Filmosofia

 

FILMOSOFIA: tertúlia de cinema i pensament
Thelma & Louise (1991) del director Ridley Scott

Fins a quin punt decidim la direcció que porta la nostra vida? Què podem fer si sentim un cert grau d’insatisfacció vital?  Com assolir la sensació de llibertat necessària per tirar endavant amb la nostra existència? Quan els estereotips i prejudicis instal·lats en la societat no deixen cap altra sortida que anar contra el propi sistema, hi ha alguna possibilitat de realitzar-se personalment més enllà de la tragèdia?  

Amb aquest film, convertit ja en pel·lícula de culte, Callie Khouri va aconseguir l’estatueta de l’Òscar al millor guió original l’any 1992, així com el Globus d’Or pel mateix motiu. Les seves dues protagonistes, Geena Davis (Thelma) i Susan Sarandon (Louise), van ser nominades com a millor actriu; i el seu director, el Ridley Scott, com a millor director. Fotografia i muntatge també van rebre nominacions als Òscars. Es tracta, sense dubte, d’una pel·lícula atrevida, subversiva i sorprenent, sobretot pel moment en el qual es va estrenar, al capgirar en clau feminista molts dels elements que es trobaven presents en diversos gèneres cinematogràfics on els protagonistes fins aleshores havien estat sempre els personatges masculins.

En aquest sentit, ens trobem davant d’una road movie amb un toc de western, on dues amigues decideixen fer un parèntesi en les seves rutinàries vides, per marxar juntes un cap de setmana a passar-ho bé i respirar una mica de llibertat. Tanmateix, els esdeveniments les aniran portant cap a una espiral de delictes (a ulls de la llei), on un dels comuns denominadors serà el reaccionar de manera violenta (trencant així el rol que s’espera habitualment del comportament femení) davant les actuacions masclistes, insultants i abusives amb què ensopegaran en el seu viatge a bord d’un fantàstic Ford Thunderbird de color verd.

La pel·lícula obre moltes qüestions per al debat: el valor de l’amistat i el sentit que donem a la sexualitat en les nostres vides, la capacitat per part de les dones de gaudir d’autonomia i poder realitzar-se en una societat patriarcal, la possibilitat d’arribar a cometre un crim en determinades situacions, si es pot considerar un acte de noblesa acabar amb la pròpia vida abans que resignar-se a patir les conseqüències d’una legalitat injusta que s’afanya a identificar com a “perillós criminal” a aquells que reaccionen contra el rol que se’ls vol imposar, etc.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

 

FILMOSOFIA: tertúlia de cinema i pensament
Nuestro último verano en escòcia (2014) dels directors Andy Hamilton, Guy Jenkin

Quin valor podem avui en dia atribuir a la família com a institució social? Pares, mares, fills, avis… quina relació es dóna entre uns i altres en el nostre model de societat? Sobretot, quin és el paper que juguen els avis i quina imatge tenen els més petits d’ells? Estem satisfets de com la nostra cultura interpreta quin és el lloc que han d’ocupar els nostres membres de major edat?

El nostre últim estiu a Escòcia és una pel·lícula britànica que es va estrenar al maig del 2015, a partir d’un guió d’Andy Hamilton i Guy Jenkin, que són també els directors d’aquest singular film, que va aconseguir guanyar la Espiga de Oro en el festival de cinema de Valladolid (conegut com Seminci).

Un matrimoni amb tres fills no està passant pel seu millor moment. La parella, formada pel Doug i l’Abi, pateix clarament un fort estrés a causa de les exigències de la seva activitat professional i les responsabilitats de la vida familiar. Han perdut l’alegria i el sentit del l’humor, i es troben constantment tensos i irritables.

Malgrat tot, decideixen passar uns dies junts per anar a veure al pare d’ell, el qual està malalt amb un pronòstic greu. Això sí, la parella està disposada a dissimular davant dels fills i de l’avi per tal que la imatge de família exemplar no es trenqui en cap moment.

Segons vagi avançant el film anirem descobrint que el veritable protagonista de la pel·lícula és la relació entranyable que existeix entre els néts i el seu avi, un autèntic mestre per a ells. Els tres nens mostraran saber molt més del que els adults es pensen, doncs en realitat s’adonen de tot el que està succeint al seu voltant. No els passa desapercebut que entre els seus pares les coses no funcionen, de la mateixa manera que perceben que el seu avi no està bé.

Tanmateix, la voluntat de l’avi de continuar vivint un món d’aventura amb els petits donarà lloc a una actuació final dels néts de caire tragicòmic i màgic. Per moments tendre, de vegades crua i a cops dotada d’un romanticisme peculiar ple de comicitat, el film es mou magistralment entre tots aquests registres amb encert, regalant-nos un relat entorn el valor de la família i els vincles que s’estableixen entre els membres dels seus extrems, els més petits i els més grans.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

 

FILMOSOFIA: tertúlia de cinema i pensament
El show de Truman (1998) del dir. Peter Weir

Com sabem que tot el que ens envolta és real? Acceptem que les coses són com són perquè és el que sempre hem vist, però… podria ser que fos tot plegat un engany, una ficció? I si en realitat res no és com ens han fet creure, com ens havien explicat? Com podem saber fins a quin punt el que donem per cert ho és veritablement? Si tothom es confabulés per burlar-se de mi, creant un muntatge a gran escala, tindria alguna possibilitat de descobrir-ho?

El show de Truman (Una vida en directe) és una pel·lícula americana que es va estrenar l’any 1998 i va ser dirigida per Peter Weir (famós per haver dirigit també el clàssic El club dels poetes morts). La cinta va guanyar els Globus d’Or al millor actor dramàtic (Jim Carrey), millor actor secundari (Ed Harris) i millor banda sonora original (Burkhard Dallwitz i Philip Glass).

La història ens relata la vida de Truman, un home que protagonitza un show televisiu que s’ha convertit en el programa de major audiència del planeta, el qual consisteix senzillament en mostrar el que fa Truman a cada moment, el set dies de la setmana. Què té això d’interessant per als espectadors? Doncs el fet que el personatge protagonista, és a dir, Truman, no sap res de tot això.

Des d’abans de néixer ja va ser adoptat per un canal de televisió, amb la finalitat d’estrenar aquest programa on tot el que envolta a Truman és absolutament artificial… excepte ell mateix. La productora ha creat un població anomenada Seaheaven on viu la seva estrella, acompanyat dels seus amics i familiars i tota la resta de veins. Tanmateix, aquests no són res més que actors i actrius contractats per la cadena, de tal manera que ningú és en realitat qui sembla ser.

