Recomanacions

Cadascú, sigui o no poeta, té a dins seu un paisatge. Aquest paisatge intern, que sovint ve definit pel paisatge real i palpable que ens ha envoltat mentre creixíem, és el que el poeta treballa. El que ens atrau d’una persona pot ser, de vegades, allò que la fa única i diferent de nosaltres. Aquest és el cas de Ted Hughes i Sylvia Plath, que van anar adaptant el paisatge de l’un i el paisatge de l’altre per arribar a fer-ne un de comú, que va resultar en un matrimoni de set anys, dos fills, i una sèrie de llibres de poemes memorables.
El llibre Writers on themselves (“Escriptors sobre ells mateixos”) és un recull de textos d’escriptors que va publicar la BBC el 1964 basant-se en les transmissions de ràdio dels mateixos poetes, emeses uns anys abans. En aquest llibre, s’hi inclou un text de Hughes anomenat “The Rock” (La Roca), on hi parla del seu paisatge natal, a l’estreta vall del riu Calder, al nord d’Anglaterra.

Sylvia Plath, en canvi, en el seu text, anomenat “Ocean 1212-W” (el codi telefònic de la casa de la seva àvia), hi descriu la seva infantesa al costat del mar. És curiós veure com dos paisatges interiors tan diferents: el de la roca escarpada, tancada, paternal, cruel i amenaçadora fins i tot, i el del mar, maternal, tou, tendre i immens, també amenaçador i cruel, si ho voleu, van poder conviure durant tant de temps. Potser va ser aquesta crueltat de tots dos paisatges, el que els va unir, però en tot cas el paisatge de Hughes va acabar sent més fort que el de Plath i poc després d’escriure aquest text, la poeta se suïcidava.

Per la seva banda, Hughes escriuria, uns anys més tard de la mort de Plath, un llibre molt destacable (d’entre els molts llibres destacables que va escriure al llarg de la vida). Es tracta de Corb, un poemari amb un imaginari lliure i esfereïdor, on la veu poètica és la del Corb mateix, convertit en un personatge risible, monstruós i infantil a la vegada, un bufó en mans de Déu que o bé et fa riure, o bé et mata. Una descripció del seu paisatge amb un llenguatge sec, pretesament buit i descarnat.

Resseguir la trajectòria de tots dos poetes (malauradament, la de Plath va ser molt més curta que la de Hughes) és endinsar-se en un paisatge desolat i corprenedor, i a la vegada en una poètica que lliga amb la tradició britànica i nord-americana i que ha tingut una projecció fonamental en tota la poesia posterior. Entrar-hi pot ser dolorós, dificultós, fins i tot, però és per força imprescindible.

“D’acord, precisem”. Així és com la poeta Wislawa Szymborska va accedir a entrevistar-se amb les seves biògrafes, Anna Bikont i Joanna Szczesna, després que haguessin fet una minuciosa investigació de la seva vida a través del que tenien a l’abast: els seus poemes, les seves Lectures no obligatòries publicades a la Revista Życie Literackie (Vida Literària), els seus amics, coneguts. I precisament és això el que abunda en aquest relat biogràfic: detalls, una selecció feta amb bisturí mestre de fragments de converses, relats, poemes, assajos… Com els collage que la poeta va fer durant tota la seva vida per enviar als seus amics, aquest llibre és una unió de diferents moments compostos per peces encara més petites.

D’una banda, hi ha les grans peces: infància, joventut, vida adulta, maduresa i vellesa, amb les feines, amors, desamors, filiacions polítiques, circumstàncies familiars, premis, etc., que lluny de ser poc interessants fan, no només un retrat de la Szymborska , sinó una reconstrucció del que va ser la vida a la República Popular de Polònia durant els anys posteriors a la II Guerra Mundial; anys, pel que sembla, força grisos i tenebrosos   pels quals no es va deixar arrossegar, ja que sempre va mantenir una actitud irònica i compassiva respecte a la vida, com ja saben els seus lectors.

D’altra banda, hi ha els detalls, les bromes, les curiositats, les coses que més interessaven a l’escriptora: la seva admiració pels micos i el món animal (o vegetal) en general, la seva afició per la poesia picaresca dels Limericks, la seva nul·la capacitat per cuinar (i el seu gust per les sopes de sobre i el

Però la cosa que més impressiona i defineix perfectament qui va ser sobretot Wislawa Szymborska és que, en gairebé 700 pàgines dedicades a la seva persona, un no sent que hagi accedit realment a ella, a la seva essència i el seu misteri. Sempre (amb un dret universal i atemporal) es guarda alguna cosa, igual que en la seva poesia. Com pot ser? Ella era així, i aquesta és una part de la seva dignitat; no es donava tanta importància, no es deixava disseccionar a canvi de res (ni tan sols un Premi Nobel) i sempre deia (només) el que volia dir amb un somriure enigmàtic a la cara.

“Trastos, Recuerdos, Una biografía de Wislawa Szymborska”. Anna Bikont y Joanna Szczesna.  Editorial Pre-Textos. Traducció de Elzbieta Bortkiewicz y Ester Quirós. (2015)

Manuel de Pedrolo i Molina (L’Aranyó, Segarra, 1918 – Barcelona, 1990) és un dels autors més prolífics de la història de la literatura catalana. Va escriure poesia (poesia visual inclosa), obres de teatre, relats, novel·les, dietaris i articles, a banda de dur a terme una inestimable tasca com a traductor. En total, més de 120 obres que enguany, quan es compleix el centenari del seu naixement, és de justícia recordar, reivindicar i situar en el lloc que els pertany.

Quan parlem de Pedrolo, que tothom té present gràcies a l’èxit enorme de Mecanoscrit del segon origen, ens estem referint a un escriptor incansable i únic que podríem definir com l’escriptor de la totalitat. Un home que, entenent la seva obra com un servei al país, es va proposar dotar les lletres catalanes ‒absolutament malmeses després de la desfeta del franquisme‒ de la màxima normalitat possible. La idea era fer arribar la literatura en català a un públic ampli, cobrir la demanda de qualsevol lector en la nostra llengua. I amb aquesta finalitat va dedicar la vida a predicar amb l’exemple, escrivint textos d’una gran diversitat, susceptibles de ser llegits per un ventall de persones també molt divers.

Manuel de Pedrolo va ser un gran lluitador per la llibertat, insubornable i honest fins el moll de l’os, defensor de les classes desafavorides, antimilitarista, ateu, independentista, malalt d’amor pel seu país i defensor de la justícia en un sentit ampli, internacionalista i universal. Poc amant de freqüentar els cercles de poder o les capelletes intel·lectuals, va viure en un exili interior que li va permetre ésser un creador lliure. Enmig d’un clima social repressiu i asfixiant (va patir com cap altre l’assetjament de la censura), Pedrolo no va renunciar mai a les seves idees ni a escriure allò que realment volia. No és estrany que per a molts resultés un personatge incòmode. Tanmateix, també gaudí d’un gran èxit popular. Va guanyar els premis més importants del país, inclòs el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1979.

Des del punt de vista estrictament literari, Pedrolo fou enormement transgressor, un gran innovador i experimentador capaç de fer en català allò que ningú no havia fet. A banda de la poesia i del teatre (una dramatúrgia existencialista i profunda que planteja els grans perquès de la humanitat), pel que fa a la narrativa és responsable de cicles tan ambiciosos com el del Temps obert (11 novel·les que especulen sobre les possibles vides d’un mateix personatge en funció de la diferència establerta per un detonant concret); de modernes indagacions textualistes al voltant del llenguatge novel·la (Totes les bèsties de càrrega, Crucifeminació, Text/Càncer, només per citar-ne algunes exemples); de textos ideològicament compromesos com la tetralogia de La terra prohibida, Hem posat les mans a la crònica, Tocats pel foc o Acte de violència; de novel·les de gènere negre i de ciència-ficció que pràcticament són

Per sort, l’Any Pedrolo ens està portant la reedició de gran part del seu llegat, textos molt variats als quals tothom s’hi pot acostar sense por ni recança. Si parlem de la producció de Manuel de Pedrolo, us garanteixo que no us decebrà. N’hi ha per a tots els gustos, per a totes les exigències. N’hi ha per a tothom. Perquè cal dir una cosa: Pedrolo no te l’acabes mai.

