 

 

Altres Dimensions 43
A propòsit de Llewyn Davis (2013) dels dir. Joel Coen i Ethan Coen

Inside Llewyn Davis és una pel·lícula dirigida per Joel i Ethan Coen, estrenada l’any 2013. Ambientada a l’any 1961, ens mostra les vivències al llarg d’una setmana gèlida d’hivern d’un cantant de folk nord-americà que tracta d’obrir-se camí a les sales del Greenwich Village de Nova York. El cantant, anomenat en el film Llewyn Davis (interpretat per l’actor Oscar Isaac), està parcialment inspirat en la figura de Dave Van Ronk (més des del punt de vista musical que no pas biogràfic).

Res no li resulta fàcil al nostre protagonista, qui ha de recórrer sovint als seus amics per trobar un espai per a dormir. La seva història podríem dir que és la història d’un perdedor que mira de fer tot el possible per triomfar, però que veu com una vegada i una altra sembla que tot es conjura per frustrar aquesta possibilitat. Tampoc el que se suposa que és el seu mànager ajuda gaire en aquest sentit: li diu que ha enviat la seva música a un magnat de Chicago, un tal Bud Grossman, quan resulta que no és veritat. Llewyn Davis, encara que sense gaires recursos, s’embarca en un viatge a Chicago per presentar el seu treball al senyor Grossman, qui li demanarà que toqui una de les seves peces en lloc d’escoltar el seu disc, per decidir si paga la pena invertir diners en ell o no.

La pel·lícula aconsegueix transmetre, mitjançant el seu protagonista, de la que podria ser de tantes i tantes persones que, malgrat tenir un grandíssim talent i estar disposades a esforçar-se al màxim per aconseguir el seus somnis, es veuen abocades al fracàs des del punt de vista professional. En certa mesura, el film dels germans Coen, amb la seva comicitat fosca i desesperançada, funciona com un autèntic exercici en contra dels manuals d’auto-ajuda, tant acostumats a prometre’ns que tothom pot arribar allà on es proposi, ja que en realitat el nostre destí està sempre en les nostres mans i depèn exclusivament de les ganes que posem en allò que fem.

En definitiva, un film intel·ligent i delicat, gairebé sense argument més enllà de les tribulacions que hem indicat (bé, i els seus intents per trobar un gat que s’ha escapat i les discussions amb una ex-parella amb la qual manté ara l’amistat). Tanmateix, Inside Llewyn Davis va assolir una crítica en general molt favorable, amb nominacions als premis Oscar i Globus d’Or, als BAFTA i demés, i va guanyar el Gran Premi del Jurat del Festival de Cannes.

 

Altres Dimensions 42
Madame Bovary, c’est moi! Flaubert i l’autoficció

Darrerament es parla d’autoficció com si aquest fos un gènere acabat d’estrenar, quan tot escriptor sap que l’autoficció neix amb els inicis de l’escriptura i la literatura.

Des d’unes memòries a la ciència-ficció tots els escriptors utilitzen les seves pròpies vivències per escriure, sigui de manera més o menys generosa o més o menys explícita. En unes memòries, l’escriptor farà servir gairebé tota la seva vida com a material bàsic, encara que, fins i tot en aquests casos, l’acte de dilatar o ometre informació ja es podria considerar una manera de ficció. En canvi, en una novel·la de ciència-ficció, on els protagonistes són alienígenes i l’espai un planeta desconegut, de ben segur que si furguéssim en la vida de l’autor, podríem arribar a detectar que algun gest dels extraterrestres són clavats als de l’oncle de l’autor i la llengua dels alienígenes recorda al balbuceig del seu fill petit.

L’autoficció es pot trobar en qualsevol obra de qualsevol gènere i el fet de qualificar un llibre amb aquesta etiqueta o no és només qüestió d’egocentrisme.

En la rumorologia popular, existeix una anècdota que sense importar si és del tot certa o no, és una de les millors lliçons per entendre què és la literatura. Després de l’escàndol que va suposar la publicació de Madame Bovary el 1856, es comenta que el seu autor, Gustave Flaubert, va ser acusat d’immoral juntament amb el seu editor. El dia del judici, quan el jutge, incapaç d’imaginar que un home de l’època pogués endinsar-se tan profundament en la ment d’una dona, li va preguntar a Flaubert qui s’amagava darrere la llibertina i polèmica Emma Bovary, la seva resposta va ser: “Madame Bovary c’est moi!“.

Ser escriptor és exactament això: saber posar-se a la pell de qualsevol personatge alhora que tots els personatges també tenen una part de tu. De fet, igual que Flaubert, Madame Bovary pensava com un home, fumava com un home i duia armilles d’home.

En una carta de l’autor al filòsof H. Taine, Flaubert li explicava que quan va escriure l’enverinament d’Emma Bovary, va notar a la boca el sabor de l’arsènic amb tanta intensitat que es va sentir com si l’enverinat fos ell mateix, aquell dia va tenir dues indigestions que van fer que vomités el sopar i tot.

Llegir Madame Bovary, doncs, és entendre el grau d’intensitat, empatia i implicació que demana la literatura als autors, perquè ser capaç de crear personatges que semblin reals significa, d’alguna manera, convertir-s’hi.

 

Altres Dimensions 41
La saga de Geralt de Rivia, un Quixot de fantasia

Els gèneres literaris populars, com la novel·la negra, la ciència ficció o el misteri, van començar a ser patrimoni de la humanitat quan el cinema va posar en imatges i va convertir en llenguatge comú aquells relats que, fins al moment, només havien tingut vida en la imaginació dels lectors més inquiets. Aquesta viralització avant la lettre va fer que aquests gèneres arribessin aviat a la majoria d’edat, però va trigar més en uns altres mes difícils de recrear a la gran pantalla. Un d’aquests gèneres és el fantàstic i totes les seves branques.

