Recomanacions

 

Altres Dimensions 41
La saga de Geralt de Rivia, un Quixot de fantasia

Els gèneres literaris populars, com la novel·la negra, la ciència ficció o el misteri, van començar a ser patrimoni de la humanitat quan el cinema va posar en imatges i va convertir en llenguatge comú aquells relats que, fins al moment, només havien tingut vida en la imaginació dels lectors més inquiets. Aquesta viralització avant la lettre va fer que aquests gèneres arribessin aviat a la majoria d’edat, però va trigar més en uns altres mes difícils de recrear a la gran pantalla. Un d’aquests gèneres és el fantàstic i totes les seves branques.

Amb l’adaptació cinematogràfica de El senyor dels anells i la posterior serialització televisiva de Cançó de gel i de foc (coneguda popularment per Joc de trons), el gènere de la literatura fantàstica assoleix la seva normalització. Avui pràcticament tothom sap qui és en Gollum o la Daenerys Targaryen, i les generacions joves han crescut amb l’opció de veure aquestes històries abans de llegir-les (i de jugar-les, fins i tot, a la consola), i posen al mateix sac Cien años de soledad, Un mag de Terramar i Harry Potter.

El darrer escriptor que arriba a aquesta cursa és el polonès Andzrej Sapkowki amb La saga de Geralt de Rivia, tot un fenomen soterrani que esclata amb força amb The Witcher, l’adaptació a sèrie feta per Netflix.

Tot comença el 1986 quan, a punt d’entrar en la quarantena, Sapkowski publica el relat Wiedźmin (El bruixot) a la revista polonesa Fantastyka. La història agrada al públic, cosa que fa que l’autor segueixi publicant, en forma de contes curts, més aventures del seu personatge. En un món on els éssers humans són pràcticament uns nouvinguts, els monstres campen a la seva, alterant la vida dels pobles o ciutats que troben al seu camí. Per acabar amb aquests perills, hi ha professionals que assumeixen la tasca a canvi d’una recompensa. Són els bruixots, individus que han sigut sotmesos des de petits a tractaments i entrenament especial per desenvolupar capacitats sobrehumanes. No tots els nens sobreviuen, però els que ho fan estan preparats per enfrontar-se pràcticament a qualsevol cosa. Això fa que la gent normal també els considerin monstres.

Amb aquesta premissa, Sapkowski crea una trama que s’extén al llarg de set llibres i que tracta temes com el racisme, la identitat de gènere, la política o les relacions paterno-filials, tot embolcallat dintre del ric transfons del folklore eslau. A la trista figura del seu protagonista, Geralt de Rivia, contraposa a Jaskier, un bard epicuri que fa les funcions de Sancho Panza, Yennefer de Vengerberg, una dona que res pot aturar quan es marca un objectiu, o Cirilla de Cintra, l’única persona a qui Geralt arriba a considerar família.

Els dos primers llibres són un recull de relats curts. Feu un tast. Acompanyeu als personatges. Deixeu-vos emportar per tots els registres que l’autor fa servir per fer-vos sentir que fins i tot en un món fantàstic, la majoria de cops els pitjors monstres som nosaltres mateixos.

 

Altres Dimensions 40
La Llibrería de la directora de cinema Isabel Coixet

Pot la inauguració d’una modesta llibreria en una petita comunitat tradicional suposar un perill? Per què? Per a qui? Quin mal pot fer obrir una botiga per vendre uns objectes “tan inofensius”?

La llibreria és una pel·lícula dramàtica coproduïda per Espanya, el Regne Unit i Alemanya que va ser estrenada l’any 2017 i dirigida per la Isabel Coixet, que va adaptar al cinema la novel·la The Bookshop de l’escriptora Penèlope Fitzgerald. Rebé una excel·lent crítica i resposta en taquilla, així com diversos premis prestigiosos i un gran reconeixement internacional.

La trama del film és molt senzilla: una dona, anomenada Florence Green, que ha quedat vídua i que compartia amb el seu marit la passió per la lectura i el somni d’obrir un dia una llibreria, decideix cap a finals dels anys 50 fer realitat aquest somni a Harborough, una petita població de la costa d’Anglaterra, lluny del soroll i l’enrenou de les grans ciutats. L’obertura d’aquest “negoci”, la primera botiga dedicada a la venda de llibres en aquesta localitat, anirà trobant un munt d’obstacles, la major part provocats per una dama de l’aristocràcia de Harborough, la Violet Gamart, la qual no suporta la idea que la nouvinguda pugui eclipsar encara que sigui mínimament el protagonisme que juga ella dins la seva comunitat.

Tanmateix, la determinació, bondat i paciència de la Florence, juntament amb la complicitat que aconseguirà despertar en el Bill Nighy, un home elegant i culte que viu sol i allunyat dels seus veïns en la seva mansió (a qui portarà a domicili, entre d’altres, les Cròniques marcianes de Ray Bradbury) aconseguiran anar sortejant bona part de les dificultats que trobarà la llibreria per poder tirar endavant. Menció especial demana el moment en què apareix en els aparadors de la botiga la novel·la Lolita de Vladimir Nabokov. Per als més conservadors, aquest fet suposarà una provocació intolerable; per a d’altres, la modernitat.

La llibreria aporta una novetat dins d’una societat tancada, on els rols estan ben definits, que en la mesura que convida a apropar-se al coneixement, genera una certa por en els millors situats, temorosos de què la lectura dels llibres pugui remoure les consciències dels menys afavorits. La dona nova, la Florence, amenaça l’ordre establert, sense fer soroll, sense estridències, sense res més que facilitar l’apropament a la cultura. Pot haver-hi res més transgressor? La delicadesa, la sensibilitat i la poètica de la narrativa de la Isabel Coixet aconsegueixen dibuixar l’atmosfera en la qual se submergeix aquest relat imprescindible per a tots els amants de la lectura i del cinema en general.

 

Altres Dimensions 39
Gramàtiques de l’amor

Fa temps, en una taula de la biblioteca, vaig veure un llibre obert, La gramàtica del amor, de Rocío Carmona, editora i cantant del grup Nikosia, nascut a la vila de Gràcia. Em van cridar l’atenció les cites que n’havia subratllat la persona que el llegia:

“En una hora d’amor hi ha una vida sencera” …  “L’amor és un infern on et quedaries a passar l’eternitat” …

“La felicitat és un art, no una ciència”

Hi ha moltes novel·les que es poden considerar petites o grans gramàtiques de l’amor.  Sempre he tendit a defugir els autors d’èxit i els best-sellers, categories que no sempre coincideixen, però últimament la curiositat m’ha portat a fer excepcions. No és la primera vegada que em passa, perquè no es pot generalitzar, a banda que reconec que s’ha de tenir una habilitat especial per aconseguir escriure best-sellers, és a dir, novel·les que enganxin el lector. En el cas de la famosa Les cinquanta ombres d’en Grey, d’E.L. James, per exemple, vaig comprovar que està ben escrita, fins i tot té moments brillants, no tot el seu atractiu consisteix en el morbo eròtic. Probablement connecta amb una sensibilitat concreta d’una època propensa a l’experimentació sexual, però en el fons és una història d’amor.

