Los santos inocentes és una pel·lícula dirigida per Mario Camus que es va estrenar l’any 1984, basada en la novel·la homònima de Miguel Delibes publicada tres anys abans. El treball actoral de dos dels seus principals protagonistes, Paco Rabal i Alfredo Landa, rebrà l’elogi unànime de tots els crítics, i els farà mereixedors de diversos premis i reconeixements. El film ens presenta les vicissituds per les que passa una família de camperols situada a Extremadura, als anys 60, que es veu resignada a viure sota les ordres dels amos del cortijo, els quals els tracten d’una manera despietada sense cap mena de remordiment.

La pel·lícula retrata d’una manera extraordinària la mentalitat de tota una època de la història espanyola, en la qual el classisme dóna lloc a un maltractament de les classes humils per part dels senyors de la terra, que no veuen en els seus operaris com a persones que mereixen un respecte i el reconeixement d’una dignitat humana, sinó que més aviat els consideren com a bèsties a la seva disposició i al seu servei per atendre les seves necessitats i els seus capricis. Tant incorporat es trobava aquest tracte en la manera de pensar d’aquell moment, que fins i tot els agreujats tendien a interioritzar la seva condició d’inferioritat, no tan sols dins l’escala social, sinó també des d’un punt de vista humà. El fet que, a més, que les classes desafavorides no tinguessin accés als estudis dificultava enormement qualsevol canvi en aquest sentit. Per això veiem que el gran somni dels pares d’aquesta família no és altre que el de què els seus dos fills grans puguin tenir una formació acadèmica (no així, la filla petita, a causa de que pateix un retard mental, a l’igual que el germà de la mare de la família, Azarías, a qui acolliran quan es trobi sol i sense feina).

Los santos inocentes és, doncs, un exercici de cinema realista, una mostra de la misèria de la vida camperola dels anys seixanta en terres properes a Portugal, on la doble moral dels poderosos amaga un menyspreu cap els seus treballadors realment insultant. En aquest temps on, malauradament, continua havent moltes situacions d’explotació arreu del món, ens trobem amb una cinta imprescindible per cobrar consciència del que havia estat aquest país per tal que no tornin mai més aquells temps tan miserables.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Maduixes silvestres (1957) és una de les obres mestres del director suec Ingmar Bergman. En el film resulta especialment significativa l’escena inicial, en la qual un vell i il·lustre metge, anomenat Isak Borg, té un somni en perfecta clau surrealista que el porta a enfrontar-se amb la idea de la seva pròpia mort de manera angoixant. La pel·lícula segueix el format de les road movies, ja que el protagonista ha de fer un viatge en cotxe per anar a recollir un premi honorífic (la Universitat de Lund el vol investir Doctor honoris causa), en el qual serà acompanyat per altres personatges. Les converses que tenen lloc al llarg del trajecte entre ells, i també amb aquells que es vagin trobant fins arribar al punt de destí, conformen, sense dubte, l’element més original i substancial d’aquesta singular pel·lícula.

De les diverses escenes volem recollir, però, un diàleg que té lloc entre dos joves. Un d’ells vol ser pastor protestant, mentre l’altre pensa dedicar-se a la medicina. La forma en què es desenvolupa la discussió es situa en el més pur estil bergmanià.

