Altres Dimensions 78
Rohmer, Socunbohemio i els Contes de les Quatre Estacions

Recomanació de Roser Canet

Des de ja fa uns anys que em va néixer una clara obsessió per Rohmer i els seus films: Les seves històries d’amors estranys, els estius distesos a platges boniques, les xerrades infinites de sobretaula, els carrers de parís, el fumar extremadament romantitzat, etc.

No és d’estranyar, doncs, que em quedés totalment atrapada quan vaig descobrir que l’àlbum “Contes de les Quatres Estacions” de Socunbohemio és una relectura musical i estètica de la col·lecció original del cineasta. L’àlbum consta de tretze cançons, però nosaltres ens n’interessen sobretot els quatre temes tronc i paral·lels als films.

El primer senzill que va sortir, ‘Conte de Primavera’, el cantautor fa una introspecció a partir de la metàfora del jardí: “No sé que faria sense el meu jardí (…) de vegades sento que el conec molt bé, però després m’adono que no sé res d’ell”. Aquesta imatge per si sola ja és una declaració d’intencions, perquè els jardins són uns dels espais de reflexió i deliri més recurrents en el cineasta. Però, a més a més, tant la veu del jo com la del protagonista del film, es troben en un dubte constant de qui són i de què és exactament el què volen. Tema que vertebra tant l’àlbum com la col·lecció d’ambdós artistes.

Aquest concepte evoluciona a ‘Conte d’Estiu’. En el film, el protagonista (Gaspard) passa l’estiu a la costa per trobar-se amb la seva xicota, que no li fa massa cas. Paral·lelament, coneix a altres noies que fan que la pena es barregi amb la confusió. Així doncs, podem considerar que la veu de la cançó és la d’ell mateix: “Sento es meus dies que s’escapen des meues mans (…) Me falten coses que estimava, però no he oblidat, que és estiu, però no del tot si no és al teu costat”. Fet que es reforça perquè Gaspard és també compositor: “Tu me fas pintues, jo t’escric tornades, què més vull si ja ho tinc tot?” Es mostra altra vegada la indecisió i la condició humana de desitjar sempre més del que es té.

És amb ‘Conte de Tardor’ que després del dubte, el jo es queda sol i desesperat: “Vull sortir d’aquesta cançó trista, d’aquest malson que porto a dins (…) i per fi poder-me estimar a mi”. Per ofegar la pena i el dubte existencial beu i fuma “He comprat una altra ampolla de vi i he fumat fins que es meu cap ha desistit”. És una mica el mateix que li passa a la protagonista del film, una dona soltera que porta una vinícola. Els seus amics, entre vi i fum, busquen animar-la buscant-li parella.

Per tancar el cicle, hi ha ‘Conte d’Hivern’. Aquest cop la protagonista, tot i l’aparent plenitud del moment present, es troba atrapada en el record i penediment d’un amor passat. Socunbohemio, amb poques línies aconsegueix plasmar aquesta sensació de moment efímer i de nostàlgia prematura: “I ens amaguem sota el fum dels nostres cigarrets, i ningú més podrà entendre mai aquest moment. (…) Oh, que no canviï res, que no canvi res que ara estic molt bé.”