També ho és Ni d’Eva ni d’Adam, d’Amélie Nothomb, una autora que va ser una veritable sorpresa per a mi, i que des de Estupor i tremolors no he deixat de llegir amb la mateixa passió amb què ella escriu les seves estrafolàries creacions. En aquesta novel·la, d’inspiració autobiogràfica, com bona part de la seva obra, hi ha una interessant dialèctica entre amor i llibertat que ja trobem en una escriptora molt anterior, la famosa Colette, que ara torna a gaudir d’actualitat gràcies a la pel·lícula de Wash Westmoreland protagonitzada per Keira Knightley.

Sidonie-Gabrielle Colette (1873-1954) és una de les escriptores franceses més conegudes. La introduí en els ambients literaris i artístics de París el seu primer marit, Henri Gautier Villars, anomenat Willy en el món literari. El marit tenia uns quants “negres” que escrivien per a ell, i demanà a Colette que també ho fes. D’aquí va néixer la sèrie de Claudine, que seria un gran èxit, però que apareixeria publicada amb el nom de Willy fins que Colette se separà del seu marit i començà una carrera literària i artística pel seu compte. Entre les seves obres més destacades hi ha La ingènua llibertina o Chéri. Colette és un bon exemple d’escriptora d’èxit i alhora d’elevada qualitat literària. Constants en la seva creació són una sensualitat refinada, el gust pel luxe en els detalls, un erotisme més insinuat que explícit, l’aposta per la vitalitat per damunt de tot (els seus personatges femenins necessiten desesperadament viure, sentir, que els passi alguna cosa), la recerca de la llibertat i l’experimentació, al marge dels convencionalismes, i una ironia intel·ligent que sovint desemboca en el sarcasme.

 

Altres Dimensions 38
La vida és una novel·la negra

Va ser el 1908 amb les traduccions de Sherlock Holmes que, probablement, el gènere de novel·la negra va introduir-se de forma popular a Catalunya. Malauradament, de forma sotliterària. En el 1918 Carles Riba va traduir Els crims del carrer de la Morgue d’Edgar Allan Poe (Editorial Catalana) i no va ser fins a mitjans del segle XX que Manuel de Pedrolo va dirigir la col·lecció de novel·la negra més extensa en llengua catalana, La cua de Palla, editada per Edicions 62.

Hem de tenir en compte també la feina de Jaume fuster i el seu treball, De mica en mica s’omple la pica, lectura molt estesa en les lectures obligades als instituts del nostre país durant els anys vuitanta i editorials com La Magrana o la Negra s’especialitzaven en novel·la negra i van suposar un gran moment del crim escrit fins als noranta. Període que va suposar un daltabaix en vendes i d’interès per aquest gènere.

Són festivals com el Tiana Negra, Vilassar noir i, per descomptat, el BCN Negra, amb el comissariat de l’escriptor, Carlos Zanón qui ha col·locat el crim i la mort de nou a primera escena.

La mort en tota la seva immensitat, en tota la seva soledat. La desconfiança que porta a un nou lector i lectora a aprofundir-se en el món més mundà i miserable amb una mort no natural. Aquesta mort sintètica acompanyada d’un assassí. Així és la literatura policíaca o, cosa que és el mateix, la novel·la negra. Aquest gènere tan menyspreat en el passat que amb el pas del temps s’ha convertit en un esdeveniment cultural cada vegada més omnipresent i estimat. El lector necessita l’enigma, el suspens, la violència, el sexe i, per què no dir-ho, també l’humor.

A l’actual novel·la negra, ja no ens complau voler ser el Phillipe Marlowe de l’història. Ja no hi ha Maigrets sense despentinar-se, sense ser un heroi accidental, amb més defectes que solucions, amb més passat que futur heroic. Ens agrada el misteri perquè ho necessitem i volem castigar el culpable com a part de justícia divina, però no volem superherois amb grans poders. Necessitem aquest Edgar Allan Poe o Sir Arthur Conan Doyle a la nostra vida, perquè necessitem trobar els elements d’un crim, amb la seva víctima però, sobretot, amb el seu culpable i la seva justícia sobre ell.

 

 

Altres Dimensions 37
Tres anuncios en las afueras

Com podem fer reaccionar les institucions quan considerem que no estan treballant com caldria en la defensa dels nostres interessos? Quins mitjans és lícit fer servir i quins no? Fins a quin punt ens hem de mantenir passius quan les forces de l’ordre policial mostren desídia o incapacitat davant la situació d’indefensió que patim? Com reclamar la seva atenció? Com fer justícia?

Escrita, dirigida i produïda per Martin McDonagh, la pel·lícula va ser estrenada l’any 2017, rebent una extraordinària crítica i un gran reconeixement en diversos certàmens, sobretot pel fantàstic treball interpretatiu de la seva protagonista, Frances McDormand (que guanyarà l’Òscar, el BAFTA i el Globus d’Or a millor actriu) i dels actors de repartiment Woody Harrelson i Sam Rockwell (que obtingué en aquesta categoria els mateixos premis). El film aconseguí fer-se amb el Globus d’Or i el BAFTA a millor pel·lícula i millor guió, categories on també estava nominada per als Òscars, entre d’altres.

La cinta ens presenta la història d’una dona anomenada Mildred Hayes que, farta de veure com passen els mesos sense que hi hagi cap avanç en la investigació policial per descobrir qui va violar i matar la seva filla, decideix fer públic el seu malestar i reclamar l’atenció de tothom, però sobretot de la policia local. Per aconseguir-ho, decideix contactar amb la persona que porta la publicitat de les tres grans tanques que es troben a la sortida de la ciutat on viu per contractar que posin en cadascuna d’elles una frase, en un ordre determinat. La primera diu: “Violada mentre moria.”; la segona: “I encara ningú arrestat?; la tercera: “Com és possible, cap Willoughby?”.

La reacció per part de les autoritats i la resta de la població no es farà esperar. La Mildred rebrà tota mena de pressions i amenaces pel que ha fet, així com també el publicista que ha acceptat l’encàrrec. Tanmateix, ambdós es mostraran ferms en el seu compromís. Al llarg de la història, anirem veient la convicció i el coratge de la Mildred per tirar endavant la seva causa, convertida de ple en la principal raó d’ésser de la seva vida.

Així, trobem en la protagonista un personatge amb tints heroics, ben allunyat del Josef K. de la novel·la El procés de Franz Kafka, qui es veia arrossegat per la dinàmica inercial, perversa i absurda d’una maquinària institucional que devora tot allò amb què entra en contacte. Res de submissió en la Mildred, res d’acceptació passiva, res de renúncia davant la seva set de justícia (encara que per alguns potser es tractaria més aviat de venjança). No hi ha espai per al fatalisme quan està disposat a arribar allà on calgui i ha perdut tota mena de por.

 

Altres Dimensions 36
Tornar a la infantesa

Ara que els defensors dels valors de la pàtria omplen diaris, escons i tertúlies, és un bon moment per recordar que, com va dir Rainer Maria Rilke, l’autèntica pàtria d’un home és la seva infantesa. Dit en altres paraules, que allò que ens identifica no és tant el lloc on vam néixer, per més himnes i banderes que ens hi posin, sinó un temps molt concret de la nostra vida que ens remet a allà on vam créixer. És precisament d’aquest moment íntim, únic i irrepetible, del que tracten les dues novel·les d’Erri de Luca que us vull recomanar:  El dia abans de la felicitat i Els peixos no tanquen els ulls.