“Anders: Si tanta bellesa hi ha a cada veta de la Vida i de la Naturalesa… què bonica ha de ser la mateixa font, eterna i clara.
Sara: Anders serà pastor de l’Església y Víktor metge.
Víktor: Hem jurat no discutir ni de Déu ni de ciència en aquest viatge. Aquest atac líric ho ha desobeït.
Sara: A mi m’ha encantat.
Víktor: No comprenc com pot fer-se pastor de l’Església un home modern. Anders no és tan estúpid.
Anders: El que dic és que el racionalisme és quelcom incomprensible i pedant pseudosaviesa. Y tu no ets un idiota.
Víktor: Des del meu punt de vista l’home modern…
Anders: El que li passa a l’home modern és que…
Víktor: Des del meu punt de vista l’home modern és conscient de la seva absurditat i només creu en el seu propi existir i en la seva mort biològica. La resta són ximpleries.
Anders: El que li passa a l’home modern és que no existeix més enllà de la seva pròpia fantasia, perquè l’home té una por espantosa a la mort i no es resigna a l’absurditat.
Víktor: Com vulguis! Donem religió al poble, igual que els donem morfina quan tenen molt dolor!
Sara: Què bé parleu. Sempre em sembla que el darrer en parlar és el que té raó.
Víktor: Quan tu eres un nen creies en els Reis Mags i ara creus en Déu.
Anders: Tu has patit sempre una falta d’imaginació de pronòstic greu.”

La filosofia de l’absurd i els salt a la fe presents en la proposta del danès Sören Kierkegaard, al parlar-nos de la superació dels estadis estètic i ètic (que tenien com a valor suprem el pla i el deure, respectivament), per a poder així arribar a l‘estadi religiós (on el valor suprem passa a ser l’amor) troben constants ressonàncies en la filmografia existencialista bergmaniana.

El diàleg contraposa dues maneres d’interpretar l’existència, a la vegada que es discuteix sobre quina pugui ser la que millor s’adeqüi a la condició de l’ésser humà del nostre temps. Las opcions enfrontades són les d’una filosofia que considera que la vida deu basar-se en allò que la raó pugui establir a partir d’una base material i empírica, contra altra que lamenta l’estretor de l’enfocament de la primera, per sostenir que hem de ser capaços d’anar més enllà del que es manifesta a simple vista, donat que no és possible que tot el que hi ha sigui només allò que veiem.

La vida, la mort, les relacions humanes, l’amor, el reconeixement… són alguns dels elements que configuren aquest film del genial director suec, tot recordant en el mateix títol de la pel·lícula una de les escenes més gratificants que havíem trobat en El setè segell, quan el cavaller Antonius Block i el seu escuder Joan esmorzen amb els joglars Josep i Maria i algun altre personatge al costat del carruatge a plena llum del dia, mentre el petit Miquel gateja per allà prop tranquil·lament.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Existeix alguna relació entre la bellesa exterior i la interior? Quina reacció ens genera la deformitat física d’una persona? Com actuem davant la monstruositat, aquella diferència de l’altre que va més enllà dels nostres paràmetres? De quina manera reconeixem la condició humana en un ésser viu? Què ens fa pròpiament humans, més enllà de l’aparença exterior?  

Rodada en blanc i negre l’any 1980 per part del director David Lynch, la pel·lícula L’home elefant s’inspira en la vida del Joseph Merrick, un home anglès que va viure en el segle XIX i que patia el síndrome de Proteus, una rara malaltia que genera malformacions que donen a la persona un aspecte monstruós. Guanyadora de diversos premis BAFTA i nominada a l’Òscar en les categories més importants, el film ens presenta les peripècies que el conegut popularment en el seu temps com a “l’home elefant”va haver de passar per la seva deformitat.

Joseph Merrick va ser exhibit com un fenomen de fira, a la vegada que es donava per fet que el seu aspecte implicava que patís un retard mental o una incapacitat per aprendre i desplegar una afectivitat com qualsevol altra ésser humà. Amb el temps, un metge s’interessarà pel seu cas i investigarà les aptituds i potencialitats del Joseph, descobrint per a la seva sorpresa que eren molt majors del que ningú no havia imaginat. De tota manera, quan passat un temps el doctor es dedica a presentar-lo als seus col·legues de l’alta societat, comença a pensar si no està fent amb el Joseph allò mateix que abans havia fet el cruel amo de la fira on treballava abans, amb l’única diferència que ara gaudeix d’un públic més sofisticat.

