La literatura eròtica catalana té una herència antiga que comença amb l’amor trobadoresc i els seus triangles amorosos, amb la dama, el trobador i el marit (el gilós), en una època en què la infidelitat era molt habitual a causa dels matrimonis concertats per conveniència i l’amor cortès triomfava. D’aquesta època, els pioners van ser Jaume Roig amb la seva obra L’Espill, on explica les peripècies de l’autor i les seves relacions amb tota mena de dones i més tard Joanot Martorell, amb Tirant lo Blanc, una novel·la innovadora per ser una de les primeres a dotar de qualitats humanes als heroics cavallers i el comportament amatori del cavaller modern. A més, Martorell també es va atrevir a parlar de fantasies eròtiques com el fetitxisme, el lesbianisme i el voyeurisme.
El barroc, amb les seves idees sobre la caducitat del temps, la bellesa, la fatalitat i l’atzar, ens trobem amb el particular Rector de Vallfogona, molt hàbil en la sàtira i la burla, amb poemes escatològics i misògins en què desmitifica la pulcritud de la dama fins al punt de tractar-la de porca i fent palesos tots els aspectes desagradables de les dones.
No és fins a l’avantguardisme i el seu inconformisme vital que Joan Salvat-Papasseit presenta El poema de la rosa als llavis, un dels tractaments més francs sobre l’erotisme en llengua catalana, amb un triomf total dels sentits.
La següent fornada d’escriptors que van incidir en l’erotisme literari a Catalunya va ser a finals dels anys seixanta, amb la generació que sorgeix després de la guerra civil, fills de canvis polítics radicals i amb esperit revolucionari. Els seus representats són Baltasar Porcel (Reivindicació de la vídua Txing i altres relats) , Terenci Moix (Tots els contes), Quim Monzó (La magnitud de la tragèdia) i les primeres dones: Montserrat Roig (Ramona, adéu) i Carme Riera (Epitelis tendríssim)