Diuen que la veritat és dolorosa, i moltes vegades és cert. No tant la que hem de dir als altres (que també), sinó la que hem d’acceptar davant nosaltres mateixos. Com a prova d’això tenim les inabastables variants en l’art de l’autoengany que hem practicat des de temps immemorials. Amb Un monstruo viene a verme, el director barceloní J.A Bayona trenca una llança a favor d’explicar la crua veritat de l’autoengany, i ho fa d’una manera que, si no és nova, almenys és bastant més complexa del que se’ns sol presentar a la gran pantalla, sobretot quan es tracta de parlar de la infància. Ens presenta un nen que, més que enganyar els altres, s’enganya a si mateix perquè la veritat a la qual s’enfronta és realment dolorosa, d’aquestes veritats internes que ocultem profundament en les entranyes i que conformen allò que alguns psicòlegs com Carl Jung van anomenar ‘l’ombra’: la part de nosaltres que no volem veure ni conèixer, la part que jutgem com a “dolenta” i “monstruosa” i que ens fa pànic acceptar, però que, si no l’acceptem, acabarà per matar-nos, gairebé literalment. El protagonista, Conor O’Malley, és un adolescent de 12 anys que gairebé no dorm: la seva mare s’està morint de càncer, el seu pare viu a l’altra banda del món, l’àvia no es comporta com s’esperaria, i la vida al col·legi és un infern. Connor s’oculta, i la realitat se li apareix en forma de fantasia, a través d’un monstre bastant atípic que li explicarà  tres històries (narrades de manera magistral) que

el guiaran en el difícil camí que està recorrent. Això sí, el monstre no l’ajudarà de la manera que ell espera (i que qualsevol de nosaltres creuria), i és aquí on es mostra l’atreviment del director: que potser Conor pateix bullying a l’escola perquè en el fons això és millor per a ell que ser invisible?, que el pare de Conor el deixa sol en aquesta situació per continuar amb la seva nova vida?, que la por de Conor a la mort de la seva mare és tan gran com el desig que ella es mori per poder avançar? Doncs sí.
Un monstruo viene a verme pot arribar a enganyar fàcilment com a superproducció de llàgrima fàcil (sembla que molts així ho han volgut) pel seu embolcall summament atractiu i per les moltes ressenyes autoenganyoses que circulen sobre la pel·lícula: emocions a flor de pell, veus poderoses com la de Liam Neeson en el paper del monstre, actuacions com la de Sigourney Weaver, efectes visuals impressionants… Cinema amb majúscules i sense complexos, fantàstic. Però si plorem a llàgrima viva veient la pel·lícula no és per la trista història d’una mort per càncer i una orfandat (cosa terrible de per si), sinó per nosaltres mateixos. Perquè tots hem estat i som una mica com Conor O’Malley, i Baiona, amb gran talent i sense cap vergonya, sap com activar algun ressort del nostre interior que coneix massa bé el que ens estan explicant.

Quan faig un esforç per imaginar-me els lectors del futur llegint sobre la Barcelona d’avui (amb ebooks, Kindles, xips integrats a la retina i només algun old school, nostàlgic i esnob, encara en paper)  per intentar fer-se una idea de com era la ciutat a principis del segle XXI, intueixo que el retrat més comú que hi trobaran seran els ramats de guiris rosa porcí pujant i baixant per les Rambles, les paelles sintètiques, els pakis que, com una extensió natural dels seus dits, els penjaven llaunes de cervesa i els pisos de 25 metres quadrats que, els comercials, venien com una oportunitat per recuperar la intimitat amb la parella per una mòdica xifra astronòmica.

Mentre això s’estigui escrivint, però, avui voldria recordar alguns dels clàssics moderns fonamentals, que confirmen que Barcelona no sempre ha sigut aquesta. Alguns parlen d’una BCN més genuïna, casolana i senzilla; d’altres, d’aquella trista ciutat de les bombes.

Començaré parlant de Rayos, la gran novel·la de Miqui Otero, la veu més clara de Marsé i Casavella, que entrellaça la història dels seus pares, emigrants gallecs, que arriben a la Barcelona als anys setanta, tot passant per Igualada, dient que aquesta els recorda una Barcelona que encara no coneixen;  amb la història de Félix, el protagonista que, un jove de la BCN actual, ja adverteix la crisi immobiliària, juntament amb la seva colla d’amics, que es fan dir Rayos, inspirant-se en les llums dels focus que senyalen la nit des de Montjuïc.

Poc abans, el 2002, Casavella es va consagrar amb El dia del Watusi, on trobarem una Barcelona de la transició ambientada en la pobresa, la precarietat, el barri xino, els baixos fons, personatges obscurs… tractant-se d’una novel·la amb aires detectivescos i escenes tan inoblidables com un concurs de talents per trobar la representant provincial de l’Scarlett O’Hara, on centenars de nenes, moltes de barris marginals, desfilen pel Paral·lel disfressades i maquillades esperpènticament d’Escarlates fins que la cosa acaba en una memorable batussa entre les còpies de la diva, per aconseguir el paper.

De Marsé, és remarcable Rabos de Lagartija, que llegir-lo suposa un viatge a aquella Barcelona, no tan llunyana, però que ja no existeix, de quan encara es podia anar a comprar un enciam a la Boqueria o fer un vinet a la Plaça del Pi, una novel·la negra que recrea la postguerra on hi deambulen uns secundaris de luxe que ho perden tot, inclosa la guerra. I parlant de la guerra, no es pot deixar de parlar del binomi fantàstic que, cada dia, sembla més indestriable: la Plaça del Diamant i Incerta Glòria –del finalment descobert i revalorat, Joan Sales-, els quals val la pena comparar des del punt de vista de les seves grans protagonistes: la Trini i la Colometa, dues dones totalment oposades, la primera amb estudis, activista, independent i esperançada i la segona: apolítica, depenent i desesperada però, així i tot, dos exemples en majúscules sobre el paper de la dona en aquella aferrissada guerra.

Com diu Míriam Cano, poetessa catalana, que també ha dedicat un terç del seu poemari, Ancoratge, a Barcelona: “Els fills dels emigrants actuals algun dia també escriuran novel·les sobre la seva Barcelona, i serà fascinant veure la seva visió”.

Buscant informació per escriure aquest article he descobert que des del 1975 se celebra als Estats Units la Convenció Mundial de la Fantasia, que té com a objectiu atorgar a escriptors i artistes els Premis Mundials de Fantasia.

En Shaun Tan, l’artista australià que us vull proposar, el va rebre el 2001. Segurament no és el premi més destacat que ha rebut mai. Sense anar més lluny, fa 5 anys va rebre l’Òscar al millor Curtmetratge per la pel·lícula basada en el seu llibre La cosa perduda. Però el destaco perquè ell és això: fantasia. Fantasia i màgia. I les tracta amb tanta naturalitat que quan el llegeixes, quan el mires, quan l’entens, ni te’n adones que el que t’està explicant és completament impossible. Si has “llegit” Emigrantes sabràs de què parlo. Ho poso entre cometes perquè és un llibre de 132 pàgines i no té ni una sola paraula que narri la història. De fet, és una novel·la gràfica i amb aquest títol no li cal cap sinopsi. El que la fa tan especial, com tots els llibres de Shaun Tan, és la manera com fa grans les petites coses.

Com d’un pensament fugaç, d’una idea imaginària, d’un petit detall que passaria desapercebut als ulls de molta gent, en fa poesia. I ho dibuixa, ho pinta com si fos real, com si hagués estat allà des del principi, i fa que, en llegir-ho, no et sembli estrany ensopegar-t’hi. I aconseguir això exigeix fer una infinitat de proves increïbles; maquetes d’espais, màquines i éssers inventats; alfabets fantàstics compostos per retalls de lletres de diari; fotografies reals d’escenes inversemblants que després passarà a il·lustrar, etc.

Molts d’aquests secrets els descobreix el mateix Shaun Tan en el llibre Esbozos de una tierra sin nombre. Vint-i-dues pàgines plenes dels dibuixos i les fotografies que fan que la fantasia d’Emigrantes sembli tan de veritat. I és precisament aquí que captura la seva imaginació en un estat encara salvatge i la deixa atrapada en forma d’un dels llibres més exquisits que ha passat mai per les meves mans.

I costa molt només parlar d’aquests dos àlbums. Aquest il·lustrador, que escriu ell mateix les seves pròpies històries, ha creat llibres extraordinaris. Com Contes de la perifèria, una demostració de perfecta simbiosi entre text i il·lustració en diferents formats de contes curts. Aquest recull d’històries subtils i inspiradores és un exemple de la polivalència del seu creador. Shaun Tan tracta cada relat amb un caràcter tan diferent i utilitza tantes tècniques pictòriques diverses que sembla impossible com aconsegueix no perdre la seva marca d’autor. I això ho podem extrapolar a tot el que crea.

Si no el coneixeu, us recomano fermament que el descobriu i destapeu altres realitats fantàstiques amb el pas de les pàgines dels seus llibres. I si ja era a la vostra prestatgeria, tant de bo us hagi fet recordar el refugi que guarda la màgia de Shaun Tan.

Fins fa poc desconeixia aquest terme, autoficció, neologisme creat el 1977 per Serge Doubrovsky (crític literari i novel·lista francès) per denominar un gènere que practiquen autors que, partint de la seva pròpia biografia, elaboren ficcions que tenen molt d’experiència viscuda, amb pinzellades d’invenció, fantasia i impostura. Després de Bukowski, he descobert una sèrie d’autors (Auster, Murakami, Nothomb, Fante) que, com ell, es caracteritzen per un llenguatge senzill i directe però en absolut superficial, i per una sorprenent originalitat.

 

 

 

 

 

“Me pareció que enseñar francés seria el método más eficaz para aprender japonés. Dejé un anuncio en el tablón del supermercado”.

Així comença la novel·la Ni de Eva ni de Adán, d’Amélie Nothomb, que ens introdueix directament en l’acció, sense cap mena de prolegòmens. En aquest llibre, Nothomb explica, en primera persona i amb el seu nom, la seva relació amorosa amb un japonès, aquest cop sense cap mena de truculència, sinó amb un delicat sentit de l’humor que juga constantment amb el contrast entre dues cultures distants i exòtiques com són la belga i la japonesa, que conformen la identitat de la mateixa protagonista i escriptora.

