Filmosofia
La deu de la donzella (1960) del dir. Ingmar Bergman

On és el límit entre la venjança i la justícia? Es pot perdonar el crim d’una filla? Caldria fer-ho? Quan algú fa molt de mal a una persona del tot innocent, de manera deliberada i sense cap càrrec de consciència, ens ha de merèixer cap consideració, o tenim dret de retornar-li tot el mal que ha provocat, o si més no, de garantir que mai més podrà fer res semblant a ningú més?

El director suec Ingmar Bergman va guanyar el premi Oscar l’any 1960 a la millor pel·lícula de parla no anglesa per aquesta cinta, així com l’Espiga d’Or a la Seminci i altres reconeixements importants. Ambientada a l’època medieval, igual que El setè segell, aquestes dues pel·lícules seran les úniques de Bergman que aconseguiran rebre l’aprovació del pare del director, l’Erik Bergman, un pastor luterà d’idees religioses conservadores.

La dona del protagonista descobreix que els homes que han allotjat gentilment a casa seva porten entre les seves pertinences el vestit de la seva filla, que ha desaparegut estranyament i que ja havia d’haver tornat a casa. Quan comunica el que acaba de saber al seu marit, aquest no té cap dubte de què és el que ha de fer. Els viatjants que té dormint dins la seva llar li han assassinat la seva filla, de manera que l’única resposta possible davant el que ha passat que pot considerar no és altra que la de la venjança. (I de fet l’espectador té una dada més que el cavaller potser sospita però no sap del cert: abans de matar-la ha estat violada).

Després de seguir un antic ritual de preparació pel que li toca fer, el cavaller entra a la sala on estaven dormint els assassins, els desperta (per donar-los l’oportunitat de defensar-se, tot i que podria haver-los matat més fàcilment si no ho feia), i a continuació venja la mort de la seva filla. Tanmateix, un dels viatgers es tracta d’un noi molt jove que en realitat no ha intervingut en el crim ni la violació, tot i que tampoc ha fet res per evitar-ho. El cavaller, malgrat els dubtes de la seva dona, aplicarà la mateixa lògica implacable contra el jove. Una vegada consumada la venjança, el pare i la mare, acompanyats d’altres personatges, van al bosc a buscar el cadàver de la filla. Quan el troben, el cavaller, un home cristià, sent menyspreu per si mateix pel que ha fet. Demana perdó a Déu pels seus actes i promet construir una església justament en aquell lloc com a senyal del seu penediment. En fer-ho, en el moment d’aixecar el cos de la seva filla esdevé un acte miraculós: mana aigua de sota del cadàver. Ara entenem el títol del film: “el deu de la donzella”.

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook