Recomanacions

 

Altres Dimensions 65
Llegir és memòria

Ruta d’escapada, de Philippe Sands (Anagrama, 2021)
Recomanació d’Enric Alegre

“Escriure és memòria”, diu l’ Alba Dalmau en Altres dimensions 52. I llegir és memòria. M’agrada llegir tot tipus de literatura. Recordo els llibres que m’han fet plorar i els que m’han fet riure. Però també, i sobretot, els llibres que m’han fet recordar.

L’estiu del 2021, en plena pandèmia, vaig descobrir accidentalment el llibre Ruta d’escapada, de Philippe Sands. El vaig trobar amagat en un prestatge d’una llibreria d’un petit poble gironí. De seguida em va atrapar en una lectura absorbent d’un tema que em va interpel·lar. En una entrevista al Més 3/24, Sands deia: “La idea de la responsabilitat en les relacions entre generacions és un tema universal”. En aquest llibre l’escriptor ens presenta, amb mestratge literari, la seva rigorosa investigació històrica sobre Otto Wächter, un jerarca nazi, a través de la relació que manté amb el fill d’aquest personatge, Horst Wächter, incapaç de reconèixer la culpa i els terribles pecats del pare i ancorat en la memòria d’una infantesa i una família feliç.

En acabar la lectura d’aquest llibre d’història vaig plorar, i encara no sé si de felicitat o de tristesa. I vaig recordar. Vaig recordar altres llibres i lectures que des de la història i la culpa m’havien absorbit i interpel·lat amb aquesta força. M’havia commogut llegir Si això és un home, de Primo Levi, una obra imprescindible construïda a partir de la pròpia memòria i experiència de vida. També em va colpir llegir El lector, de Bernhard Schlink, una història de ficció carregada de veracitat.


Philippe Sands | Viquipèdia

Dies més tard, en tornar de vacances, vaig dedicar una estona a fullejar algun d’aquests llibres i vaig trobar amagat en un prestatge de la meva llibreria Esclavos en la familia, d’Edward Ball. Es tracta d’una altra reconstrucció històrica documentada, la història de la vida de la seva saga familiar, propietaris d’esclaus del sud dels Estats Units, i de la vida de les famílies dels esclaus emparentats per llaços de sang amb els Ball. En obrir el llibre vaig llegir un fragment d’un dels capítols finals en què Edward Ball visita amb Emily Frayer, descendent d’una família d’esclaus, el que queda de la hisenda dels Ball. Davant de les runes de la cabana on havia nascut Emily, l’autor li demana perdó. I té lloc un diàleg -que per la seva simplicitat te l’imagines veraç- sobre la culpa, la responsabilitat, el perdó i l’agraïment, un breu diàleg que es tanca amb el plor de tots dos.

I vaig recordar que arran de la lectura d’Edward Ball jo mateix m’havia endinsat en la reconstrucció fascinant de la història de la meva pròpia família. I en arribar a un dels meus rebesavis, nascut a principis del segle XIX a Puerto Rico, em vaig trobar de ple amb la realitat de l’esclavisme interpel·lant-me. I no puc deixar de pensar en el que expressen Edward Ball i Emily en el diàleg. Ball diu: “No som responsables del que van fer o van deixar de fer els nostres avantpassats, però sí que podem respondre per ells”; i Emily li respon: ”Exacte, no en som responsables. Tenim molt per agrair. I vostè ve en el moment adequat”. “Vinc en el moment adequat?”, pregunta Ball, i Emily respon: “Ve en el moment adequat… Posa’t a treballar, noi. Posa’t a treballar, que hi ha molt per fer.”.

 

Altres Dimensions 64
AUDRE LORDE, o la interseccionalitat abans de la paraula

Recomanació de Núria Busquet Molist

Audre Lorde és una autora pràcticament desconeguda en català. En tenim una joia destacable: Els diaris del càncer (2021) i tindrem el 2023, si tot va bé, L’unicorni negre, que està ultimant Lleonard Muntaner. És cert que en la nostra llengua trobem molt poques de les obres que va produir aquesta veu única que definiria perfectament el que avui coneixem com a «intereseccionalitat», la paraulota de moda que ens serveix per descriure les diferents identitats que s’encavalquen en una persona i com aquestes poden ser motiu d’opressió, dominació o discriminació.

Lorde era un cervell privilegiat i, a part, va ser dona, feminista, negra, pobra, immigrant, lesbiana, poeta, mare i malalta de càncer, entre moltes altres coses. També rebel, guerrera, com es definia ella. El que la va fer més extraordinària és que va viure cada una de les seves identitats amb total sinceritat i llibertat, sense tenir mai en compte les dificultats que això li suposaria. Les va anar descobrint i treballant al llarg de la vida, i les va cosir amb fil de plata a la seva obra. A Zami: A New Spelling of My Name (una biomitobiografia, com descriu ella aquest llibre), ens explica com era ser dona, negra i lesbiana a l’Amèrica dels anys cinquanta.

Lorde va anar sempre a la contra per avançar cap a un món que fos més semblant a com era ella. Així, no va dubtar a fer servir la pròpia experiència per escriure poemes, novel·la i també assaigs polítics imperdibles on desglossa la problemàtica d’un món que no representa una part dels seus habitants, o que en el millor dels casos els ignora. A Els diaris del càncer, l’únic llibre que hi ha en català ara mateix, quan escric aquestes línies, ens mostra el terror davant la mort i l’esperança i alegria de la quotidianitat, sempre des d’una dimensió política que en el seu discurs no va abandonar mai, ja fos en forma de poema, autobiografia o assaig. Moltes de les experiències de Lorde reflectides en aquest llibre de principis dels vuitanta tenen una vigència esfereïdora, i ens conviden a acompanyar-la per l’ardu camí de la malaltia, recordant que la vida és prendre partit i no resignar-se, passi el que passi.

I ja que interseccionem, direm que La germana, l’estrangera, el llibre de poemes de Maria Mercè Marçal, pren el nom d’un llibre d’assaigs de Lorde, Sister Outsider. El títol resumeix el credo de l’autora nord-americana: sempre va ser l’altra, la diferent, la que no encaixava, l’estrangera. I a la vegada la germana, la que estima, la que vol cuidar-te i protegir-te. Llegir Lorde és entrar en l’estrany terreny polític i pantanós de la casa de la infància i notar tot d’un plegat l’escalfor reparadora de la llar.

 

Altres Dimensions 63
Ponts entre llengües

Recomanació de Ramon Monton

Doncs sí, aquesta vegada vull parlar de la meva experiència de traductor, de pont entre llengües i cultures, que en part també és una experiència d’escriptor, perquè sens dubte cada traducció és única i té el segell personal del traductor, i a més permet conèixer en la distància del temps i l’espai persones potser afins que posseeixen uns coneixements i una experiència que el traductor en molts casos no té, i això en si mateix ja és enriquidor.

Com, si no, hauria conegut tant de prop les confessions, els aforismes i els pensaments més profunds d’Elias Canetti a La província de l’home? Com hauria pogut copsar de manera privilegiada l’ambient de crisi intel·lectual de la Viena d’abans de la Gran Guerra si no m’hagués acompanyat la visió ambiciosament globalitzadora de Robert Musil a L’home sense qualitats, un dels homes amb més qualitats que he conegut?

Quina millor manera tenia de transmetre i difondre la tragèdia del poble armeni i el genocidi que va patir per part dels turcs (inspiració directa per a Hitler per fer més tard el mateix amb els jueus) que traduir aquesta meravella de novel·la que és Els quaranta dies del Musa Dagh, de Franz Werfel, la lectura preferida dels jueus del gueto de Praga?