L’obra es pot incloure dins de la categoria de novel·la de formació, perquè ens presenta un personatge a la recerca de les seves arrels (al Japó), que evoquen a Amélie records entranyables d’infantesa, tot i que la societat japonesa i les seves rígides pautes de comportament li resulten massa llunyanes i, davant del dilema entre seguretat i llibertat, acaba imposant-se la decisió de fer el seu propi camí.

En els seus llibres, Paul Auster s’endinsa en la pròpia biografia per explorar els seus fantasmes i els punts de vista canviants segons l’edat, des de la infantesa fins a la vellesa, sense deixar de banda els habituals secrets de família.

“Al principio todo estaba vivo. Los objectos más pequeños estaban dotados de corazones palpitantes, y hasta las nubes tenían nombre”.

 Aquest és el començament màgic i prometedor de Informe del interior de Paul Auster, un retrat de la seva infantesa fins als dotze anys que recull la influència dels dibuixos animats de la televisió, les primeres lectures i el cinema de l’època.

Són autors que utilitzen un llenguatge tan directe que sovint resulta cinematogràfic, d’una força visual que transmet una gran sensació d’autenticitat. Així ens situa d’entrada Haruki Murakami en l’escenari de la seva After Dark, el relat nocturn de la trobada de dos joves que passen la nit esperant el primer tren del matí per tornar a casa:

“El que veiem és la imatge d’una ciutat. Observem el paisatge des del cel, a través de l’ull d’un ocell nocturn que vola molt amunt”.

 

Tots aquests escriptors ens demostren que qualsevol anècdota és valuosa i tota experiència es pot convertir en literatura, que fins i tot les vides en aparença més banals tenen el seu interès, els seus moments de màgia i de bellesa, les seves sorpreses, i que tot depèn de la nostra mirada, com va dir Proust i com va demostrar el nostre Josep Pla al seu magnífic Quadern gris.

Blade Runner 2049 fa un pas més enllà respecte de l’original de Ridley Scott en l’exploració d’aquesta frontera entre els humans i les creacions que han fet a imatge seva. El final de Blade Runner presenta un món on l’empatia i els sentiments ja no són útils per a diferenciar què és una creació humana del que és una creació entre humans. La pel·lícula de Denis Villenueve reprèn el fil ideològic des d’aquest punt, quan la necessitat imperiosa de distinció de l’Altre només es pot dur a terme des d’una perspectiva biològica. Què diferencia, en últim terme, els humans dels replicants? Que els uns són nascuts de mare i els altres, fabricats. Ara bé, què passaria si hi hagués replicants capaços d’engendrar vida? I encara més complicat: en quina categoria cau un ésser nascut d’un humà i d’un replicant? I quan aquest procreï amb un altre humà, què? L’última frontera per a la tranquil·litat identitària dels humans s’esfondra.

Ex_Machina també col·loca el motor narratiu de la pel·lícula en aquesta nebulosa de dubtes, fent un èmfasi especial en el trajecte que va des de la convicció per part d’un home d’haver assolit qualitats divines al seu descens a la infrahumanitat. Les creacions del Nathan (Oscar Isaac), geni, magnat i megalòman que ens és presentat com l’alumne avantatjat de Silicon Valley, estan dissenyades per aprendre com funcionen les emocions a partir de la interacció amb d’altres humans.

Les preguntes dels títols més destacats de la ciència ficció semblen anar dirigides cap a la figura d’aquest nou diferent-Altre. En una primera instància. Perquè, en realitat, qüestionant com tractem aquest Altre de la resta d’humans (un Altre molt particular perquè es pot fondre en el Nosaltres i ser indistingible), ens estem qüestionant  mateixa del que és ser humà al segle XXI.

L’estrena de Blade Runner 2049, dirgida per Denis Villenueve i seqüela de Blade Runner, és una excusa immillorable per indagar com el cinema reflecteix les inquietuds que ens generen les infinites possibilitats de la ciència i la tècnica del segle XXI. Per fer-ne un anàlisi de campanya, agafem el díptic Blade Runner i confrontem-lo amb els dos títols de ciència ficció que han generat més rius de tinta darrerament, Ex_Machina (Alex Garland, 2014) i la producció televisiva Black Mirror (creada per Charlie Brooker, 2011-2017).

Els dos títols esmentats es relacionen amb el díptic Blade Runner perquè posen damunt la taula preguntes similars davant l’abisme que la ciència ha obert just davant nostre. La pregunta comuna podria ser: què és la humanitat –entenent-la no com l’agregat d’éssers humans sinó com la condició d’humà– tenint en compte que aquesta humanitat es pot trobar més enllà dels éssers humans que, tradicionalment, n’eren els seus únics custodis. Aquesta pregunta es presenta amb tota la seva força en el metratge final de les dues cintes de Blade Runner: en la de Ridley Scott, el replicant Roy Batty (Rutger Hauer) salvant de la mort el seu perseguidor, Rick Deckard (Harrison Ford), en un acte de pietat pel qual se suposa que no estava programat; en la de Denis Villenueve, i no entro en detalls assumint que no tothom la deu haver vist, en un gest similar del personatge replicant que encarna Ryan Gosling.

Tant a Ex_Machina com a Blade Runner, però també en alguns dels contes-episodi de Black Mirror –en especial temporada 2 episodi 1 i temporada 3 episodi 5–, el conflicte narratiu principal gira al voltant de la delimitació d’aquesta humanitat, ja sigui per l’aparició de noves classes d’infrahumans (pobres, criminals, refugiats i també outsiders tecnològics…), ja sigui per l’aparició d’intel·ligències artificials que aconsegueixen superar el test de Turing, o que fins i tot el posen en ridícul. Per als humans que habiten aquestes ficcions, és inassumible que uns éssers creats a imatge seva puguin arribar a passar per un d’ells. Que arribin a competir-hi des del punt de vista moral. Que, fins i tot, aquestes creacions esdevinguin més «humanes» que els propis humans. Blade Runner l’encerta de ple en posar aquesta frontera en els sentiments.

Les creacions de la pel·lícula de Ridley Scott, els replicants, produïts amb l’objectiu de ser esclaus sense que la societat hagi de sentir remordiments o llàstima («Esclar, si no fos perquè els necessitem no haurien vingut a la vida!», imaginem que argumenta el ciutadà mitjà), es diferencien dels humans perquè no estan dotats d’empatia. No se’ls ha programat per sentir res. A la seva «placa base» no hi ha aquesta funció. En teoria. Tanmateix, es tracten d’éssers dotats de memòria. I la capacitat de recordar els fa desenvolupar emocions que s’assemblen perillosament a les emocions humanes. Però els humans no en surten indemnes, perquè, paral·lelament, i a força de tractar de manera brutal, inhumana, sí, uns éssers que es comporten humanament, veuen com es va minant la seva pròpia
humanitat. Allò que havíem creat per a sentir-nos déus ens acaba enfonsant a l’autèntica infrahumanitat.

És sabut per a qualsevol que conegui lleugerament la indústria literària que els editors, normalment, prefereixen les novel·les que els reculls de contes i, si és així, és perquè el públic en general també ho prefereix. La novel·la ven més, perquè el lector tendeix a pensar que és més literària, que està comprant un producte més complet o de més prestigi, encara que això no sigui cert. El que és innegable és que, més enllà dels clàssics (Edgar Allan Poe, Raymond Carver, Jorge Luis Borges, Quim Monzó…) i comptades excepcions, la majoria de reculls de contes són d’autors que, prèviament, s’han guanyat el seu públic a través de novel·les prèvies.

La veritat és, però, que llegir una novel·la -a diferència del que puguem pensar- és un exercici molt més senzill que llegir contes. La novel·la explica una història que creix i es desenvolupa per si sola i rarament amaga dobles sentits, és per l’acumulació d’informació que ens permet entendre-la més fàcilment i empatitzar amb els personatges; mentre que un bon conte -tal com explicava Hemingway- ha de tenir l’estructura d’un iceberg. És a dir, allò que es veu (o es llegeix) és la punta de l’iceberg que treu al cap a la superfície, però allò que vol explicar l’autor ha de quedar submergit sota el text i és aquí on rau el veritable significat del conte. Això vol dir que com a lectors se’ns demana un gran esforç d’interpretació, ja que darrere cada paraula se n’hi amaguen tres que són invisibles. Gairebé sempre, la història visible serà molt més banal que aquella que veritablement pretén explicar l’autor, molt sovint relacionada amb la condició humana. Cortázar feia una analogia molt gràfica entre l’escriptura del conte i la novel·la en relació a un combat de boxa: “La novel·la es guanya per punts, mentre que un conte s’ha de guanyar per knock out”

El que tenen en comú aquests tres llibres és, en primer lloc, la seva qualitat literària però sobretot la capacitat d’escollir, enmig d’una realitat absolutament incomprensible, fragments de vida prou representatius per, a través de les descripcions dels petits gests dels personatges i detalls aparentment insignificants, convertir-nos en éssers comprensibles i fer el món una mica més intel·ligible.

D’entre totes les categories de llibres, una de les més incompreses és el llibre il·lustrat per adults. La primera reacció de qualsevol adult mitjà en trobar-se un d’aquests artefactes a les mans, és la d’encaixar-lo ràpidament entre els volums de llibre infantil o col·locar-lo a les mans d’algun nen que passegi per la vora.

