Filmosofia, cinema i pensament: La vida es bella de Roberto Benigni

Com podem sobreposar-nos quan tot sembla girar-se en contra? De quina manera el ficcionalisme ens pot ajudar a superar les situacions adverses? L’amor que sentim pels que més estimem, com ens pot esperonar per a afrontar fins i tot el pitjor dels escenaris possibles? D’on treure positivitat, confiança en les pròpies forces i esperança en un futur millor, quan tot al nostra voltant ens empeny cap al desastre?

Roberto Benigni escrigué, dirigí i protagonitzà aquesta bella pel•lícula al 1997 que serà guanyadora de tres Òscars i molt més premis, entre ells, el Goya al millor film estranger. La pel•lícula suposa un veritable cant a la vida i a la recerca de la felicitat, passi el que passi. Tot un exemple d’allò que els psicòlegs anomenen “resiliència”.
En Guido, el protagonista de la història, és un jueu italià alegre i vital, que amb la seva intel•ligència, enginy i extraordinari sentit de l’humor aconseguirà robar el cor de la Dora, una jove professora, de la qual s’enamorarà absolutament des del mateix dia que li va caure “del cel”. Viuran feliços juntament amb el seu fill, el Giosué, mirant de tirar endavant un petit negoci, fins que el destí de tots tres es veurà pertorbat per les forces nazis, que els portaran a un camp de concentració.
La Dora la portaran al barracó de les dones, mentre que Guido aconseguirà mantenir el seu fill al seu costat, tractant de fer-lo creure que la reclusió en el camp de concentració no és tal, sinó que tot plegat es tracta d’un joc, una competició per guanyar un premi fabulós: un carro de combat autèntic. Al cap i a la fi, com protegir al petit Giosué d’una realitat absolutament inhumana com és la que l’envolta i separat per la força de la seva mare?
Però és clar, Guido no pot convèncer al seu fill de què tot és un joc si no es capaç de mantenir en tot moment el mateix ànim alegre i divertit que el caracteritzà. D’altra manera, la ficció es trencaria i el seu fill començaria a patir el contacte amb la terrible i crua realitat. És per això que l’espectador no pot deixar de meravellar-se de l’esforç titànic d’aquest pare extraordinari, que no només fa l’impossible per fer feliç al seu fill, sinó que també es juga la vida per tal de què la Dora pugui escoltar per la megafonia del camp de concentració la veu d’ells dos fent-li saber que estan vius i que tot va bé.
Malgrat el tràgic final del Guido, inevitable per altra part per fer creïble la història i no perdre de vista el lloc del joc, el film ens commou de principi a fi i ens dóna una visió de la vida carregada d’optimisme i positivitat.

Comparteix-ho...
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email