I com hauria pogut conèixer millor la personalitat i l’evolució social i política del poble suís juntament amb les vicissituds personals d’un aspirant a pintor orfe de pare que, en reconèixer per si mateix les seves qualitats i limitacions, aconsegueix trobar un equilibri molt personal entre la necessitat de realització personal i la de guanyar-se la vida, entre la necessitat d’estimar i sentir-se estimat per una ànima propera que tenint el privilegi de traduir Enric el verd del clàssic suís Gottfried Keller i trobant un editor que es dedica precisament a publicar clàssics de la literatura universal que encara no es trobaven en català?

La feina de traductor és adequada per a una persona curiosa, perfeccionista, amant de les llengües i de treballar durant hores en una fantàstica solitud, vis-à-vis amb l’autor del llibre i les seves dèries. És una feina plaent i vocacional, llàstima que sigui difícil viure’n no només per les tarifes editorials sinó sobretot per l’inhumà règim d’autònoms d’aquest estat en què malvivim.

L’octubre de l’any passat vaig parlar d’aquestes coses al programa Més 324 de Xavier Graset. Va fer referència a l’admiració de Nietzsche per Keller, no en tenia coneixement però és possible, perquè Feuerbach, en qui es va inspirar Karl Marx, té un paper important en el pensament de l’època i en la novel·la. Que l’obra és la crònica d’un procés d’adaptació, del reconeixement d’un fracàs? Més aviat és la crònica d’una lluita personal per trobar el necessari equilibri romàntic entre la immensitat de l’aspiració i l’acceptació del que és possible a nivell personal i social. Després de veure la pel·lícula Aguirre, de Werner Herzog, vaig pensar: Keller va ser un pintor frustrat, però va acabar sent un immens escriptor; en canvi, Hitler també va ser un pintor frustrat i es va convertir en un assassí de masses.

 

Altres Dimensions 62
OULIPO: els acròbates del llenguatge

Recomanació d’Alba Dalmau

Has sentit mai la paraula “PA-TA-FÍ-SI-CA”? Et sona? La coneixes? Penses que sona com una bro-ma? Doncs bé, una mica ho és, com una broma. La patafísica és la ciència de les solucions imaginàri-es i estudia les lleis que regeixen les excepcions, dit d’una altra manera: és el col·legi de les ciències sàvies i inútils.

Artistes com Man Ray (el fotògraf), Max Ernst i Joan Miró (pintors), Eugène Ionesco (dramaturg), François Le Lionnais (matemàtic) i Raymond Queneau (escriptor) eren patafísics. Perquè us feu una idea de què feien, com que la patafísica tenia per objectiu reinventar la realitat, també va reinventar el temps, per això van crear un calendari nou, amb tretze mesos i noms diferents per cada mes (Ab-solu, Ha ha, As, Sable, Décervelage, Gueules, Pédale, Clinamen, Palotin, Merdre, Gidouille, Tatane i Phalle).

Als anys seixanta, un grup de l’escola patafísica, liderat per Raymond Queneau i el seu còmplice intel·lectual François Le Lionnais, acompanyats per una desena més de personatges tan marginals com inventius, que tenien la particularitat de ser matemàtics fortament atrets per la literatura van decidir crear comissió dedicada específicament a la literatura. Aquest grup es va autoanomenar “OULIPO”, que són les sigles de «Ouvroir de littérature potentielle», en català «Taller de literatura potencial».

Oulipo s’assigna dues missions: una, proposar noves formes, estructures o TRAVES* que puguin ser utilitzades pels escriptors de la manera que més els vingui de gust. En aquesta recerca de constricci-ons recorren a eines que no són pròpies del camp lingüístic, com les matemàtiques o l’ús de recursos combinatoris. Durant el procés pretenen que s’experimenti amb les possibilitats de la llengua, és a dir: la potencialitat de la literatura; i la segona missió: examinar antigues obres literàries per trobar empremtes de la utilització d’estructures, formes o restriccions, com els palíndroms, anagrames, pan-grames, calamburs… Els autors de l’antiguitat que s’imposaven aquesta mena de regles els van ano-menar plagaris per anticipació.


Però per què serveixen exactament les traves? I és aquí on ve la part interessant de la qüestió. Les traves són regles de joc per la creació literària, altrament enteses com a obstacles que el creador s’im-posa per no anar del punt A al punt B en línia recta -que és el més avorrit que hi ha- per tal d’enriquir la mateixa escriptura. I doncs, què són les regles del sonet sinó una trava? No és el sonet un poema sotmès a unes constriccions que no són per res naturals?

Una de les traves més conegudes és el lipograma, que és l’escriptura on es prohibeix l’ús d’una de-terminada lletra. Gràcies a l’absència d’aquesta lletra podem escriure un text que mai hauríem pogut escriure si haguéssim pogut utilitzar totes les lletres. George Perec (integrant d’OULIPO) el 1969 va escriure “La disparition”, una novel·la de 319 pàgines escrita sense la lletra “A”. Però no és l’únic, al segle XVII Alonso de Alcalá y Herrera (plagiari per anticipació per excel·lència) ja va escriure cinc novel·les, on a cadascuna d’elles evitava l’ús d’una de les cinc vocals.

I tu, t’atreviries a fer un text, per exemple, sense la lletra “O”?

* Com que la llista de traves és llarguíssima, les pots descobrir totes a la web d’OULIPO
 

Altres Dimensions 61
L’obra o la pel·lícula?

Recomanació de Albert Pijoan

És un tòpic: davant de l’adaptació d’una novel·la al cinema, és peremptori preguntar «Què t’ha agradat més, el llibre o la pel·lícula?». En la valoració, molt sovint el que es jutja és la referencialitat de la pel·lícula en relació al llibre: ha representat fidelment allò que surt al llibre? El que no és tan habitual, però, és sentir aquesta mateixa pregunta maniquea sobre les adaptacions de les peces teatrals («Què t’ha agradat més, l’obra o la pel·lícula?»).

De fet, sembla que si es pren com a material base un text teatral, el cinema ho veu com un motiu d’avergonyiment. Reviseu les crítiques de pel·lícules com La soga d’Alfred Hitchcock, o d’algunes versions d’obres de David Mamet fetes pel mateix David Mamet. Trobarem una nota comú en totes les ressenyes negatives: s’hi argumenta que són pel·lícules poc reeixides perquè no aconsegueixen dissimular el seu origen teatral. D’aquesta manera, si en les adaptacions de novel·les es valora l’obediència respecte el material original, en el cas dels textos teatrals, aquesta fidelitat és l’argument per desqualificar una adaptació cinematogràfica.

Sobre els motius d’aquesta tírria del cinema cap al teatre només puc oferir especulacions. Una hipòtesi seria que el cinema es veu a sí mateix com un teatre evolucionat que mira per damunt de l’espatlla allò que ja en els primers anys del cinema mut va aconseguir: l’emancipació del llenguatge teatral per crear un llenguatge propi. Una altra hipòtesi, relacionada amb aquesta, és que el cinema s’avergonyeix del teatre de la mateixa manera que ens podem avergonyir dels nostres mestres de primària: en recorden en unes situacions i estats indignes de quan encara no érem nosaltres mateixos. Preferim que callin, que no diguin res del nostre jo infantil (perquè sovint s’hi anuncien les veritats que hi ha amagades en el jo adult).

Més enllà de les hipòtesis, podem palpar aquesta vergonya en les adaptacions cinematogràfiques del teatre: quan intenten dissimular que l’acció de la pel·lícula, com en l’obra originària, passa en un sol espai tot fent sortides al súper del davant per anar a comprar una fotesa, o mostrant el trajecte irrellevant en cotxe d’anada i tornada a la feina. O quan espedacen parlaments que superen el límit reglamentari de cent-vint segons de rèplica a la pantalla.