Totes dues tenen força punts en comú. A El dia abans de la felicitat és un noi de divuit anys, orfe de pare i mare, qui recorda la seva infantesa al Nàpols de la postguerra. A Els peixos no tanquen els ulls, qui rememora el passat és un home que ja ha fet els seixanta. Tots dos reviuen aprenentatges i descobertes, «érem peixos al salabret i al voltant teníem el mar obert», dirà el protagonista d’El dia abans de la felicitat. A totes dues hi trobem les primeres baralles, les primeres lectures, el primer petó i el primer amor, l’empremta inesborrable del qual travessarà les seves vides per sempre més. La similitud no és casual: Erri de Luca les va publicar el 2009 i el 2011, respectivament, just quan tenia a tocar i recent estrenada la seixantena, una edat en què el passat comença a procurar l’aixopluc que el futur no pot oferir: «Aquell trosset d’estiu de fa cinquanta anys, –llegim a Els peixos no tanquen els ulls– contemplat a través de l’objectiu de la distància, s’amplia. No tan sols des de dalt d’una muntanya, sinó també en un microscopi es descobreixen horitzons».

Llegir Erri de Luca és escoltar algú que s’asseu al teu costat per explicar-te una història que podia haver estat la de qualsevol, si no fos que ens és narrada amb la seva veu continguda, de frase curta i transparent; una veu que alhora t’embolcalla com si et parlés a cau d’orella i et fa sentir que només a tu vol explicar-t’ho. De vegades, ho farà simulant començar un conte «Era agost, el mes en què les criatures creixen més»; d’altres, com qui escriu una nota al marge per concloure el que acabes de llegir «Els desitjos dels nens donen ordres al futur. El futur és un criat lent però fidel». De Luca, que alhora de novel·lista és poeta, tira d’ofici i et convida a pensar si allò que fa especial la vida, més enllà dels esdeveniments que hi passen, no serà la manera com (ens) l’expliquem. Llegiu Erri de Luca, que no us en penedireu! Ah, i preneu-vos el vostre temps, perquè tot i que els seus llibres no acostumen a tenir gaire més d’un centenar de pàgines, demanen ser llegits a poc a poc per tal d’assaborir-ne tots els detalls.

 

ALTRES DIMENSIONS 35
Literatura en forma de cartes

Per als qui ens agrada llegir novel·les, contes i de tot, hi ha un grup de llibres molt interessant que són les cartes, la literatura epistolar.  Generalment aquestes obres no han estat escrites per ser publicades i moltes vegades no tenen una intenció estètica: són senzillament cartes,  trossos de la vida privada dels escriptors, expressió de les necessitats comunicatives de les persones. La majoria de vegades veuen la llum quan l’autor ja és mort perquè algú creu en l’ interès del document, i les edita.

Darrerament  m’ha agafat força afició a aquest tipus de lectura. M’ha vingut la tafaneria i he volgut conèixer, per exemple, què es deien Mercè Rodoreda i el seu editor Joan Sales. Quan escrivien les cartes, lluny l’un de l’altra, no ho feien per al públic, ho feien per aclarir les seves diferències i per concretar el negoci que tenien entre mans: publicar les novel·les d’ella.  M’ha agradat llegir, no les ficcions que creaven per als lectors en general, sinó  aquest àmbit privat en forma de carta. I m’ha agradat descobrir els personatges protagonistes i què escrivien quan no feien d’escriptors. Quina dona, la Rodoreda! Quin element en Sales! I com van anar cedint tots dos a poc a poc per poder tirar endavant l’edició dels llibres.

Però les cartes no només t’alimenten la necessitat d’anècdotes i d’informació, també n’he llegit d’una gran alçada literària, belles i consistents. És el cas de les que s’enviaven Màrius Torres i Mercè Figueres, tots dos malalts de tuberculosi, ingressats en aquella mena de presó que era el sanatori de Santa Olena.  Cartes que s’envien dues persones que viuen a pocs metres de distància. Una meravella.

La reflexió sobre com experimentem el pas del temps, la distancia i la urgència en els diferents moments de la nostra història es fa inevitable. “Encara no tinc resposta de la carta que us vaig escriure fa quinze dies…”  Quines coses que passaven. Ara no podem suportar l’espera de deu minuts d’un missatge telefònic.

I per no sortir d’aquest món a mitjan segle passat també penso en la correspondència de Rodoreda amb Anna Murià, el dia a dia de l’exili, i les cartes entre Joan Sales i Màrius Torres per conèixer l’entrellat de la guerra del 36. També les que es van escriure Joan Coromines i Joan Sales en una llarga conversa sobre filologia, autèntiques propostes científiques.

 

ALTRES DIMENSIONS 34
La melanconia de la fi del món

Sona l’obertura de l’òpera Tristany i Isolda, de Richard Wagner. Estem situats al bell mig d’un final apocalíptic sorprenentment tranquil. Colors foscos, cel negre, un vent estrany, molt lent, un camp electromagnètic dibuixa la pell dels humans, que es mouen lentament en una fugida impossible. Cauen ocells, com pluja. Dos planetes que s’estimen i s’acosten tan a prop, tan a prop, que tenim por. El més petit, la Terra, acaba introduït dins de l’altre com un espermatozou dins de l’òvul, molt a poc a poc. L’inici de l’existència o la fi del món, la fi del nostre temps al planeta, tot succeeix lentament. I després, el silenci. Un fos negre. Melancholia, de Lars von Trier.

Es diu que els malenconiosos tenen tendència a estar molt calmats en moments de caos i violència. Partint d’aquesta idea, Lars von Trier ens va regalar el 2011 la història de dues germanes que són dos planetes: una és pràctica i tranquil·la, la Claire (Charlotte Gainsbourg), i l’altra és explosiva, problemàtica i amb tendència a la malenconia, la Justine (Kirsten Dunst). Ens va regalar també dos planetes, al voltant dels quals orbiten una sèrie de personatges. Tots dos planetes, la Terra i Malenconia (Melancholia) estan condemnats a trobar-se, a xocar, a convertir-se en no-res. Malenconia avança en direcció a la Terra. Ara s’acosten, ara s’aparten i finalment, l’un i l’altre passen a ser un mateix. La malenconia de la Justine, exacerbada després del desastre del seu intent de matrimoni a la primera part de la pel·lícula, [/su_column][/su_row]ha entrat en el curs de la vida de la Claire, i ara, a la segona part, es transmet d’una a l’altra, fins que totes dues es confonen i l’amor i la mort les uneix. I tot això acompanyat d’imatges aclaparadores, inoblidables, cinema en estat pur: poesia pels ulls i per la ment.

La pel·lícula, que des de l’inici es planteja com un mirall invers, ens balanceja l’ànim d’una banda a l’altra dels sentiments creuats que ens provoquen la Claire i la Justine, els dos planetes protagonistes, per acabar com elles, com a l’inici, xocant entre elles, entre nosaltres mateixos, per tal d’entendre la nostra naturalesa dual que és la que ens causa, sovint, la malenconia. En acabar, sentirem la calma pròpia d’un melancòlic després d’haver viscut un moment caòtic i violent. Intensament bell. Una catarsi de la fi del món.