Però el llibre il·lustrat pensat per a adults fa anys que reclama el seu espai a les llibreries dels menjadors de casa i a les mans de passatgers del tren. Autors joves de procedències diverses han trobat en aquest format un lloc on explorar les possibilitats narratives de text i imatge, creant llibres que exploren tant humor com tragèdia, servint-se del privilegi d’utilitzar la força narrativa de dos llenguatges poderosos: paraula i imatge.

Per què il·lustrar un text? Cal posar imatges a idees escrites, limitant així la imaginació del lector? És clar que no. I és per això que els bons llibres il·lustrats no es limiten a representar el que diu el text sinó que creen una narrativa paral·lela, on cadascú (Text, Imatge) hi té alguna cosa a dir. D’aquesta manera, el text ens pot parlar d’una cursa a través del bosc, on corredors s’esquincen la pell amb esbarzers i la suor calenta humidifica el sòl i mentrestant la imatge ens pot mostrar maduixes fregades sobre una torrada de pa sec, pluja sobre préssecs madurs o búfals en estampida.

A vegades, la imatge cobra tant de poder en si mateixa que acaba emancipant-se del text, creant així una d’aquestes rareses que són els llibres formats purament d’imatges (per a adults!). Un bon exemple n’és Les Coquins de la francesa Marion Fayolle. És un llibret petitíssim, com per dur amagat a la butxaca interior de l’abric, on una sèrie de personatges representen un seguit de situacions eròtico-surrealistes, una darrere l’altra.

Entre les pàgines d’Els Entremaliats, tot tipus d’objectes quotidians s’interposen entre els cossos dels personatges sorpresos, que interactuen amb el que els és donat sense veure-hi altre sortida. Mentrestant, Marione riu des de fora els límits del paper, pensant en el que encara els espera als seus titelles dibuixats. En les seves pròpies paraules, confessa que li agrada tractar els seus personatges com a ninots i ballarins amb els quals jugar. I és això mateix el que revesteix les seves imatges de la distància necessària per a riure i aixecar una cella alhora. Els personatges són tan neutres que podrien aparèxier a les instruccions d’un llibret de muntatge de mobles o a les advertències d’aterratge

“Un matí, a les vuit, un jove es va aturar davant la porta d’una casa solitària i d’aspecte elegant. Plovia. “Gairebé em sorprèn haver portat un paraigua”, va pensar. Perquè durant els anys anteriors no n’havia tingut cap”.

Així comença la novel.la L’ajudant, de l’escriptor suís Robert Walser, “un geni” segons els lectors que el coneixem bé, admirat per Kafka, Canetti, Musil i Zweig, entre altres, que va compartir el destí de molts genis: no ser reconegut en vida, dur una existència precària plena d’ocupacions subalternes i sòrdides, purament alimentàries, i morir en el més absolut anonimat (en el seu cas, mentre passejava; el van trobar estès damunt la neu, una mort realment poètica).

No fa gaire vaig descobrir que havia escrit un encantador llibre infantil, irònic i lleuger com la resta de les seves obres, L’home que no s’adonava de res, en què el protagonista és tan despistat que perd el cap i tot. En la novel.la autobiogràfica que tenim entre mans, tant l’empresari Tobler com el seu ajudant Marti (el que temps enrere no tenia ni paraigua) ens presenten dos models de personatge inadaptat, desubicat, d’algú que vol interpretar un paper en el qual no encaixa. L’empresari, pel fet de ser massa sentimental, generós i poc pràctic; l’ajudant, perquè té l’orgull d’un poeta que se sotmet servilment al seu amo perquè ha de menjar, però també perquè a la casa de Tobler troba un succedani de la família que li falta. Walser és un nen perdut (com el borratxo del seu antecessor en el càrrec), ho veiem en els seus records d’infantesa, quan evoca la malaltia mental de sa mare, però sobretot en la seva relació amb les dones, que sempre l’acaben renyant com un nen dolç però entremaliat. “L’ajudant” de Walser en el fons sent una necessitat desesperada de ser acceptat, i l’única manera que troba d’ajudar-se a si mateix és connectant amb la bellesa, com han fet sempre els romàntics, els Taugenichts, els inútils des d’un punt de vista estrictament utilitari i burgès però imprescindibles per fer que aquest món utilitari i burgès sigui més suportable.

L’escriptor finlandès Arto Paasilinna també és un especialista a retratar personatges desubicats, per exemple el seu Moliner udolaire, com l’anglès Jerome K. Jerome, en un to més lleuger i humorístic, en la seva divertidíssima Tres homes en una barca (per no parlar del gos), en què tres amics desmenjats organitzen una atzarosa excursió pel Tàmesi. Però les meves lectures m’han dut encara més lluny, fins al nord-americà Charles Bukowski. Bukowkski, escriptor declaradament autobiogràfic, també va ser un inadaptat i un romàntic a la seva manera, però la seva actitud era desafiant, bel·ligerant, sarcàstica, podem llegir a les seves novel·les Cartero o Factótum (protagonitzada en una adaptació cinematogràfica el 2005 per Matt Dillon) com durant molts anys va haver de treballar en les feines més diverses i absurdes per sobreviure. En el seu cas, tanmateix, un editor el va descobrir i això li va permetre viure de la literatura i arribar al seu públic en vida, no pas pòstumament. En llegir autors tan particulars com Walser, Paasilinna, Jerome o Bukowski i riure i reflexionar amb ells, és fàcil que sentim una identificació i una sintonia que va definir molt bé el mateix Bukowski:

“Quan la veritat d’algú és la mateixa que la teva i sembla que te l’estigui explicant només per a tu… això és fantàstic”.

Una societat rica en escriptors, és una societat culturalment forta? La professió d’escriptor requereix de llarga trajectòria abans d’entrar a categoria de clàssic literari. La trajectòria s’aconsegueix amb constància, reinventant-se i  provant noves maneres d’expressió. La majoria dels autors que presentem són joves, nascuts més tard de l’any 1977 i fa temps que breguen en el món de les lletres com a poetes, dramaturgs, guionistes, articulistes d’opinió literària o exercint de periodistes, docents, traductors, etc. En aquesta proposta hem seleccionat autors, menors de 40 anys (la majoria) que han aconseguit editar novel·la per adults en català i que, en la majoria dels casos, han rebut premis pel seu treball.

Els recomanem en la mesura que, com a futurs protagonistes de la literatura catalana, tenen un paper important en la descripció o dissecció d’una societat, d’unes crisis, d’una joventut, d’unes formes de relacionar-se en societat, d’una forma de fer literatura, en fi… són els retratistes literaris de la seva època. De la A a la Z, 25 escriptors. Una llista forçada per un abecedari que ens ha obligat a deixar-nos-en uns quants que revisarem en properes edicions.

Alba Dalmau Viure (Cardedeu 1987)
Destaquem: Estàndards (Angle, 2017)
Sinopsi: la vida sentimental de les parelles té variacions infinites, potser tantes com la música. Alba Dalmau ha triat onze cançons clàssiques del jazz per formar aquest brillant repertori de sentiments, esperances, desitjos i desacords. Premi Vila d’Ascó, 2016
Altres llibres: On només hi havia un far (Sincopat, 2010); Assaborint la vida (EMDV, 2004)

Borja Bagunyà i Costes (Barcelona, 1982)
Destaquem: Plantes d’interior (Empúries, 2011)
Sinopsi: tretze contes, o un mateix conte en tretze passos. O una novel·la que no sap comportar-se. O tretze variacions sobre alguna cosa.
Altres llibres: Defensa Pròpia (Proa, 2007); Apunts per al retrat d’una ciutat (Arola, 2004)

Carles Rebassa i Giménez (Palma, 1977)
Destaquem: Eren ells (Angle, 2016)
Sinopsi: primera novel·la del poeta Carles Rebassa. Hi demostra un esplèndid domini narratiu i lingüístic, donant veu a un grup d’adolescents que cerquen la seva identitat en un univers propi, de relacions ocultes i exaltades, viscudes amb l’emoció a flor de pell.  Premi Pin i Soler, 2016 – Premi Ciutat de Barcelona de Literatura catalana, 2016

Alba Dedeu i Surribas (Granollers, 1984)
Destaquem: L’estiu no s’acaba mai (Proa, 2012)
Sinopsi: l’autora, explicant-nos la quotidianitat, explora el més profund d’uns personatges que amaguen la seva pròpia història i ho fa d’una forma magistral, amb un llenguatge proper que convida a compartir les experiències dels personatges i a endinsar-se en els racons més foscos de la seva existència. Racons que tots coneixem però dels quals molt pocs gosen parlar…
Altres llibres: Gats al parc (Proa, 2011)

Albert Forns i Canal (Granollers, 1982)
Destaquem: Jambalaia. Anagrama, 2016
Sinopsi: Jambalaia és una guia per sobreviure a Montauk, un tranquil poblet de pescadors envaït per milers de surfistes i hipsters de Nova York. Un tractat teorico-pràctic sobre la masturbació i el sexe dels astronautes. Un recull de les excentricitats de diversos tipus d’escriptor mentre conviuen en una granja aïllada. Premi Anagrama, 2016
Altres títols: Albert Serra (la novel·la no el cineasta)(Empúries, 2013)