Tot està perfectament organitzat pel director del show, en Christof, qui s’encarrega d’anar introduint magistralment situacions en la vida de Truman que puguin captar l’interès de l’audiència. No obstant, inevitablement el personal anirà cometent de vegades petits errors que aniran fent sospitar al protagonista que hi ha alguna cosa en el seu món que no encaixa. Ara bé, en qui confiar, quan potser tothom “está metido en el ajo”? Sylvia, una dona que va conèixer fa un temps i que no pot oblidar, el va advertir de l’engany, però com renegar de tot el que un ha conegut i donat per vàlid tota la seva existència?

L’escena final de la pel·lícula, considerada per molts com una autèntica obra mestra del cinema, s’ha convertit en una de les més famoses del setè art dels últims vint anys. Truman arriba amb la seva embarcació al final del decorat, camina fins trobar les escales, puja per elles i s’acosta a la porta de sortida. Llavors el creador del programa li parla des de les altures, tractant de persuadir-lo perquè es quedi dins del show, garantint-li a Truman una vida de somni. Sortirà el nostre home de la caverna i escaparà de la manipulació del Geni Maligne, o s’estimarà més quedar-se protagonitzant l’espectacle?

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

 

FILMOSOFIA: tertúlia de cinema i pensament
Her (2013) del dir. Spike Jonze

És possible enamorar-se d’un sistema informàtic? Pot una màquina tenir pensaments i sentiments reals? Quina és la naturalesa de l’amor i l’amistat? Hi ha límits en el camp de la intel·ligència artificial i la simulació virtual? Què busquem en els altres i què els oferim en les nostres relacions? Pots tot això ser substituït per una computadora?

Her (Ella) és una pel·lícula americana que es va estrenar el desembre del 2013. De seguida va cridar l’atenció l’originalitat del seu guió, pel qual va guanyar un Òscar i un Globus d’Or, juntament amb d’altres premis. El guió i la direcció van anar a càrrec del polifacètic Spike Jonze, qui en el 1999 ja va sorprendre tothom amb l’excèntrica cinta de Com ser John Malkovich.

En aquesta ocasió la història es centra en la figura de Theodore Twombly, un home de mitjana edat que se sent molt sol després de patir una ruptura sentimental. Necessitat de companyia, s’assabenta que han creat un nou programa informàtic amb el qual pots interactuar de manera molt semblant a com ho podries fer amb una persona. El sistema operatiu és capaç de mantenir una conversa oferint respostes i formulant preguntes amb una coherència igual o millor encara que la que un podria esperar de qualsevol ésser humà.

Samantha, així es com es diu la persona virtual amb la que es relacionarà a partir d’ara cada cop més el Theodore, estarà dotada d’una veu de dona molt sensual que anirà mica en mica captivant al protagonista. Només entrar a casa seva, la Samantha li pregunta per com li ha anat el dia, com es troba, de què li ve de gust parlar, etc.

Ben aviat descobrim que el Theodore no és l’únic que ha adquirit un programa d’aquest tipus. Cada cop són més les persones que s’estimen més comunicar-se amb un sistema operatiu d’aquesta mena que no haver d’interactuar amb d’altres individus, la resposta dels quals sovint no és ni tan amable ni tan amistosa com la que troben amb les seves computadores.

En aquest món on la tecnologia es desplega a gran velocitat i on internet, la telefonia mòbil, les xarxes socials, etc. són presents en el nostre dia a dia d’una manera per a alguns inquietant, estem gaire lluny del món que ens dibuixa la pel·lícula? Fins a quin punt la màquina pot arribar a substituir l’ésser humà?

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

 

FILMOSOFIA: tertúlia de cinema i pensament
Once (2011) del dir. John Carney

Com es passa de tocar en els carrer de Dublín a produir una de les millors cançons que mai s’hagin fet? Talent, autenticitat, confiança, inspiració i coneixement són elements imprescindibles per produir una obra mestra, però difícilment es donen tots aquests ingredients a la vegada en el moment i el lloc adequats. En aquest sentit, quan això succeeix, s’allibera una mena de força creativa de caire màgic i tot sembla brollar amb una naturalitat captidavora.

Once (Una vegada) és una pel·lícula irlandesa que es va estrenar l’any 2007. El seu director i guionista, John Carney, ens presenta un drama musical i romàntic amb una banda sonora impecable. El film va guanyar l’Òscar a la millor cançó original, així com el Premi Independent Spirit a la millor pel·lícula estrangera, entre d’altres reconeixements.

Ens trobem davant d’una història senzilla: un home jove, anomenat Glen, que treballa ajudant al seu pare en una petita botiga de reparació d’electrodomèstics i que passa el seu temps lliure tocant la guitarra pels carrers de la capital d’Irlanda capta l’atenció d’una noia de nacionalitat txeca, de nom Marketa, que es troba per allà venent flors als vianants.

L’actuació del Glen aconsegueix despertar la curiositat de la Marketa per la seva música. Ella li farà saber que és pianista, la qual cosa de seguida despertarà l’interès del jove per escoltar-la interpretant. Sense dubte, l’escena en la que entren a una botiga d’instruments musicals i comencen a tocar plegats és una de les delícies més destacables d’aquest film, que és tot un exemple de delicadesa.

La parella musical que formaran donarà lloc a una amistat que per moments apunta cap a la possibilitat d’anar més enllà. Però la circumstància personal d’ambdós ho dificulta: ella està separada i amb un fill, però la relació no està trencada del tot; i en el cas del Glen, veiem que segueix pensant en la seva anterior promesa. Així, el sentiment d’amor que anirà sorgint entre els joves músics, fruit de l’excel·lent complicitat que els connecta, afavorirà que tant l’un com l’altra siguin capaços de treure el millor de si mateixos i encarrilar les seves vides amb optimisme i confiança. El regal que finalment rep la Marketa per part del Glen tanca aquest film rodó que acompleix a la perfecció allò de què “en el pot petit està la bona confitura”.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

 

FILMOSOFIA: tertúlia de cinema i pensament
Melancholia (2011) del dir. Lars von Trier

Els científics descobreixen que un astre de grans dimensions s’aproxima cap al nostre planeta. Diuen, la majoria dels científics, que no hi ha motius per espantar-se, ja que passarà a prop però no col·lisionarà, encara que una minoria ens diu que el xoc és inevitable i que, per tant, estem condemnats sense remei, donant lloc així a un relat absolutament apocalíptic. En qui confiar? I en el cas que el desastre sigui imminent i insalvable, què fer, què podem fer? Com viure aquests moments finals? Quina seria la nostra reacció?