Però aquí no acaba tot perquè, contradient tot el que he exposat, tenim casos molt sonats on el que es valora d’una pel·lícula és que sembli teatral. Pensem en el díptic Dogville-Manderlay de Lars von Trier. Fa servir recursos inapel·lablement teatrals (una escenografia dibuixada a terra en caixa negra), fet que esdevé motiu de celebració per part dels cinèfils. O pensem en el parlament (magnífic, no ho discuteixo) que deixa anar Will Oldham (que segur que coneixereu pel seu pseudònim musical Bonnie Prince Billy) al mig de A Ghost story de David Lowery. «Oh, és tan bo, podria ser teatre!». La clau, naturalment, és que no ho sigui.

A on vull anar a parar? Enlloc. Només és un invitació a valorar cada obra per si marteixa. Si és cine, és bon cine? Si és teatre, és bon teatre? Etc. Perquè diria que a ningú se li acut jutjar les pel·lícules que són «adaptacions» d’atraccions de parcs temàtics, com la saga Pirates del Carib o Jungle Cruise, en funció de com a traslladat la successió dels revolts a la pantalla. Doncs el mateix.

 

Altres Dimensions 60
Llegir és estar viu

Recomanació de Selena Soro

“No puc mirar la gent sense indagar en els rostres. D’ençà que he tornat és així. Indago en els llavis, en els ulls, en les mans. Als llavis, als ulls, a les mans, els faig preguntes. Davant de qualsevol que se’m posi al davant em pregunto: ¿M’hauria ajudat a caminar, aquest?”

L’escriptora francesa Charlotte Delbo va sobreviure als camp d’extermini nazis. Que sobrevisqués, però, no significa que sortís viva. Ni ella ni tampoc cap de les dones que van ser alliberades d’Auschwitz el gener de 1945. Delbo les va visitar vint anys després del seu alliberament per preguntar-los com els havia tractat la vida. Els seus testimonis els recull a ‘La mesura dels nostres dies’ (Club Editor) i totes les dones coincideixen en un punt: van sortir d’Auschwitz, però en van sortir mortes.

És impactant descobrir que moltes se’n van adonar perquè eren incapaces de llegir. Delbo relata a l’inici del llibre com els familiars la visitaven i les preguntes que li feien s’acabaven ràpid: no en responia cap. Ells, perquè no s’avorrís, li portaven flors i li portaven llibres. “Durant molt, molt de temps els llibres es van quedar allà, al meu abast, fora del meu abast. Em deien que la meva absència del món havia durat massa”, escriu la francesa.

Quan finalment va gosar agafar-ne un, obrir-lo, mirar-lo, li va semblar fora de lloc. “Ja no hi puc trobar res més en els llibres? Són tots una repetició fútil, una descripció bonica i imaginativa, una successió de paraules sense pes?”, es pregunta. Tot el que l’escriptora havia viscut pesava massa: després d’Auschwitz era incapaç de sentir la lleugeresa. Era, per tant, incapaç de gaudir del plaer de la lectura, que és una activitat que necessita una certa volubilitat d’ànim. Deixar volar la ment, imaginar, deixar que les paraules se t’enduguin.

L’abatiment davant dels llibres, explica Delbo, li va durar molt de temps. Anys. No podia llegir “perquè era com si sabés per endavant què hi havia escrit, com si ho sabés d’una altra manera, amb un coneixement més cert i més profund, evident, irrefutable. Delbo escriu: “Tot era fals, rostres i llibres, tot em mostrava la seva falsedat i em desesperava haver perdut tota capacitat d’il·lusió i de somni, tota permeabilitat a la imaginació, a l’explicació. Això és el que va morir de mi a Auschwitz. Això és el que em converteix en un espectre”.

Tots els llibres sobre els camps de concentració nazis deixen empremta, però aquest –narrat a través de les veus de les dones– és especial. Ens recorda que si som capaços de riure i d’estimar i de llegir és perquè estem vius. Que llegim perquè estem vius i que estem vius perquè llegim.

Una companya de Delbo a Auschwitz, la Mado, explica: “No estic viva, observo els que sí que ho estan. Són fútils, ignorants. Segurament és així com s’ha de ser per viure. I no els puc dir res perquè […] creurien que els menyspreo amb la seva rutina insignificat, les seves preocupacions trivials, les seves passions efímeres i els seus desitjos fugaços”.

Totes aquestes coses tan trivials, els llibres i els desitjos i les passions, són la prova inconfusible que estem vius. Que no només existim. Que la mesura dels nostres dies té un sentit.

 

Altres Dimensions 59
Un invent estrany

Recomanació de Raimon Portell

Venècia al 1499 és una ciutat bull. Hi arriba gent de tot arreu, hi arriben alemanys i turcs, hi arriben els grecs que fugen de la Constantinoble ocupada pels turcs, hi arriben els jueus expulsats dels regnes d’Aragó i de Castella, hi arriben els humanistes que volen esborrar l’Edat Mitjana, que volen llegir els grans autors clàssics i examinar el món sota la llum de la raó. És en aquesta Venècia on Aldo Manuzio instal·la la seva impremta.

No era la primera impremta de la ciutat. Al mateix barri, n’hi havia unes quantes, i això que encara no feia cinquanta anys que l’alemany Gutemberg havia imprès les primeres bíblies. Gutemberg havia ideat els tipus mòbils, lletres en relleu que es muntaven una rere l’altra fins a omplir una pàgina. Solament calia passar-hi tinta i aplicar-hi el full perquè quedés el text imprès, i després s’hi aplicava un altre full, i un altre. Així, de cada pàgina se’n podien fer desenes de còpies; de cada llibre, un munt d’exemplars. Tenien un format gros, de pam i mig per dos pams, cosa de mal portar. Continuaven sent molt cars, però molt menys que els còdexs de pergamí.

Erudits i estudiants reclamaven més textos, més barats, més petits, de lectura agradable, ben editats. I Aldo Manuzio tenia bon nas. Va descartar els caràcters gòtics de Gutemberg i va apostar per una tipografia més clara. Va elegir les majúscules romanes i, per a les minúscules, la lletra carolíngia, suau, fàcil de llegir. Per als volums més petits, va introduir una nova tipografia que ocupava menys espai. És la que coneixem com a cursiva o itàlica. L’èxit dels nous caràcters va ser tan rotund que els primers grans fabricants de violins, els Amati, Guarnieri i Stradivarius, a l’hora de foradar la caixa de l’instrument, van imprimir-hi les seves S. Alhora, conscient que el seu públic era estudiós, va deixar amples marges en blanc perquè hi poguessin escriure notes. Perquè els poguessin carregar, va reduir la mida dels volums a la meitat i va canviar les tapes de fusta per unes altres de cartró que pesaven molt menys. I també es va encarregar de netejar els textos. Va anar a les fonts i va treure’n tot allò que els segles hi havien anat afegint. Va inventar el llibre de butxaca, però de la seva impremta va sortir també el llibre més bonic del món.

L’invent té més de cinc segles. Permet anar endavant i enrere, es carrega a l’instant, no necessita bateria. Funciona per damunt dels sis mil metres, a l’Antàrtida, a l’Amazònia. Això sí, cal anar amb compte. Qui solament en llegeix un corre un perill mortal. Però això se supera i es cura tan bon punt se n’incrementa la dosi.

Enric Satué va dedicar a les aportacions d’Aldo el llibre El diseño de libros del pasado, del presente, y tal vez del futuro. La huella de Aldo Manuzio. Una joia. Svend Dahl dedica vuit pàgines a Manuzio en la seva Historia del libro. Umberto Eco bateja una editorial amb el nom de Manuzio, a El pèndol de Foucault. També se li fa un homenatge a L’ombra de Venècia, de Raimon Portell. En canvi, no tenim constància que l’impressor aparegui a L’infinit dins d’un jonc, que Irene Vallejo dedica als llibres del món antic. Sobre llibres i biblioteques, també val la pena submergir-se en La biblioteca en llamas, de Susan Orlean.

