
ALTRES DIMENSIONS 5
La novel·la negra segons Eloi Vila
“…i sense ni una pausa. Sense temps per respirar.”
L’Eloi Vila, escriptor de Palautordera i autor de capçalera de la Biblioteca Marc de Vilalba, va participar a la tertúlia del 3 de setembre passat. Els tertulians s’havien llegit el seu llibre Una paraula de més. Hi narra una història trepidant, que comença a Lisboa. Troben un cadàver al port. La trama inclou periodistes, policies, criminals, i un fotògraf que ha deixat la fotografia per dedicar-se a les drogues. El dibuix que surt de tot plegat és molt més complicat del que es preveia. Es converteix en una tempesta perfecta que arrossega la màfia ucraïnesa, un quadre de Picasso, amors no correspostos, fugitius dels nazis, l’especulació immobiliària a la costa catalana. I sense ni una pausa. Sense temps per respirar.
A la tertúlia, l’Eloi Vila va explicar com ho va escriure, d’on ho va treure, i per què acaba com acaba. Els tertulians se’n van anar amb un munt de respostes, amb alguna pregunta i també amb unes quantes recomanacions de l’Eloi Vila. Són els llibres següents:
Jim Thompson: 1280 ànimes. L’Eloi va explicar que hi surt el xèrif més dolent de tots els xèrifs dolents. I segurament té raó. Qui ha seguit alguna vegada els passos del xèrif Nick Corey no l’oblida mai més. El personatge et deixa les mans brutes i l’ànima una mica més negra. Jim Thomson ens submergeix en el sud dels Estats Units racista, pobre, violent. Una obra mestra d’un dels mestres de la novel•la negra. Pels amants del cinema, l’autor va escriure els guions d’Atracament perfecte i Paths of glory que va filmar el director Stanley Kubrick.
Dashiell Hammet. Collita roja. La primera novel•la negra del pare de la novel•la negra. Ens trasllada
en una ciutat minera. Hi manen els mafiosos, sonen trets, s’intercanvien diàlegs punyents. Dashiell
Hammet fa sortir els detectius del saló on fins aleshores deduïen els crims sense despentinar-se i els col•loca en carrerons on s’abandonen els cubells d’escombraries, on cal saber fer servir els punys, i clavar cops de colze per sortir de les clavegueres d’aquest món mesquí. L’autor, i aquesta obra, tenen la culpa que els crims, la corrupció i els detectius amb un ull de vellut s’escampessin pel món.
Dashiell Hammet. Sólo te ahorcan una vez. Aquí reuneix dinou històries que havien aparegut en revistes. Una bona introducció a una escriptura punyent, sense ornaments ni sentimentalismes, que descriu un entorn amarg i dur.
Andreu Martín. Pròtesis. El crim també ha arribat fins aquí. Andreu Martín n’és un dels responsables. Ja fa anys que hi està enganxat, que ens hi ha enganxat. En aquest llibre de 1980 enfronta un delinqüent i un policia en la Barcelona de la dècada de 1970.
Asa Larsson. Aurora boreal. Però també n’han sortit esquitxats països que crèiem per damunt dels mals d’aquest món. A Escandinàvia hi hem trobat un pou fosc com la gola del llop. Uns pocs autors: el suec Henning Mankell, els noruecs Sieg Larsson i Jo Nesbo, l’islandès Arnaldur Idridason. Assassins en sèrie, famílies perverses, crims econòmics, emplenen les seves pàgines. I en el llibre d’Asa Larsson, fins i tot l’església en surt tocada. Un llibre que no pots deixar.
Qui és Eloi Vila?
És periodista, guionista i escriptor. Llicenciat en Ciències de la Informació. Com a escriptor és autor de tres novel·les: L’any del Senyor (2009), Una paraula de més (2010) i Cartes des del front (2012). Com a guionista ha col·laborat en programes televisius: El convidat i El Club, de Tv3; anteriorment havia estat cap d’esports d’El 9 Nou, redactor de Catalunya Avui (TVE-Catalunya), redactor d’Alexandria (Canal 33) i tertulià de RAC1. Col·labora habitualment en El primer toc (RAC1), La tribu (Catalunya Ràdio), Vespre a la 2 (TVE). Des de l’any 2014, és l’escriptor de capçalera de la Biblioteca de Cardedeu.