El film va ser presentat al festival de Canes del 2011 on, en roda de premsa, el polèmic director danès Lars von Trier, va fer unes molt desafortunades declaracions que el van portar a ser declarat persona non grata per part del festival. Tot i això, la pel·lícula va ser nominada a la Palma d’Or, i la seva protagonista principal, l’actriu Kirsten Dunst, va rebre el premi a la millor interpretació femenina. Poc després, el film va arrasar en el Premis del Cinema Europeu, i va guanyar també el Gaudí i el Goya a la millor pel·lícula europea.

En el seu estil característic, Lars von Trier divideix la narració fílmica en episodis. En aquest cas, trobem dues grans parts, cadascuna de les quals porta el nom d’una de les germanes protagonistes. En la primera es centra en la celebració del casament de la Justine. Veiem com van arribant els convidats i com es va desenvolupant la festa, tot filmat càmera en mà, seguint els principis del moviment Dogma 95 fundat pels directors danesos Thomas Vinterberg, Kristian Levring, Søren Kragh-Jacobsen i el propi Lars von Trier. Ben aviat ens adonem que la Justine no és una noia “normal”, fet força comú en les pel·lícules d’aquest director, i de la mateixa manera que en el film Celebració de Thomas Vinterberg, les coses aquí tampoc no acaben d’anar gaire bé…

A la segona part, Claire, la intensitat del relat anirà in crescendo a mesura que Melancholia s’aproximi. Ja han marxat els convidats i la Justine es queda a dormir a casa de la seva germana. El matrimoni format per la Claire i el John ha donat lloc a un fill, anomenat Leo, que es dedica a observar pel telescopi amb el seu pare l’evolució del planeta que avança cap a la Terra de manera amenaçant. Quan el desastre sembla inevitable, cadascú es prepara per assumir el final a la seva manera, tal com succeïa en El setè segell del mític film d’Ingmar Bergman. No obstant, aquí no es tracta només d’afrontar el fet de la pròpia mort, sinó la de tots els éssers humans que habiten el món, l’extinció total de la Humanitat.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

 

FILMOSOFIA: tertúlia de cinema i pensament
Midnight in Paris (2011) del dir. Woody Allen

Si poguessis escollir, en quina època i en quin lloc t’hagués agradat viure? Quines persones del passat escolliries per tenir una estona de conversa, si tinguessis l’oportunitat de viatjar en el temps? Quins esdeveniments històrics hauries volgut presenciar en directe in situ? Ara que ja ho has pensat i decidit, et proposem que reflexionis sobre per què has escollit aquests i no d’altres. Què ha sigut el que ha guiat la teva elecció? Què hi ha en ells que desperta el teu interès? Què et diuen de tu mateix, els teus valors, la teva pròpia manera d’entendre tot plegat: el sentit de la vida, les relacions humanes, la recerca de la felicitat…?

Estrenada el 2011, aquesta film de Woody Allen és una comèdia romàntica amb un guió extraordinari, motiu pel qual va ser guanyadora d’un Globus d’Or. La pel·lícula va estar nominada a 4 premis Òscar, entre ells el de millor pel·lícula, millor direcció, millor direcció artística i millor guió original, i seria aquest darrer el que finalment es va emportar. La història es centra en un jove americà que marxa de viatge a París durant uns dies amb la seva núvia, acceptant ambdós la invitació dels pares d’ella, que han d’anar a la capital de França per temes de negocis.

Els carrers, els edificis, les botigues, els ponts i els cafès de la ciutat de seguida aconseguiran captivar al nostre protagonista, en Gil. La seva fascinació per París, però, no sembla ser compartida per la seva promesa, la Inez, qui resta més indiferent a l’encant de la ciutat. Un dia, quan el Gil va de tornada en direcció al seu hotel passejant tot sol, succeirà un fet absolutament sorprenent. De sobte, al girar per un carrer, Gil es troba en el París dels anys vint del segle passat, podent així entrar a formar part de les reunions dels artistes bohemis que pul·lulaven pels locals nocturns de la gran ciutat del moment.

Aquest estrany i surrealista viatge en el temps es repetirà cada nit que el jove decideix tornar sol a l’hotel. En el mateix coneixerà una noia que li cridarà l’atenció. Ella també sent fascinació per una època anterior a la seva, però en el seu cas la seva mirada es dirigeix cap al segle XIX. Segons Gil es vagi endinsant en aquesta nova dimensió de la seva existència, s’anirà adonant que la seva relació amb la Inez no té futur car allò que apassiona a cadascun d’ells és massa diferent i no comparteixen res que sigui veritablement essencial.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

 

FILMOSOFIA: tertúlia de cinema i pensament
Victòria (2015) del dir. Sebastian Schipper

Quines són les aspiracions i les expectatives dels joves europeus en l’actualitat? Què els mou, què els motiva, quins valors manifesten? Cap a on ens porta la societat contemporània? Quina és la seva ànima? La postmodernitat  va fer un retrat dels nostres temps, multiculturals, globalitzats i tenyits de nihilisme. El terme “crisi” apareix repetidament en el discurs per totes bandes: crisi econòmica, política, institucional, religiosa, etc. Davant d’aquesta realitat, encara es pot confiar en alguna cosa?

La pel·lícula alemanya Victòria, dirigida per Sebastian Schipper i protagonitzada per la barcelonina Laia Costa, és un film del tot peculiar. Rodada en un únic pla seqüència de més de dues hores i estrenada al 2015, la pel·lícula aconsegueix atrapar l’espectador amb una mena d’efecte hipnòtic irradiat per l’omnipresència de la Victòria, una jova madrilenya que treballa a una cafeteria berlinesa per quatre euros l’hora malgrat la seva formació, i el grup de nous amics que acaba de fer en una discoteca del barri de Kreuzberg a les quatre de la matinada. Els esdeveniments que viuran plegats les següents hores serviran al director per fer-nos arribar com respiren aquests joves d’una societat que no troba lloc per a ells. I això, independentment de si han fet allò que suposadament havien de fer.