 

Altres Dimensions 58
Nits blanques per llegir

Recomanació de Corina Oproae

Fotografia: Tjerk Van Der Meulen

A hores d’ara, la literatura nòrdica ha deixat de ser equivalent de novel·la negre. Fa una anys, però, els noms més coneguts eren els dels suecs Henning Mankell i Stieg Larsson. I encara que noms com Jo Nesbø, Camila Läckberg o Lars Kepler, són habituals a les llibreries, també trobem propostes allunyades del gènere negre com les del noruec Karl Ove Knausgård, o la del suec Jonas Jonasson. Enllà del noms més aviat comercials, hi ha ben poca cosa, sobre tot en català. Aquesta absència que pateix la literatura traduïda a Catalunya, la ve a omplir una editorial nova amb el suggeridor nom de Nits Blanques, dirigida per l’escriptora Mònica Bate.

Els primers dos llibres que Nits Blanques va publicar el 2020, van ser La casa de la veranda cega de Herbjørg Wassmo, una espècie de Rodoreda noruega, como ben diu l’editora, i Una balena anomenada Goliat, de la jove autora finesa amb arrels romanesos, Cristina Sandu.

El que tenen en comú aquests dos llibres que inauguren la proposta editorial és una evident intensitat poètica de la narració que farà gaudir el lector i un cert trencament en les expectatives que pot tenir, si parteix de la imatge actual de dos països com Noruega i Finlàndia.

Després de la segona guerra mundial, Noruega no era el país ric i avançat que és ara. La casa de la veranda cega ens apropa a través de la mirada d’una nena, la Tora, filla d’un soldat alemany desaparegut, el món que va deixar la guerra a un indret allunyat i feréstec d’aquest país nòrdic, amb la seva pobresa, les seves frustracions i la vida allunyada de la felicitat i en continua lluita per la supervivència.

En el cas d’Una balena anomenada Goliat, el trencament ve del fet que el lector no trobarà una novel·la ambientada directament a Finlàndia. L’Alba, una jove de pare romanès i mare finesa, que treballa com a intèrpret per als immigrants romanesos de Hèlsinki, ens endinsarà en un mosaic narratiu que inclou els seus records d’infantesa a Vila Roja, el poble dels seus avis paterns, la historia i la vida a Romania de la segona meitat del segle XX, tot això trenat dins d’una bellíssima atmosfera de llegenda, ja suggerida en el títol.

Vaig tenir el privilegi d’escriure el pròleg d’aquest llibre, per tant us convido de nou a apropar-vos a la balena Goliat, que és no tan sols un leitmotiv emprat per facilitar l’estructura narrativa de la novel·la, sinó també una metàfora molt potent, que simbolitza una època fosca d’un passat que no podem oblidar, tot i que ara només projecta les seves ombres sobre el nostre present.

 

Altres Dimensions 57
POESIA VISUAL: de Simmias de Rodas a la publicitat actual

Recomanació d’Alba Dalmau

“La poesia visual no és un dibuix ni una pintura, és un servei a la comunicació”, deia Joan Brossa.

Brossa, en el seu dia, ja va intuir el poder de la imatge i la capacitat de transmetre un missatge en un simple cop d’ull. I no és això el que busca la publicitat amb el poc temps d’atenció que disposa del lector o l’espectador?

Vegem algunes característiques de la poesia visual: sorprèn, emociona, fa somiar, fa pensar, deixa espai a qui la mira, deixa empremta en la memòria, satisfà a qui la mira perquè la comprèn, és directa, cosifica la realitat, és modesta en els mitjans, és una síntesi màxima, té sentit de l’humor i és eclèctica. Hi esteu d’acord?

Els orígens de la poesia visual els devem a Simmias de Rodas (300 a.c), un poeta i gramàtic grec que un dia se li va ocórrer fer una cosa tan estranya com dissenyar uns poemes anomenats Carmina Figurata, on els versos es disposaven de manera que la forma tingués a veure amb l’objecte que mencionaven. Així doncs, els tres primeres poemes visuals (més concretament, cal·ligrames) eren unes ales, un ou i una destral.

Cal fer un salt, ni més ni menys, de vint-i-tres segles (entre l’escàndol de l’urinari de Duchamp i la publicació, un any més tard, el 1918, del llibre Calligrames de Guillaume Apollinaire) per veure el terme poesia visual normalitzat.

Mentrestant, inspirat pel rebombori que va provocar Duchamp en treure de context un urinari, ficant-lo a dintre un museu i dient “Això és art perquè jo ho dic”, a Catalunya s’estava forjant un poeta visual que superaria al mateix Duchamp pel que fa a projecció internacional i compromís social: Joan Brossa.

Al llarg de la seva vida, Brossa va arribar a compondre més de 1.500 poemes visuals. Alguns d’ells els podem trobar a plena llum del dia, com el Monument al llibre que hi ha a la cruïlla entre Gran Via i Passeig de Gràcia, l’escultura de lletres soltes que diuen BARCINO a la plaça de la Catedral o un haiku gegant, anomenat Les formigues, al passeig del Born. Amb els seus poemes objectes (com la màquina d’escriure que en comptes de paper, escup serpentines) Brossa feia aparèixer la màgia en els objectes més vulgars i quotidians, seguint la línia de l’art pobre, però sempre amb un missatge clar al darrere.

L’homònim madrileny de Brossa, i bon amic seu, és Chema Madoz. Madoz, conegut també com el poeta dels objectes, utilitza elements quotidians, els treu del seu context o els manipula i, d’aquesta manera, aconsegueix imatges d’una gran potència simbòlica.

I a on desemboca aquest breu recorregut? Doncs en la publicitat i en dissenyadors gràfics com Javier Jaén, un dels publicistes actuals més ben valorats que aplica amb gran enginy la poesia visual en portades de revista o a la publicitat, no només amb l’objectiu de vendre un producte sinó, també, de fer-nos pensar amb un simple cop d’ull.

Si us ha interessat aquest article, també us interessaran aquests llibres:

* Brossa, Joan. Poemes visuals. Edicions 62. 2001
* Brossa, Joan. Poemes transgredits. Nórdica libros. 2019
* Madoz, Chema. Chema Madoz. La Fábrica. 2012
* Jaén, Javier. Greetings from Javier Jaén studio. Counter-Print. 2020

 

Altres Dimensions 56
Resignificar la memòria

Recomanació d’Alícia Molina

Parafrasejant Calvino diria que, davant la invitació que us faig de llegir l’última novel·la d’Hélène Gestern, El olor del bosque, aviseu familiars i amics que no us busquin, que tindreu tots els dispositius desconnectats, que durant uns dies (el que trigueu a devorar les gairebé 770 pàgines) estareu immersos en un viatge en el temps que us deixarà fora de la realitat quotidiana, que a prou feines si us en recordareu que teniu un cos físic que necessitarà menjar, beure, dormir i fer alguna que altra evacuació íntima, i que us esperin a la tornada amb un te o un cafè i amb unes orelles expectants de tot allò que vulgueu compartir: sigui la sensació de buit que provoca el final d’una experiència plena, siguin les memòries personals que ha pogut despertar la lectura, sigui la magnificència narrativa o, potser, el silenci provocat per una espècie de síndrome d’Stendhal.

És possible trobar tots aquests atributs en una sola obra, us preguntareu i la resposta és una afirmació tan gran com la ploma de l’escriptora. Gestern ens convida a anar enrere en el temps quan a la protagonista, la historiadora Élisabeth Bathori, li encomanen una investigació a partir d’unes cartes datades durant la I Guerra Mundial. A partir d’aquí se li obre un món fascinant que compartirà amb el lector alternant la seva història personal amb la descoberta d’uns personatges que ens fan travessar portes en què la intriga, l’aparició de fotografies de guerra, de diaris encriptats… van teixint una trama sòlida sobre el negatiu d’un immens retrat narratiu que, a mida que hi anem traspassant per les diferents portes, ens en va revelant bocins fins que acaba mostrant tota la imatge positivada de la història.

