Altres Dimensions 84
SEVERANCE: la dissociació necessària

Recomanació de Núria Busquet Molist

La premissa de la sèrie Severance, estrenada el 2022 a Apple TV i amb Adam Scott i Patricia Arquette (entre altres) com a actors protagonistes, parteix de la base que les hores de treball en una oficina, tedioses o estressants, no aporten res a una persona, que són una pèrdua de temps vital, però tanmateix necessari per poder aprofitar les hores que estem fora de la feina.

Així, l’empresa biotecnològica Lumon demana als seus empleats que accedeixin a un procediment mèdic (la «separació», en anglès, severance) que consisteix a implantar-los un dispositiu que fa que mentre treballin no recordin res de la vida fora de la feina i quan estiguin fora no recordin res de la seva jornada laboral, creant, de facto, dues persones diferents dins d’un mateix cos per pura dissociació artificial voluntària.

La sèrie es pot entendre per capes: per una banda, la capa de realitat humana: qui som quan estem obligats a no ser nosaltres? La feina ens cal, ens aporta alguna cosa? Es poden viure vides separades en un sol cos sense que això afecti la realitat? Si estem fets de dues parts, quina d’aquestes parts mana? La de fora o la de dins? Per altra banda, hi ha la capa de l’esclavitud laboral capitalista i el sectarisme de les grans empreses (tecnològiques, sobretot) actuals, amb un poder de manipular i implicar els seus treballadors en pràctiques qüestionables i amagar els objectius finals del seu negoci, que tenen a veure menys amb els diners i més en la voluntat d’apoderar-se de les profunditats de l’ànima humana.

Finalment, la sèrie tracta sobre la capacitat de les persones per, malgrat tot, rebel·lar-se contra allò que no s’entén però se sospita, treballar en grup i fer servir el respecte i l’estimació per lluitar contra una cosa més gran, posant així de manifest el valor de qualsevol ésser, sigui qui sigui qui l’hagi creat, mentre aquest tingui consciència de la seva existència, encara que no estigui capacitat per explicar-la.

Hem dividit un ésser complet en dues parts i les hem enfrontat entre elles: la part emocional i la part pràctica, la part laboral i la part personal. Aquest enfrontament ens perjudica i ens afebleix, perquè la pretensió d’imposar una part sobre l’altra exigeix que una part de nosaltres sigui la desconeguda, la que ens pot fer mal. Aquest, de fet, seria el missatge final, la capa més profunda: l’altre és també nosaltres.

L’atzucac es resol fora del cervell, on el dispositiu de la sèrie s’instal·la: l’emoció és qui mana. L’amor que mor i l’amor que existeix encara —en el record que manté viva l’esposa, en la dona que estima ara, la germana que l’acompanya, la neboda, que tot just comença a viure. Les dues parts tenen la possibilitat de tornar a associar-se en la capacitat de continuar estimant, malgrat el dol i la desgràcia.