Amb l’adaptació cinematogràfica de El senyor dels anells i la posterior serialització televisiva de Cançó de gel i de foc (coneguda popularment per Joc de trons), el gènere de la literatura fantàstica assoleix la seva normalització. Avui pràcticament tothom sap qui és en Gollum o la Daenerys Targaryen, i les generacions joves han crescut amb l’opció de veure aquestes històries abans de llegir-les (i de jugar-les, fins i tot, a la consola), i posen al mateix sac Cien años de soledad, Un mag de Terramar i Harry Potter.

El darrer escriptor que arriba a aquesta cursa és el polonès Andzrej Sapkowki amb La saga de Geralt de Rivia, tot un fenomen soterrani que esclata amb força amb The Witcher, l’adaptació a sèrie feta per Netflix.

Tot comença el 1986 quan, a punt d’entrar en la quarantena, Sapkowski publica el relat Wiedźmin (El bruixot) a la revista polonesa Fantastyka. La història agrada al públic, cosa que fa que l’autor segueixi publicant, en forma de contes curts, més aventures del seu personatge. En un món on els éssers humans són pràcticament uns nouvinguts, els monstres campen a la seva, alterant la vida dels pobles o ciutats que troben al seu camí. Per acabar amb aquests perills, hi ha professionals que assumeixen la tasca a canvi d’una recompensa. Són els bruixots, individus que han sigut sotmesos des de petits a tractaments i entrenament especial per desenvolupar capacitats sobrehumanes. No tots els nens sobreviuen, però els que ho fan estan preparats per enfrontar-se pràcticament a qualsevol cosa. Això fa que la gent normal també els considerin monstres.

Amb aquesta premissa, Sapkowski crea una trama que s’extén al llarg de set llibres i que tracta temes com el racisme, la identitat de gènere, la política o les relacions paterno-filials, tot embolcallat dintre del ric transfons del folklore eslau. A la trista figura del seu protagonista, Geralt de Rivia, contraposa a Jaskier, un bard epicuri que fa les funcions de Sancho Panza, Yennefer de Vengerberg, una dona que res pot aturar quan es marca un objectiu, o Cirilla de Cintra, l’única persona a qui Geralt arriba a considerar família.

Els dos primers llibres són un recull de relats curts. Feu un tast. Acompanyeu als personatges. Deixeu-vos emportar per tots els registres que l’autor fa servir per fer-vos sentir que fins i tot en un món fantàstic, la majoria de cops els pitjors monstres som nosaltres mateixos.

 

Altres Dimensions 40
La Llibrería de la directora de cinema Isabel Coixet

Pot la inauguració d’una modesta llibreria en una petita comunitat tradicional suposar un perill? Per què? Per a qui? Quin mal pot fer obrir una botiga per vendre uns objectes “tan inofensius”?

La llibreria és una pel·lícula dramàtica coproduïda per Espanya, el Regne Unit i Alemanya que va ser estrenada l’any 2017 i dirigida per la Isabel Coixet, que va adaptar al cinema la novel·la The Bookshop de l’escriptora Penèlope Fitzgerald. Rebé una excel·lent crítica i resposta en taquilla, així com diversos premis prestigiosos i un gran reconeixement internacional.

La trama del film és molt senzilla: una dona, anomenada Florence Green, que ha quedat vídua i que compartia amb el seu marit la passió per la lectura i el somni d’obrir un dia una llibreria, decideix cap a finals dels anys 50 fer realitat aquest somni a Harborough, una petita població de la costa d’Anglaterra, lluny del soroll i l’enrenou de les grans ciutats. L’obertura d’aquest “negoci”, la primera botiga dedicada a la venda de llibres en aquesta localitat, anirà trobant un munt d’obstacles, la major part provocats per una dama de l’aristocràcia de Harborough, la Violet Gamart, la qual no suporta la idea que la nouvinguda pugui eclipsar encara que sigui mínimament el protagonisme que juga ella dins la seva comunitat.

Tanmateix, la determinació, bondat i paciència de la Florence, juntament amb la complicitat que aconseguirà despertar en el Bill Nighy, un home elegant i culte que viu sol i allunyat dels seus veïns en la seva mansió (a qui portarà a domicili, entre d’altres, les Cròniques marcianes de Ray Bradbury) aconseguiran anar sortejant bona part de les dificultats que trobarà la llibreria per poder tirar endavant. Menció especial demana el moment en què apareix en els aparadors de la botiga la novel·la Lolita de Vladimir Nabokov. Per als més conservadors, aquest fet suposarà una provocació intolerable; per a d’altres, la modernitat.

La llibreria aporta una novetat dins d’una societat tancada, on els rols estan ben definits, que en la mesura que convida a apropar-se al coneixement, genera una certa por en els millors situats, temorosos de què la lectura dels llibres pugui remoure les consciències dels menys afavorits. La dona nova, la Florence, amenaça l’ordre establert, sense fer soroll, sense estridències, sense res més que facilitar l’apropament a la cultura. Pot haver-hi res més transgressor? La delicadesa, la sensibilitat i la poètica de la narrativa de la Isabel Coixet aconsegueixen dibuixar l’atmosfera en la qual se submergeix aquest relat imprescindible per a tots els amants de la lectura i del cinema en general.

