Altres Dimensions 42
Madame Bovary, c’est moi! Flaubert i l’autoficció

Darrerament es parla d’autoficció com si aquest fos un gènere acabat d’estrenar, quan tot escriptor sap que l’autoficció neix amb els inicis de l’escriptura i la literatura.

Des d’unes memòries a la ciència-ficció tots els escriptors utilitzen les seves pròpies vivències per escriure, sigui de manera més o menys generosa o més o menys explícita. En unes memòries, l’escriptor farà servir gairebé tota la seva vida com a material bàsic, encara que, fins i tot en aquests casos, l’acte de dilatar o ometre informació ja es podria considerar una manera de ficció. En canvi, en una novel·la de ciència-ficció, on els protagonistes són alienígenes i l’espai un planeta desconegut, de ben segur que si furguéssim en la vida de l’autor, podríem arribar a detectar que algun gest dels extraterrestres són clavats als de l’oncle de l’autor i la llengua dels alienígenes recorda al balbuceig del seu fill petit.

L’autoficció es pot trobar en qualsevol obra de qualsevol gènere i el fet de qualificar un llibre amb aquesta etiqueta o no és només qüestió d’egocentrisme.

En la rumorologia popular, existeix una anècdota que sense importar si és del tot certa o no, és una de les millors lliçons per entendre què és la literatura. Després de l’escàndol que va suposar la publicació de Madame Bovary el 1856, es comenta que el seu autor, Gustave Flaubert, va ser acusat d’immoral juntament amb el seu editor. El dia del judici, quan el jutge, incapaç d’imaginar que un home de l’època pogués endinsar-se tan profundament en la ment d’una dona, li va preguntar a Flaubert qui s’amagava darrere la llibertina i polèmica Emma Bovary, la seva resposta va ser: “Madame Bovary c’est moi!“.

Ser escriptor és exactament això: saber posar-se a la pell de qualsevol personatge alhora que tots els personatges també tenen una part de tu. De fet, igual que Flaubert, Madame Bovary pensava com un home, fumava com un home i duia armilles d’home.

En una carta de l’autor al filòsof H. Taine, Flaubert li explicava que quan va escriure l’enverinament d’Emma Bovary, va notar a la boca el sabor de l’arsènic amb tanta intensitat que es va sentir com si l’enverinat fos ell mateix, aquell dia va tenir dues indigestions que van fer que vomités el sopar i tot.

Llegir Madame Bovary, doncs, és entendre el grau d’intensitat, empatia i implicació que demana la literatura als autors, perquè ser capaç de crear personatges que semblin reals significa, d’alguna manera, convertir-s’hi.

Comparteix-ho...
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email