Filmosofia
American beauty (1999) del dir. Sam Mendes

Què significa tenir èxit a la vida? Quins són elements que mesuren la condició del “guanyador” en la societat occidental contemporània? Com es configura el diàleg intergeneracional? De quina manera es pot viure, una vegada ja s’ha decidit que la vida no té sentit? Fins a quin punt la família continua essent un pilar en la confecció del propi jo i la recerca de la felicitat personal? Està el nostre món envoltat d’un nihilisme a gran escala que ja no deixa cap espai per a l’esperança, més enllà de l’admiració de la bellesa, que tantes vegades ens mostrem incapaços d’advertir? En cas contrari, quins valors encara es poden reivindicar?

Dirigida per Sam Mendes i protagonitzada per Kevin Spacey i Annette Bening, va ser estrenada l’any 1.999, aconseguint guanyar els premis cinematogràfics més importants d’arreu, entre ells el de millor guió original. El film ens presenta a una família americana que viu en un barri residencial acomodat i sense problemes econòmics de cap tipus, però que a nivell afectiu no estan passant pel seu millor moment. En la relació de parella, el matrimoni ha perdut la il·lusió i la muller ja no sent cap interès sexual pel seu marit, que se sent frustrat personal i professionalment. La seva filla, en plena adolescència, sent vergonya dels seus pares a la vegada que tampoc s’agrada a si mateixa i té una baixa autoestima.

La resta dels diferents personatges que aniran apareixen al llarg de la pel·lícula i que es van relacionant amb ells, sobretot el jove veí que comença a sortir amb la noia i que, d’amagat, li ven marihuana al seu pare, serviran per aconseguir modelar el retrat de la societat actual segons la visió del director. Un món ple de superficialitat, on sempre és més important la imatge que es projecta que no qui som en realitat.

De fet, en aquesta societat tal com se’ns mostra, es dóna a entendre que per a molta gent arriba un moment en el qual ja no hi ha separació entre la imatge que es projecta i la persona que realment un és, perquè s’ha produït una identificació tal amb la imatge que es vol transmetre als altres que pròpiament ha desaparegut l’altra. És a dir, cada cop més la tendència és a ser més “personatge” (el que es correspon amb allò que volem que els altres vegin en nosaltres) i menys “persona”.

Malgrat aquest tipus de vida falsificada no aconsegueix satisfer a cap dels que la viuen (que en la pel·lícula són tots, doncs no s’escapa ningú, excepte potser el protagonista al final de tot, paradoxalment), tampoc saben com trobar la sortida. I és que al viure en societat i funcionar aquesta segons unes regles determinades que marquen la pauta del tipus de vida que presumptament cal seguir per ser feliç, tothom s’escarrassa en

Comparteix-ho...
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email