 

Altres Dimensions 39
Gramàtiques de l’amor

Fa temps, en una taula de la biblioteca, vaig veure un llibre obert, La gramàtica del amor, de Rocío Carmona, editora i cantant del grup Nikosia, nascut a la vila de Gràcia. Em van cridar l’atenció les cites que n’havia subratllat la persona que el llegia:

“En una hora d’amor hi ha una vida sencera” …  “L’amor és un infern on et quedaries a passar l’eternitat” …

“La felicitat és un art, no una ciència”

Hi ha moltes novel·les que es poden considerar petites o grans gramàtiques de l’amor.  Sempre he tendit a defugir els autors d’èxit i els best-sellers, categories que no sempre coincideixen, però últimament la curiositat m’ha portat a fer excepcions. No és la primera vegada que em passa, perquè no es pot generalitzar, a banda que reconec que s’ha de tenir una habilitat especial per aconseguir escriure best-sellers, és a dir, novel·les que enganxin el lector. En el cas de la famosa Les cinquanta ombres d’en Grey, d’E.L. James, per exemple, vaig comprovar que està ben escrita, fins i tot té moments brillants, no tot el seu atractiu consisteix en el morbo eròtic. Probablement connecta amb una sensibilitat concreta d’una època propensa a l’experimentació sexual, però en el fons és una història d’amor.

També ho és Ni d’Eva ni d’Adam, d’Amélie Nothomb, una autora que va ser una veritable sorpresa per a mi, i que des de Estupor i tremolors no he deixat de llegir amb la mateixa passió amb què ella escriu les seves estrafolàries creacions. En aquesta novel·la, d’inspiració autobiogràfica, com bona part de la seva obra, hi ha una interessant dialèctica entre amor i llibertat que ja trobem en una escriptora molt anterior, la famosa Colette, que ara torna a gaudir d’actualitat gràcies a la pel·lícula de Wash Westmoreland protagonitzada per Keira Knightley.

Sidonie-Gabrielle Colette (1873-1954) és una de les escriptores franceses més conegudes. La introduí en els ambients literaris i artístics de París el seu primer marit, Henri Gautier Villars, anomenat Willy en el món literari. El marit tenia uns quants “negres” que escrivien per a ell, i demanà a Colette que també ho fes. D’aquí va néixer la sèrie de Claudine, que seria un gran èxit, però que apareixeria publicada amb el nom de Willy fins que Colette se separà del seu marit i començà una carrera literària i artística pel seu compte. Entre les seves obres més destacades hi ha La ingènua llibertina o Chéri. Colette és un bon exemple d’escriptora d’èxit i alhora d’elevada qualitat literària. Constants en la seva creació són una sensualitat refinada, el gust pel luxe en els detalls, un erotisme més insinuat que explícit, l’aposta per la vitalitat per damunt de tot (els seus personatges femenins necessiten desesperadament viure, sentir, que els passi alguna cosa), la recerca de la llibertat i l’experimentació, al marge dels convencionalismes, i una ironia intel·ligent que sovint desemboca en el sarcasme.

 

Altres Dimensions 38
La vida és una novel·la negra

Va ser el 1908 amb les traduccions de Sherlock Holmes que, probablement, el gènere de novel·la negra va introduir-se de forma popular a Catalunya. Malauradament, de forma sotliterària. En el 1918 Carles Riba va traduir Els crims del carrer de la Morgue d’Edgar Allan Poe (Editorial Catalana) i no va ser fins a mitjans del segle XX que Manuel de Pedrolo va dirigir la col·lecció de novel·la negra més extensa en llengua catalana, La cua de Palla, editada per Edicions 62.

Hem de tenir en compte també la feina de Jaume fuster i el seu treball, De mica en mica s’omple la pica, lectura molt estesa en les lectures obligades als instituts del nostre país durant els anys vuitanta i editorials com La Magrana o la Negra s’especialitzaven en novel·la negra i van suposar un gran moment del crim escrit fins als noranta. Període que va suposar un daltabaix en vendes i d’interès per aquest gènere.

Són festivals com el Tiana Negra, Vilassar noir i, per descomptat, el BCN Negra, amb el comissariat de l’escriptor, Carlos Zanón qui ha col·locat el crim i la mort de nou a primera escena.

La mort en tota la seva immensitat, en tota la seva soledat. La desconfiança que porta a un nou lector i lectora a aprofundir-se en el món més mundà i miserable amb una mort no natural. Aquesta mort sintètica acompanyada d’un assassí. Així és la literatura policíaca o, cosa que és el mateix, la novel·la negra. Aquest gènere tan menyspreat en el passat que amb el pas del temps s’ha convertit en un esdeveniment cultural cada vegada més omnipresent i estimat. El lector necessita l’enigma, el suspens, la violència, el sexe i, per què no dir-ho, també l’humor.

A l’actual novel·la negra, ja no ens complau voler ser el Phillipe Marlowe de l’història. Ja no hi ha Maigrets sense despentinar-se, sense ser un heroi accidental, amb més defectes que solucions, amb més passat que futur heroic. Ens agrada el misteri perquè ho necessitem i volem castigar el culpable com a part de justícia divina, però no volem superherois amb grans poders. Necessitem aquest Edgar Allan Poe o Sir Arthur Conan Doyle a la nostra vida, perquè necessitem trobar els elements d’un crim, amb la seva víctima però, sobretot, amb el seu culpable i la seva justícia sobre ell.