La falta d’oportunitats, un atur juvenil exagerat, la manca d’un projecte col·lectiu il·lusionant, etc. es converteixen en factors de risc que empenyen als nostres joves, d’aquí i d’allà, a poder veure el delicte (l’atracament a un banc en aquest cas) com l’única sortida possible davant del seu desencant. Però el problema de fons no és una qüestió merament material, robem perquè no tenim diners, sinó més aviat espiritual, metafísic: robem perquè ens avorrim, robem perquè no hi ha futur per a nosaltres, robem perquè l’única manera de viure dignament i no sentir-te un fracassat o un perdedor en aquest món hiperconsumista passa per tenir la butxaca plena.

Volem destacar finalment d’aquesta pel·lícula l’extraordinària interpretació de la Laia Costa, qui es va fer amb un Lola (el premi equivalent als Goya a Alemania), essent a més nominada a millor actriu europea per l’Acadèmia de Cinema Europeu, i també guanyadora del Premi Gaudí i del Premi Sant Jordi de Cinematografia, entre d’altres reconeixements. Ha nascut una estrella.
___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

 

FILMOSOFIA: tertúlia de cinema i pensament
Paraules encadenades (2003) del dir. Laura Mañà

Com treballa la ment d’un psicòpata? Quina mena d’atractiu pot tenir per a algú el fet de treure la vida a un ésser humà? Es pot defensar la idea de què el crim pugui tenir algun valor estètic o artístic? D’altra banda, què hi ha en aquesta mena de relats que fan que ens cridin tant l’atenció? Per què ens atrapa la ficció on el protagonista té un comportament violent i agressiu?

La directora i actriu barcelonina Laura Mañá portà al cinema l’any 2003 l’excel·lent guió del dramaturg, també barceloní, Jordi Galcerán. El llenguatge cinematogràfic imposà, però, haver d’afegir diversos elements que no estaven presents en el text original, com per exemple la professió del protagonista (que ara serà professor de filosofia, concretament d’estètica, a la universitat) o totes les escenes que ens treuen de l’espai únic on transcorre la peça teatral (l’habitació on estan els dos protagonistes). Tanmateix, el joc de les pròpies paraules encadenades, al ser el guió original en català i la pel·lícula en castellà, necessàriament havien de canviar (i cal destacar que l’elecció de la cadena estava clarament millor en la versió de Galcerán).

El film comença d’una manera absolutament original: un primer pla del rostre d’un home que ens explica que és un psicòpata assassí en sèrie que mata per pur plaer. La imatge es va allunyant, de manera que podem copsar que és ell mateix qui fa la gravació, en la qual vol deixar clar que això que va tenir una infantesa normal, que no va patir maltractaments de petit ni res de res, per evitar que quan algun dia estudiïn el seu cas no s’equivoquin sobre les causes que expliquen el seu comportament. Ens narra quina va ser la primera víctima i com ho va fer, i diu que després van venir moltes més. Dit això, descobrim que no està sol, dins l’habitació hi ha una dona que està lligada de mans i peus i amb una cinta adhesiva a la boca asseguda en una cadira. Presumiblement es tracta de la seva propera víctima, encara que una estona després ens assabentem que és la seva ex-parella. Potser res no és el que sembla… o potser sí.
_____________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

 

FILMOSOFIA: tertúlia de cinema i pensament
El vent que remou la civada (2006) del dir. Ken Loach

Existeix el dret a l’autodeterminació dels pobles? En cas afirmatiu, en quins casos i de quina manera es pot reclamar aquest dret? És legítim en algun cas l’ús de la violència en la lluita per la llibertat? On està el límit entre mantenir-se ferm en les pròpies conviccions i l’exercici del possibilisme polític, segons el qual es considera que és sempre millor un mal acord que no arribar a cap acord?

El director britànic Ken Loach, conegut per dur a terme un cinema compromès amb la crítica social i la denúncia de les injustícies històriques, retrata en aquest film el conflicte irlandès a causa de l’ocupació anglesa al voltant dels anys 1920-1923. La narració arrenca presentant-nos un grup de joves irlandesos, els quals, farts de veure que els Black and Tans (la unitat paramilitar anglesa encarregada d’aturar qualsevol possibilitat de moviment independentista) actuaven en el seu país amb una brutalitat i arbitrarietat intolerables, decideixen començar a col·laborar amb les forces de l’IRA (Irish Republican Army) i iniciar la lluita armada.

La pel·lícula ens mostra els esdeveniments sempre des de la visió dels irlandesos, la qual cosa va ser molt criticada per part de determinats sectors anglesos, que van arribar a qualificar Ken Loach d’antipatriota, sota l’acusació d’haver roda en aquest film una mena de manifest pro-IRA. Tanmateix, el director va respondre que no diu res que no estigui absolutament documentat, i que la realitat encara va ser més crua del que mostra el film, de manera que aquestes acusacions només demostren la ignorància o la mala fe de les persones que les emeten.

No podem oblidar, igualment, que la part final de la història, on s’arriba a la màxima tensió, descobrim la dificultat del propi moviment independentista irlandès per arribar a una acord sobre com solucionar el conflicte. Quan finalment el líder dels independentistes signa la fi de la violència amb els anglesos, acceptant les condicions de pau que semblen poden satisfer ambdues parts, arriba el conflicte, doncs hi ha irlandesos que pensen que el seu representant els ha traït i decideixen mantenir la lluita armada, la qual cosa iniciarà una guerra fratricida.

Guanyador de múltiples premis, entre ells la Palma d’Or a Cannes i el Premi Goya a Millor Pel·lícula Europea, el film de Ken Loach parteix del gran treball del guionista Paul Laverty, i destaca tant per la seva qualitat visual, com per les meritòries interpretacions de Cillian Murphy i Liam Cunningham.
__________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

 

FILMOSOFIA: tertúlia de cinema i pensament
AzulOscuroCasiNegro (2006) del dir. Daniel Sánchez Arévalo

Fins a quin punt som lliures en les nostres decisions? Com es construeix el destí de cadascú? Quins elements configuren les nostres circumstàncies vitals? Deia John Lennon allò de “La vida és allò que et va passant mentre tu fas uns altres plans”. I és que a vegades, sembla que, per molt que un s’esforci a voler reconduir la seva existència, tot es confabula per posar pals i més pals a les rodes…