El dilema ètic al que s’enfronta el metge ens fa replantejar-nos fins a quin punt quan fem alguna cosa pels altres no estem en el fons actuant impulsats per motivacions egoistes. Volem ajudar perquè realment ens importa l’altre, o perquè aquest ens brinda l’oportunitat de fer-nos sentir bé a partir de fer alguna cosa per ell? És una pregunta difícil de respondre, car sovint aquests dos elements són com les dues cares d’una sola moneda. Tot i així, podem fer un exercici d’introspecció personal per valorar si les nostres accions vers els altres estan enfocades més aviat en la recerca del seu benestar, o en el desig de sentir-nos contents amb nosaltres mateixos. On posem l’accent?

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

L’anomenada “Revolució Islàmica” que tingué lloc a l’Iran cap a finals dels ’70, quina mena de reivindicació cultural vol promoure? Cap a on condueix aquest tipus d’islamisme? En què consisteix un govern teocràtic? L’integrisme fonamentalista rebutja la cultura occidental i reivindica la seva particular lectura de l’Alcorà, fent així del text suprem de la religió musulmana una arma llancívola contra la manera de viure a Europa i els EEUU. D’aquesta manera, fins a quin punt serà possible establir ponts entre les dues civilitzacions?

La pel·lícula Persèpolis és un film d’animació estrenat a França l’any 20007 basat en el còmic, en bona mesura autobiogràfic, de la iraniana Marjane Satrapi, dirigit pel cineasta francès Vincent Paronnaud. Ens presenta l’evolució intel·lectual i emocional de la seva protagonista, una nena de deu anys que viu en una família de classe alta, educada segons els paràmetres culturals més aviat occidentals, que viu el derrocament del Xa de Pèrsia i com passa a ocupar el poder l’any 1979 l’integrisme islàmic, el qual comença a aprovar normes en el seu país que xoquen amb tot allò que havia format part  del seu món fins el moment (com per exemple l’obligació de les dones de portar el vel islàmic). No gaire després, el conflicte bèlic entre l’Iraq i Iran ocorregut entre 1980 i 1984 farà que la família de la “Marji” decidieixi fer-la marxar a estudiar a Aústria, per estalviar-li les penúries de la guerra i el rigorisme del règim de l’aiatol·là Khomeini.

Una vegada a Europa, malgrat la Marjane se sent atreta per la música pop-rock, la moda i el tipus de vida, drets i llibertats que caracteritzen la cultura occidental, no pot evitar sentir una certa nostàlgia per la seva família i el seu país. Això la portarà a tornar a Teheran per dur a terme els seus estudis de Belles Arts, encara que hagi de suportar l’obediència de tot un seguit d’imposicions que van en contra de les seves conviccions i els principis que van orientar la seva formació.

Persèpolis ens mostra, doncs, la història de l’Iran des de l’òptica d’una nena que conjuga innocència i agudesa, i que segons avança la narració es va fent gran i va prenent cada cop una major consciència del que està passant i de com inevitablement això va condicionant la seva pròpia vida i la de tota la resta de la societat. Aquest apropament, realista i a la vegada crític d’aquest canvi transcendental del país, ens permet fer-nos una idea ben aproximada del que va suposar per a la seva població l’arribada al poder polític i religiós del règim fonamentalista.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Té tot plegat algun sentit? Hi ha finalment, malgrat l’absurd que sembla envoltar els esdeveniments quotidians, quelcom que ofereix a l’entramat de successos que vivim i que ens envolten una raó d’ésser? Fidelitat, compromís, anòmia… En un món on cadascú va a la seva i tothom cerca el propi interès, quina diferència hi ha realment entre un gàngster i un ciutadà qualsevol?

Amb Pulp Fiction ens trobem davant una rara avis, doncs es tracta d’una d’aquelles pel·lícules inclassificables. Dirigida magistralment per Quentin Tarantino, va suposar l’any 1994 el retorn a l’èxit del John Travolta, qui compartirà protagonisme amb Samuel L. Jackson i Uman Thurman. L’escena del ball del Vincent (John Travolta) amb la Mia Wallace (Uma Thurman), la parella del seu cap, es convertirà en una de les escenes més mítiques de la història del cinema. El film aconseguirà nombrosos guardons i el reconeixement unànime de la crítica, malgrat la seva singularitat i el seu caràcter violent i delirant.