 

 

Altres Dimensions 37
Tres anuncios en las afueras

Com podem fer reaccionar les institucions quan considerem que no estan treballant com caldria en la defensa dels nostres interessos? Quins mitjans és lícit fer servir i quins no? Fins a quin punt ens hem de mantenir passius quan les forces de l’ordre policial mostren desídia o incapacitat davant la situació d’indefensió que patim? Com reclamar la seva atenció? Com fer justícia?

Escrita, dirigida i produïda per Martin McDonagh, la pel·lícula va ser estrenada l’any 2017, rebent una extraordinària crítica i un gran reconeixement en diversos certàmens, sobretot pel fantàstic treball interpretatiu de la seva protagonista, Frances McDormand (que guanyarà l’Òscar, el BAFTA i el Globus d’Or a millor actriu) i dels actors de repartiment Woody Harrelson i Sam Rockwell (que obtingué en aquesta categoria els mateixos premis). El film aconseguí fer-se amb el Globus d’Or i el BAFTA a millor pel·lícula i millor guió, categories on també estava nominada per als Òscars, entre d’altres.

La cinta ens presenta la història d’una dona anomenada Mildred Hayes que, farta de veure com passen els mesos sense que hi hagi cap avanç en la investigació policial per descobrir qui va violar i matar la seva filla, decideix fer públic el seu malestar i reclamar l’atenció de tothom, però sobretot de la policia local. Per aconseguir-ho, decideix contactar amb la persona que porta la publicitat de les tres grans tanques que es troben a la sortida de la ciutat on viu per contractar que posin en cadascuna d’elles una frase, en un ordre determinat. La primera diu: “Violada mentre moria.”; la segona: “I encara ningú arrestat?; la tercera: “Com és possible, cap Willoughby?”.

La reacció per part de les autoritats i la resta de la població no es farà esperar. La Mildred rebrà tota mena de pressions i amenaces pel que ha fet, així com també el publicista que ha acceptat l’encàrrec. Tanmateix, ambdós es mostraran ferms en el seu compromís. Al llarg de la història, anirem veient la convicció i el coratge de la Mildred per tirar endavant la seva causa, convertida de ple en la principal raó d’ésser de la seva vida.

Així, trobem en la protagonista un personatge amb tints heroics, ben allunyat del Josef K. de la novel·la El procés de Franz Kafka, qui es veia arrossegat per la dinàmica inercial, perversa i absurda d’una maquinària institucional que devora tot allò amb què entra en contacte. Res de submissió en la Mildred, res d’acceptació passiva, res de renúncia davant la seva set de justícia (encara que per alguns potser es tractaria més aviat de venjança). No hi ha espai per al fatalisme quan està disposat a arribar allà on calgui i ha perdut tota mena de por.

 

Altres Dimensions 36
Tornar a la infantesa

Ara que els defensors dels valors de la pàtria omplen diaris, escons i tertúlies, és un bon moment per recordar que, com va dir Rainer Maria Rilke, l’autèntica pàtria d’un home és la seva infantesa. Dit en altres paraules, que allò que ens identifica no és tant el lloc on vam néixer, per més himnes i banderes que ens hi posin, sinó un temps molt concret de la nostra vida que ens remet a allà on vam créixer. És precisament d’aquest moment íntim, únic i irrepetible, del que tracten les dues novel·les d’Erri de Luca que us vull recomanar:  El dia abans de la felicitat i Els peixos no tanquen els ulls.

Totes dues tenen força punts en comú. A El dia abans de la felicitat és un noi de divuit anys, orfe de pare i mare, qui recorda la seva infantesa al Nàpols de la postguerra. A Els peixos no tanquen els ulls, qui rememora el passat és un home que ja ha fet els seixanta. Tots dos reviuen aprenentatges i descobertes, «érem peixos al salabret i al voltant teníem el mar obert», dirà el protagonista d’El dia abans de la felicitat. A totes dues hi trobem les primeres baralles, les primeres lectures, el primer petó i el primer amor, l’empremta inesborrable del qual travessarà les seves vides per sempre més. La similitud no és casual: Erri de Luca les va publicar el 2009 i el 2011, respectivament, just quan tenia a tocar i recent estrenada la seixantena, una edat en què el passat comença a procurar l’aixopluc que el futur no pot oferir: «Aquell trosset d’estiu de fa cinquanta anys, –llegim a Els peixos no tanquen els ulls– contemplat a través de l’objectiu de la distància, s’amplia. No tan sols des de dalt d’una muntanya, sinó també en un microscopi es descobreixen horitzons».

Llegir Erri de Luca és escoltar algú que s’asseu al teu costat per explicar-te una història que podia haver estat la de qualsevol, si no fos que ens és narrada amb la seva veu continguda, de frase curta i transparent; una veu que alhora t’embolcalla com si et parlés a cau d’orella i et fa sentir que només a tu vol explicar-t’ho. De vegades, ho farà simulant començar un conte «Era agost, el mes en què les criatures creixen més»; d’altres, com qui escriu una nota al marge per concloure el que acabes de llegir «Els desitjos dels nens donen ordres al futur. El futur és un criat lent però fidel». De Luca, que alhora de novel·lista és poeta, tira d’ofici i et convida a pensar si allò que fa especial la vida, més enllà dels esdeveniments que hi passen, no serà la manera com (ens) l’expliquem. Llegiu Erri de Luca, que no us en penedireu! Ah, i preneu-vos el vostre temps, perquè tot i que els seus llibres no acostumen a tenir gaire més d’un centenar de pàgines, demanen ser llegits a poc a poc per tal d’assaborir-ne tots els detalls.