 

ALTRES DIMENSIONS 33
Hemingway i altres contistes

            “L’amor és un munt de fems. I jo sóc el gall que s’hi enfila a escatainar”

            (Ernest Hemingway)

Sempre m’he considerat contista i amant de la comèdia i de l’humor, gèneres que se solen considerar menors, mentre que la novel·la i el drama tothom els pren més seriosament, un prejudici que també funciona a l’hora de valorar el realisme i la fantasia.

No sé si és veritat que últimament hi ha un cert auge del conte, deixant de banda els consagrats Sergi Pàmies i Quim Monzó, que d’altra banda fa anys que sembla força inactiu com a contista. Hi ha el cas del fenòmen Lucia Berlin i el seu Manual per a dones de fer feines, un altre trist exemple de descobriment editorial post mortem.  A casa nostra ha tingut força ressò l’Anatomia de les distàncies curtes de Marta Orriols, un recull de contes sobre la infinitat de relacions a què ens condueix l’amor, i disposem de representants d’una “nova fornada de contistes” com Clara Soley o Borja Bagunyà. I, evidentment, cal no oblidar els clàssics com Pere Calders o Mercè Rodoreda.

   
Però per a mi la veritable novetat es va produir quan, malgrat la meva prevenció envers els escriptors americans, vaig agafar per fi Bukowski i vaig descobrir que, sota una expressió ruda, hi havia sensibilitat, humor i intel·ligència. Temps enrere també vaig tenir aquesta experiència amb Raymond Carver, un veritable mestre del conte, com podem comprovar en reculls com Catedral o Si em necessites, truca’m. Bukowski em va presentar altres autors remarcables com John Fante o Sherwood Anderson, que va influir molt en Ernest Hemingway i altres escriptors nord-americans que ens parlen de persones extraordinàries en contextos quotidians on no esperaríem trobar-les. A Winesburg, Ohio, Sherwood Anderson descriu les vivències d’un personatge que intenta fugir com sigui de l’aïllament i la solitud d’una petita comunitat rural.

Tot i ser conegut sobretot com a novel·lista, Ernest Hemingway és també un extraordinari escriptor de contes. Una constant en la seva creació literària és el fet que, sota la història visible, sempre hi ha molt més del que expressen les paraules que intercanvien els personatges. Per esmentar un exemple clàssic, la presència d’un gat sota la pluja ens pot transmetre sensació de desempar, d’abandonament. Els primers 49 contes de Hemingway, on trobem relats tan cèlebres com Les neus del Kilimanjaro, contenen una galeria de personatges fracassats de crosta dura i interior sensible, caçadors, pescadors, boxejadors i toreros (en consonància amb les dèries de l’autor), gàngsters de pel·lícula, mexicans d’allò més autèntics, divertidíssimes converses de borratxos i un desvergonyiment literari només a l’abast dels més grans.

 

ALTRES DIMENSIONS 32
L’informe de Brodeck de Philippe Claudel

La naturalesa de la conducta humana és complexa. Tot i això, hi ha gent que prova de retratar-la en contextos concrets, per a entendre-la millor. Hi ha un llibre que ho recull: L’informe de Brodeckde Philippe Claudel. No em sentiria honesta si no advertís que és una història dura. Impactant. S’ubica just en els mesos posteriors a la segona guerra mundial. És narrada per un home que ha passat pels camps de concentració.

El text posa en evidència com, les persones que surten de la normalitat, resulten inquietants. Fins i tot amenaçadores. La normalitat sempre és potestat dels habitants de la comunitat. L’aparició d’un estranger trenca l’ordre. Tot el que fa és interpretat com un gest perillós. La paranoia col·lectiva creix, gairebé sense necessitat que el foraster mogui fitxa. Sens dubte, la imaginació del grup alimenta un perill inexistent i porta a conseqüències tràgiques.  En un moment del llibre, fan una referència faunística. Es tracta d’una papallona capaç d’acollir a altres insectes en el seu grup. Aquestes papallones accepten bestioles externes en el si de la seva organització. Ara bé, quan arriba un depredador, és aquest insecte “estrany a la comunitat”, el que ofereixen en sacrifici. Elles es protegeixen. El nouvingut és el peatge de la selecció natural, la víctima.

Si us ve de gust endinsar-vos en L’informe de Brodeck també teniu la possibilitat de fer-ho en còmic. Manu Larcenet, autor habitual de còmics, en fa un àlbum espectacular. Una obra d’art. El seu treball és en blanc i negre, sense grisos. Blanc i negre per representar, en petites vinyetes, la condició humana. Després de llegir-lo tinc aquella sensació que passa tan poques vegades: Com completar una obra que ja diu tot el que ha de dir? Doncs en Larcenet ho aconsegueix.

Els humans, capaços de produir tantes misèries, som capaços també de fer-ne meravelles, de les misèries. Perdoneu la comparació si sembla frívola, però em venen al cap els bolets. Els bolets descomponen la matèria orgànica i es converteixen en aliment. Tan de bo llibres com L’informe de Brodeck transformin el malson de la segona guerra mundial, en un gest que ens faci avançar en la condició humana.

 

ALTRES DIMENSIONS 31
LiteraturAAAAHHHHH erOOOOHHHHtica catalanAAAAHHH: un itinerari fugaç per la literatura eròtica catalana

La literatura eròtica catalana té una herència antiga que comença amb l’amor trobadoresc i els seus triangles amorosos, amb la dama, el trobador i el marit (el gilós), en una època en què la infidelitat era molt habitual a causa dels matrimonis concertats per conveniència i l’amor cortès triomfava. D’aquesta època, els pioners van ser Jaume Roig amb la seva obra L’Espill, on explica les peripècies de l’autor i les seves relacions amb tota mena de dones i més tard Joanot Martorell, amb Tirant lo Blanc, una novel·la innovadora per ser una de les primeres a dotar de qualitats humanes als heroics cavallers i el comportament amatori del cavaller modern. A més, Martorell també es va atrevir a parlar de fantasies eròtiques com el fetitxisme, el lesbianisme i el voyeurisme.

El barroc, amb les seves idees sobre la caducitat del temps, la bellesa, la fatalitat i l’atzar, ens trobem amb el particular Rector de Vallfogona, molt hàbil en la sàtira i la burla, amb poemes escatològics i misògins en què desmitifica la pulcritud de la dama fins al punt de tractar-la de porca i fent palesos tots els aspectes desagradables de les dones.

No és fins a l’avantguardisme i el seu inconformisme vital que Joan Salvat-Papasseit presenta El poema de la rosa als llavis, un dels tractaments més francs sobre l’erotisme en llengua catalana, amb un triomf total dels sentits.