La pel·lícula destaca per uns diàlegs molt particulars, en els quals veiem parlant els gàngsters, poc abans d’executar les ordres que els duran a matar algú, sobre qualsevol qüestió amb una naturalitat que contrastarà, a ulls de l’espectador, amb l’acció terrible que estan a punt de dur a terme a continuació. Aquest nihilisme dels executors genera fins i tot un efecte còmic de vegades, ja que sovint transmet una sensació d’absurditat al veure la desconnexió entre la gravetat del que es fa i la nul·la emoció existent de qui la du a terme. Recorda la figura del que el filòsof Norbert Bilbeny retracta en el seu llibre El idiota moral.

Cal destacar així mateix el joc temporal de la narració, les citacions bíbliques per part de personatges tan poc “exemplars”, la presentació del senyor Lobo com “especialista en resoldre problemes”, l’adicció a les drogues per part de bona part dels protagonistes, l’estrambòtic passatge del rellotge i el seu caràcter simbòlic per al boxejador del film, i un llarg etcètera que fan d’aquesta pel·lícula una peça artística de primer nivell amb un nombre inesgotable de lectures. El final, que ens retorna al principi, ens fa pensar sobre la possibilitat de gaudir de la redempció dels nostres actes…

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Fins a quin punt decidim la direcció que porta la nostra vida? Què podem fer si sentim un cert grau d’insatisfacció vital?  Com assolir la sensació de llibertat necessària per tirar endavant amb la nostra existència? Quan els estereotips i prejudicis instal·lats en la societat no deixen cap altra sortida que anar contra el propi sistema, hi ha alguna possibilitat de realitzar-se personalment més enllà de la tragèdia?  

Amb aquest film, convertit ja en pel·lícula de culte, Callie Khouri va aconseguir l’estatueta de l’Òscar al millor guió original l’any 1992, així com el Globus d’Or pel mateix motiu. Les seves dues protagonistes, Geena Davis (Thelma) i Susan Sarandon (Louise), van ser nominades com a millor actriu; i el seu director, el Ridley Scott, com a millor director. Fotografia i muntatge també van rebre nominacions als Òscars. Es tracta, sense dubte, d’una pel·lícula atrevida, subversiva i sorprenent, sobretot pel moment en el qual es va estrenar, al capgirar en clau feminista molts dels elements que es trobaven presents en diversos gèneres cinematogràfics on els protagonistes fins aleshores havien estat sempre els personatges masculins.

En aquest sentit, ens trobem davant d’una road movie amb un toc de western, on dues amigues decideixen fer un parèntesi en les seves rutinàries vides, per marxar juntes un cap de setmana a passar-ho bé i respirar una mica de llibertat. Tanmateix, els esdeveniments les aniran portant cap a una espiral de delictes (a ulls de la llei), on un dels comuns denominadors serà el reaccionar de manera violenta (trencant així el rol que s’espera habitualment del comportament femení) davant les actuacions masclistes, insultants i abusives amb què ensopegaran en el seu viatge a bord d’un fantàstic Ford Thunderbird de color verd.

La pel·lícula obre moltes qüestions per al debat: el valor de l’amistat i el sentit que donem a la sexualitat en les nostres vides, la capacitat per part de les dones de gaudir d’autonomia i poder realitzar-se en una societat patriarcal, la possibilitat d’arribar a cometre un crim en determinades situacions, si es pot considerar un acte de noblesa acabar amb la pròpia vida abans que resignar-se a patir les conseqüències d’una legalitat injusta que s’afanya a identificar com a “perillós criminal” a aquells que reaccionen contra el rol que se’ls vol imposar, etc.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook