ALTRES DIMENSIONS 34
La melanconia de la fi del món

Sona l’obertura de l’òpera Tristany i Isolda, de Richard Wagner. Estem situats al bell mig d’un final apocalíptic sorprenentment tranquil. Colors foscos, cel negre, un vent estrany, molt lent, un camp electromagnètic dibuixa la pell dels humans, que es mouen lentament en una fugida impossible. Cauen ocells, com pluja. Dos planetes que s’estimen i s’acosten tan a prop, tan a prop, que tenim por. El més petit, la Terra, acaba introduït dins de l’altre com un espermatozou dins de l’òvul, molt a poc a poc. L’inici de l’existència o la fi del món, la fi del nostre temps al planeta, tot succeeix lentament. I després, el silenci. Un fos negre. Melancholia, de Lars von Trier.

Es diu que els malenconiosos tenen tendència a estar molt calmats en moments de caos i violència. Partint d’aquesta idea, Lars von Trier ens va regalar el 2011 la història de dues germanes que són dos planetes: una és pràctica i tranquil·la, la Claire (Charlotte Gainsbourg), i l’altra és explosiva, problemàtica i amb tendència a la malenconia, la Justine (Kirsten Dunst). Ens va regalar també dos planetes, al voltant dels quals orbiten una sèrie de personatges. Tots dos planetes, la Terra i Malenconia (Melancholia) estan condemnats a trobar-se, a xocar, a convertir-se en no-res. Malenconia avança en direcció a la Terra. Ara s’acosten, ara s’aparten i finalment, l’un i l’altre passen a ser un mateix. La malenconia de la Justine, exacerbada després del desastre del seu intent de matrimoni a la primera part de la pel·lícula, [/su_column][/su_row]ha entrat en el curs de la vida de la Claire, i ara, a la segona part, es transmet d’una a l’altra, fins que totes dues es confonen i l’amor i la mort les uneix. I tot això acompanyat d’imatges aclaparadores, inoblidables, cinema en estat pur: poesia pels ulls i per la ment.

La pel·lícula, que des de l’inici es planteja com un mirall invers, ens balanceja l’ànim d’una banda a l’altra dels sentiments creuats que ens provoquen la Claire i la Justine, els dos planetes protagonistes, per acabar com elles, com a l’inici, xocant entre elles, entre nosaltres mateixos, per tal d’entendre la nostra naturalesa dual que és la que ens causa, sovint, la malenconia. En acabar, sentirem la calma pròpia d’un melancòlic després d’haver viscut un moment caòtic i violent. Intensament bell. Una catarsi de la fi del món.

Comparteix-ho...
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email