Agenda Activitats

Què significa tenir èxit a la vida? Quins són elements que mesuren la condició del “guanyador” en la societat occidental contemporània? Com es configura el diàleg intergeneracional? De quina manera es pot viure, una vegada ja s’ha decidit que la vida no té sentit? Fins a quin punt la família continua essent un pilar en la confecció del propi jo i la recerca de la felicitat personal? Està el nostre món envoltat d’un nihilisme a gran escala que ja no deixa cap espai per a l’esperança, més enllà de l’admiració de la bellesa, que tantes vegades ens mostrem incapaços d’advertir? En cas contrari, quins valors encara es poden reivindicar?

Dirigida per Sam Mendes i protagonitzada per Kevin Spacey i Annette Bening, va ser estrenada l’any 1.999, aconseguint guanyar els premis cinematogràfics més importants d’arreu, entre ells el de millor guió original. El film ens presenta a una família americana que viu en un barri residencial acomodat i sense problemes econòmics de cap tipus, però que a nivell afectiu no estan passant pel seu millor moment. En la relació de parella, el matrimoni ha perdut la il·lusió i la muller ja no sent cap interès sexual pel seu marit, que se sent frustrat personal i professionalment. La seva filla, en plena adolescència, sent vergonya dels seus pares a la vegada que tampoc s’agrada a si mateixa i té una baixa autoestima.

La resta dels diferents personatges que aniran apareixen al llarg de la pel·lícula i que es van relacionant amb ells, sobretot el jove veí que comença a sortir amb la noia i que, d’amagat, li ven marihuana al seu pare, serviran per aconseguir modelar el retrat de la societat actual segons la visió del director. Un món ple de superficialitat, on sempre és més important la imatge que es projecta que no qui som en realitat.

De fet, en aquesta societat tal com se’ns mostra, es dóna a entendre que per a molta gent arriba un moment en el qual ja no hi ha separació entre la imatge que es projecta i la persona que realment un és, perquè s’ha produït una identificació tal amb la imatge que es vol transmetre als altres que pròpiament ha desaparegut l’altra. És a dir, cada cop més la tendència és a ser més “personatge” (el que es correspon amb allò que volem que els altres vegin en nosaltres) i menys “persona”.

Malgrat aquest tipus de vida falsificada no aconsegueix satisfer a cap dels que la viuen (que en la pel·lícula són tots, doncs no s’escapa ningú, excepte potser el protagonista al final de tot, paradoxalment), tampoc saben com trobar la sortida. I és que al viure en societat i funcionar aquesta segons unes regles determinades que marquen la pauta del tipus de vida que presumptament cal seguir per ser feliç, tothom s’escarrassa en

De quina manera ens poden influir les opinions dels altres en les nostres decisions i en la nostra manera de considerar on està la veritat? Com deixem que ens afecti la manera de pensar dels demés quan hem d’escollir entre diverses opcions, fins i tot en el cas que la nostra elecció pugui afectar d’una manera importants a altres persones? Sabem descobrir els intents de manipulació que podem rebre, no només pels diferents mass media, sinó també per les persones que ens envolten en diferents àmbits? Per altra banda, fins a quin punt pot ser millor ser jutjat per un jurat popular o per un jutge? Els éssers humans són més sovint racionals o irracionals en les seves decisions?

Dotze homes sense pietat (en la versió original 12 Angry Men) va ser dirigida per Sidney Lumet (era la primera pel·lícula que dirigia) i protagonitzada per Henry Fonda, l’any 1957. En el film ens trobem a un jurat format per dotze persones que han de deliberar i decidir, sense oportunitat d’apel·lació i amb el càstig de la pena de mort a la cadira elèctrica si surt condemnat, si un jove és o no culpable de l’assassinat del seu pare. Aparentment totes les proves que s’han anant presentant en contra del noi davant dels membres del jurat són contundents i sembla que no deixen gaire espai al “dubte raonable”. Per això, tot apunta a què el jurat no tindrà problemes per arribar a un veredicte unànime en un temps relativament breu. Si afegim al que ja hem dit, el calor que han de patir els membres del jurat a la sala on han de deliberar i que han hagut de passar força temps escoltant els testimonis durant el judici, encara queda més clar que tot es precipitarà a favor de què l’acord de declarar culpable al jove arribarà de seguida.

Però no serà així. El membre número 8 del jurat demana revisar els diversos arguments que han escoltat i les proves presentades, doncs no està completament convençut de la culpabilitat del noi. En un principi, haurà de suportar la pressió del grup, que critica la seva actitud al veure com això comportarà haver de passar-se més temps en aquella sala suportant la calor, quan ja podrien enllestir la feina i marxar cap on vulguin. Mica en mica anirem veient com el membre número 8 va desplegant les seves raons per no veure tan clar el veredicte, així com anem descobrint que la resta dels assistents s’havien deixat dur en les seves valoracions de les proves i els arguments que abans s’havien presentat pels seus prejudicis, fent-se així patent que havia manca d’objectivitat en la seva manera de jutjar al jove. Segons vagi avançant la conversa s’anirà fent cada cop més evident que la veritat no té per què està en mans de la majoria, i es deixa entreveure que possiblement molt sovint sigui exactament així.