I tot això ho fa amb un tramat perfecte en què barreja diferents gèneres narratius que li proporcionen a la novel·la un ritme àgil, addictiu, en què van apareixent personatges que ens van portant del passat al present sense adonar-nos-en, a través d’una prosa clara i directa que sap dosificar de manera subtil i que ens capbussa en la intriga per tal d’assaborir a petits xarrups la descoberta d’unes històries oblidades en el temps.

És difícil no deixar-se dur per l’eufòria que provoca una bona lectura i, alhora, ser prudent de no fer cap anticipació narrativa, però estic convençuda que recomanar El olor del bosque és una aposta segura perquè toca temes universals en què siguem d’on siguem, ens apel·len a tots com ho fa el fet de parlar de la guerra, l’amor, el sentit de lleialtat, les empremtes que deixem en la vida, el sentit de la justícia… o de com la memòria pot resignificar allò que ha caigut en l’oblit.

 

Altres Dimensions 55
Bradbury tindria cent anys

Recomanació d’Assumpta Margenat

Quan Ray Bradbury va escriure el principal gruix de les obres de ciència ficció, els escenaris de les històries eren marcians: les muntanyes, la vegetació, els deserts… En aquell moment encara no es parlava de la Lluna com un lloc proper i assequible, i el planeta Mart va ser el pretext per a la descripció de paisatges electritzants, sers vius sorprenents i una crítica decidida a l’autoritarisme i a l’absurd de la vida a la terra.

Ara que es parla de Mart com un destí a considerar, ens estranya que Bradbury ja l’adoptés com a tema dels seus contes i, en canvi, no s’hagués enamorat de la lluna, que té tanta tradició literària. Però no va ser fins més tard que Kenedy va prometre la lluna als nord americans per ensenyar les dents als russos i l’escriptor potser no s’ho va creure.

Bradbury tenia una gran devoció per la literatura clàssica, la dels grecs, la dels romans… i s’havia passat mitja vida a les biblioteques. “Si toques una biblioteca, em toques l’ànima”, havia escrit. Era la seva alimentació, la seva respiració i el seu projecte. I va tocar el cel amb la brillant idea de fondre les obres literàries amb persones rebels que s’aprenien un llibre de memòria.

Farenheit 451, l’obra que Truffaud va dur al cinema l’any 1966, ens explica precisament això: la revolta d’una gent que, amagada al bosc, memoritza una obra  amb l’únic objectiu de recitar-lo i ensenyar-lo a un jove aprenent. La resistència a la destrucció de la cultura que està en perill. L’amor al coneixement més divers. La salvació de la humanitat. Un s’aprenia Stendal, l’altre Plató, un altre Stevenson. Tota una biblioteca viva amagada al bosc.

Bradbury va estar molt a la vora de les noves ficcions desafiants que van introduir sobretot els escriptors llatinoamericans on no es tractava només de subvertir alguna llei de la física a l’estil Juli Verne, sinó que es tractava d’alterar la realitat en el seu sentit més radical. Com en L’homeil·lustrat, on els tatuatges del cos del personatge et conviden a fondre’t en la multitud de contes que expliquen aquelles línies sobre l’epidermis. Un home que narra històries a través de la seva pell, un home embolicat en literatura.

Quan a la pel·lícula Farenheit 451 el personatge de Julie Christie fa el paper de dona despersonalitzada, abduïda per una societat sense valors, crida l’atenció l’escena on ella, des del sofà de casa, conversa sense cap problema amb el presentador d’un programa de la televisió que s’està emetent, saltant-se qualsevol principi conegut de l’espai-temps. Era d’un gran atreviment.  I ara nosaltres ja estem fent coses similars amb tota normalitat.  Ves per on: ja hi som.

 

Altres Dimensions 54
Ciència ficció actual en català

Recomanació d’Albert Pijoan

Dèiem en l’anterior article que de ciència-ficció en català fa anys que se n’escriu, tot i que més que d’autors de gènere hauríem de parlar d’incursions puntuals en el gènere per part d’autors inquiets. Hem vist que la tendència es comença a transformar a partir dels vuitanta, però que no és fins al canvi de segle (i de mil·lenni) que podem començar a parlar de relativa equiparació a altres literatures.

Aquesta evolució ve per un reajustament més profund de l’ecosistema literari català. La Societat Catalana de Ciència-Ficció, que es constitueix l’any 1997, fa de trencagels; la segueixen iniciatives editorials molt diverses, la creació de blogs, associacions i revistes, canvis en la consideració de determinada crítica, premis a obra inèdita i obra publicada i, el més important de tot, un públic àvid de ciència-ficció en català que fins fa pocs anys es veia obligada a acostar-se al gènere en castellà o anglès principalment.

Dins de les iniciatives editorials recents, és de justícia fer una menció especial a l’única col·lecció en català que segrega per raó de gènere, la col·lecció Ciència-Ficció de Pagès Editors, on es publiquen autors catalans i traduïts tant clàssics com contemporanis de manera regular des de l’any 2000. L’editor de la col·lecció fins a l’any 2019 va ser, naturalment, Antoni Munné-Jordà. Durant la primera dècada del segle XXI es constitueixen algunes revistes que publicaran conte de gènere en català, com Les Males Herbes, llavor de la futura editorial homònima, CatarsiFreakcions. A partir del 2010 es fa un pas més enllà, i neixen una sèrie de petites editorials que tenen la voluntat de publicar títols de ciència-ficció de manera més o menys assídua, com Mai Més, Chronos, Raig Verd o la ja esmentada Males Herbes. Totes aquestes editorials comparteixen la premissa de recuperar en català els clàssics del gènere, publicar autors catalans que fins aleshores no tenien cabuda en el circuit i mantenir-nos al dia dels corrents internacionals. De manera paral·lela es va produint un cert reconeixement crític i acadèmic, amb una fita rellevant com és la publicació de l’antologia de gènere Els altres mons de la literatura catalana, del catedràtic de literatura catalana contemporània de la UAB Víctor Martínez-Gil.

Tot plegat facilita que es produeixi un fet que en la literatura catalana només s’havia donat de forma anecdòtica: que apareguin autors amb una obra principalment o, en alguns casos, exclusivament bolcada en la ciència-ficció o la ficció especulativa –també és notable que la majoria d’aquests autors combinen la novel·la o el relat per adults amb la literatura infantil i sobretot juvenil de gènere, tot i que alguns d’ells han acabat especialitzant-s’hi, com Montserrat Galícia–. Ens referim a autors com Carme Torras, Enric Herce, l’enyorat Víctor Nubla, Jordi de Manuel o Salvador Macip entre molts altres. I aquí rau la diferència més destacada, en aquest «entre molts altres». La llista d’autors del gènere d’aquests últims vint-i-cinc anys és molt més àmplia que la dels cent anys anteriors. Un senyal que la ciència-ficció i, més globalment, els gèneres de la inventiva viuen un moment dolç en les lletres catalanes..

Per saber més coses dels títols clàssics del gènere a casa nostra haureu de viatjar al passat i llegir l’article anterior.

Imatge: vectorpouch/freepik
 

Altres Dimensions 54
Ciència ficció clàssica en català

Recomanació d’Albert Pijoan

El col•lectiu Ofèlia Dracs, format per una llarga nòmina d’autors entre els quals hi trobem Miquel Desclot, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Margarida Aritzeta o Isidre Grau, va publicar sis reculls de contes entre els anys 1979 i 1994. Executaven un programa: oferir gènere en català. Van fer reculls de literatura de terror, eròtica, negra i fins i tot gastronòmica. L’any 1985 van publicar Essa Efa, el volum de ciència ficció.

