Filmosofia
Gran Torino (2008) del dir. Clint Eastwood

Quins són els nostres prejudicis? Quina raó tenen d’ésser? Com hem d’actuar davant una realitat social cap cop més multicultural? Estem preparats per viure en un entorn que evoluciona ràpidament? Quines pors haurem de superar per habituar-nos a un marc de convivència que pugui interpretar la diferència de manera enriquidora i no problemàtica? Estem en condicions de fer-ho?

En el 2008 l’actor i director Clint Eastwood va aconseguir sorprendre tothom amb aquest magnífic film, on la història es centra en la figura d’un veterà de guerra americà que viu a Highland Park (Míchigan) sol amb la seva gossa Daisy. El nostre protagonista va quedar vidu no fa gaire, fet que accentua el seu caràcter agra i rondinaire, com demostra contínuament, no exempt d’un to irònic i descregut. Veu com el seu barri es va omplint d’asiàtics i sud-americans, la qual cosa el molesta absolutament, ja que es pregunta què ha passat en el seu país perquè les coses hagin canviat d’aquesta manera. Sembla paradoxal que ell dediqués bona part de la seva vida a lluitar en el continent asiàtic i que, quan suposadament van guanyar la guerra, ara es trobi vivint entre ells al seu propi país.

Tanmateix, quan rep la visita dels seus familiars, Walt Kowalski (així es diu aquest veterà de guerra) no pot evitar sentir-se molt malament al veure que ningú no li té cap afecte sincer, sinó que només estan pensant en com es podran repartir l’herència que algun dia pugui deixar. En canvi, després d’un succés que més aviat semblaria que hauria de provocar tot el contrari, un veí xinès jovenet li intenta robar el seu apreciat cotxe Gran Torino del 1972, acabarà desenvolupant veritable interès per ajudar a aquest noi i la seva família, la qual es veu pressionada per un grup de delinqüents que volen captar el jove per a la seva banda. El fet que en Walt assumeixi intervenir i arriscar la seva integritat en un assumpte que aparentment no va amb ell ens interpel·la des del punt de vista ètic, en la mesura en què ens convida a considerar si ens hem d’implicar en la lluita contra la injustícia, vingui d’on vingui i recaigui sobre qui sigui, doncs, al cap i a la fi, els drets humans no saben de colors de pell ni de lloc d’origen.

La pel·lícula ha rebut extraordinàries crítiques per part dels experts per la seva capacitat de comunicar en el més pur estil de Clint Eastwood: poques paraules, però les justes perquè cada frase quedi gravada en la memòria de l’espectador. Es tracta d’un veritable minimalisme en l’ús del llenguatge cinematogràfic, que, al ser dut a terme amb excel·lència, retorna a les paraules la gravetat que els correspon. Ni una paraula de més, ni un mot innecessari: així aconseguim que el que es diu tingui un doble valor.