ALTRES DIMENSIONS 30
Alan Kent Haruf, un escriptor de la prada

Alan Kent Haruf va néixer a Pueblo, a l’Estat de Colorado, EUA. Va estudiar a la Universitat Wesleyan de Nebraska i a la Universitat de Iowa. Va treballar en una granja de pollastres, en un hospital, va fer de professor d’anglès a Turquia, abans de dedicar-se a escriure. Va viure un temps a Yuma, Colorado, poble que és la font d’inspiració del poble de Holt, on se situen les seves novel·les. Després va instal·lar-se a Salida, al mateix Estat, fins a la seva mort.

La seva producció és breu. Sis novel·les, un assaig i els textos d’un llibre de fotografies. Però n’ha tingut prou per fer córrer la veu entre els lectors.

La manera més fàcil de coneixe’l és amb Cançó de la plana. Hi coincideixen un professor amb dos fills i la dona depressiva, dos grangers, una estudiant embarassada. És la primera part d’una trilogia que, en anglès, té al títol solament una paraula: Plainsong (Cançó de la plana / Canción de la llanura), Eventide (Capvespre /Al final de la tarde) i Benediction.

Però potser és més conegut pel seu últim llibre. Kent Haruf va morir just després de lliurar les darreres correccions. I el van portar al cinema dos actors de la talla de Jane Fonda i Robert Redford. El títol, Nosaltres en la nit. Parteix de la visita que l’Addie Moore fa a Louis Waters, un  veí que viu al mateix  carrer dues cases més enllà.

Tots dos són vidus i han arribat a la setantena. Es coneixen de tota la vida, però mai no s’han fet gaire. L’Addie fa una proposta a en Louis: si li faria res anar de tant en tant a casa seva a dormir amb ella. “No parlo de sexe”, aclareix.

Els personatges de Kent Haruf són gent del poble. Se’ls pot qualificar així, vistos de lluny, però quan ens hi acostem descobrim que cadascun està compost per un munt de facetes, cadascun té una olor pròpia, cadascun ha patit batzegades i alegries diferents, i n’ha sortit com ha pogut.

L’estil és auster. Tant, que opta per no puntuar els diàlegs de la manera ortodoxa. No posa ni guions ni cometes per indicar on comença i on acaba allò que diuen els personatges. Però el lector s’adona que tampoc no cal. Tret d’aquesta peculiaritat, la seva llengua és transparent, sense artificis a la vista. Que no és gens fàcil. I aconsegueix la proesa que els textos semblin de veritat.

Amb Kent Haruf, podem arribar a concloure que la vida, a Holt, un poble perdut a la prada nord-americana, és apassionant. Com ho pot ser a la Plana de Vic o a Tombuctú. Solament cal tenir la sort de trobar-hi un bon escriptor que sàpiga capturar-la i estampar-la en un llibre.

Comparteix-ho...
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email