 

ALTRES DIMENSIONS 35
Literatura en forma de cartes

Per als qui ens agrada llegir novel·les, contes i de tot, hi ha un grup de llibres molt interessant que són les cartes, la literatura epistolar.  Generalment aquestes obres no han estat escrites per ser publicades i moltes vegades no tenen una intenció estètica: són senzillament cartes,  trossos de la vida privada dels escriptors, expressió de les necessitats comunicatives de les persones. La majoria de vegades veuen la llum quan l’autor ja és mort perquè algú creu en l’ interès del document, i les edita.

Darrerament  m’ha agafat força afició a aquest tipus de lectura. M’ha vingut la tafaneria i he volgut conèixer, per exemple, què es deien Mercè Rodoreda i el seu editor Joan Sales. Quan escrivien les cartes, lluny l’un de l’altra, no ho feien per al públic, ho feien per aclarir les seves diferències i per concretar el negoci que tenien entre mans: publicar les novel·les d’ella.  M’ha agradat llegir, no les ficcions que creaven per als lectors en general, sinó  aquest àmbit privat en forma de carta. I m’ha agradat descobrir els personatges protagonistes i què escrivien quan no feien d’escriptors. Quina dona, la Rodoreda! Quin element en Sales! I com van anar cedint tots dos a poc a poc per poder tirar endavant l’edició dels llibres.

Però les cartes no només t’alimenten la necessitat d’anècdotes i d’informació, també n’he llegit d’una gran alçada literària, belles i consistents. És el cas de les que s’enviaven Màrius Torres i Mercè Figueres, tots dos malalts de tuberculosi, ingressats en aquella mena de presó que era el sanatori de Santa Olena.  Cartes que s’envien dues persones que viuen a pocs metres de distància. Una meravella.

La reflexió sobre com experimentem el pas del temps, la distancia i la urgència en els diferents moments de la nostra història es fa inevitable. “Encara no tinc resposta de la carta que us vaig escriure fa quinze dies…”  Quines coses que passaven. Ara no podem suportar l’espera de deu minuts d’un missatge telefònic.

I per no sortir d’aquest món a mitjan segle passat també penso en la correspondència de Rodoreda amb Anna Murià, el dia a dia de l’exili, i les cartes entre Joan Sales i Màrius Torres per conèixer l’entrellat de la guerra del 36. També les que es van escriure Joan Coromines i Joan Sales en una llarga conversa sobre filologia, autèntiques propostes científiques.

 

ALTRES DIMENSIONS 34
La melanconia de la fi del món

Sona l’obertura de l’òpera Tristany i Isolda, de Richard Wagner. Estem situats al bell mig d’un final apocalíptic sorprenentment tranquil. Colors foscos, cel negre, un vent estrany, molt lent, un camp electromagnètic dibuixa la pell dels humans, que es mouen lentament en una fugida impossible. Cauen ocells, com pluja. Dos planetes que s’estimen i s’acosten tan a prop, tan a prop, que tenim por. El més petit, la Terra, acaba introduït dins de l’altre com un espermatozou dins de l’òvul, molt a poc a poc. L’inici de l’existència o la fi del món, la fi del nostre temps al planeta, tot succeeix lentament. I després, el silenci. Un fos negre. Melancholia, de Lars von Trier.

Es diu que els malenconiosos tenen tendència a estar molt calmats en moments de caos i violència. Partint d’aquesta idea, Lars von Trier ens va regalar el 2011 la història de dues germanes que són dos planetes: una és pràctica i tranquil·la, la Claire (Charlotte Gainsbourg), i l’altra és explosiva, problemàtica i amb tendència a la malenconia, la Justine (Kirsten Dunst). Ens va regalar també dos planetes, al voltant dels quals orbiten una sèrie de personatges. Tots dos planetes, la Terra i Malenconia (Melancholia) estan condemnats a trobar-se, a xocar, a convertir-se en no-res. Malenconia avança en direcció a la Terra. Ara s’acosten, ara s’aparten i finalment, l’un i l’altre passen a ser un mateix. La malenconia de la Justine, exacerbada després del desastre del seu intent de matrimoni a la primera part de la pel·lícula, [/su_column][/su_row]ha entrat en el curs de la vida de la Claire, i ara, a la segona part, es transmet d’una a l’altra, fins que totes dues es confonen i l’amor i la mort les uneix. I tot això acompanyat d’imatges aclaparadores, inoblidables, cinema en estat pur: poesia pels ulls i per la ment.

La pel·lícula, que des de l’inici es planteja com un mirall invers, ens balanceja l’ànim d’una banda a l’altra dels sentiments creuats que ens provoquen la Claire i la Justine, els dos planetes protagonistes, per acabar com elles, com a l’inici, xocant entre elles, entre nosaltres mateixos, per tal d’entendre la nostra naturalesa dual que és la que ens causa, sovint, la malenconia. En acabar, sentirem la calma pròpia d’un melancòlic després d’haver viscut un moment caòtic i violent. Intensament bell. Una catarsi de la fi del món.

 

ALTRES DIMENSIONS 33
Hemingway i altres contistes

            “L’amor és un munt de fems. I jo sóc el gall que s’hi enfila a escatainar”

            (Ernest Hemingway)

Sempre m’he considerat contista i amant de la comèdia i de l’humor, gèneres que se solen considerar menors, mentre que la novel·la i el drama tothom els pren més seriosament, un prejudici que també funciona a l’hora de valorar el realisme i la fantasia.