La següent fornada d’escriptors que van incidir en l’erotisme literari a Catalunya va ser a finals dels anys seixanta, amb la generació que sorgeix després de la guerra civil, fills de canvis polítics radicals i amb esperit revolucionari. Els seus representats són Baltasar Porcel (Reivindicació de la vídua Txing i altres relats) , Terenci Moix (Tots els contes), Quim Monzó (La magnitud de la tragèdia) i les primeres dones: Montserrat Roig (Ramona, adéu) i Carme Riera (Epitelis tendríssim)

Actualment, un dels exemples paradigmàtic del gènere és el recull de contes Deu pometes té el pomer escrit pel col·lectiu literari Ofèlia Dracs, format pels Joaquims Soler, Monzó i Carbó, els Jaumes Fuster i Cabré, Xavier Romeu, Joan Rendé i Josep Maria Illa. D’aquest recull de contes eròtics se’n pot extreure tres grans conclusions sobre la literatura eròtica catalana actual: l’ús del llenguatge col·loquial, el sentit de l’humor i les referències al folklore català. Un divertit exemple d’això són alguns dels termes utilitzats per referir-se a l’òrgan sexual masculí: estaca, llonganissa, botifarra de Vic, flabiol, canvi de marxes o homenet de l’entrecuix i pel femení: talpera, rerebotiga, esparreguera, selva exuberant o clòtxina.

 

ALTRES DIMENSIONS 30
Alan Kent Haruf, un escriptor de la prada

Alan Kent Haruf va néixer a Pueblo, a l’Estat de Colorado, EUA. Va estudiar a la Universitat Wesleyan de Nebraska i a la Universitat de Iowa. Va treballar en una granja de pollastres, en un hospital, va fer de professor d’anglès a Turquia, abans de dedicar-se a escriure. Va viure un temps a Yuma, Colorado, poble que és la font d’inspiració del poble de Holt, on se situen les seves novel·les. Després va instal·lar-se a Salida, al mateix Estat, fins a la seva mort.

La seva producció és breu. Sis novel·les, un assaig i els textos d’un llibre de fotografies. Però n’ha tingut prou per fer córrer la veu entre els lectors.

La manera més fàcil de coneixe’l és amb Cançó de la plana. Hi coincideixen un professor amb dos fills i la dona depressiva, dos grangers, una estudiant embarassada. És la primera part d’una trilogia que, en anglès, té al títol solament una paraula: Plainsong (Cançó de la plana / Canción de la llanura), Eventide (Capvespre /Al final de la tarde) i Benediction.

Però potser és més conegut pel seu últim llibre. Kent Haruf va morir just després de lliurar les darreres correccions. I el van portar al cinema dos actors de la talla de Jane Fonda i Robert Redford. El títol, Nosaltres en la nit. Parteix de la visita que l’Addie Moore fa a Louis Waters, un  veí que viu al mateix  carrer dues cases més enllà.

Tots dos són vidus i han arribat a la setantena. Es coneixen de tota la vida, però mai no s’han fet gaire. L’Addie fa una proposta a en Louis: si li faria res anar de tant en tant a casa seva a dormir amb ella. “No parlo de sexe”, aclareix.

Els personatges de Kent Haruf són gent del poble. Se’ls pot qualificar així, vistos de lluny, però quan ens hi acostem descobrim que cadascun està compost per un munt de facetes, cadascun té una olor pròpia, cadascun ha patit batzegades i alegries diferents, i n’ha sortit com ha pogut.

L’estil és auster. Tant, que opta per no puntuar els diàlegs de la manera ortodoxa. No posa ni guions ni cometes per indicar on comença i on acaba allò que diuen els personatges. Però el lector s’adona que tampoc no cal. Tret d’aquesta peculiaritat, la seva llengua és transparent, sense artificis a la vista. Que no és gens fàcil. I aconsegueix la proesa que els textos semblin de veritat.

Amb Kent Haruf, podem arribar a concloure que la vida, a Holt, un poble perdut a la prada nord-americana, és apassionant. Com ho pot ser a la Plana de Vic o a Tombuctú. Solament cal tenir la sort de trobar-hi un bon escriptor que sàpiga capturar-la i estampar-la en un llibre.

 

ALTRES DIMENSIONS 29
L’enfonsament

Fa temps vaig veure la pel.lícula L’enfonsament (Der Untergang, 2004), basada en les memòries de Traudl Junge, secretària personal d’Adolf Hitler i protagonitzada per un magnÍfic Bruno Ganz en el paper del dictador. Segur que heu vist alguna de les paròdies que s’han fet de l’escena de Hitler esbroncant els seus generals al búnquer, quan ja era evident que l’Alemanya nazi perdia la guerra. Durant molts anys he trobat a faltar en la literatura i el cinema un apropament a la realitat del sofriment i les contradiccions del poble alemany, a la seva psicologia.  Una excepció remarcable en els enfocaments habituals és la novel.la de Kurt Vonnegut Escorxador-5 (1969), que descriu la seva experiència de supervivent del bombardeig de Dresden de febrer de 1945 (que destruí bona part de la ciutat), després de refugiar-se en un magatzem subterrani de carn. El fet és que ni a l’Alemanya nazi ni a l’exèrcit alemany tots eren nazis, va haver-hi moviments de resistència, desercions i uns quants intents d’atemptat contra el Führer, el més cèlebre dels quals va ser el perpetrat el 20 de juliol de 1944 pel coronel Claus von Stauffenberg, el qual havia de desencadenar l’execució del Pla Valquíria que posaria fi al poder nazi.


Casualment, vaig traduir gairebé de manera consecutiva tres llibres que tenen com a escenari l’Alemanya derrotada o propera a la derrota.
El malson (1946), de Hans Fallada, recull el testimoni d’un metge morfinòman que lluita per superar els seus malsons (com el de malviure al fons del cràter provocat per una bomba), la desesperació i el sentiment de culpa col·lectiu dels alemanys i la misèria de la població en un país ocupat per l’Exèrcit Roig, que els tracta amb un immens menyspreu.
Morir a la primavera (2015)  de Ralfestà ambientada al febrer de 1945, quan l’exèrcit alemany està a punt de perdre la guerra i la destrucció és ben visible a tot el país. En Walter i en Fiete són dos amics de disset anys que treballen munyint vaques en una granja i són reclutats per força per les SS, que els envien de seguida al front oriental, on viuen destins contraposats.

Finalment, El desertor, de Siegfried Lenz (escrita el 1951, però no publicada fins al 2016), ens trasllada de nou al front oriental, on el jove soldat Walter Proska és destinat a una unitat que ha de patrullar per la via del ferrocarril i resistir els atacs dels mosquits i els partisans. Tant ell com els seus companys viuen turmentats per la desesperació i els dubtes, que els fan plantejar preguntes com ara: qui són els veritables enemics, els partisans polonesos o els jerarques nazis?, què és el més important, el deure o la consciència?, es pot participar en una guerra sense convertir-se en culpable?

Totes aquestes obres, lluny de plantejar cap mena de revisionisme històric, ens permeten tenir una visió més propera de les circumstàncies humanes dels qui van patir el nazisme i les seves conseqüències nefastes a l’interior d’Alemanya nazi i el seu exèrcit.

 

ALTRES DIMENSIONS 28
Literatura monstruosa

 

Intentar posar en un mateix article a Frankenstein i Truman Capote pot semblar un exercici atzarós de creació literària, però amb aquestes línies em proposo convèncer-us. De pas, afegiré algun altre monstre més de la literatura universal, algun dels quals, us hi podríeu topar pel carrer i estar segurs,  a simple vista, que amb aquest caminar felí o barret d’ala ampla, és impossible que no es tracti d’una bellíssima persona.