Cristian Segura i Arasa (Barcelona 1978)
Destaquem: El cau del conill. Destino, 2011
Sinopsi: les partides de tennis al migdia, les demostracions de popularitat a la tribuna del Barça, els vermuts al Turó Park i les tardes de compres a l’Illa Diagonal: aquesta és la plàcida existència que l’empresari Amadeu Conill va haver de sacrificar l’estiu de l’any 2007 per salvar la seva empresa i la seva pròpia vida. Premi Josep Pla, 2011
Altres títols: Ciment armat (Columna, 2013); Viaje a Ussuri, tras los pasos de Dersu Uzala (Altaïr, 2014)

Najat El Hachmi (Nador, 1979)
Destaquem: L’últim patriarca. Planeta, 2008.
Sinopsi: és la història d’una rebel·lió personal contra un ordre establert des de fa milers d’anys. També és una mirada lúcida sobre les víctimes i els botxins que en són partícips. Premi Ramon Llull, 2008
Altres títols: La caçadora de cossos (Columna, 2011); La Filla estrangera (Ed62, 2015)

JordiSanglas (Vic, 1979)
Destaquem: 100.000 candeles (Malesherbes, 2013)
Sinopsi: l’Adelmar està en un procés de canvis. Es troba en plena ruptura sentimental i en un continu conflicte amb la seva feina. Per això decideix anar-se’n a passar uns dies en un racó aïllat de la Costa Brava famós perquè s’hi veuen ovnis.

Joan Todó Cortiella (La Sénia, Montsià, 1977)
Destaquem: L’horitzó primer. (L’Avenç, 2013)
Sinopsi: Un escriptor de 35 anys torna al seu poble, a casa els seus pares, perquè a la capital no troba feina. El poble és la Sénia, l’home és l’autor, en Joan Todó, i la narració, autobiogràfica. En Todó té, com a mínim, dues armes poderoses: un periple vital que el fa alhora vilatà i foraster del seu poble
Altres títols: Lladres (LaBreu, 2016)

Alicia Kopf (Girona, 1982)
Destaquem: Germà de Gel. (L’Altra, 2016)
Sinopsi: diari de recerca d’una dona que s’obsessiona per la història polar. És la història del seu germà, un home congelat. És la història de l’origen de la congelació de les relacions familiars. És Werther, zombie, després d’haver-se enamorat i disparat diverses vegades. Premi Documenta, 2015 i Premi Llibreter, 2016

Llucia Ramis i Laloux (Palma, 1977)
Destaquem: Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013)
Sinopsi: un viatge al poble d’estiueig i un munt de records encadenats són l’excusa per fer una crònica familiar on cada detall compta. Mitjançant un encadenat de relats breus de gran densitat evocadora es retrata la crònica d’una família.
Altres títols: Egosurfing (Destino, 2010); Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Columna, 2008)

Melcior Comes i Cladera (Sa Pobla, 1980)
Destaquem: La batalla de Walter Stamm. Destino, 2008
Sinopsi: l’autor recrea l’horror al qual va arribar la humanitat al segle XX, amb la Segona Guerra Mundial i la Batalla de Stalingrad, en què qualsevol podia convertir-se en una víctima i, alhora, en un assassí. Premi Josep Pla, 2008
Altres títols: El llibre dels plaers immensos (Moll, 2007); Hotel Indira (Ed62, 2014); Viatge al centre de la terra (Columna, 2010)

Anna Ballbona i Puig (Montmeló, 1980)
Destaquem: Joyce i les gallines (Anagrama, 2016)
Sinopsi: parteix d’una constatació que requereix prendre mesures dràstiques. L’existència massa sovint no té sentit, i tots necessitem un pretext per tirar endavant com sigui. Amb un humor de vegades lacònic i de vegades descordat, Anna Ballbona traça el retrat d’una dona en transformació, d’un paisatge desdibuixat i d’un temps d’incertesa. finalista Premi Anagrama, 2016

Bel Olid (Mataró, 1977)
Destaquem: La mala reputació (Proa, 2012)
Sinospi: Els tretze contes del llibre presenten personatges sovint desorientats en un món que gira aparentment impertorbable i enigmàtic. Inquietuds i secrets són revelats per una escriptura que arrossega el lector i el convida a esquinçar la capa protectora de les formes socials i la reputació. Crueltat i puresa; el sexe i la violència com dos motors vitals. Premi Roc Boronat, 2012
Altres títols: Una terra solitària (Empúries, 2011); Vents més salvatges (Empúries, 2016)

Jordi Nopca (Barcelona, 1983)
Destaquem: Puja a casa (L’Altra, 2015)
Sinopsi: Puja a casa, un llibre que, amb precisió i tocs d’humor, retrata l’inesgotable món de la parella en la Barcelona contemporània, en què els personatges pateixen els estralls de la crisi econòmica i la síndrome de la desorientació vital.
Altres títols: El Talent (La Breu, 2012)

Joan Miquel Oliver i Ripoll (Sóller, 1974)
Destaquem: Setembre, octubre i novembre, (L’Altra,2014)
Sinopsi: l’autor es converteix en l’ombra de l’escalador Miquel Riera i ens ofereix un retrat literari del món actual en forma de tres mesos d’apunts al natural. És un llibre molt personal que obre una finestra a la vida de l’autor, a les seves obsessions, rutines, infantesa, opinions, records i pensaments, alhora que mostra la seva versatilitat i talent.
Altres títols: El misteri de l’amor (Empúries, 2008)

Jordi Amor (Barcelona, 1982)
Destaquem: El forat (L’Altra, 2017)
Sinopsi: El forat relata la desolació i les vicissituds d’un jove barceloní de la perifèria de la ciutat. “El llibre destil·la mala llet i desesperança sense rabejar-s’hi”, va dir el jurat del guardó. La novel·la aborda qüestions com la buidor, la falta de comunicació i la tristesa vital. Premi Documenta, 2016.
L’autor: és llicenciat en humanitats. ha fet de guia turístic, cambrer, traductor per la uefa, bibliotecari i professor de català a l’argentina. el forat és la seva primera novel·la.

Pere Antoni Pons i Tortellà (Campanet, 1980)
Destaquem: La felicitat dels dies tristos (Empúries, 2010)
Sinopsi: història d’en Tabou, un estudiant universitari atribolat i voluble que, tanmateix, no es resigna ni al pessimisme ni a la tristesa. Marcat per una història familiar tan intensa com complicada, en Tabou s’enamora de l’Elisenda, una companya de classe molt bella i vitalista que, ben aviat, se li revelarà com un objectiu inassequible. Premi Documenta, 2009
L’autor: és filòleg, escriptor, poeta i periodista, col·laborador habitual del mitjans de comunicació a Catalunya i Balears. L’any 2003 va guanyar el premi Maria-Mercè Marçal de poesia.
Altres títols: Si t’hi atreveixes (Empúries, 2014); Tots els dimonis són aquí (Empúries, 2011)

Edgar Cantero (Barcelona, 1981)
Destaquem: Dormir amb Winona Ryder. (Proa, 2007)
Sinopsi: un aspirant a escriptor, descobreix, per una estranya epifania, que la font de la seva inspiració es diu Winona Ryder. Comença un viatge rere el rastre de la seva musa al llarg d’una cadena de personatges estrafolaris: amics, professors, artistes, punks, creadors de fanzines, una ideòloga feminista, un cantant de heavy metal, un productor, un caçatalents i tot el repartiment d’una road movie sobre amor, cinema i cultura pop. Premi Ciutat de Badalona (2007) i Premi Joan Crexells de Narrativa (2007)
L’autor: exerceix de dibuixant, guionista i escriptor en català, castellà i anglès.Treballa a la revista “El Jueves” com a dibuixant i guionista. L’any 2014 va debutar als EUA i a Regne Unit amb el seu primer llibre en anglès, The Supernatural Enhancements.
Altres títols: Vallvi (Proa, 2011)

Maria Guasch (Begues, 1983)
Destaquem: Olor de clor sota la roba (RBA, 2014)
Sinopsi: la Júlia, onze anys, filla única, callada i observadora, busca sempre la companyia de la Sílvia, la seva cosina adolescent, i del David, un estiuejant de catorze anys que s’està amb la família a casa de la Sílvia. Però la seva cosina i el David tenen un món propi, i la Júlia no sempre hi pot entrar.
Altres títols: La neu fosca (El Toll, 2013)

Víctor García Tur (Barcelona, 1981)
Destaquem: Twistanschauung (Empúries, 2009)
Sinopsi: recull de tretze contes sobre l’amor, els aquaris, l’autoestop, les banyes, el bilingüisme, els bolets, el càncer, la wii-fi, les connexions, certes desaparicions, els enigmes, la família, la fotografia, els funerals, els gats, la gelosia, l’heteronorma, la identitat, els lleons. Premi Documenta, 2009
Altres títols: Els ocells (Empúries, 2016), premi Marian Vayreda, 2016. Segons el mateix autor és una novel·la remotament basada en la pel·lícula d’Alfred Hitchcock.
L’autor: exerceix com a dissenyador, una mostra del seu estil gràfic es pot trobar a la seva web oficial

Gerard Guix (Vic, 1975)
Destaquem:Tot el que hauries de saber abans d’estimar-me (Columna, 2011)
Sinopsi: ja fa cinc anys de la trobada casual d’en Gerard i l’Anastàsia a Londres. Poc temps després, la noia va anar a viure amb ell a Barcelona, on el jove ha provat de convertir-la en algú diferent de l’estudiant russa que el va atraure, alhora que ella ha mantingut un desconcertant silenci sobre el seu passat. Premi Pin i Soler, 2010.
L’autor: a part de novel·la també ha treballat la dramatúrgia i en destaca la seva obra Gènesi 3.0 (Premi Fundació Romea de textos teatrals 2006), estrenada al 31è Festival Grec de Barcelona
Altres títols: La deriva dels continents (Labutxaca, 2013); Cementiri (Columna, 2013)

Yannick Garcia Porres (Amposta, 1979)
Destaquem: La nostra vida vertical (L’Altra, 2014)
Sinopsi: una fotògrafa russa que no sap com encaixar una notícia, un repartidor de cafè escocès que creu poder evitar una tragèdia, un jove italià que coneix el primer amor dins un iglú o una mare japonesa que es veu atrapada en un remolí i no sap com escapar-ne: els personatges d’aquests relats es belluguen per tots els continents en diferents moments dels darrers tres segles i viuen la seua existència amb els peus lluny de terra. Premi documenta, 2013.
L’autor: exerceix com a poeta, intèrpret, traductor i corrector editorial. En la seva faceta de poeta, Va rebre el Premi de Poesia Gabriel Ferrater 2003 pel seu recull De dalt i de baix (Edicions 62, 2003)
Altres títols: Barbamecs (Cossètania, 2012)

Jenn Diaz (Barcelona, 1988)
Destaquem: Vida familiar (Proa, 2017)
Sinopsi: amb una escriptura a cau d’orella, fa un mapa de les relacions de família, l’herència emocional que salta de generació en generació, la incomunicació diària i també la inseguretat davant d’una vida que de vegades ofereix massa camins.
L’autora: va estudiar filologia hispànica i treballa com a traductora i redactora. Col·labora a les revistes culturals Catorze.cat i Jot Down i als diaris El País i El Periódico. El seu debut cultural fou amb Mare i filla (Ara Llibres, 2015). Si voleu seguir-la té una pàgina web molt interessant.
Altres títols: Mare i filla (Ara llibres, 2015)

Un dels meus temes predilectes quan faig cursos d’escriptura creativa és quan explico com escriure a través dels cinc sentits. A diferència del cinema, on la càmera només és capaç de captar imatge i so, la literatura té el privilegi de captar olors, sabors i textures. És precisament per això que poso en dubte la famosa frase que diu “una imatge val més que mil paraules”, ja que si aquestes mil paraules et permeten captar matisos que una imatge és incapaç de mostrar, ens trobem davant la meravella de poder explicar una història de manera hexadimensional envers la bidimensionalitat cinematogràfica.

Precisament per això, us volia parlar de l’ús d’un d’aquests sentits: la textura i, més en concret, la temperatura i com aquesta en algunes obres es converteix en la font d’inspiració.

No us ha passat mai que llegint un llibre, la sensació de fred o calor és tan latent a cada pàgina que voldríeu cobrir-vos amb una manta o fer-vos una dutxa d’aigua freda? A mi, això em va passar fa temps llegint L’estrany d’Albert Camús (La Butxaca) i recentment Germà de Gel d’Alícia Kopf (L’Altra Editorial).

La calor -ho diuen els psicòlegs- estimula els comportaments impulsius, per això hi ha més crims i embolics amorosos en els mesos càlids. No és estrany, doncs, que molts autors decideixin situar la seva història en llocs i temporades estivals, per tal de posar els seus personatges en situacions límits que ajudin a alterar-los psicològicament i fer girs sobtats a la trama: violència, sexe, passions destructives… A L’estrany de Camús, la calor que es veu a la llum encegadora, en el quitrà fos, en els capós bullents dels cotxes, en l’olor del cuir, els fems, el vernís i l’encens (…) serveix fins i tot com a disculpa davant d’un assassinat, com si els efectes pertorbadors del sol poguessin considerar-se un atenuant davant del jutge.

Aquesta mateixa calor li serveix a Gabriel García Márquez a Cien años de Soledad com a preludi dels desastres, crims i revelacions que vindran.

En canvi, el fred -i aquí us vull parlar d’un dels llibres més rars però fantàstics, que he llegit aquesta temporada- és el leit motiv de l’escriptora Alícia Kopf, amb la seva primera novel·la (o més aviat, n’hauríem de dir quadern de bitàcola de la seva vida professional i personal) Germà de Gel, que és l’extracte del tot el material que va recopilar per la seva tesi doctoral sobre els pols, acompanyat de fotografies històriques, referències cinematogràfics i musicals, però sobretot d’experiències i records de la seva vida que conviuen amb la documentació exhaustiva del seu estudi, com una analogia perfecta de la fredor sentimental (la seva amb la resta, però especialment amb el seu germà, autista). Una novel·la que gira entorn del fred i la reculsió física i sentimental que aquest comporta (a dins de casa, però també a dins d’un mateix).

En cinema, també són inacabables els títols que giren al voltant de la temperatura, com Dotze homes sense pietat, on una dotzena d’homes resten tancats en una sala sense ventiladors, suant sense parar per debatre sobre un cas d’assassinat o La ventana indiscreta, que ben poc hauria pogut veure en James Steward si la mateixa pel·lícula hagués passat als mesos d’hivern. O el fred altra vegada, provocant pel·lícules més intimistes, encara que sempre duríssimes per l’hostilitat de la gelor com la darrera pel·lícula d’Isabel Coixet, Nadie quiere la noche o Fargo dels germans Coen.

Ella… Maj Sjöwall

Maj Sjöwall va néixer a Suècia (1935). Va estudiar periodisme i arts gràfiques i, molt aviat, als dinou anys, va començar a traduir de l’anglès. Feina que va compaginar amb altres feines: directora d’art i reportera per a diverses marques de la premsa sueca i com editora a l’editorial Wahlström and Widstrand. L’any 1961 va entrar a treballar a la revista Idun. Allà va coincidir amb Per Wahlöö.

Ell… Per Wahlöö

Per Wahlöö (1926-1975) va néixer a Suècia. Va dedicar la seva primera dècada de vida professional al periodisme com a reporter de cròniques de successos. Cap a la dècada de 1950 va publicar algunes novel•les de ficció, essencialment de tipus polític. L’any 1961 va conèixer la seva parella a la vida real i a la vida artística i ambdós crearien el cicl: La història d’un crim regenerarien el gènere negre a occident implicant dins els seus arguments la política, el terrorisme, delinqüència… En fi, la societat…

Sjöwall i Wahlöö

Els dos amics es van convertir en parella poc després de coincidir. Políticament tenien les mateixes inclinacions i coincidien en la seva manera de viure. Interessats en la Criminologia i impulsats per una forta motivació política, perquè tots dos formaven part del Partit Comunista suec, ràpidament es van decidir per la redacció de novel•les policíaques, amb la que fàcilment podien capturar l’atenció del lector al mateix temps que els permetia el desenvolupament d’un debat intel•lectual. Cada novel•la es basaria en un crim, i totes les novel•les juntes havien de conformar un “gran crim”. D’aquí ve el subtítol La història d’un crim que no és altre que el de la socialdemocràcia traïcionant la classe treballadora. La dissecció inexorable que la parella realitza sobre la societat sueca en descomposició es manifestarà de manera clara en la dècada de 1980 quan el famós model social va començar a trencar-se amb els embats crus del liberalisme econòmic despòtic i la modificació de models econòmics, socials, culturals, morals i ètics.

La història d’un crim

La parella Sjöwall i Wahlöö van escriure, dins aqueste sèrie, deu novel•les protagonitzades per l’inspector suec Martin Beck durant els anys 60 i 70 i encara ara són un referent de la nova ficció policíaca, renovant aquest gènere. Henning Mankell afirmava que qualsevol escriptor de novel•la negra actual està, avui en dia, inspirat per aquests dos autors. Els títols que conformen la col·lecció de la sèrie Història d’un crim, per ordre de l’any d’edició són aquests:

Roseanna (1965). Primer títol de la sèrie. Els personatges  d’aquest primer títol continuaran apareixent en els següents de la sèrie. Per descomptat el protagonista principal, l’inspector Martin Beck, a qui se li encarrega la investigació de la mort d’una dona desconeguda trobada en el preciós llac Vattern de Suècia.

L’home que es va esfumar (1966). L’inspector Martin Beck, ha de deixar les seves vacances per investigar la misteriosa desaparició d’un periodista de renom a Hongría. Beck sospita que es tracta d’un cas d’espionatge comunista.

L’home del balcó (1967). Martin Beck i el seu equip segueixen la pista d’un assassí pedòfil a Estocolm. L’inspector Beck, lluny de ser un personatge heroic, mostra en aquesta novel•la els aspectes més prosaics de la existència humana: problemes a la família, moments d’estat d’ànim baixos, problemes de salut, etc. Situacions que l’aproximen a quotidianitat de cadascú.