ALTRES DIMENSIONS 4
Aquest article és només per dir-te…
Que a la majoria de nens els fa por la foscor i a la majoria d’adults, la poesia.
Imagina’t que és un matí d’agost, i t’acabes de despertar amb els llençols enganxats a les cames i al costat tens un coixí amb la cara enfonsada d’algú que et sembla que comences a estimar i que fa una estona, no pas gaire, se n’ha anat. T’aixeques, vas a esmorzar i a la nevera, subjectada amb un imant, et trobes aquesta nota:
Això és només per dir-te
que m’he menjat
les prunes
que hi havia
a la nevera
i que probablement
guardaves
per esmorzar
Perdona’m
eren delicioses
tan dolces
i tan fredes. *
Segurament, la primera vegada que la llegeixis, pensaràs que es tracta d’una broma de mal gust, i agafaràs un drap i l’enroscaràs per les dues puntes imaginant-te que, en realitat, no és un drap sinó el braç d’aquell lladre de prunes fresques.
Però quan la llegeixis per segona vegada, una mica més calmada, potser començaràs a pensar diferent, perquè malgrat s’hagi menjat les teves prunes almenys ha tingut la delicadesa de deixar-te una nota breu, però tan sincera que gairebé sense voler-ho, t’esquinça un somriure.
I si la llegeixes una tercera vegada, sobretot cap al final, quan diu “tan dolces/i tan fredes” potser fins i tot acabaràs creient que, en realitat, aquell que vas conèixer ahir a la nit i amb qui te’n vas anar al llit, massa tímid per posar-te nom encara, no parla de les prunes, sinó de tu: “tan dolça i tan freda”.
Allà, a sobre el marbre, el mòbil s’acaba d’il·luminar. És un missatge d’ell que diu: “Has vist el poema que t’he deixat a la nevera? És un dels meus preferits, un clàssic de la literatura americana. Res a veure si el llegeixes en anglès, però, que aleshores la sonoritat del poema és suau com la pell de les prunes de què parla: so sweet and so cold.”
Després, obres la nevera i les veus: intactes, les teves sis prunes violàcies que et vas reservar ahir a la nit per l’esmorzar. N’agafes una, la mossegues i de sobte t’adones que de ben segur havien de ser molt més bones les del poema.
I aquest és el secret de la poesia: que s’amaga sota capes i capes, com un cos petit a l’hivern, que si l’abraces fort com a molt n’intuiràs l’alè calent a través de la bufanda, i cal apropar-t’hi i despullar-lo a poc a poc, desfent-te de cada capa (i amb això vull dir llegint i rellegint) fins a abraçar-te a la nuesa i sentir-ne el batec.
Altres poetes, que –com W.C.Williams- són exemple d’una poesia així de senzilla i no per això menys profunda (el repte és aquest) són W. Szymborska, capaç de fer un poema sobre un terrible accident de trànsit tot descrivint l’anodina quotidianitat (Accidente de tráfico del llibre Dos puntos), o Yehuda Amikhai, que amb la imatge d’unes simples tisores és capaç de descriure tan bé el que passa durant i després de l’amor:
Tot el temps que vam estar junts
fórem com unes bones i útils tisores.
Després de separar-nos vam tornar
a ser dos esmolats ganivets
clavats a la carn del món
cadascú al seu lloc.

Com ells, Oriol Prat –un poeta de la comarca-, que amb el seu llibre Metres Quadrats exemplifica molt bé allò que la poesia és el repte més fi d’un escriptor: dir el màxim amb el mínim. Versos clars, a vegades divertits i sempre tendres, com en el poema III del tríptic 3 Idees sobre tu, que relata l’escena d’una sessió de psicoanàlisi on parla de les mans de l’estimada, petites com la pluja.

