Quan faig un esforç per imaginar-me els lectors del futur llegint sobre la Barcelona d’avui (amb ebooks, Kindles, xips integrats a la retina i només algun old school, nostàlgic i esnob, encara en paper) per intentar fer-se una idea de com era la ciutat a principis del segle XXI, intueixo que el retrat més comú que hi trobaran seran els ramats de guiris rosa porcí pujant i baixant per les Rambles, les paelles sintètiques, els pakis que, com una extensió natural dels seus dits, els penjaven llaunes de cervesa i els pisos de 25 metres quadrats que, els comercials, venien com una oportunitat per recuperar la intimitat amb la parella per una mòdica xifra astronòmica.
Mentre això s’estigui escrivint, però, avui voldria recordar alguns dels clàssics moderns fonamentals, que confirmen que Barcelona no sempre ha sigut aquesta. Alguns parlen d’una BCN més genuïna, casolana i senzilla; d’altres, d’aquella trista ciutat de les bombes.
Poc abans, el 2002, Casavella es va consagrar amb El dia del Watusi, on trobarem una Barcelona de la transició ambientada en la pobresa, la precarietat, el barri xino, els baixos fons, personatges obscurs… tractant-se d’una novel·la amb aires detectivescos i escenes tan inoblidables com un concurs de talents per trobar la representant provincial de l’Scarlett O’Hara, on centenars de nenes, moltes de barris marginals, desfilen pel Paral·lel disfressades i maquillades esperpènticament d’Escarlates fins que la cosa acaba en una memorable batussa entre les còpies de la diva, per aconseguir el paper.
De Marsé, és remarcable Rabos de Lagartija, que llegir-lo suposa un viatge a aquella Barcelona, no tan llunyana, però que ja no existeix, de quan encara es podia anar a comprar un enciam a la Boqueria o fer un vinet a la Plaça del Pi, una novel·la negra que recrea la postguerra on hi deambulen uns secundaris de luxe que ho perden tot, inclosa la guerra. I parlant de la guerra, no es pot deixar de parlar del binomi fantàstic que, cada dia, sembla més indestriable: la Plaça del Diamant i Incerta Glòria –del finalment descobert i revalorat, Joan Sales-, els quals val la pena comparar des del punt de vista de les seves grans protagonistes: la Trini i la Colometa, dues dones totalment oposades, la primera amb estudis, activista, independent i esperançada i la segona: apolítica, depenent i desesperada però, així i tot, dos exemples en majúscules sobre el paper de la dona en aquella aferrissada guerra.
Com diu Míriam Cano, poetessa catalana, que també ha dedicat un terç del seu poemari, Ancoratge, a Barcelona: “Els fills dels emigrants actuals algun dia també escriuran novel·les sobre la seva Barcelona, i serà fascinant veure la seva visió”.