La veritat és que en català, de ciència ficció, la poca que se n’havia publicat havia estat convenientment soterrada en els recomptes històrics. A més a més, si entenem la ciència ficció en un sentit restringit, és a dir, el gènere que posa al centre l’especulació tecnològica i res més, el còmput de títols es redueix encara més. Una possible explicació a aquest buit podria ser que durant l’eclosió, consolidació i popularització del gènere, des de finals dels anys trenta fins als seixanta, la literatura catalana tenia altres maldecaps; i com que anava necessitada de prestigi no podia malgastar el temps a fer simple “literatura d’evasió”. Les cometes hi són per alertar del tòpic: és cert que hi ha una ciència ficció entregada al pur entreteniment… com n’hi ha en tots els gèneres, fins i tot el drama. El circuit català trigaria a adonar-se que la literatura de gènere, ciència ficció o qualsevol altre, pot ser tan seriosa i tan “literària” com aquella que enganyosament no s’identifica amb cap gènere.

Si agafem l’accepció més generosa de la ciència ficció (qualsevol narració especulativa o d’anticipació que inclogui o no l’element tecnològic), sí que podem espigolar un catàleg d’obres bolet a partir del qual imaginar una tradició. Hi inclouríem títols com Homes artificials de Frederic Pujulà (1912), Retorn al Sol de Josep Maria Francès (1936), El cronomòbil de Pere Verdaguer (1966), La ciutat dels joves d’Aurora Bertrana (1971), Andrea Víctrix de Llorenç Villalonga (1974) o Memòries d’un futur bàrbar, de Monsterrat Julió (1975). En la majoria d’aquests casos, les obres de ciència ficció són incursions puntuals nascudes de la curiositat d’autors dits «literaris». Però el nom que tothom té al cap en parlar de ciència ficció clàssica catalana és Manuel de Pedrolo. Hem de fer constar que la seva producció especulativa va més enllà de Mecanoscrit del segon orígen (1974): hi podem comptar novel•les com Trajecte final (1975), Aquesta matinada i potser per sempre (1980), que era la que considerava la seva obra preferida, Successimultani (1983) o Crucifeminació (1986).

El recull d’Essa Efa va ser un símptoma: la ciència ficció en català als vuitanta deixava de ser una raresa. Dit mercantilment, hi havia demanda però no oferta. No obstant això, encara quedava molt de trajecte per poder dir que s’havia consolidat. En aquesta empresa de cristal•lització destaca una figura per damunt de la resta: la del vilanoví Antoni Munné-Jordà. Com a autor, com a arqueòleg literari i antòleg (el seu llibre Narracions de ciència-ficció: antologia de 1985 és primordial), com a impulsor d’iniciatives com la Societat Catalana de Ciència Ficció, com a divulgador i estudiós del gènere… No és estrany que Munné-Jordà hagi acabat publicant a Males Herbes, una editorial creada el 2012 amb el propòsit d’omplir el buit de la literatura de la inventiva contemporània en català.

Però per saber més coses del moment actual haureu de viatjar al futur i llegir el següent article.

Imatge: vectorpouch/freepik
 

Altres Dimensions 53
Poesia per a petits i grans

Recomanació de Raimon Portell

Encara no saben parlar i ja han rebut un bany reiterat de poesia. Rimes, cançons de bressol, moixaines, la poesia els envolta. Salta miralta, escarabat bum-bum, ton pare no té nas, la lluna la pruna, aquest és el pare, a la una sol i lluna…, una pluja constant ha anat estovant el terreny més fèrtil.

La construcció del llenguatge arriba acompanyada de carícies i rodolins. I qui no en sap és perquè no vol. Cada llengua en té centenars i segur que a la biblioteca disposen de reculls de qualitat o, si no, es pot recórrer al fabulós Jochs de la infància de Francisco Maspons y Labrós, edició de 1874 que es troba sencer a Google Books. Aquest llibre pot servir per crear un barem: va sobrat qui coneix més de 100 a 200 tonades, de 50 a 100 seria correcte i menys de 50, necessita millorar.

Però massa sovint tot això s’acaba així que els enviem a l’escola. Si no s’hi para atenció, un bon dia entren a classe i es troben amorrats als poemes de J. V. Foix, o de Verdaguer, o de Vinyoli, i s’hi estampen sense entendre res. I aleshores en fugen com de la pesta, perquè aquesta poesia a més arriba acompanyada de dates, moviments artístics, estructures mètriques i conceptes elevats..

Sort que no sempre és així. La poesia és present a moltes escoles. Els mestres saben que, entre les primeres rimes i la poesia per a adults, n’hi ha molta que serveix de pont i permet mantenir i potenciar aquest gènere, i jugar amb la paraula ben col·locada, la sorpresa d’una imatge, el gust d’un bon recitat. Per ajudar a fer aquest camí tenim un munt d’autors que s’hi ha dedicat amb professionalitat insubornable: Lola Casas, Miquel Desclot, Joana Raspall, Fina Girbés, Enric Larreula, Ricard Bonmatí… I també en podem trobar amb la firma de Miquel Martí i Pol, Pere Quart, Joan Salvat Papasseit, Josep Carner…

En podeu trobar una magnífica selecció a Poesies amb suc sota la batuta de Miquel Desclot o a l’antologia Plouen poemes!, que han recollit Vanesa Amat, M. Carme Bernal i Isabel Muntañá. Un cop llegits, anotats, apresos, repassats i paladejar, ja no s’hi valen excuses. Qui no regala poesia és perquè no vol, que diuen que hi ha gent per tot.

 

Altres Dimensions 52
Escriure és memòria

Recomanació d’ Alba Dalmau

Ja ho deia Joyce: “La imaginació no és altra cosa que l’elaboració dels records. La imaginació és memòria”. Així doncs, si escriure és recordar, la memòria és l’eina primordial per a qualsevol escriptor de ficció.

Els records fan que cada escriptor sigui únic, tant per les experiències acumulades al llarg de la seva vida com per la manera en què les recorda. En el llibre La maldita intervención del autor, Ernesto Sabato ho explica molt bé. Sabato ens diu que ens imaginem un arbre. El mateix arbre el pinta l’artista francès realista Jean-François Millet, que pretén capturar la realitat com si es tractés d’una fotografia; i després el pinta Vincent Van Gogh, que com a bon postimpressionista, el plasma deformat segons la seva mirada. Serà la inevitable irrupció de l’artista en l’objecte el que farà que l’arbre de Van Gogh sigui infinitament superior al de Millet. Per què? Doncs perquè el de Van Gogh serà el retrat de la seva ànima, mentre que el de Millet quedarà reduït en una admirable demostració de tècnica.

Aquest exemple és per entendre que cada experiència es percep d’una manera diferent en la memòria personal; i que la subjectivitat, en l’art, és allò que dóna valor a l’artista i fa que sigui únic i original.

Què tenen en comú Kurt Vonnegut, Paul Celan o Irène Némirovsky? Doncs que els tres eren escriptors i que els tres van viure l’horror de l’holocaust. La diferència, però, és que cadascun va agafar els seus records i els va convertir en una història particular, la seva, perquè com deia Ray Bradbury: “En el món només hi ha una història: la teva”.

Vonnegut, que va ser soldat a la Segona Guerra Mundial i viure en primera persona les conseqüències del bombardeig de Dresden, va escriure Escorxador-5, una novel·la delirant que combina sàtira, comèdia negra i ciència-ficció i que fa servir un protagonista de ficció, Pilgrim, a qui abdueixen els ovnis i el traslladen a un planeta on és exposat en un zoo com a exemple de la raça humana. Des d’allà, Pilgrim té fortes al·lucinacions sobre alguna cosa terrible que li va passar en el passat, els bombardejos de Dresden.

Celan va transformar els seus records en versos i d’aquí va sorgir el seu poema més famós, Todesfuge escrit en la llengua dels seus botxins i que retrata el sentiment de buidor i patiment en veure com els seus pares morien en els camps de la concentració i la societat s’anava convertint en un monstre que el perseguiria fins al seu suïcidi.