ALTRES DIMENSIONS 3
Un passeig per França
Primer pas: posar música d’acordió, o de Charles Aznavour, o de Jacques Brel. La cançó acaba amb un “Laisse-moi devenir l’ombre de ton ombre, l’ombre de ta main, l’ombre de ton chien” (“Deixa’m ser l’ombra de la teva ombra, l’ombra de la teva mà, l’ombra del teu gos”, que ja em diràs si et poses a casa algú que et diu això perquè no el deixis). Es pot al·legar que Jacques Brel era belga, però a nosaltres ja ens serveix, perquè solament el tenim de música de fons. A més, algú que està enterrat a poques passes d’on reposa el pintor Paul Gauguin, allà perdut al mig de l’oceà Pacífic, pot ser d’on vulgui.
Segon pas: agafar una baguette (que és una barra de pa estreta i llarga, cruixent, fragant, i no qualsevol, que el tema és seriós, i a París mateix, cada any, escullen la millor baguette i el forner guanyador en servirà durant un any al senyor president de la França, i l’any passat va guanyar un tunisià i aquest any un portuguès), obrir la baguette pel mig i untar-la amb camembert. Podem afegir-hi una copa de vi, que diuen que és la mar de sa. Un Burdeus o un Borgonya. Però solament per sucar-hi la llengua, que no ens enterboleixi l’enteniment.
Tercer pas: estudiar el munt de material que hem tret de la Biblioteca Marc de Vilalba de Cardedeu. Cal mirar-s’ho amb un punt de displicència. Com qui no vol la cosa. Que la cultura ha d’estar al nostre servei, i no nosaltres al servei de la cultura. Empassar-se-la sense ganes és com mastegar una esponja. No hi haurà manera de fer-la passar coll avall.
Aquells que prefereixen un acostament acurat al territori, sense emocions, sempre poden començar per una guia verda Michelin. Els més seriosos haurien d’optar per la guia blava d’Hachette (en francès, és clar). I no estaran gaire lluny del protagonista d’El mapa i el territori de Michel Houellebecq. El protagonista és un artista que treballa amb mapes. La novel·la ens parla dels sentiments, o de la seva absència. I l’autor, en un triple salt mortal, fins i tot hi relata la seva mort (la de l’autor mateix, que va ser notícia quan va desaparèixer i ningú no sabia on era).
Però si es tracta d’una primera introducció, i volem passar-nos-ho bé, remuntem-nos a l’època en què el França es forma. El cardenal Richelieu controla França i un fill de la Gasconya se’n va a París per enrolar-se al servei del rei. Es diu d’Artagnan, i Alexandre Dumas el converteix en l’heroi d’Els tres mosqueters (diverses versions a la Biblioteca) i d’un parell de seqüeles. Els mosqueters, entre d’altres, es van encarregar de fer guàrdia durant la signatura del Tractat dels Pirineus, aquell que va regalar a França la Catalunya Nord. I també són gascons els que acompanyen a Cyrano de Bergerac (en llibre i pel·lícula a la Biblioteca) i combaten per tota Europa.
Per al El comte de Montecristo, també d’Alexandre Dumas, necessitarem més temps, però la magnífica aventura i la traducció del gran Jesús Moncada s’ho valen. Ens situem en un altre tombant de la història francesa. Napoleó ha estat derrotat. El jove mariner Edmond Dantes és a punt de casar-se amb una catalana, però és acusat de traïció i tancat a la presó del castell d’If. Tot és fals. I caldrà avançar mil pàgines per saber com acaba la història.
Encara un altre amor complicat. Alain Fournier ens va deixar El gran Meaulnes, un llibre estrany, novel·la d’iniciació, carregada d’una màgia nostàlgica, de promeses que cal complir, de viatges per un món que es dissol. L’autor va morir en un dels primers embats de la I Guerra Mundial. Si cal buscar un símil en el cinema francès, el trobarem a L’Atalante de Jean Vigo. Però l’amor i les seves subtileses omple el cinema francès, com a Partie de campagne (Una partida de campo) del gran Jean Renoir i a Jules et Jim de François Truffaut.