 

El paraigua que aixopluga aquestes bèsties és la paraula “gòtic”. En el cas de Frankenstein, parlarem de gòtic victorià; en el segon cas, un període que s’emmarca durant La Gran Depressió, moment en què apareix la idea del monstre, com una al·legoria a la guerra freda, a l’amenaça comunista i a la bomba atòmica.

Dintre aquest corrent, podem parlar de Dràcula de Bram Stoker, que apareix en l’època victoriana, quan la societat era molt conservadora i la dona encara era un ciutadà de segona. Probablement, va influir en la creació del mite de Dràcula el fet que Bram Stoker, que es va passar la infància prostrat al llit i, cada nit, el metge li anava a fer transfusions de sang; o potser només perquè Stoker tenia un matrimoni molt avorrit i li agradava beure i anar a bordells, en resum: viure a les tenebres i a l’ombra d’una societat reprimida i soporífera. La mateixa dicotomia entre la nit i el dia; la bondat i el mal i la vida i la mort en què viu el Comte Dràcula.

El segon exemple és Frankenstein, fill de Mary Shelley i mai millor dit, perquè la seva creadora, abans d’escriure Frankenstein va perdre un fill, fet que la va sumir en una pena inconsolable. No deu ser casualitat, doncs, l’ambició de Víctor per descobrir la fórmula de crear vida, ni tampoc que  Frankenstein sigui una ànima errant sense mare. Es més interessant d’això, però, és quan el creador no sap què fer-ne del creat i l’acaba abandonant a la seva sort, provocant així que es converteixi en un assassí.

En un altre extrem: Truman Capote- Aquí parlarem del gòtic sureny, moviment també sorgit després d’una altra gran depressió, l’americana, en unes condicions de gran pobresa i segregació, de violència extrema, instints primaris i personatges rudes.


D’aquest ambient, sorgeix A sang freda, que relata els últims 2000 dies de dos assassins, Perry i Dick, al corredor de la mort. Capote, amb l’esperit i l’estil periodístic que caracteritza la seva obra, va viatjar a Kansas a conèixer la família d’un dels assassins, endinsant-se així en un viatge que va suposar un enfrontament cap a les seves pròpies pors i arrels, aquella societat que a ell el va rebutjar i expulsar per ser homosexual. Capote i Perry van establir una relació estretíssima, ja que els dos eren el resultat d’aquella societat que els considerava monstres. Capote va acabar A Sang Freda el dia que van executar a Perry, i des d’aleshores Capote no va poder escriure mai més.

Allò amb què connecten aquests tres exemples –alguns aparentment irreconciliables- és, en la seva estructura més profunda, la pregunta de Qui és el monstre? Dràcula, Frankenstein, Capote, Perry o la deshumanització de la societat on van  néixer? Així doncs, si girem la posició de la càmera –o el punt de vista- potser ens adonarem -només potser- que ells només eren els outsiders i les víctimes d’una societat no tan justa ni sana com semblava, de la qual van intentar desmarcar-se’n i escapar.

 

ALTRES DIMENSIONS 27
El circ de l’Àfrica Fanlo

L’Àfrica Fanlo és una creadora compulsiva. Ho fa en forma de vídeo, trencaclosques, titelles… Però de totes les seves creacions, voldria destacar les il·lustracions extraordinàries per llibres. Imatges potents i subtils a la vegada. És capaç de sintetitzar sentiments i convertir-los en figures impactants i omplir la resta de la pàgina amb històries i personatges que l’autor del text ni tan sols s’havia imaginat, farcits d’una tendresa excepcional. I tot això ho fa amb una naturalitat innata.

És llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, especialitzada en pintura i gravat, i deu ser per això que sempre busca el traç de la mà i les textures en les seves obres i ho combina en una harmonia exquisida amb la il·lustració digital. La seva imaginació sembla infinita. Cada personatge, cada escenari és nou. Tots els seus llibres tenen una personalitat diferent, adaptada a la temàtica que tracten, i és precisament la fusió entre els diferents estils i tècniques que utilitza el que fa que l’Àfrica sigui tan polivalent a l’hora de donar vida amb la imatge a textos tan diversos.

L’he vista dibuixar en directe i és increïble com tot d’animals estranys, personatges ingràvids, curiosos i misteriosos surten a una velocitat vertiginosa dels seus pinzells. Sembla que el seu cap sigui una carpa de circ, amb tot d’éssers insòlits fent cua per sortir. I molts d’ells van a parar en els àlbums que il·lustra.

Funàmbulus és un bon exemple del que us explico. Parla de l’equilibri amb que hem de caminar per la vida, igual que el personatge del llibre ho fa sobre un fil vermell que travessa totes les pàgines. Al llarg del seu recorregut coneix sensacions tan abstractes com el vertigen i la llibertat, que l’Àfrica tracta amb una delicadesa i una brutalitat simultànies que no deixen indiferents. I, al seu pas, apareix una infinitat de criatures inventades, algunes inquietants i d’altres sensibles i amables, que fan que, per més vegades que obris els seus llibres, cada cop sigui diferent i et descobreixi nous detalls als quals abans no havies parat atenció.
Aquesta manera de representar el món atrapa de seguida als lectors més joves, que troben en els seus àlbums una finestra a un món fantàstic que els explica i els ajuda a entendre altres realitats. Però el seu públic no es limita a una franja d’edat. Els més grans descobreixen en les seves imatges lectures invisibles als ulls d’un infant. Això la converteix en una artista molt flexible, capaç de treballar en un ventall molt ampli de formats i temàtiques.

Les il·lustracions de l’Àfrica tenen una sensibilitat acollidora quan parlen sobre temes complicats i troben l’humor quan cal buscar el somriure en el lector. Obrir un dels seus llibres és embarcar-se en un vaixell que et durà per mons fantàstics i trucar a la porta de casa de personatges inversemblants i màgics.

 

ALTRES DIMENSIONS 26
Poesia i paisatge

Cadascú, sigui o no poeta, té a dins seu un paisatge. Aquest paisatge intern, que sovint ve definit pel paisatge real i palpable que ens ha envoltat mentre creixíem, és el que el poeta treballa. El que ens atrau d’una persona pot ser, de vegades, allò que la fa única i diferent de nosaltres. Aquest és el cas de Ted Hughes i Sylvia Plath, que van anar adaptant el paisatge de l’un i el paisatge de l’altre per arribar a fer-ne un de comú, que va resultar en un matrimoni de set anys, dos fills, i una sèrie de llibres de poemes memorables.
El llibre Writers on themselves (“Escriptors sobre ells mateixos”) és un recull de textos d’escriptors que va publicar la BBC el 1964 basant-se en les transmissions de ràdio dels mateixos poetes, emeses uns anys abans. En aquest llibre, s’hi inclou un text de Hughes anomenat “The Rock” (La Roca), on hi parla del seu paisatge natal, a l’estreta vall del riu Calder, al nord d’Anglaterra.