El madrileny Daniel Sánchez Arévalo dirigí aquest magnífic film, estrenat al 2006 i protagonitzat per un repartiment excel•lent: Quim Gutiérrez, Marta Etura, Raúl Arévalo, Antonio de la Torre i Héctor Colomé. La pel•lícula va guanyar tres Premis Goya: Millor Actor Revelació, Millor Actor Secundari i Millor Director Novell, i va rebre dues nominacions també a Millor Actriu i Millor Guió Original, entre d’altres reconeixements.
El film ens introdueix en la vida del Jorge, un jove de 25 anys que acaba de finalitzar els seus estudis d’empresarials i que està buscant feina com a economista. Les seves aspiracions i expectatives, però, es veuen truncades temporalment pel fet de què el seu pare pateix una malaltia cerebrovascular. El Jorge haurà de cuidar-se del seu pare, a la vegada que assumeix continuar el treball d’aquest com a porter en un edifici. Del seu germà, més gran que ell, poca ajuda pot esperar, doncs està a la presó i a més mai ha col•laborat i s’ha implicat en els problemes de la família. Tanmateix, en un cert moment el Jorge rep una petició ben singular del seu germà (deixar embarassada una noia), la qual acabarà comportant unes conseqüències transcendentals que condicionaran per sempre més la seva relació posterior.
Els diàlegs entre el protagonista i el seu millor amic ens permeten endinsar-nos en els pensaments d’uns personatges que manifesten el seu dolor vital per haver de lluitar constantment contra una realitat que es posa d’esquena i que sembla que els nega sistemàticament l’oportunitat de complir els seus somnis. Ells dos no són una excepció, sinó que veiem que aquest fet es fa present també en les històries personals de la resta de personatges. De joves, amb el nostre idealisme, volem canviar el món, i mica en mica sovint hom va descobrint que un pot estar content si aconsegueix com a mínim no naufragar en el seu propi camí… Almenys, podem intentar, malgrat tot, no perdre la dignitat.

_______
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula
Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

 

 

Filmosofia
La vida dels altres (2006) del dir. Florian Henckel von Donnersmarck

Què hem de fer preferentment en cas de conflicte: obeir les normes dels nostres superiors en la jerarquia estatal, o la nostra consciència entorn el que està bé i el que no? Si ens comportem tal com ens demanen les lleis i institucions que regulen les nostres vides, possiblement no tindrem problemes amb la policia i les forces de seguretat… Però, es pot realment viure d’esquenes a les pròpies conviccions? Fins a quin punt estem disposats a defensar allò que creiem que és just, malgrat pugui contradir l’ordre establert?

El director va dur a la gran pantalla aquesta obra mestre del cinema alemany, que va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa l’any 2006 (i el BAFTA, el César i el Premi al millor film i millor actor del Cinema Europeu de l’any, entre molts altres reconeixements). En aquest original cinta se’ns presenta la vida d’un alt funcionari de la Stasi, el servei d’intel·ligència de la República Democràtica Alemanya, encarregat de vigilar els moviments de qualsevol persona que pensessin que podia conspirar contra el règim. La seva funció consistirà en espiar a un escriptor i la seva dona, que es actriu, i passar informes sobre tot allò que diuen i fan, car la seva casa està plena de micròfons amagats, i ell pot escoltar perfectament les seves converses sense que ells siguin conscients de res.

El funcionari de la Stasi havia desenvolupat sempre la seva feina amb una manca absoluta de qüestionament entorn la seva actuació. Senzillament s’havia limitat fins llavors a obeir ordres, confiat en què fer allò que li manen és la millor manera de servir al seu país. Tanmateix, a l’escoltar ara els diàlegs entre l’actriu i l’escriptor, així com també els intercanvis que mantenen amb els seus amics (cal destacar a més que el funcionari porta una vida totalment gris sense amics de cap mena i allunyada de cap relació afectiva), el vigilant comença a entendre què està passant en la RDA i la injustícia que suposaria perseguir a aquestes persones. Per aquesta raó, es dedicarà a partir de llavors a passar informes ficticis sobre els seus moviments, mirant de protegir-los tant com sigui possible, fins el punt d’arribar a entrar a casa d’ells per amagar alguna prova que els pugui incriminar quan sap que aniran a fer algun registre.

Una de les coses que potser criden més l’atenció de tota la història és el fet de què el nostre protagonista està permanentment jugant-se la vida per ajudar a unes persones que el més probable és que mai sàpiguen que està fent això per salvar-los. Però, una vegada que el funcionari ha escoltat la Sonata per a un home bo no pot evitar veure’s interpel·lat per la música i sentir com alguna cosa es transforma en el seu interior.

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

 

Filmosofia
El hijo de la novia (2001) del dir. Juan José Campanella

Què és la vida? Què li dóna sentit? Quines coses fan que tingui valor? Quan les coses ens desborden i trobem dificultats per tirar endavant, com podem establir el nostre ordre de prioritats? Potser allò que tenim més a prop és justament el que moltes vegades més passem per alt…

L’argentí Juan José Campanella dirigí aquest magnífic film protagonitzat pel Ricardo Darín i que va estar nominat a l’Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa l’any 2001 (que guanyaria amb El secreto de tus ojos al 2010). En El hijo de la novia ens trobem un home de quaranta anys, anomentat Rafael Belvedere, el qual mostra greus dificultats per saber com conduir la seva vida. El Rafael es va fer càrrec fa un temps del restaurant que portava el seu pare, però com no en té gaire èxit, això li comporta un estrés total ja que no domina l’ofici i tampoc sap organitzar-se.

Els mals de cap constants que li suposa el negoci, juntament amb les seves pròpies inseguretats i dubtes personals, provoquen que no dediqui el temps que caldria a la seva companya, amb la qual no acaba d’establir una relació de compromís ferm, potser perquè tem que la relació actual acabi igual de malament que el seu matrimoni anterior, que va acabar en divorci, i tampoc a la seva filla, que encara no ha superat la situació.

Per altra banda, la mare del Rafael està ingressada en un centre geriàtric donada la seva avançada edat i el fet que pateix la malaltia de l’Alzheimer. El seu fill no la va a visitar amb la freqüència que caldria, de la qual cosa tampoc se sent gens orgullós. El seu egoisme l’ha anat allunyant de la gent que més l’estima, sense que sembli adonar-se’n del tot del perquè de la seva situació.

Ara bé, un fet del tot inesperat per ell, més el retrobament amb un vell amic de la infantesa, faran que la seva vida comenci a girar. La seva mare li comunica que el seu més gran desig i el que la faria més feliç a la vida seria contraure matrimoni per l’església. Al Rafael es preguntarà a què treu cap ara aquest pensament de casar-se a la seva edat, però no podrà negar-se a la que podria ser la darrera voluntat de la seva mare, de manera que es veurà en l’obligació moral de participar en els preparatius, tot tractant de trobar el sentit de tot plegat. Curiosament, aquesta interrogació li servirà a ell mateix per pensar a fons sobre la seva pròpia vida, fins el punt que finalment aquesta viurà un punt d’inflexió absolut.

