ALTRES DIMENSIONS 26
Poesia i paisatge

Cadascú, sigui o no poeta, té a dins seu un paisatge. Aquest paisatge intern, que sovint ve definit pel paisatge real i palpable que ens ha envoltat mentre creixíem, és el que el poeta treballa. El que ens atrau d’una persona pot ser, de vegades, allò que la fa única i diferent de nosaltres. Aquest és el cas de Ted Hughes i Sylvia Plath, que van anar adaptant el paisatge de l’un i el paisatge de l’altre per arribar a fer-ne un de comú, que va resultar en un matrimoni de set anys, dos fills, i una sèrie de llibres de poemes memorables.
El llibre Writers on themselves (“Escriptors sobre ells mateixos”) és un recull de textos d’escriptors que va publicar la BBC el 1964 basant-se en les transmissions de ràdio dels mateixos poetes, emeses uns anys abans. En aquest llibre, s’hi inclou un text de Hughes anomenat “The Rock” (La Roca), on hi parla del seu paisatge natal, a l’estreta vall del riu Calder, al nord d’Anglaterra.

Sylvia Plath, en canvi, en el seu text, anomenat “Ocean 1212-W” (el codi telefònic de la casa de la seva àvia), hi descriu la seva infantesa al costat del mar. És curiós veure com dos paisatges interiors tan diferents: el de la roca escarpada, tancada, paternal, cruel i amenaçadora fins i tot, i el del mar, maternal, tou, tendre i immens, també amenaçador i cruel, si ho voleu, van poder conviure durant tant de temps. Potser va ser aquesta crueltat de tots dos paisatges, el que els va unir, però en tot cas el paisatge de Hughes va acabar sent més fort que el de Plath i poc després d’escriure aquest text, la poeta se suïcidava.
La poesia de Plath és metafòrica i exacta, i el seu llibre pòstum,  Ariel, la va catapultar a l’olimp dels poetes. En ell, es despatxa a gust amb tothom que l’envoltava, el marit, sobretot, el pare (mort en la seva infantesa), la mare. En un estil que s’ha mal anomenat “confessional”, Plath explica amb unes imatges sovint terribles, normalment depriments i melancòliques, un procés de depressió i ràbia amb tota la força del seu paisatge interior.

Per la seva banda, Hughes escriuria, uns anys més tard de la mort de Plath, un llibre molt destacable (d’entre els molts llibres destacables que va escriure al llarg de la vida). Es tracta de Corb, un poemari amb un imaginari lliure i esfereïdor, on la veu poètica és la del Corb mateix, convertit en un personatge risible, monstruós i infantil a la vegada, un bufó en mans de Déu que o bé et fa riure, o bé et mata. Una descripció del seu paisatge amb un llenguatge sec, pretesament buit i descarnat.

Resseguir la trajectòria de tots dos poetes (malauradament, la de Plath va ser molt més curta que la de Hughes) és endinsar-se en un paisatge desolat i corprenedor, i a la vegada en una poètica que lliga amb la tradició britànica i nord-americana i que ha tingut una projecció fonamental en tota la poesia posterior. Entrar-hi pot ser dolorós, dificultós, fins i tot, però és per força imprescindible.

Comparteix-ho...
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email