El policia que riu (1968). L’inspector Beck haurà d’investigar un assassinat múltiple en un autobús on han mort nou passatgers. Entre les víctimes hi ha un policia i l’inspector creu que la mort d’aquest no ha estat casualitat. Ha estat considerada com una de les millors novel•les de la sèrie sobretot per la crítica política del model suec on, sota la disfressa de la democràcia gairebé perfecta, s’oculten grans infàmies policials i polítiques. Es va realitzar una adaptació cinematogràfica nord-americana dirigida per Stuart Rosenberg (1973) sota el títol San Francisco, Ciudad desnuda.

El coche de bomberos que desapareció (1969). Una estranya successió de fets, suïcidis i accidents elimina als membres d’una banda de lladres. Només al casa d’un suïcida troben una nota al costat del telèfon. La nota diu: Martin Beck.

Asesinato en el Savoy (1970). Un magnat de la indústria és abatut al restaurant de l’Hotel Savoy a Malmö i l’assassí pot fugir sense que ningú tingui temps d’intervenir. Martin Beck, ara cap de la brigada d’homicidis – i a punt de trencar amb la seva esposa – es dirigeix cap al sud de Suècia a donar un cop de mà al seu amic l’inspector en cap Per Mansson.

El abominable hombre de Säffle (1971). L’assassinat d’un policia, evidencia un passat d’home de la llei que feia servir mètodes violents amb els detinguts i sospitosos. Contrast amb la societat aparentment demòcrata i avançada de Suècia. D’aquesta novel•la en va fer una adaptació al cinema el suec Bo Widerberg (1976) amb el títol Un home a la teulada.

La habitación cerrada (1972). En un atracament una dona mata un client. Sembla un mal final d’una sèrie d’atracament que passen a la ciutat d’Estocolm. Un aparent suïcidi vincularà ambdós fets. L’inspector Martin Beck s’encarregarà d’unir tots els elements d’un trencaclosques desconcertant.

El asesino de policias (1974). Aquesta novel•la tanca un cercle. L’inspector Beck torna als inicis del cas Roseane amb el mateix acusat Folke Bengtsson i un cas de característiques molt similars al primer. Malgrat l’amargura de Martin Beck, queden petites ombres de bellesa que contrasten amb severitat amb la crisi de la societat del benestar.

Los terroristas (1975). una visita oficial a Suècia, un comando terrorista i una noia jove desencantada per una pàtria que creia ideal, són els tres elements a partir dels quals, els autors realitzen una autòpsia brillant d’una societat, encara no morta, però ja en un avançat estat de putrefacció. És sens dubte l’obra mestra de la sèrie, com si Per Wahlöö al començament del llibre sabés que aquesta seria la seva última obra.

Dos dies enrere amb prou feines disposàvem d’un parell de restaurants japonesos al país. Avui, en canvi, com si res, els nens es posen a preparar maki a la cuina de casa (el maki és aquella combinació d’arròs amb coses enrotllat dins d’una alga). El Japó queda més a prop. Els primers dibuixos animats d’allí van arribar fa cinquanta anys i ara ja tenen programació fixa a la televisió. Els llibrets de manga, o còmics, disposen de prestatgeria pròpia a les nostres biblioteques. I els bitllets d’avió estan a l’abast de moltes butxaques. Però quan t’acostes al Japó t’adones que sí, que potser compartim tecnologia, però que la fan servir d’una altra manera. Les normes de comportament, l’arquitectura, els cotxes i el vestit, fins i tot el silenci, hi són diferents.

Qui vulgui entrar-hi, pot començar pel cinema. A la pel·lícula Ran, el gran director Akira Kurosawa converteix El rei Lear de Shakespeare en una disputa entre senyors feudals japonesos. Aquest món de senyors feudals i camperols que va durar fins a final del segle XIX també és l’escenari de El intendente Sansho, del director Kenji Mizoguchi. La vida d’avui la trobem a Still Walking de Hirokazu Koreeda. En aquesta petita joia acompanyem una família que commemora l’absència d’un fill. I entrem en mons més estranys amb El verano de Kikujiro de Takeshi Kitano o els dibuixos de El castillo ambulante de Hayao Miyazaki. Els seus directors, Kitano i Miyazaki, són imprescindibles. Poden agradar o no, però no se’ls pot donar l’esquena.

Bé, i després de la pantalla ja estem més preparats per escoltar unes notes de flauta shakuhachi. La fan servir els monjos zen per meditar. Una altra opció es anar a buscar la música de Ryuichi Sakamoto, de qui trobem els discos Summus i Silk. I ja podem obrir un llibre.

País de neu és la primera novel·la de Yasunari Kawabata. En un entorn nevat, un home acabalat coneix una jove que es prepara per convertir-se en geisha. Més endavant Kawabata rebria el Premi Nobel. A La remor de les onades, Yukio Mishima, amic de Kawabata, ens conta una delicada història d’amor en un poblet pescador.

A El grito silencioso, el segon Premi Nobel japonès, Kenzaburo Oe, converteix la tornada de dos germans a l’illa dels seus avantpassats en un descens a l’infern. I Haruki Murakami ens deixa una novel·la complexa a Kafka a la platja, també amb un viatge, un jove que busca el seu lloc i troba una biblioteca. Murakami ens explica per què corre maratons a De què parlo quan parlo de córrer, i no sembla que vagi gaire més enllà, però en el fons està parlant de qui som i de com entén la vida.

I acabem amb dues escriptores encara joves. Yoko Ogawa, a La fórmula preferida del professor, porta una mare soltera a treballar a casa d’un vell professor de matemàtiques. Amistat, saviesa i matemàtiques. I Banana Yoshimoto conta un estiu en un poble de platja a Tsugumi, amb dues noies que traven amistat. Com sempre, en tots ells, hi ha alguna cosa que no és com aquí, i que ens confon i ens enganxa.
Versió per imprimir

L’estiu de 1816 a Indonèsia va erupcionar el volcà Tambora. Aquesta violenta explosió va provocar grans anomalies climàtiques a tot el món. Durant l’estiu de 1816 no va sortir mai el sol.

Una colla d’amics i coneguts, degut als dies freds, humits i plujosos d’aquell temps enrarit van decidir reunir-se uns dies a la vora del llac de Ginebra, en una mansió que duia el nom de Villa Diodati, que era la casa d’estiueig del poeta Lord Byron, l’escriptora Mary Shelley i el metge i també escriptor John Polidori. Allà, per fer passar el temps, els convidats van organitzar un concurs de relats en què el guanyador seria aquell que escrivís la història més terrorífica de tots els temps.

Va ser la dona de blanc i negre i amb els ulls més tristos del planeta, Mary Shelley, la vencedora del concurs, gràcies a una obra que passaria a la història per ser una de les més esgarrifoses que s’hagués escrit mai, el seu relat es titulava Frankenstein. Era la història d’un estudiant de medicina que, a partir de les parts d’altres cadàvers disseccionats, volia crear un nou ésser. L’esguerro va prendre vida quan el seu creador va infondre una guspira elèctrica sobre aquell cos que feia més de dos metres.

Frankenstein, una de les obres literàries més aclamades de la novel·la gòtica, és avui considerat el primer text dins el gènere de ciència ficció. Poc es podia imaginar Mary Shelley, que es va inspirar en una estrambòtica conferència d’un científic boig, Andrew Crosse -que experimentava amb cadàvers i electricitat- que al 2015, dos-cents anys més tard, una altra dona, francesa i amb nom de princesa de Walt Disney: Maylis de Kerangal, escriuria un text tant similar al seu però alhora tant diferent per l’evolucionat context històric. Un exemple més que “la realitat sempre supera a la ficció”, fins al punt que allò que Shelley va relatar com una ficció avui s’ha convertit en una novel·la realista.

Em refereixo al llibre Reparar els vius, Premi Llibreter 2015, que explica la història de Simon Limbres, un surfista de dinou anys que pateix un gravíssim accident que li produeix la mort cerebral, el que significa que a part del cervell la resta dels seus òrgans estan intactes, convertint-se així en el donant perfecte. L’obra, que gira al voltant del múscul vital de Simon, el cor, parla d’aquest en termes mèdics però sobretot com a receptacle de sentiments. En definitiva, del cor en MAJÚSCULES. En aquesta obra, l’autora reflexiona sobre la moral científica, la creació i la destrucció de la vida i la mort, l’audàcia de la humanitat, la tragèdia grega que suposa perdre un fill per uns pares, la quotidianitat de tots aquells involucrats en el drama i, fins i tot, s’olora la relació respecte el judici inexorable de Déu envers la ciència.

Reparar els vius brilla per la seva immensa riquesa i densitat literària, però sobretot per la capacitat increïble de l’autora de parlar de l’univers a través del batec d’un cor.

* Un apunt, si us cau a les mans la versió en català de Reparar els vius, editada per Angle Editorial, no us deixeu perdre la millor descripció que s’hagi fet mai sobre un petó, de la pàgina 123 a la 126.

Versió per imprimir

Aquest estiu vaig conèixer una senyora que anava sempre amb un e-book sota el braç. Si aquest instrument electrònic hagués pesat tant com tots els llibres que duia a les entranyes, no l’haguéssim pogut arrossegar ni amb carretó. La dona s’aferrava al llibre electrònic com l’única manera per continuar llegint ara que a casa seva ja no hi cabia ni un sol llibre més.