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

 

Filmosofia
Trencant les onades (1996) del dir. Lars von Trier

Què estem disposats a fer per amor? Fins a quin punt hem d’arribar a satisfer les demandes de l’altra? L’estimació ha de ser incondicional, o cal que establim un límit a l’hora de seguir la voluntat de la persona amada? En aquest cas, quin hauria de ser aquest límit i quin seria aquest valor superior que validaria posar fre a l’anterior?

El polèmic director danès Lars von Trier va guanyar el Gran Premi del Jurat l’any 1996 al festival de Cannes, mentre que l’Emily Watson va estar nominada a l’Oscar a millor actriu per la seva magnífica interpretació de la Bess, una dona escocesa que va patir una forta crisi per la mort del seu germà, per la qual va estar hospitalitzada, i que ara acaba de contraure matrimoni amb el Jan, un home noruec que treballa en una planta petrolífera.

El film contraposa els costums i manera de pensar de la comunitat on viu la Bess amb la del Jan, no només el dia del casament entre ambdós, sinó també en diversos moments de la trama. Mentre que la Bess ha crescut en un ambient de religiositat molt tradicional i conservadora, d’esperit calvinista i patriarcal, el Jan i els seus amics mostren un tarannà més vitalista i desenfadat, on la recerca de la felicitat i el plaer no es deixa per a l’altra vida sinó que es considera que cal buscar-lo en aquesta. Després del seu casament, la Bess, que s’havia mantingut verge fins aquell dia, descobreix la sexualitat amb el seu marit i viuen durant un temps una situació idíl·lica, que es trencarà quan el Jan ha de tornar a la feina i els dos han d’afrontar una separació que saben que serà per una llarga temporada.

L’enamorament de la Bess i la devoció que sent pel seu marit fan que per a ella es contempli com a una veritable tragèdia haver de viure sense ell, encara que sigui temporalment, tot i que finalment no li queda més remei que acceptar-ho. Una vegada Jan torna a la feina, però, un lamentable i desgraciat accident el deixarà molt malmès. En Jan retornarà a casa i la Bess es dedicarà a cuidar-lo i procurar que sigui feliç, malgrat la seva situació. Disposada a fer el que calgui per intentar ajudar-lo, i davant la impossibilitat de practicar el sexe per part del Jan, la Bess es trobarà amb la demanda per part d’ell de què tingui relacions amb altres homes i després li expliqui el que han fet. La Bess vol acontentar-lo i seguir les seves peticions, per sorprenents que puguin ser, encara que estiguin en contra de la seva voluntat, doncs per a ella l’única possibilitat de ser feliç passa per sentir que està complint els desitjos de la persona que estima.

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

 

Filmosofia
La deu de la donzella (1960) del dir. Ingmar Bergman

On és el límit entre la venjança i la justícia? Es pot perdonar el crim d’una filla? Caldria fer-ho? Quan algú fa molt de mal a una persona del tot innocent, de manera deliberada i sense cap càrrec de consciència, ens ha de merèixer cap consideració, o tenim dret de retornar-li tot el mal que ha provocat, o si més no, de garantir que mai més podrà fer res semblant a ningú més?

El director suec Ingmar Bergman va guanyar el premi Oscar l’any 1960 a la millor pel·lícula de parla no anglesa per aquesta cinta, així com l’Espiga d’Or a la Seminci i altres reconeixements importants. Ambientada a l’època medieval, igual que El setè segell, aquestes dues pel·lícules seran les úniques de Bergman que aconseguiran rebre l’aprovació del pare del director, l’Erik Bergman, un pastor luterà d’idees religioses conservadores.

La dona del protagonista descobreix que els homes que han allotjat gentilment a casa seva porten entre les seves pertinences el vestit de la seva filla, que ha desaparegut estranyament i que ja havia d’haver tornat a casa. Quan comunica el que acaba de saber al seu marit, aquest no té cap dubte de què és el que ha de fer. Els viatjants que té dormint dins la seva llar li han assassinat la seva filla, de manera que l’única resposta possible davant el que ha passat que pot considerar no és altra que la de la venjança. (I de fet l’espectador té una dada més que el cavaller potser sospita però no sap del cert: abans de matar-la ha estat violada).

Després de seguir un antic ritual de preparació pel que li toca fer, el cavaller entra a la sala on estaven dormint els assassins, els desperta (per donar-los l’oportunitat de defensar-se, tot i que podria haver-los matat més fàcilment si no ho feia), i a continuació venja la mort de la seva filla. Tanmateix, un dels viatgers es tracta d’un noi molt jove que en realitat no ha intervingut en el crim ni la violació, tot i que tampoc ha fet res per evitar-ho. El cavaller, malgrat els dubtes de la seva dona, aplicarà la mateixa lògica implacable contra el jove. Una vegada consumada la venjança, el pare i la mare, acompanyats d’altres personatges, van al bosc a buscar el cadàver de la filla. Quan el troben, el cavaller, un home cristià, sent menyspreu per si mateix pel que ha fet. Demana perdó a Déu pels seus actes i promet construir una església justament en aquell lloc com a senyal del seu penediment. En fer-ho, en el moment d’aixecar el cos de la seva filla esdevé un acte miraculós: mana aigua de sota del cadàver. Ara entenem el títol del film: “el deu de la donzella”.

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

 

Filmosofia
Good Bye, Lenin! (2003) del dir. Wolfgang Becker

Podem amagar la veritat indefinidament? És legítim fer-ho si pensem que el benestar o la felicitat de l’altre depèn d’això? Tenim l’obligació moral de mostrar la realitat tal com és a una persona, si sabem del cert que actuar d’aquesta manera li pot provocar dolor o malestar en un grau considerable? En cas afirmatiu, en nom de què tenim dret a actuar així? Quin valor ha de prevaldre, si entren en contradicció, la veritat o la felicitat?