I Némirovsky, que va morir en el camp de concentració d’Auschwitz, va deixar un manuscrit que, anys més tard, va descobrir la seva filla a dins una maleta. Es tractava de Suite francesa, una de les primeres novel·les a parlar de la vida a França durant la invasió i l’ocupació alemanya a França. Amb aquesta novel·la l’autora va voler fer un retrat clar i intel·ligent de la desaparició d’una França que amb la Segona Guerra Mundial va deixar d’existir.

L’escriptura són els records de cada autor transformats segons el punt de vista, el narrador, la mirada i la selecció concreta de la informació que cada autor decideix narrar o ocultar, i és que memòria i creativitat són dos termes inseparables, dues mans que treballen alhora i que s’alimenten l’una a l’altra.

Premeu sobre les portades per comprovar disponibilitat del document.

 

Altres Dimensions 51
Misery o la desgràcia de ser famós

Recomanació de Ramon Monton

Sèneca va escriure que la fama és horrible perquè depèn del judici de molts. Dalí, en canvi, va dir que el més important és que parlin de tu, tant és que sigui bé com malament. Ser famós no només és cansat, com demostra el fet que els Beatles acabessin volent deixar de ser-ho, abandonar el seu rol estereotipat lligat a les frustracions i les expectatives de les masses per recuperar la seva pròpia individualitat, sinó que pot esdevenir perillós, com exemplifica l’assassinat de John Lennon, del qual recentment ha fet quaranta anys.

Stephen King és un dels autors que millor han explorat l’anomenat “terror psicològic”. Em va impactar especialment l’adaptació de Stanley Kubrick de la seva novel·la The Shining (El resplendor), no només per la temàtica —un escriptor que es torna boig per un excés de solitud—, sinó sobretot perquè trencava un dels tòpics de tota la vida, ja que els fantasmes no hi desapareixien amb llum elèctrica.

Misery és una novel·la de Stephen King d’aquest gènere publicada el 1987. A l’obra, Paul Sheldon, un escriptor d’èxit d’una sèrie de novel·les romàntiques ambientades a l’època victoriana, decideix matar el seu personatge protagonista, Misery Chastain, en una última novel·la anomenada El fill de Misery, perquè vol reorientar la seva carrera literària, escriure obres més serioses i obtenir el reconeixement de la crítica, no només èxit comercial, i comença una novel·la completament diferent que titula Fast Cars. Mentre torna cap a casa amb el cotxe pateix un greu accident enmig d’una tempesta de neu a la muntanya i es desperta en un llit en una casa desconeguda, on en té cura una dona infermera amb evidents problemes mentals, Annie Wilkies, que afirma ser “la seva admiradora número u”. Paul Sheldon, aïllat del món i incapaç de moure’s perquè té les cames trencades, queda en mans dels capricis i els violents canvis d’humor de la seva cuidadora-segrestadora, que l’obliga a redactar una novel·la en què ressusciti el personatge de Misery Chastain.

L’any 1990, Rob Reiner en va fer una excel·lent adaptació cinematogràfica —lloada per Stephen King— que manté la intriga de la història sense ser tan truculenta com la novel·la i inclou personatges com l’agent literària i un entranyable xèrif local que no apareixen a l’obra de King.

És un antecedent directe de Misery l’obra de John Fowles El col.leccionista (1963), que va servir també de base el 1965 per a una adaptació cinematogràfica de William Wyler, amb un gran impacte entre el públic. El protagonista, Frederick Clegg, és un home solitari, gris i tímid que col·lecciona papallones i està obsessionat amb Miranda Grey, una estudiant d’art a Londres, però no té prou valor per dirigir-s’hi. Finalment, la segresta i la tanca en un soterrani que té preparat com la seva nova llar.

Totes dues obres es poden interpretar com paràboles de la dependència que impliquen les relacions tòxiques, i fins i tot qualsevol tipus de dependència, com la de les drogues.

 

Altres Dimensions 50
Cavalls salvatges de Jordi Cussà

Recomanació de Núria Busquet

La nostra literatura és tan petita i en canvi tan prolífica, que quan el sol se’n va a dormir, mai no està prou segura d’haver valorat com caldria molts dels seus escriptors. Un d’aquests no prou valorats, tot i que és, a dreta llei, un autor de culte, és Jordi Cussà, un berguedà prolífic, autor, entre altres, de Cavalls salvatges, publicada en segona edició revisada a Edicions L’Albí el 2016.

Cavalls salvatges és una de les poques novel·les en català que s’endinsen en el submón marginal dels addictes a l’heroïna dels anys 80 i 90. Es tracta, en paraules de l’autor, d'”una novel·la sobre el dolor de l’addicció i de no poder abandonar l’heroïna: s’explica des dels ionquis que no se’n van sortir”. La novel·la no només crida l’atenció pels temes que tracta. L’estructura formal és ambiciosa i Cussà fa servir recursos molt interessants: un cor de veus que desfilen per la narració i que la fan calidoscòpica i molt agradable per a la lectura, o poemes i cançons de l’època, que ens situen en el context. Cavalls salvatges és una novel·la de transgressions i de matisos, de capes. I, a més, té una segona part no oficial, molt més optimista, Formentera Lady, publicada a LaBreu el 2015 i que és ja a la quarta edició.

Ens trobem davant d’una obra mestra de la nostra literatura, un clàssic modern on no hi sobra ni hi falta res: el món que descriu l’autor té tot el que demana un lector per mantenir-se enganxat a la novel·la: un/s protagonista/es que estimes i odies a parts iguals, un tema universal i una concreció poc sovintejada: la droga i les classes baixes han parlat poc en català, la qual cosa no vol dir que no existissin, simplement no s’havien explicat. És un retrat molt visual i gens optimista d’un món particular en una llengua viva, clara i gens pensada. Cussà fa de la llengua un vehicle i l’utilitza amb absoluta llibertat, començant per la puntuació, i passant per les expressions, o les frases llargues i breus, segons s’escau. Una novel·la d’extrems que és també un goig per a la lectura, un diàleg entre la vida i la mort i tot el que hi ha entremig.

Els qui no coneixen Cussà, quedaran meravellats; els que ja el coneixen, saben de què parlo.

 

Altres Dimensions 49
Mundo Mutante de Richard Corben i Jan Strnad

Recomanació de José Miguel Álvarez Benítez

Finals dels setanta. La majoria de lectors de còmic que venien de Tintín, les publicacions d’humor de Bruguera i els superherois de l’editorial Vertice de sobte es topen als quioscs amb una revista que canviaria la concepció que fins al moment tenien del mitjà: 1984. La revista era l’edició hispana de la publicació homònima editada als Estats Units, on es publicaven històries autoconclusives i també serialitzades, moltes d’elles produïdes per l’agència barcelonesa “Selecciones Ilustradas”, fundada per Josep Toutain als anys cinquanta. D’entre totes aquelles històries, brillava amb llum pròpia “Mundo Mutante”, un relat de supervivència ple de cruesa protagonitzat per Dimento, fill d’un món postapocalíptic on tan aviat podies passar de depredador a delícia gurmet.

Aquella història estava escrita per Jan Strnad i dibuixada per Richard Corben, dos autors que provenien de l’escena del còmic underground nord-americà i la publicació de fanzins (contracció de fan magazins, o sigui, revistes no professionals fetes per fans). Aquest origen, a diferència del de la majoria dels seus companys de publicació que ja es van iniciar a la indústria professional, fa que tant “Mundo Mutante” com la resta de la seva producció destaqui per la seva desvergonyia, la seva frescor i la manca de por a l’hora d’experimentar tant gràficament com narrativament.