No sé si és veritat que últimament hi ha un cert auge del conte, deixant de banda els consagrats Sergi Pàmies i Quim Monzó, que d’altra banda fa anys que sembla força inactiu com a contista. Hi ha el cas del fenòmen Lucia Berlin i el seu Manual per a dones de fer feines, un altre trist exemple de descobriment editorial post mortem.  A casa nostra ha tingut força ressò l’Anatomia de les distàncies curtes de Marta Orriols, un recull de contes sobre la infinitat de relacions a què ens condueix l’amor, i disposem de representants d’una “nova fornada de contistes” com Clara Soley o Borja Bagunyà. I, evidentment, cal no oblidar els clàssics com Pere Calders o Mercè Rodoreda.


   

Però per a mi la veritable novetat es va produir quan, malgrat la meva prevenció envers els escriptors americans, vaig agafar per fi Bukowski i vaig descobrir que, sota una expressió ruda, hi havia sensibilitat, humor i intel·ligència. Temps enrere també vaig tenir aquesta experiència amb Raymond Carver, un veritable mestre del conte, com podem comprovar en reculls com Catedral o Si em necessites, truca’m. Bukowski em va presentar altres autors remarcables com John Fante o Sherwood Anderson, que va influir molt en Ernest Hemingway i altres escriptors nord-americans que ens parlen de persones extraordinàries en contextos quotidians on no esperaríem trobar-les. A Winesburg, Ohio, Sherwood Anderson descriu les vivències d’un personatge que intenta fugir com sigui de l’aïllament i la solitud d’una petita comunitat rural.

Tot i ser conegut sobretot com a novel·lista, Ernest Hemingway és també un extraordinari escriptor de contes. Una constant en la seva creació literària és el fet que, sota la història visible, sempre hi ha molt més del que expressen les paraules que intercanvien els personatges. Per esmentar un exemple clàssic, la presència d’un gat sota la pluja ens pot transmetre sensació de desempar, d’abandonament. Els primers 49 contes de Hemingway, on trobem relats tan cèlebres com Les neus del Kilimanjaro, contenen una galeria de personatges fracassats de crosta dura i interior sensible, caçadors, pescadors, boxejadors i toreros (en consonància amb les dèries de l’autor), gàngsters de pel·lícula, mexicans d’allò més autèntics, divertidíssimes converses de borratxos i un desvergonyiment literari només a l’abast dels més grans.

 

ALTRES DIMENSIONS 32
L’informe de Brodeck de Philippe Claudel

La naturalesa de la conducta humana és complexa. Tot i això, hi ha gent que prova de retratar-la en contextos concrets, per a entendre-la millor. Hi ha un llibre que ho recull: L’informe de Brodeckde Philippe Claudel. No em sentiria honesta si no advertís que és una història dura. Impactant. S’ubica just en els mesos posteriors a la segona guerra mundial. És narrada per un home que ha passat pels camps de concentració.

El text posa en evidència com, les persones que surten de la normalitat, resulten inquietants. Fins i tot amenaçadores. La normalitat sempre és potestat dels habitants de la comunitat. L’aparició d’un estranger trenca l’ordre. Tot el que fa és interpretat com un gest perillós. La paranoia col·lectiva creix, gairebé sense necessitat que el foraster mogui fitxa. Sens dubte, la imaginació del grup alimenta un perill inexistent i porta a conseqüències tràgiques.  En un moment del llibre, fan una referència faunística. Es tracta d’una papallona capaç d’acollir a altres insectes en el seu grup. Aquestes papallones accepten bestioles externes en el si de la seva organització. Ara bé, quan arriba un depredador, és aquest insecte “estrany a la comunitat”, el que ofereixen en sacrifici. Elles es protegeixen. El nouvingut és el peatge de la selecció natural, la víctima.



Si us ve de gust endinsar-vos en L’informe de Brodeck també teniu la possibilitat de fer-ho en còmic. Manu Larcenet, autor habitual de còmics, en fa un àlbum espectacular. Una obra d’art. El seu treball és en blanc i negre, sense grisos. Blanc i negre per representar, en petites vinyetes, la condició humana. Després de llegir-lo tinc aquella sensació que passa tan poques vegades: Com completar una obra que ja diu tot el que ha de dir? Doncs en Larcenet ho aconsegueix.

Els humans, capaços de produir tantes misèries, som capaços també de fer-ne meravelles, de les misèries. Perdoneu la comparació si sembla frívola, però em venen al cap els bolets. Els bolets descomponen la matèria orgànica i es converteixen en aliment. Tan de bo llibres com L’informe de Brodeck transformin el malson de la segona guerra mundial, en un gest que ens faci avançar en la condició humana.

 

ALTRES DIMENSIONS 31
LiteraturAAAAHHHHH erOOOOHHHHtica catalanAAAAHHH: un itinerari fugaç per la literatura eròtica catalana

La literatura eròtica catalana té una herència antiga que comença amb l’amor trobadoresc i els seus triangles amorosos, amb la dama, el trobador i el marit (el gilós), en una època en què la infidelitat era molt habitual a causa dels matrimonis concertats per conveniència i l’amor cortès triomfava. D’aquesta època, els pioners van ser Jaume Roig amb la seva obra L’Espill, on explica les peripècies de l’autor i les seves relacions amb tota mena de dones i més tard Joanot Martorell, amb Tirant lo Blanc, una novel·la innovadora per ser una de les primeres a dotar de qualitats humanes als heroics cavallers i el comportament amatori del cavaller modern. A més, Martorell també es va atrevir a parlar de fantasies eròtiques com el fetitxisme, el lesbianisme i el voyeurisme.

El barroc, amb les seves idees sobre la caducitat del temps, la bellesa, la fatalitat i l’atzar, ens trobem amb el particular Rector de Vallfogona, molt hàbil en la sàtira i la burla, amb poemes escatològics i misògins en què desmitifica la pulcritud de la dama fins al punt de tractar-la de porca i fent palesos tots els aspectes desagradables de les dones.



