ALTRES DIMENSIONS 34
La melanconia de la fi del món

Sona l’obertura de l’òpera Tristany i Isolda, de Richard Wagner. Estem situats al bell mig d’un final apocalíptic sorprenentment tranquil. Colors foscos, cel negre, un vent estrany, molt lent, un camp electromagnètic dibuixa la pell dels humans, que es mouen lentament en una fugida impossible. Cauen ocells, com pluja. Dos planetes que s’estimen i s’acosten tan a prop, tan a prop, que tenim por. El més petit, la Terra, acaba introduït dins de l’altre com un espermatozou dins de l’òvul, molt a poc a poc. L’inici de l’existència o la fi del món, la fi del nostre temps al planeta, tot succeeix lentament. I després, el silenci. Un fos negre. Melancholia, de Lars von Trier.

 

 

Es diu que els malenconiosos tenen tendència a estar molt calmats en moments de caos i violència. Partint d’aquesta idea, Lars von Trier ens va regalar el 2011 la història de dues germanes que són dos planetes: una és pràctica i tranquil·la, la Claire (Charlotte Gainsbourg), i l’altra és explosiva, problemàtica i amb tendència a la malenconia, la Justine (Kirsten Dunst). Ens va regalar també dos planetes, al voltant dels quals orbiten una sèrie de personatges. Tots dos planetes, la Terra i Malenconia (Melancholia) estan condemnats a trobar-se, a xocar, a convertir-se en no-res. Malenconia avança en direcció a la Terra. Ara s’acosten, ara s’aparten i finalment, l’un i l’altre passen a ser un mateix. La malenconia de la Justine, exacerbada després del desastre del seu intent de matrimoni a la primera part de la pel·lícula,
ha entrat en el curs de la vida de la Claire, i ara, a la segona part, es transmet d’una a l’altra, fins que totes dues es confonen i l’amor i la mort les uneix. I tot això acompanyat d’imatges aclaparadores, inoblidables, cinema en estat pur: poesia pels ulls i per la ment.

La pel·lícula, que des de l’inici es planteja com un mirall invers, ens balanceja l’ànim d’una banda a l’altra dels sentiments creuats que ens provoquen la Claire i la Justine, els dos planetes protagonistes, per acabar com elles, com a l’inici, xocant entre elles, entre nosaltres mateixos, per tal d’entendre la nostra naturalesa dual que és la que ens causa, sovint, la malenconia. En acabar, sentirem la calma pròpia d’un melancòlic després d’haver viscut un moment caòtic i violent. Intensament bell. Una catarsi de la fi del món.

ALTRES DIMENSIONS 35
Literatura en forma de cartes

Per als qui ens agrada llegir novel·les, contes i de tot, hi ha un grup de llibres molt interessant que són les cartes, la literatura epistolar.  Generalment aquestes obres no han estat escrites per ser publicades i moltes vegades no tenen una intenció estètica: són senzillament cartes,  trossos de la vida privada dels escriptors, expressió de les necessitats comunicatives de les persones. La majoria de vegades veuen la llum quan l’autor ja és mort perquè algú creu en l’ interès del document, i les edita.

Darrerament  m’ha agafat força afició a aquest tipus de lectura. M’ha vingut la tafaneria i he volgut conèixer, per exemple, què es deien Mercè Rodoreda i el seu editor Joan Sales. Quan escrivien les cartes, lluny l’un de l’altra, no ho feien per al públic, ho feien per aclarir les seves diferències i per concretar el negoci que tenien entre mans: publicar les novel·les d’ella.  M’ha agradat llegir, no les ficcions que creaven per als lectors en general, sinó  aquest àmbit privat en forma de carta. I m’ha agradat descobrir els personatges protagonistes i què escrivien quan no feien d’escriptors. Quina dona, la Rodoreda! Quin element en Sales! I com van anar cedint tots dos a poc a poc per poder tirar endavant l’edició dels llibres.

Però les cartes no només t’alimenten la necessitat d’anècdotes i d’informació, també n’he llegit d’una gran alçada literària, belles i consistents. És el cas de les que s’enviaven Màrius Torres i Mercè Figueres, tots dos malalts de tuberculosi, ingressats en aquella mena de presó que era el sanatori de Santa Olena.  Cartes que s’envien dues persones que viuen a pocs metres de distància. Una meravella.

La reflexió sobre com experimentem el pas del temps, la distancia i la urgència en els diferents moments de la nostra història es fa inevitable. “Encara no tinc resposta de la carta que us vaig escriure fa quinze dies…”  Quines coses que passaven. Ara no podem suportar l’espera de deu minuts d’un missatge telefònic.

I per no sortir d’aquest món a mitjan segle passat també penso en la correspondència de Rodoreda amb Anna Murià, el dia a dia de l’exili, i les cartes entre Joan Sales i Màrius Torres per conèixer l’entrellat de la guerra del 36. També les que es van escriure Joan Coromines i Joan Sales en una llarga conversa sobre filologia, autèntiques propostes científiques.