Sylvia Plath, en canvi, en el seu text, anomenat “Ocean 1212-W” (el codi telefònic de la casa de la seva àvia), hi descriu la seva infantesa al costat del mar. És curiós veure com dos paisatges interiors tan diferents: el de la roca escarpada, tancada, paternal, cruel i amenaçadora fins i tot, i el del mar, maternal, tou, tendre i immens, també amenaçador i cruel, si ho voleu, van poder conviure durant tant de temps. Potser va ser aquesta crueltat de tots dos paisatges, el que els va unir, però en tot cas el paisatge de Hughes va acabar sent més fort que el de Plath i poc després d’escriure aquest text, la poeta se suïcidava.
La poesia de Plath és metafòrica i exacta, i el seu llibre pòstum,  Ariel, la va catapultar a l’olimp dels poetes. En ell, es despatxa a gust amb tothom que l’envoltava, el marit, sobretot, el pare (mort en la seva infantesa), la mare. En un estil que s’ha mal anomenat “confessional”, Plath explica amb unes imatges sovint terribles, normalment depriments i melancòliques, un procés de depressió i ràbia amb tota la força del seu paisatge interior.

Per la seva banda, Hughes escriuria, uns anys més tard de la mort de Plath, un llibre molt destacable (d’entre els molts llibres destacables que va escriure al llarg de la vida). Es tracta de Corb, un poemari amb un imaginari lliure i esfereïdor, on la veu poètica és la del Corb mateix, convertit en un personatge risible, monstruós i infantil a la vegada, un bufó en mans de Déu que o bé et fa riure, o bé et mata. Una descripció del seu paisatge amb un llenguatge sec, pretesament buit i descarnat.

Resseguir la trajectòria de tots dos poetes (malauradament, la de Plath va ser molt més curta que la de Hughes) és endinsar-se en un paisatge desolat i corprenedor, i a la vegada en una poètica que lliga amb la tradició britànica i nord-americana i que ha tingut una projecció fonamental en tota la poesia posterior. Entrar-hi pot ser dolorós, dificultós, fins i tot, però és per força imprescindible.

 

ALTRES DIMENSIONS 25
Trastos, Recuerdos, Una biografía de Wislawa Szymborska

“D’acord, precisem”. Així és com la poeta Wislawa Szymborska va accedir a entrevistar-se amb les seves biògrafes, Anna Bikont i Joanna Szczesna, després que haguessin fet una minuciosa investigació de la seva vida a través del que tenien a l’abast: els seus poemes, les seves Lectures no obligatòries publicades a la Revista Życie Literackie (Vida Literària), els seus amics, coneguts. I precisament és això el que abunda en aquest relat biogràfic: detalls, una selecció feta amb bisturí mestre de fragments de converses, relats, poemes, assajos… Com els collage que la poeta va fer durant tota la seva vida per enviar als seus amics, aquest llibre és una unió de diferents moments compostos per peces encara més petites.


D’una banda, hi ha les grans peces: infància, joventut, vida adulta, maduresa i vellesa, amb les feines, amors, desamors, filiacions polítiques, circumstàncies familiars, premis, etc., que lluny de ser poc interessants fan, no només un retrat de la Szymborska , sinó una reconstrucció del que va ser la vida a la República Popular de Polònia durant els anys posteriors a la II Guerra Mundial; anys, pel que sembla, força grisos i tenebrosos   pels quals no es va deixar arrossegar, ja que sempre va mantenir una actitud irònica i compassiva respecte a la vida, com ja saben els seus lectors.

D’altra banda, hi ha els detalls, les bromes, les curiositats, les coses que més interessaven a l’escriptora: la seva admiració pels micos i el món animal (o vegetal) en general, la seva afició per la poesia picaresca dels Limericks, la seva nul·la capacitat per cuinar (i el seu gust per les sopes de sobre i el

Kentucky Fried Chicken), l’amor al tabac, el diminut apartament en el qual va haver de fer-se els mobles a mida… Mil i una particularitats que componen la complexitat d’una persona i ens hi apropen com a ésser humà únic i ordinari al mateix temps.

Però la cosa que més impressiona i defineix perfectament qui va ser sobretot Wislawa Szymborska és que, en gairebé 700 pàgines dedicades a la seva persona, un no sent que hagi accedit realment a ella, a la seva essència i el seu misteri. Sempre (amb un dret universal i atemporal) es guarda alguna cosa, igual que en la seva poesia. Com pot ser? Ella era així, i aquesta és una part de la seva dignitat; no es donava tanta importància, no es deixava disseccionar a canvi de res (ni tan sols un Premi Nobel) i sempre deia (només) el que volia dir amb un somriure enigmàtic a la cara.

“Trastos, Recuerdos, Una biografía de Wislawa Szymborska”. Anna Bikont y Joanna Szczesna.  Editorial Pre-Textos. Traducció de Elzbieta Bortkiewicz y Ester Quirós. (2015)

 

ALTRES DIMENSIONS 24
Manuel de Pedrolo, un autor per a tothom

Manuel de Pedrolo i Molina (L’Aranyó, Segarra, 1918 – Barcelona, 1990) és un dels autors més prolífics de la història de la literatura catalana. Va escriure poesia (poesia visual inclosa), obres de teatre, relats, novel·les, dietaris i articles, a banda de dur a terme una inestimable tasca com a traductor. En total, més de 120 obres que enguany, quan es compleix el centenari del seu naixement, és de justícia recordar, reivindicar i situar en el lloc que els pertany.

Quan parlem de Pedrolo, que tothom té present gràcies a l’èxit enorme de Mecanoscrit del segon origen, ens estem referint a un escriptor incansable i únic que podríem definir com l’escriptor de la totalitat. Un home que, entenent la seva obra com un servei al país, es va proposar dotar les lletres catalanes ‒absolutament malmeses després de la desfeta del franquisme‒ de la màxima normalitat possible. La idea era fer arribar la literatura en català a un públic ampli, cobrir la demanda de qualsevol lector en la nostra llengua. I amb aquesta finalitat va dedicar la vida a predicar amb l’exemple, escrivint textos d’una gran diversitat, susceptibles de ser llegits per un ventall de persones també molt divers.

Manuel de Pedrolo va ser un gran lluitador per la llibertat, insubornable i honest fins el moll de l’os, defensor de les classes desafavorides, antimilitarista, ateu, independentista, malalt d’amor pel seu país i defensor de la justícia en un sentit ampli, internacionalista i universal. Poc amant de freqüentar els cercles de poder o les capelletes intel·lectuals, va viure en un exili interior que li va permetre ésser un creador lliure. Enmig d’un clima social repressiu i asfixiant (va patir com cap altre l’assetjament de la censura), Pedrolo no va renunciar mai a les seves idees ni a escriure allò que realment volia. No és estrany que per a molts resultés un personatge incòmode. Tanmateix, també gaudí d’un gran èxit popular. Va guanyar els premis més importants del país, inclòs el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1979.

Des del punt de vista estrictament literari, Pedrolo fou enormement transgressor, un gran innovador i experimentador capaç de fer en català allò que ningú no havia fet. A banda de la poesia i del teatre (una dramatúrgia existencialista i profunda que planteja els grans perquès de la humanitat), pel que fa a la narrativa és responsable de cicles tan ambiciosos com el del Temps obert (11 novel·les que especulen sobre les possibles vides d’un mateix personatge en funció de la diferència establerta per un detonant concret); de modernes indagacions textualistes al voltant del llenguatge novel·la (Totes les bèsties de càrrega, Crucifeminació, Text/Càncer, només per citar-ne algunes exemples); de textos ideològicament compromesos com la tetralogia de La terra prohibida, Hem posat les mans a la crònica, Tocats pel foc o Acte de violència; de novel·les de gènere negre i de ciència-ficció que pràcticament són
pioneres en català i que poden fer les delícies d’un públic de qualsevol edat i condició (Joc brut, el conjunt de relats de Trajecte Final, L’inspector fa tard, Mossegar-se la cua i un extens etcètera) i de tota una llista de històries de tota mena que resulta impossible resumir en tan poques línies.

