Un fill

“Però el que més em crida l’atenció“, havia dit per fí, arrugant el front, “és que des que ha començat el curs, el Guillem mai no ha parlat de la seva mare, senyor Antúnez. No l’ha esmentat ni un sol cop“.

Tots dos ens havíem quedat en silenci. Jo, perquè no sabia què dir, i suposo que ella perquè esperava que jo digués alguna cosa. Vaig recordar que m’havia escurat la gola i que ella s’havia recolzat al respatller de la cadira. Aleshores, com si pensés en veu alta, havia afegit: “És com si per al Guillem la seva mare no existís“.