No és fins a l’avantguardisme i el seu inconformisme vital que Joan Salvat-Papasseit presenta El poema de la rosa als llavis, un dels tractaments més francs sobre l’erotisme en llengua catalana, amb un triomf total dels sentits.

La següent fornada d’escriptors que van incidir en l’erotisme literari a Catalunya va ser a finals dels anys seixanta, amb la generació que sorgeix després de la guerra civil, fills de canvis polítics radicals i amb esperit revolucionari. Els seus representats són Baltasar Porcel (Reivindicació de la vídua Txing i altres relats) , Terenci Moix (Tots els contes), Quim Monzó (La magnitud de la tragèdia) i les primeres dones: Montserrat Roig (Ramona, adéu) i Carme Riera (Epitelis tendríssim)


Actualment, un dels exemples paradigmàtic del gènere és el recull de contes Deu pometes té el pomer escrit pel col·lectiu literari Ofèlia Dracs, format pels Joaquims Soler, Monzó i Carbó, els Jaumes Fuster i Cabré, Xavier Romeu, Joan Rendé i Josep Maria Illa. D’aquest recull de contes eròtics se’n pot extreure tres grans conclusions sobre la literatura eròtica catalana actual: l’ús del llenguatge col·loquial, el sentit de l’humor i les referències al folklore català. Un divertit exemple d’això són alguns dels termes utilitzats per referir-se a l’òrgan sexual masculí: estaca, llonganissa, botifarra de Vic, flabiol, canvi de marxes o homenet de l’entrecuix i pel femení: talpera, rerebotiga, esparreguera, selva exuberant o clòtxina.


 

ALTRES DIMENSIONS 30
Alan Kent Haruf, un escriptor de la prada

Alan Kent Haruf va néixer a Pueblo, a l’Estat de Colorado, EUA. Va estudiar a la Universitat Wesleyan de Nebraska i a la Universitat de Iowa. Va treballar en una granja de pollastres, en un hospital, va fer de professor d’anglès a Turquia, abans de dedicar-se a escriure. Va viure un temps a Yuma, Colorado, poble que és la font d’inspiració del poble de Holt, on se situen les seves novel·les. Després va instal·lar-se a Salida, al mateix Estat, fins a la seva mort.

La seva producció és breu. Sis novel·les, un assaig i els textos d’un llibre de fotografies. Però n’ha tingut prou per fer córrer la veu entre els lectors.



La manera més fàcil de coneixe’l és amb Cançó de la plana. Hi coincideixen un professor amb dos fills i la dona depressiva, dos grangers, una estudiant embarassada. És la primera part d’una trilogia que, en anglès, té al títol solament una paraula: Plainsong (Cançó de la plana / Canción de la llanura), Eventide (Capvespre /Al final de la tarde) i Benediction.

Però potser és més conegut pel seu últim llibre. Kent Haruf va morir just després de lliurar les darreres correccions. I el van portar al cinema dos actors de la talla de Jane Fonda i Robert Redford. El títol, Nosaltres en la nit. Parteix de la visita que l’Addie Moore fa a Louis Waters, un  veí que viu al mateix  carrer dues cases més enllà.


Tots dos són vidus i han arribat a la setantena. Es coneixen de tota la vida, però mai no s’han fet gaire. L’Addie fa una proposta a en Louis: si li faria res anar de tant en tant a casa seva a dormir amb ella. “No parlo de sexe”, aclareix.

Els personatges de Kent Haruf són gent del poble. Se’ls pot qualificar així, vistos de lluny, però quan ens hi acostem descobrim que cadascun està compost per un munt de facetes, cadascun té una olor pròpia, cadascun ha patit batzegades i alegries diferents, i n’ha sortit com ha pogut.

L’estil és auster. Tant, que opta per no puntuar els diàlegs de la manera ortodoxa. No posa ni guions ni cometes per indicar on comença i on acaba allò que diuen els personatges. Però el lector s’adona que tampoc no cal. Tret d’aquesta peculiaritat, la seva llengua és transparent, sense artificis a la vista. Que no és gens fàcil. I aconsegueix la proesa que els textos semblin de veritat.

Amb Kent Haruf, podem arribar a concloure que la vida, a Holt, un poble perdut a la prada nord-americana, és apassionant. Com ho pot ser a la Plana de Vic o a Tombuctú. Solament cal tenir la sort de trobar-hi un bon escriptor que sàpiga capturar-la i estampar-la en un llibre.

 

ALTRES DIMENSIONS 29
L’enfonsament

Fa temps vaig veure la pel.lícula L’enfonsament (Der Untergang, 2004), basada en les memòries de Traudl Junge, secretària personal d’Adolf Hitler i protagonitzada per un magnÍfic Bruno Ganz en el paper del dictador. Segur que heu vist alguna de les paròdies que s’han fet de l’escena de Hitler esbroncant els seus generals al búnquer, quan ja era evident que l’Alemanya nazi perdia la guerra. Durant molts anys he trobat a faltar en la literatura i el cinema un apropament a la realitat del sofriment i les contradiccions del poble alemany, a la seva psicologia.  Una excepció remarcable en els enfocaments habituals és la novel.la de Kurt Vonnegut Escorxador-5 (1969), que descriu la seva experiència de supervivent del bombardeig de Dresden de febrer de 1945 (que destruí bona part de la ciutat), després de refugiar-se en un magatzem subterrani de carn. El fet és que ni a l’Alemanya nazi ni a l’exèrcit alemany tots eren nazis, va haver-hi moviments de resistència, desercions i uns quants intents d’atemptat contra el Führer, el més cèlebre dels quals va ser el perpetrat el 20 de juliol de 1944 pel coronel Claus von Stauffenberg, el qual havia de desencadenar l’execució del Pla Valquíria que posaria fi al poder nazi.