Guanyadora del Premi Especial del Jurat a la Seminci i també guanyadora dels Premis del Cinema Europeu 2003 a millor pel·lícula, actor (el barceloní Daniel Brühl),  guió i tots els premis del públic, entre d’altres reconeixements, la cinta del director alemany Wolfgang Becker ens situa en el moment en què va tenir lloc la caiguda del mur de Berlín l’any 1.989. Poc abans d’aquests esdeveniments, segons la ficció del film, una dona, mare de dos fills ja grans i a la qual ha abandonat el seu marit per marxar amb una noia més jove, acaba d’entrar en coma. Afiliada al partit comunista, ha fet de la seva dedicació i entrega a la causa de la RDA la manera de superar la seva frustració personal arran de la separació. Els metges, ara que acaba de sortir del coma, comuniquen als seus fills, un noi i una noia, que han de vigilar perquè la seva mare es troba encara en un estat de salut molt fràgil, de manera que qualsevol notícia negativa que la pogués desestabilitzar podria resultar molt perjudicial.

Els fills, sobretot el noi, pensaran que, donada la implicació de la seva mare en qüestions polítiques, seria per a ella un gran trasbals saber que el bloc capitalista ha guanyat la partida a Berlín, i que el món sencer comença a abandonar la fe en les propostes de tipus comunista. Per això, decidiran que de cap manera la mare ha conèixer el que està passant a la ciutat i el país. Ara bé, com ocultar-ho? Aquí és on l’enginy del fill i un amic seu que està estudiant cultura audiovisual mostren la seva gran creativitat i inventiva: com la dona encara no pot sortir al carrer i el seu contacte amb la realitat es limita al que pot veure per la televisió, es dedicaran a gravar telediaris ficticis en els quals retransmeten una imatge del que passa al món absolutament alterada. Fan veure que el mur de Berlín continua existint, que el bloc comunista cada cop rep major acceptació i que la seva causa mica en mica està aconseguint un reconeixement més gran.

La dificultat en què s’aniran trobant per mantenir l’engany serà creixent, doncs a mida que la dona es vagi recuperant de la seva salut i comenci a poder aixecar-se del llit i mirar per la finestra de l’habitació tot es complicarà. Tot i així, l’amor del seu fill i el seu

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

 

Filmosofia
El club dels poetes morts (1989) del dir. Peter Weir

Com hauria de ser un professor que fa classe a un grup de joves? Quins principis fora bo que orientessin la seva pràctica professional, i quines qualitats personals i competencials caldria que tingués? Tanmateix, amb els seus alumnes, quina mena de relació ha d’establir i quins valors els hi hauria de transmetre? Més enllà de l’estil propi de cada educador, què és lícit i què no en l’acció docent?

Premiada amb l’Oscar al millor guió original l’any 1989, la pel·lícula El club dels poetes morts, dirigida per l’australià Peter Weir (qui uns anys després portaria a les pantalles El show de Truman), és possiblement la més famosa de totes les que s’han fet sobre professors i escoles (i són moltes, tot un gènere cinematogràfic). La figura del seu protagonista, el sr. Keating, interpretat magistralment per l’actor Robin Williams, sense dubte va causar un gran impacte en el món de la pedagogia. I és que molts educadors en actiu, així com molts estudiants que aspiraven a convertir-se algun dia en professors, van veure en el professor de literatura de la prestigiosa acadèmia Welton un model, un referent, d’allò que ha de ser un professor.  Al film, però, la incomprensió i intolerància que mostrarà la direcció de l’escola i alguns dels seus companys vers la seva manera de fer, juntament amb la pressió que exerciran alguns pares en contra del carismàtic professor, provocaran que sigui acomiadat. El cas del sr. Keating ens convida a recordar el del tàbac d’Atenes: Sòcrates.

Sòcrates va ser portat a judici pel seu propi poble i va veure com l’Assemblea votava majoritàriament a favor de la seva execució. Entre d’altres càrrecs se l’acusava de fer dels joves persones mal educades, que desafiaven l’autoritat de l’Estat i dels seus pares amb l’excusa de que havien de seguir els dictats de la seva consciència i de la seva raó. El sr. Keating proclama entre els seus alumnes que aprofitin el moment (carpe diem) i li diu a un altre professor en el menjador que ell només cerca fer dels joves “lliurepensadors”. En ambdós casos, al final presenciem un desenllaç tràgic: la mort de Sòcrates, en un cas, i el suïcidi de Neil (protagonitzat per Robert Sean Leonard), en l’altra, que donarà lloc a l’expulsió del sr. Keating, acusat d’induir als estudiants a adoptar conductes que contravenen les normes de l’escola i la voluntat de les famílies.

El deixeble més famós de Sòcrates, el filòsof Plató, va dedicar el seu diàleg Menó a parlar entorn l’educació i la pràctica de la virtut, mentre que a la República escrigué com havia de ser l’ensenyament que havien de rebre a cada etapa educativa els nens i nenes del model de societat que ell considerava ideal. Però no només va fer teoria: cap a l’any 387 a. C. va fundar l’Acadèmia, centre de formació de futurs assessors polítics, per tal de fer dels alumnes persones honestes i amb grans coneixements, que estimessin la veritat, el bé i la bellesa.

En la nostra sessió de filmosofia volem analitzar el film de Peter Weir tot reflexionant sobre la manera de fer del sr. Keating, valorant fins a quin punt estem o no d’acord en la seva proposta com a educador. La referència a altres pel·lícules semblants, com ara El somriure de Mona Lisa, El club dels emperadors, Ments perilloses, Rebel·lió a les aules, Diaris del carrer, etc. i la nova sèrie de TV 3, Merlí, protagonitzada per un professor de filosofia, ens serviran també per aprofundir en la visió de com en el cinema i la televisió es retracta el món de la docència.

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

 

Filmosofia
Ordet (La paraula) (1955) del dir. Carl Theodor Dreyer

Què és la fe religiosa? De què estem parlant quan ens referim a ser cristià? Es tracta de creure en determinades veritats, o més aviat de viure d’una certa manera, impulsat per un esperit il·luminat pel vigor de la fe? O són les dues coses alhora, si considerem que una i altra cosa es retroalimenten mútuament? Sovint es diu allò de què “la fe mueve montañas”. Fins a quin punt els creients sostenen una fe semblant? Viuen diàriament amb aquesta esperança?
Dinamitzadora: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

Dirigida pel danès Carl Theodor Dreyer i protagonitzada per Henrik Malberg, Emil Hass Christensen, Cay Kristiansen i Preben Leedorff-Rye, va ser estrenada l’any 1955, va guanyar el Lleó d’Or de Venècia, entre d’altres premis, i es considerada l’obra mestre del seu director. Aquest film es troba dins les set millors pel·lícules de tots els temps, segons la selecció del José Luis Garci, qui admet que, malgrat no mantenir cap creença de tipus religiós, la cinta de Dreyer té tal capacitat per commoure i endinsar a l’espectador en una atmosfera de profunditat espiritual tan especial, que fa inevitable no copsar el sentit del que seria l’experiència mística.