Per sort, l’Any Pedrolo ens està portant la reedició de gran part del seu llegat, textos molt variats als quals tothom s’hi pot acostar sense por ni recança. Si parlem de la producció de Manuel de Pedrolo, us garanteixo que no us decebrà. N’hi ha per a tots els gustos, per a totes les exigències. N’hi ha per a tothom. Perquè cal dir una cosa: Pedrolo no te l’acabes mai.

 

ALTRES DIMENSIONS 23
Un monstruo viene a verme, o com és de difícil dir la veritat 

Diuen que la veritat és dolorosa, i moltes vegades és cert. No tant la que hem de dir als altres (que també), sinó la que hem d’acceptar davant nosaltres mateixos. Com a prova d’això tenim les inabastables variants en l’art de l’autoengany que hem practicat des de temps immemorials. Amb Un monstruo viene a verme, el director barceloní J.A Bayona trenca una llança a favor d’explicar la crua veritat de l’autoengany, i ho fa d’una manera que, si no és nova, almenys és bastant més complexa del que se’ns sol presentar a la gran pantalla, sobretot quan es tracta de parlar de la infància. Ens presenta un nen que, més que enganyar els altres, s’enganya a si mateix perquè la veritat a la qual s’enfronta és realment dolorosa, d’aquestes veritats internes que ocultem profundament en les entranyes i que conformen allò que alguns psicòlegs com Carl Jung van anomenar ‘l’ombra’: la part de nosaltres que no volem veure ni conèixer, la part que jutgem com a “dolenta” i “monstruosa” i que ens fa pànic acceptar, però que, si no l’acceptem, acabarà per matar-nos, gairebé literalment. El protagonista, Conor O’Malley, és un adolescent de 12 anys que gairebé no dorm: la seva mare s’està morint de càncer, el seu pare viu a l’altra banda del món, l’àvia no es comporta com s’esperaria, i la vida al col·legi és un infern. Connor s’oculta, i la realitat se li apareix en forma de fantasia, a través d’un monstre bastant atípic que li explicarà  tres històries (narrades de manera magistral) que

 

el guiaran en el difícil camí que està recorrent. Això sí, el monstre no l’ajudarà de la manera que ell espera (i que qualsevol de nosaltres creuria), i és aquí on es mostra l’atreviment del director: que potser Conor pateix bullying a l’escola perquè en el fons això és millor per a ell que ser invisible?, que el pare de Conor el deixa sol en aquesta situació per continuar amb la seva nova vida?, que la por de Conor a la mort de la seva mare és tan gran com el desig que ella es mori per poder avançar? Doncs sí.
Un monstruo viene a verme pot arribar a enganyar fàcilment com a superproducció de llàgrima fàcil (sembla que molts així ho han volgut) pel seu embolcall summament atractiu i per les moltes ressenyes autoenganyoses que circulen sobre la pel·lícula: emocions a flor de pell, veus poderoses com la de Liam Neeson en el paper del monstre, actuacions com la de Sigourney Weaver, efectes visuals impressionants… Cinema amb majúscules i sense complexos, fantàstic. Però si plorem a llàgrima viva veient la pel·lícula no és per la trista història d’una mort per càncer i una orfandat (cosa terrible de per si), sinó per nosaltres mateixos. Perquè tots hem estat i som una mica com Conor O’Malley, i Baiona, amb gran talent i sense cap vergonya, sap com activar algun ressort del nostre interior que coneix massa bé el que ens estan explicant.

 

ALTRES DIMENSIONS 22
Barcelona, un exercici nostàlgic

Quan faig un esforç per imaginar-me els lectors del futur llegint sobre la Barcelona d’avui (amb ebooks, Kindles, xips integrats a la retina i només algun old school, nostàlgic i esnob, encara en paper)  per intentar fer-se una idea de com era la ciutat a principis del segle XXI, intueixo que el retrat més comú que hi trobaran seran els ramats de guiris rosa porcí pujant i baixant per les Rambles, les paelles sintètiques, els pakis que, com una extensió natural dels seus dits, els penjaven llaunes de cervesa i els pisos de 25 metres quadrats que, els comercials, venien com una oportunitat per recuperar la intimitat amb la parella per una mòdica xifra astronòmica.

Mentre això s’estigui escrivint, però, avui voldria recordar alguns dels clàssics moderns fonamentals, que confirmen que Barcelona no sempre ha sigut aquesta. Alguns parlen d’una BCN més genuïna, casolana i senzilla; d’altres, d’aquella trista ciutat de les bombes.


Començaré parlant de Rayos, la gran novel·la de Miqui Otero, la veu més clara de Marsé i Casavella, que entrellaça la història dels seus pares, emigrants gallecs, que arriben a la Barcelona als anys setanta, tot passant per Igualada, dient que aquesta els recorda una Barcelona que encara no coneixen;  amb la història de Félix, el protagonista que, un jove de la BCN actual, ja adverteix la crisi immobiliària, juntament amb la seva colla d’amics, que es fan dir Rayos, inspirant-se en les llums dels focus que senyalen la nit des de Montjuïc.

Poc abans, el 2002, Casavella es va consagrar amb El dia del Watusi, on trobarem una Barcelona de la transició ambientada en la pobresa, la precarietat, el barri xino, els baixos fons, personatges obscurs… tractant-se d’una novel·la amb aires detectivescos i escenes tan inoblidables com un concurs de talents per trobar la representant provincial de l’Scarlett O’Hara, on centenars de nenes, moltes de barris marginals, desfilen pel Paral·lel disfressades i maquillades esperpènticament d’Escarlates fins que la cosa acaba en una memorable batussa entre les còpies de la diva, per aconseguir el paper.


De Marsé, és remarcable Rabos de Lagartija, que llegir-lo suposa un viatge a aquella Barcelona, no tan llunyana, però que ja no existeix, de quan encara es podia anar a comprar un enciam a la Boqueria o fer un vinet a la Plaça del Pi, una novel·la negra que recrea la postguerra on hi deambulen uns secundaris de luxe que ho perden tot, inclosa la guerra. I parlant de la guerra, no es pot deixar de parlar del binomi fantàstic que, cada dia, sembla més indestriable: la Plaça del Diamant i Incerta Glòria –del finalment descobert i revalorat, Joan Sales-, els quals val la pena comparar des del punt de vista de les seves grans protagonistes: la Trini i la Colometa, dues dones totalment oposades, la primera amb estudis, activista, independent i esperançada i la segona: apolítica, depenent i desesperada però, així i tot, dos exemples en majúscules sobre el paper de la dona en aquella aferrissada guerra.

Com diu Míriam Cano, poetessa catalana, que també ha dedicat un terç del seu poemari, Ancoratge, a Barcelona: “Els fills dels emigrants actuals algun dia també escriuran novel·les sobre la seva Barcelona, i serà fascinant veure la seva visió”.