Els carrers, els edificis, les botigues, els ponts i els cafès de la ciutat de seguida aconseguiran captivar al nostre protagonista, en Gil. La seva fascinació per París, però, no sembla ser compartida per la seva promesa, la Inez, qui resta més indiferent a l’encant de la ciutat. Un dia, quan el Gil va de tornada en direcció al seu hotel passejant tot sol, succeirà un fet absolutament sorprenent. De sobte, al girar per un carrer, Gil es troba en el París dels anys vint del segle passat, podent així entrar a formar part de les reunions dels artistes bohemis que pul·lulaven pels locals nocturns de la gran ciutat del moment.

La serialització de “Mundo Mutante” es fa patent a la seva lectura en àlbum. Dimento va encadenant actes fins que descobrim qui és i que és el que amaga el seu món. Pel camí es creuarà amb tota mena de bestioles famolenques, de personatges esbojarrats i fins i tot amb una parella còmica involuntària amb la qual comparteix un running gag que li dona un toc d’humor a l’obra. Dimento és un ésser innocent en un món on això és un valor a la baixa, i no és estrany que, a mesura que avança la lectura, el lector empatitzi amb ell.

Gràficament, l’obra és espectacular. Corben juga amb la llum, l’ombra i sobretot el color per donar vida a vinyetes quasi fotogràfiques. A més a més, Strnad li cedeix prou espai al guió perquè pràcticament cada escena tingui un ritme cinematogràfic. Per assolir el grau d’espectacularitat que impregna el seu estil, Corben va desenvolupar una complicada tècnica que consistia a elaborar les pàgines no com un original únic, sinó que treballava cadascú dels quatre colors d’impremta per separat, fet que li permetia tenir un major control del resultat final. Això es reflectiria amb molta més força en obres posteriors com “Den” o “La caída de la casa Usher y otros relatos de Edgar Allan Poe”. “Mundo Mutante” és una excel·lent forma de conèixer l’imaginari de Jan Strnad, però sobretot és una magnífica introducció al grafisme de Corben. El seu estil sorprendrà el lector novell que, de ben segur voldrà conèixer la resta de l’obra de l’autor, tràgicament desaparegut a finals del 2020. Llegir “Mundo Mutante” és un perfecte homenatge a un autor que marca un abans i un després de la història del còmic.

 

Altres Dimensions 48
Midnight in Paris del director Woody Allen

Recomanació de Joan Méndez Camarasa

Si poguessis escollir, en quina època i en quin lloc t’hagués agradat viure? Quines persones del passat escolliries per tenir una estona de conversa, si tinguessis l’oportunitat de viatjar en el temps? Quins esdeveniments històrics hauries volgut presenciar en directe in situ? Ara que ja ho has pensat i decidit, et proposem que reflexionis sobre per què has escollit aquests i no d’altres. Què ha sigut el que ha guiat la teva elecció? Què hi ha en ells que desperta el teu interès? Què et diuen de tu mateix, els teus valors, la teva pròpia manera d’entendre tot plegat: el sentit de la vida, les relacions humanes, la recerca de la felicitat…?

Estrenada el 2011, aquesta film de Woody Allen és una comèdia romàntica amb un guió extraordinari, motiu pel qual va ser guanyadora d’un Globus d’Or. La pel·lícula va estar nominada a 4 premis Òscar, entre ells el de millor pel·lícula, millor direcció, millor direcció artística i millor guió original, i seria aquest darrer el que finalment es va emportar. La història es centra en un jove americà que marxa de viatge a París durant uns dies amb la seva núvia, acceptant ambdós la invitació dels pares d’ella, que han d’anar a la capital de França per temes de negocis.

Els carrers, els edificis, les botigues, els ponts i els cafès de la ciutat de seguida aconseguiran captivar al nostre protagonista, en Gil. La seva fascinació per París, però, no sembla ser compartida per la seva promesa, la Inez, qui resta més indiferent a l’encant de la ciutat. Un dia, quan el Gil va de tornada en direcció al seu hotel passejant tot sol, succeirà un fet absolutament sorprenent. De sobte, al girar per un carrer, Gil es troba en el París dels anys vint del segle passat, podent així entrar a formar part de les reunions dels artistes bohemis que pul·lulaven pels locals nocturns de la gran ciutat del moment.

Aquest estrany i surrealista viatge en el temps es repetirà cada nit que el jove decideix tornar sol a l’hotel. En el mateix coneixerà una noia que li cridarà l’atenció. Ella també sent fascinació per una època anterior a la seva, però en el seu cas la seva mirada es dirigeix cap al segle XIX. Segons Gil es vagi endinsant en aquesta nova dimensió de la seva existència, s’anirà adonant que la seva relació amb la Inez no té futur car allò que apassiona a cadascun d’ells és massa diferent i no comparteixen res que sigui veritablement essencial.

 

Altres Dimensions 47
Mary Oliver: instruccions per viure una vida

La poeta nord-americana, Mary Oliver, nascuda el 1935 a Maple Heights, Ohio, guanyadora del premi Pulitzer (1983) i coneguda a Catalunya per l’encert de Godall Edicions (Ocell Roig, 2018), reverencia dos mons que de vegades es intersequen i d’altres es sobreposen. Son el món natural i el món de l’escriptura. Ho fa poèticament en cada llibre i de manera més explícita en Upstream (“A contracorrent”), un magnífic recull d’assaigs publicat el 2016, on reflexiona precisament sobre la seva relació amb la natura i amb la paraula escrita. No hi trobarem però una clara divisió entre poesia i assaig. Qui tingui la possibilitat de llegir aquest llibre, veurà de seguida que no hi ha divisions per a la persona que escriu aquestes reflexions. Les cinc parts del llibre son veritables poemes en prosa que, una a una, permeten al lector establir connexions amb poemes que ja coneix de l’esmentat Ocell Roig.

Alguns dels assaigs parlen de la infantesa, moment de descobrir les meravelles del món natural i de la figura literària que tant influiria en la seva poesia (i en la seva vida!), el germà que, com ella mateixa diu, mai va tenir, el gran poeta de la modernitat. A Ocell Roig ja ens assabentem de què la poesia de Walt Whitman és un motor que la fa avançar sempre “a contracorrent” (upstream), tot intentant vèncer allò que hi ha de convencional i d’abans establert a la vida. Ens ho diu en un poema; no hi ha res al món que pugui canviar el seu amor pel fantasma de Whitman  (i d’Emerson), qui no competeix amb “el cel blau d’un matí d’estiu”, sinó que comparteix lloc i importància a la seva vida i a la seva poesia. I és així com arribem a conèixer més a fons la natura (i l’escriptura) que la poeta habita i estima.

Dins d’aquesta visió neoromàntica de la poesia, els éssers, els animals i la natura estem tots interconnectats “som xais i som fulles i som estrelles i el mateix estany lluent i misteriós”.  I de nou, si ens parla dels llacs i de l’oceà, del bosc i dels camps, dels ossos i dels xais, ens parla també d’Emerson, de Poe, de Wordsworth que li van ensenyar no tan sols l’ofici d’escriure, sinó també l’ofici de viure amb senzillesa, amb intel·ligència, amatent a tot allò, clar o fosc, bo o dolent, que la vida ens té preparat perquè gaudim i perquè celebrem.

Aquests escrits, reflexions sobre la natura i sobre l’escriptura viscudes amb intensitat, son la seva manera particular de fer decantar la balança cap a l’alegria de viure, d’aconseguir que la poesia actuï en nosaltres, els lectors, de la mateixa manera que va actuar en la poeta allò que va provocar la indefugible necessitat d’escriure.

I el que ella escriu emana autenticitat i saviesa. Precisament per això i amb tot el dret del món, a un dels poemes  d’Ocell Roig ens dona aquestes “Instruccions per viure una vida:”

“Para atenció.

Meravella’t.

Digues-ho.”

 

Com si fos un poema, la vida. O com si el poema fos la vida. Fem-li cas!