I per si no n’hem tingut prou, fins i tot trobem aquell noséquè eteri, aquell sentiment que els portuguesos traduirien per saudade, que no és ben bé enyorança, i que envolta tantes obres franceses, en escriptors de novel·la policíaca. Cal acostar-se a Georges Simenon. Aquí hauríem de canviar el vi, per un Sauternes, o potser fins i tot un glop de pastis. Qualsevol llibre ens val. En té tants…, però si hem d’escollir, quedem-nos amb L’home que mirava passar els trens. I entrem ja al segle XXI amb el seu hereu, el comissari Adamsberg (un gascó, també) i L’home dels cercles blaus, de l’escriptora Fred Vargas.

ALTRES DIMENSIONS 2
Esa visible oscuridad de William Styron
Aquest és un llibre em va arribar a les mans per casualitat. No és gaire llarg. És senzill de llegir, però és d’una qualitat literària extraordinària. Em va cridar l’atenció per motius personals.
William Styron (1925-20016) és un gran escriptor, ha escrit grans obres com La decisión de Sophie (1979) on narra la història de Sophie, una jove polonesa refugiada a Brooklyn i supervivent del camp de concentració d’Auschwitz. L’any 1982 se’n va fer una pel·lícula que va tenir gran ressò, amb guió i direcció d’Alan J. Pakula. Una altra novel·la amb forta controvèrsia, Les confessions de Nat Turner (1967), va rebre el Premi Pulitzer, és narrada per Nat Turner, líder de la revolta d’esclaus a Virgínia l’any 1931.
Esa visible oscuridad és un relat autobiogràfic d’una època en què Styron va patir una profunda depressió. La seva perfecció literària li permet descriure amb detall els seus sentiments, les seves emocions, les seves pors, la seva ànima. És capaç de fer-te sentir el que sent ell. Pots comprendre exactament pel que està passant ja que ho pots arribar a viure.
Sense desmerèixer la bibliografia especialitzada sobre el tema, penso que per aquelles persones que estan passant un procés depressiu, una crisi profunda, o fins hi tot aquelles persones que tenen algú al seu costat que està passant per aquesta situació angoixant, Esa visible oscuridad et fa comprendre perfectament de què es tracta i ajudar a entendre-ho. I potser començar a lluitar.

ALTRES DIMENSIONS 1
Escriptors de paper
Després de llegir L’escriptor més gran del món de Ramón Montón, la història d’un escriptor bloquejat en plena lluita contra les distraccions quotidianes, he rebuscat en un d’aquells calaixos de la memòria que amb el temps he anat omplint d’informacions curioses (escenes de pel·lícules de les que n’acabo oblidant el títol però no l’anècdota, frases memorables de llibres perduts per les prestatgeries de casa els amics o històries d’aquelles que només passen als cosins de la germana de la cunyada de la teva àvia) i he trobat dues petites històries entranyables que m’han fet reflexionar sobre el tema:
La primera, és una escena de la sèrie dels anys vuitanta The Singing Detective, on el protagonistia, un escriptor de novel·la negra, està ingressat a l’hospital. El company d’habitació li diu “Què és el que fas tot el dia al llit sense dir res?” i l’escriptor li diu “Estic escrivint”, l’altre riu burleta i l’escriptor contesta: “Penses que només s’escriu amb paper i llapis?”.
La segona, és una anècdota sobre un taller d’escriptura que impartia l’escriptor nord-americà Reynolds Price. El professor va demanar als seus alumnes que durant una setmana deixessin els contes amb els que estaven treballant (no podien tocar ni una coma, aquesta era la norma). La setmana següent, Price va demanar que aixequessin el braç aquells que havien complert estrictament l’exercici. Als que van aixecar el braç, el professor els va suggerir que abandonessin l’escriptura per sempre més.
Les dues històries parlen de l’ofici de ser escriptor, que és el leitmotiv de la novel·la que R.Montón explica amb un humor i una ironía desbordant. A través del dietari d’un escriptor fictici, sens dubte un alter ego de R.Montón, entrem en la ment d’un escriptor que durant un estiu sencer no aconsegueix esbossar res més que un parell o tres d’històries surrealistes sense cap ni peus, provocades per les petites peripècies rutinàries en què l’escriptor es veu arrossegat al llarg d’un infèrtil estiu: una tassa que es trenca i això li provoca una pena irreprimible, una adreça oblidada, una veïna que vesteix massa escotada… Amb tot aquest material, aparentment irrellevant, Montón acaba escrivint una novel·la fruit d’una no-novel·la que acaba resultant d’allò més divertida i original.