Casualment, vaig traduir gairebé de manera consecutiva tres llibres que tenen com a escenari l’Alemanya derrotada o propera a la derrota.
El malson (1946), de Hans Fallada, recull el testimoni d’un metge morfinòman que lluita per superar els seus malsons (com el de malviure al fons del cràter provocat per una bomba), la desesperació i el sentiment de culpa col·lectiu dels alemanys i la misèria de la població en un país ocupat per l’Exèrcit Roig, que els tracta amb un immens menyspreu.
Morir a la primavera (2015)  de Ralfestà ambientada al febrer de 1945, quan l’exèrcit alemany està a punt de perdre la guerra i la destrucció és ben visible a tot el país. En Walter i en Fiete són dos amics de disset anys que treballen munyint vaques en una granja i són reclutats per força per les SS, que els envien de seguida al front oriental, on viuen destins contraposats.






Finalment, El desertor, de Siegfried Lenz (escrita el 1951, però no publicada fins al 2016), ens trasllada de nou al front oriental, on el jove soldat Walter Proska és destinat a una unitat que ha de patrullar per la via del ferrocarril i resistir els atacs dels mosquits i els partisans. Tant ell com els seus companys viuen turmentats per la desesperació i els dubtes, que els fan plantejar preguntes com ara: qui són els veritables enemics, els partisans polonesos o els jerarques nazis?, què és el més important, el deure o la consciència?, es pot participar en una guerra sense convertir-se en culpable?

Totes aquestes obres, lluny de plantejar cap mena de revisionisme històric, ens permeten tenir una visió més propera de les circumstàncies humanes dels qui van patir el nazisme i les seves conseqüències nefastes a l’interior d’Alemanya nazi i el seu exèrcit.

 

ALTRES DIMENSIONS 28
Literatura monstruosa

 

Intentar posar en un mateix article a Frankenstein i Truman Capote pot semblar un exercici atzarós de creació literària, però amb aquestes línies em proposo convèncer-us. De pas, afegiré algun altre monstre més de la literatura universal, algun dels quals, us hi podríeu topar pel carrer i estar segurs,  a simple vista, que amb aquest caminar felí o barret d’ala ampla, és impossible que no es tracti d’una bellíssima persona.

 

El paraigua que aixopluga aquestes bèsties és la paraula “gòtic”. En el cas de Frankenstein, parlarem de gòtic victorià; en el segon cas, un període que s’emmarca durant La Gran Depressió, moment en què apareix la idea del monstre, com una al·legoria a la guerra freda, a l’amenaça comunista i a la bomba atòmica.


Dintre aquest corrent, podem parlar de Dràcula de Bram Stoker, que apareix en l’època victoriana, quan la societat era molt conservadora i la dona encara era un ciutadà de segona. Probablement, va influir en la creació del mite de Dràcula el fet que Bram Stoker, que es va passar la infància prostrat al llit i, cada nit, el metge li anava a fer transfusions de sang; o potser només perquè Stoker tenia un matrimoni molt avorrit i li agradava beure i anar a bordells, en resum: viure a les tenebres i a l’ombra d’una societat reprimida i soporífera. La mateixa dicotomia entre la nit i el dia; la bondat i el mal i la vida i la mort en què viu el Comte Dràcula.


El segon exemple és Frankenstein, fill de Mary Shelley i mai millor dit, perquè la seva creadora, abans d’escriure Frankenstein va perdre un fill, fet que la va sumir en una pena inconsolable. No deu ser casualitat, doncs, l’ambició de Víctor per descobrir la fórmula de crear vida, ni tampoc que  Frankenstein sigui una ànima errant sense mare. Es més interessant d’això, però, és quan el creador no sap què fer-ne del creat i l’acaba abandonant a la seva sort, provocant així que es converteixi en un assassí.

En un altre extrem: Truman Capote- Aquí parlarem del gòtic sureny, moviment també sorgit després d’una altra gran depressió, l’americana, en unes condicions de gran pobresa i segregació, de violència extrema, instints primaris i personatges rudes.



D’aquest ambient, sorgeix A sang freda, que relata els últims 2000 dies de dos assassins, Perry i Dick, al corredor de la mort. Capote, amb l’esperit i l’estil periodístic que caracteritza la seva obra, va viatjar a Kansas a conèixer la família d’un dels assassins, endinsant-se així en un viatge que va suposar un enfrontament cap a les seves pròpies pors i arrels, aquella societat que a ell el va rebutjar i expulsar per ser homosexual. Capote i Perry van establir una relació estretíssima, ja que els dos eren el resultat d’aquella societat que els considerava monstres. Capote va acabar A Sang Freda el dia que van executar a Perry, i des d’aleshores Capote no va poder escriure mai més.


Allò amb què connecten aquests tres exemples –alguns aparentment irreconciliables- és, en la seva estructura més profunda, la pregunta de Qui és el monstre? Dràcula, Frankenstein, Capote, Perry o la deshumanització de la societat on van  néixer? Així doncs, si girem la posició de la càmera –o el punt de vista- potser ens adonarem -només potser- que ells només eren els outsiders i les víctimes d’una societat no tan justa ni sana com semblava, de la qual van intentar desmarcar-se’n i escapar.