Encuriosida per conèixer la opinió d’aquell monstre de la lectura, li vaig demanar que em digués el seu llibre preferit, i ella –sense vacilar ni un segon- va dir: -La vie devant soi de Romain Gary.
Me la vaig mirar estranyada, no havia sentit mai aquell títol i menys aquell autor, i des que ella va veure en el meu rostre aquella ganyota d’estranyesa va deixar de respectar-me.

Quan vaig tornar a casa, em vaig posar a buscar qui debia ser aquell Romain Gary que havia escrit Le vie devant soi, però autor i llibre no coincidien, ja que segons la xarxa La vida al davant era d’un tal Émile Ajar.

Vaig seguir investigant fins que vaig arribar al fons de la qüestió: Romain Gary era també Émile Ajar. Aquest últim era un psuedònim que s’havia posat l’autor per desafiar la crítica literària francesa quan aquesta deia que Gary ja no tenia res a dir. Així va ser com l’escriptor va escriure La vida al davant i el va presentar al prestigiós premi literari Goncourt, que ja havia guanyat l’any 1956 i que al 1975 va tornar a vèncer. Qui va anar a recollir el premi, però, no va ser ell sinó el fill d’una cosina seva, que es va fer passar per l’imaginari Émile Ajar, ja que el Goncourt només es pot guanyar una vegada a la vida. La crítica i el públic estaven entusiasmats amb aquella veu nova veu, fresca i carismàtica, mentre que Gary, des de casa, se’n reia dels judicis sense raó de la crítica. No es va saber la veritat fins poc temps després que l’autor es suicidés.

Després d’aquesta anècdota, Gary ja m’agradava; però després de llegir La vida al davant, Gary m’apassiona.

La novel•la passa en el París dels anys setanta, en una casa regentada per una ex prostituta jueva, la senyora Rosa, que es dedica a cuidar literalment els “fills de puta” del barri de Belleville. El protagonista, Momo, un dels nens de la casa, àrab i molt sensible, és el narrador de la història. És per aquest filtre (els ulls del nen*) que el llibre tamisa la misèria humana en pura extravagància i els més desgraciats en personatges de gran comicitat. El millor del llibre, però, són sens dubte les últimes deu pàgines, que no desvelaré però sí que advertiré que són el summum de la tendresa: Momo en un acte d’amor desesperat cap a la Sra.Rosa, que està a punt de morir, es guanya un racó en la memòria del lector on hi habitarà per sempre més.

Un any més tard de la conversa amb la senyora de l’e-book, va resultar ser el centenari de Romain Gary i l’Editorial Angle, en commemoració a l’escriptor, va fer una reedició de La vida al davant, l’únic llibre de Romain Gary al català.

* Els llibres escrits des del punt de vista de nens tenen una qualitat intrínsica que no tenen els demés, i és la segona i tercera lectura que permeten. Altres dos exemples d’això són l’increïble El Baró Rampant d’Italo Calvino, el nen que un dia va pujar els arbres i no en va baixar mai més i Sense Destí, del guanyador del Premi Nobel de la literatura al 2002, Imre Kertész, que relata l’experiència d’un jueu en plena adolescència en un camp de concentració.

Versió per imprimir

A vegades quan hem d’escollir una lectura, tenim ganes de submergir-nos en el llibre en qüestió i que només obrir-lo, la primera línia ja ens faci dibuixar un somriure a la cara i si pot ser també que, de tant en tant -o tan sovint com l’art de narrar ho permeti-, se’ns escapi una riallada, discreta, si voleu, que no escandalitzi tot el vagó de tren o de metro, per posar uns dels llocs en què compartim lectures. Llibres a l’estil de títols que han estat col·lectivament aplaudits com Maleït Karma de David Safier o Vive como puedas de Joaquín Berges o, també de pel·lícules del gran mestre de l’humor, com és Woody Allen… Doncs, això, arrencar somriures i rialles pel joc intel·ligent i audaç que hi ha darrere de les històries que explica, deixar-te amb la boca oberta per ser còmplice de la genialitat de la seva prosa i quedar colgat per l’allau d’emocions i de sorpreses que es van teixint al llarg de les 238 pàgines és el que ha fet Juan José Millás amb la seva última novel·la La Mujer loca

La història està ubicada en un espai que ha fet un viatge circular en el temps: una casa on viu un matrimoni gran, Serafín i Emérita, una dona malalta, condemnada a romandre al llit fins al final dels seus dies, que vol morir dignament. El matrimoni ha llogat una habitació una noia jove, la Júlia, que té una relació molt especial amb les paraules i les frases: li parlen, li consulten dubtes lingüístics, existencials i de tot tipus. Un dia apareix per la casa un periodista d’El País, que està passant per un període de bloqueig creatiu, convidat per la DMD (l’associació al Dret a Morir Dignament),  a resultes d’un article que havia publicat sobre l’eutanàsia i queda sorprès de reconèixer en aquell espai el lloc on havia passat part de la seva joventut. Júlia comparteix les reflexions lingüístiques que li fan les paraules i les frases amb ell, el mateix Millás convertit en personatge, que alhora intenta vèncer el seu bloqueig creatiu. Seran, sobretot, les confessions amb Emèrita i la sorpresa que la dona li té guardades les que faran que se senti en un remolí sense aturador.

“El lenguaje nos usa para apretar y aflojar los tornillos de la realidad” conclouen en un moment de la història Julia i el periodista i jo parafrasejo aquest passatge per dir que Millás demostra un cop més la seva expertesa en l’ús del llenguatge per descobrir-nos vides i històries que en la seva ploma es fan sensacionals. La literatura està plena de reflexions sobre la vida i la mort, sobre secrets ben guardats fins a l’últim moment, en què necessiten sortir a la llum per redimir-se i redimir-nos… La mujer loca té tot això i molt més perquè té la mirada de Millàs que juga amb la ficció i la realitat com pocs ho saben fer. Així que llegiu-la. Llegim-la i deixem-nos abraçar pel plaer del seu joc.

Versió per imprimir

Reconec, no pas sense acotar una mica el cap i ajuntar les puntes dels peus –de vergonya-, que mai m’han fascinat els animals. M’han posat cadells menuts com boles de llana a les mans, m’han acariciat la cara amb gatets d’angora i han provat d’entendrir-me amb peixos de colors, però res.

Recentment, però, en un viatge a Itàlia, amb la maleta uns quants grams més pesada pel llibre de torn, em vaig endur Ànima, un llibre que ja m’havien advertit que era una lectura que necessitava valor. La història arranca amb el protagonista que descobreix la seva dona bestialment assassinada (i dic bestial, perquè cada capítol està escrit des del punt de vista d’un animal) i segueix amb la irracional cacera del protagonista per trobar l’assassí de la seva dona.

Per la sinopsis: assassinat, proves, testimonis… podria semblar un thriller i prou, però així que anem avançant i –paral·lelament- googlegem el nom de Wajdi Mouawad descobrim que ens trobem davant d’una obra que és el resultat dels horrors de la guerra que el propi autor va viure en primera persona durant la seva infància al Líban.

Del mateix parla la tetralogia teatral del mateix autor La Sang de les promeses que va captivar al públic català amb la terriblement inolbidable Incendis (de la qual també hi ha la pel·lícula amb el mateix nom) seguida de Litoral i Cels.

L’altre motiu pel qual Ànima no és només una novel·la negra és per la complexitat estilística del text: Moawad aconsegueix l’oxímoron que representa parlar de la desgràcia amb poesia i és capaç de fer-te enamorar bojament d’un assassí, contra la teva voluntat.

L’autor ha trigat deu anys a publicar aquest llibre que no en va duu per títol la paraula “ànima”. Durant el procés de creació del llibre, ha escrit altres obres teatrals i ha actuat en algunes d’elles també, però Ànima era com un jardí secret a la part de darrera del seu cap, on Moawad es retirava quan li venia de gust. Aquesta parsimoniositat es nota en cada pàgina, en cada frase i en cada paraula, algunes de les quals demanen fins i tot el diccionari, deguda l’extraordinària riquesa del text.

L’autor, que viu obsessionat amb la pregunta shakesperiana “Com aconseguir sobreviure quan lo quotidià es trenca?” respon aquesta pregunta amb un gran viatge físic però també interior, buscant una resposta que gairebé sempre
desemboca a allà mateix: la guerra. En el seu cas, aquella que el va obligar a ell i a la seva família a abandonar el Líban i en el cas del protagonista, Debch, la massacre de 1982 de Sabra i Chatila.

Com en la majoria de les seves obres, és a les últimes línies, resolutives, del text que Wadji, en silenci, aconsegueix clavar-te les paraules al coll com si aquestes fóssin el veritable ganivet de l’entramat, deixant-te sense respiració una bona estona.

I és amb el “plof” de la contraportada tancant-se per última vegada que, abatut, entens que aquest llibre no podria ser narrat d’una altra manera que no fós a través dels animals, testimonis de l’horror i la bestialitat dels homes malgrat ser ells les bèsties.

Des que vaig acabar el llibre, ara, quan em creuo amb la mirada d’un gos, o un gat o un peix –a vegades trista, altres rabiosa i algunes fins i tot esperançadora- no puc evitar pensar (no pas sense acotar una mica el cap i ajuntar les puntes dels peus -per la vergonya) el que deuen pensar ells sobre nosaltres.

Versió per imprimir