Una idea similar, ja la va desenvolupar al 1895 André Gide amb Paludes, una de les primeres obres simbolistes mai escrites en prosa. El seu repte era aconseguir impressionar als poetes –i amics seus- Paul Valéry i Stéphane Mallarmé. Gide va escriure el dietari d’un escriptor on abocava els desvariejos i inseguretats durant el procés de creació i desesperació del que havia de ser la propera novel·la: Paludes. Finalment, igual que a L’escriptor més gran del món, Gide acaba el llibre sense ni tan sols haver-lo començat, malgrat que pel camí l’experiència li serveix per reflexionar sobre qüestions estètiques i filosòfiques de la vida i l’escriptura.
La concentració, igual que la inspiració (ambdós temes centrals en aquestes dues novel·les) són, sens dubte, els pitjors enemics per a qualsevol escriptor. Per això, són ja famoses algunes de les excentricitats que escriptors llegendaris duien a terme per combatre-les:
Balzac es bevia 50 tasses de cafè al dia; Marcel Proust només escrivia en una habitació recoberta de suro després d’haver pres dos cafès amb llet i dos croissants de la seva pastisseria preferida; Jane Austen escrivia a la sala d’estar amb la seva mare cosint al seu costat; Hemingway escrivia dret; Murakami escriu a les quatre de la matinada; Sacks escrivia a les cinc; Navokov a les sis i Bukowski, és clar, a les dotze del migdia.
Avui, lliscant el dit per la llibreria de casa, he topat amb dos llibres més on escriptors actuals utlitzen altres escriptors com a personatges per a les seves històries:
Cançons d’amor i de pluja, l’últim llibre Sergi Pàmies, és altra vegada una col·lecció de pensaments, observacions, anècdotes i paranoies de la vida personal de l’escriptor. Un dels contes que forma part del recull “La Llibreta”, és el relat d’un dia que Pàmies surt a comprar una llibreta nova per escriure i el venedor, un altre home, es posa a plorar sense consol. No es diuen res, però com si el venedor sabés que aquella és una llibreta per explicar històries i Pàmies un escriptor, li brinda un relat sobre el misteri de les seves llàgrimes.
Un altre llibre actual on el protagonista també és un esritpor és Mr.Gwyn d’Alessandro Baricco, que amb la seva habitual prosa poètica, ens explica la trajectòria d’un escriptor que, de cop i volta i sense raó, declara que no escriurà mai més llibres. Ben aviat, però, l’absència d’escriptura li provoca fortes crisis d’ansietat. Sabent que l’única forma d’ensortir-se’n és tornar a escriure –sense que això suposi trencar la promesa de no tornar a escriure llibres- s’inventa un nou ofici: retratista. Com que no sap pintar, Gwyn decideix que en comptes de fer servir la pintura farà servir les paraules.
Tots aquests exemples són originals exercicis metaliteraris que ens permeten entrar de puntetes a la ment dels escriptors (reals o ficticis) i així entendre una mica millor com són aquells que escriuen i el delirant ofici al què es dediquen.
A més, en el cas de L’escriptor més gran del món, com a lectors (de la biblioteca de Cardedeu) serà inevitable no esbossar un somriure còmplice cada vegada que reconeguem elements com “les taules blau cel verdós empastifat”,“el monstre marí de la refrigeració” o “la nova bibliotecària d’ulls tímids i seductors”, ja que els reconeixerem igual que ho farem a partir d’ara amb l’escriptor més gran del món (o si més no de Cardedeu!), a qui és fàcil veure passejar pel poble amb samarretes de palmeres i els cabells esponjosos com un núvol, que qui sap si no és la metàfora de la propera novel·la que ja li va rondant pel cap.iure