Filmosofia
Memento (2000) del dir. Christopher Nolan

Qui som? Com construïm la nostra identitat i quin paper juga la nostra memòria en aquesta construcció? I, tanmateix, fins a quin punt podem confiar en la nostra memòria? Recordem les coses tal com van passar, o més aviat com pensem que van passar? Els nostres records són com fotografies estàtiques que es mantenen inalterables amb el pas del temps, o van canviant seguint la mateixa evolució que anem experimentant nosaltres mateixos? “Fets, no records” es diu en algun moment de la pel·lícula. Doncs, al cap i a la fi, si del que es tracta és d’aportar proves que justifiquin les accions humanes, no podria ser la pròpia memòria una fàbrica de mentides?

Estrenat l’any 2000, aquest film de Christopher Nolan, el seu segon llargmetratge, ens presenta la vida del Leonard, un home que pateix una estranya malaltia anomenada “amnèsia anterògrada”, la qual l’impedeix que pugui retenir a la memòria res del que ha succeït més enllà d’uns minuts. Tot va començar el dia que algú va entrar a casa seva i va violar i matar la seva dona, i ell va rebre un cop molt fort al cap. Des d’aquell dia en Leonard no pot construir nous records. Així, la seva memòria a llarg termini només guarda els fets que va viure abans d’aquest terrible succés. Del que li va passant després només pot retenir el que viu en el moment present i uns pocs minuts abans. Malgrat aquesta greu limitació, en Leonard es proposa descobrir qui va ser l’assassí de la seva dona per venjar la seva mort.

Per tal de poder funcionar en el dia a dia i també per poder avançar en la seva investigació, el protagonista mirarà de servir-se de recursos que l’ajudin a ampliar la memòria: fotografies, notes, tatuatges, etc. seran el seu suport per tirar endavant. En aquest sentit, podríem dir que la pel·lícula s’assembla a una pel·lícula de detectius, però el que la fa absolutament original i diferent és que l’estructura temporal del film juga constantment amb l’espectador, alterant la cronologia lògica dels fets presentant sovint, una vegada hem vist una determinada acció, a continuació, no les seves conseqüències, sinó quines han estat les seves causes prèvies. Sense dubte, l’ús de flashbacks ràpids i constants demana una gran concentració per part de l’espectador, que es pot trobar en certs moments amb la sensació de què es vol provocar en ell una angoixa semblant a la que pot patir el propi Leonard.

Per a molts crítics es poden llegir diversos elements del film en clau de metàfora sobre la condició humana, doncs, de la mateixa manera que el protagonista necessita definir un objectiu que doni sentit a la seva vida, per poder suportar la complexitat d’una existència sense la possibilitat de generar nous records, tots en el fons d’una o altra manera en un cert grau podem veure’ns reflectits en aquesta necessitat. El mirall, el

Comparteix-ho...
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email