Poden succeir els miracles? Es pot ser cristià i no creure en tot moment que és possible un miracle? En Johannes, un dels tres fills d’un vell granger anomenat Morten Borgen, sembla haver caigut en la follia. El seu pare atribueix la causa del seu trastorn a un excés de lectura dels textos del filòsof Sören Kierkegaard. De la mateixa manera que el nostre immortal Don Quijote de la Mancha va embogir per llegir llibres de cavalleries sense parar, aquí en Johannes s’ha perdut a si mateix en administrar-se una “sobredosi” del precursor de l’existencialisme  en la seva vertent cristiana.

Quan una de les dones de la família cau molt greument malalta, tant el metge, que representa la figura de la ciència i el coneixement racional, com el capellà, que simbolitza en el film la religió com a institució humana i poder fàctic, coincidiran en què tothom pot començar a acomiadar-se d’ella, perquè no hi ha res a fer i la seva mort és inevitable. Ningú no lluita contra aquest pronòstic fatal i irreversible, tant irreversible com la mateixa mort, a la qual tots estem sentenciats i de la qual ningú no torna. Tanmateix, els cristians afirmen que Jesucrist sí ho va fer. Fins a quin punt podem parlar de fe, si aquesta fe no veu que el camí de Jesús pot ser el camí de tots?

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

 

Filmosofia
Chocolat (2000) del dir. Lasse Hallström

Què podem fer davant el magnetisme que desprèn l’aparador d’una pastisseria repleta d’exquisits bombons? És possible resistir-se a la temptació d’una xocolata esplèndida, que pren la forma d’una promesa de plaer immediat? I, tanmateix, en el cas que fos possible fer-ho, què guanyaríem? Quines raons ens podrien dur a pensar que és preferible reprimir-nos? Chocolat ens convida a gaudir de la vida sense complexos, superant els nostres prejudicis, des d’una òptica vitalista i alegre.
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

 

Dirigida per Lasse Hallström i protagonitzada per Juliette Binoche, Judi Dench, Alfred Molina, Lena Olin, Carrie-Anne Mos i el camaleònic Johnny Depp,va ser estrenada l’any 2000, rebent cinc nominacions als premis El film, definit per Carlos Boyero, crític de cinema en el diari El Mundo com una pel·lícula “deliciosa, con el aroma de un precioso cuento de hadas”, ens mostra com canviarà la vida dels habitants de Lansquenet, un petit poble francès molt tradicional, quan una dona forastera, acompanyada de la seva mare, decideix obrir una xocolateria amb els dolços més increïbles que mai s’han tastat.

Ens trobem davant d’una pel·lícula molt singular que ens parla de la solidaritat, el respecte, l’amistat i l’amor, així com de les dificultats tan grans que troben tots aquests elements per poder manifestar-se quan el dogmatisme, la intolerància, el classisme i la por al canvi i la novetat dominen el context social. I és que, sovint, sota l’aparença de què s’han de defensar les grans virtuts que  ens han servit per ordenar la vida social, i que corren ara el perill suposadament de desaparèixer per donar pas a una societat abandonada al llibertinatge i l’hedonisme més materialista i pueril, es vol justificar que res no canviï, que tot segueixi com sempre. La conseqüència inevitable quan el que domina és aquesta manera de pensar sempre acaba sent la persecució sistemàtica de tots aquells que s’atreveixen a desafiar la tradició.

La xocolateria apareix com la botiga que posa a l’abast de tothom el fer realitat el seus somnis en forma de bombons de xocolata, convertits en símbol del plaer terrenal. Tot plegat, la seva aparició servirà per desemmascarar la hipocresia d’una comunitat on els poders fàctics fan servir la seva posició privilegiada per controlar qualsevol intent de celebrar la vida des d’uns plantejaments diferents als que sempre han funcionat allà i que tan bé serveixen als seus propis interessos. O això pensen ells, car, al cap i a la fi, com finalment ens mostra la pel·lícula, la repressió a la que tenen sotmesa a la població també els afecta a ells mateixos: es veuen obligats a viure, almenys  de cara a la galeria, reprimint-se igualment de menjar-ne els meravellosos bombons de la botiga, per donar exemple, la qual cosa els fa unes persones infelices i rancunioses cap a aquells que sí en gaudeixen d’ells. I és que, com suportar tenir al costat algú que s’ho està passant d’allò més bé gaudint de tot allò que un es nega a apreciar, malgrat es mor de ganes de fer-ho?

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

 

Filmosofia
Los cronocrímenes (2007) del dir. Nacho Vigalondo

Viatges en el temps, causalitat inversa, inversió de l’ordre temporal… ens enfrontem a una qüestió purament tecnològica o, en realitat, estem davant d’una paradoxa de tipus lògic? És a dir, la possibilitat de crear una màquina per a viatjar cap el futur o el passat, depèn només del progrés científic i tecnològic que siguem capaços d’assolir, o, ans al contrari, topa amb incongruències des del punt de vista de la lògica i el principi de no-contradicció que permeten afirmar que una tal màquina mai no podrà existir de cap manera? I tanmateix, si anéssim al passat i ens trobéssim amb nosaltres mateixos, què succeiria amb el concepte del “jo” tal com l’entenem ara?

Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

 

Dirigida per Nacho Vigalondo i protagonitzada per Karra Elejalde, Bárbara Goenaga, Candela Fernández i el propi director, va ser estrenada l’any 2007, aconseguint guanyar diversos premis nacionals i internacionals. El film es tracta d’un thriller psicològic amb la particularitat de què aquest té lloc en un escenari on el protagonista (Héctor), intrigat per la visió d’una noia que ha vist mitjançant els seus prismàtics, s’endinsa en el bosc per mirar de trobar-la i, després de rebre una agressió per part d’un home encaputxat i fugir a tota pressa, acaba entrant, per garantir la seva seguretat, en una màquina que el trasllada al passat. Un passat no gaire remot, però, doncs només viatja aproximadament a uns 45 minuts abans.

L’Héctor que acaba de sortir de la màquina podrà veure’s a si mateix fent les coses que ja havia fet amb anterioritat. Aquest nou Héctor, que, tal com ens proposa la pel·lícula, podríem anomenar Héctor 2, intentant evitar que aquesta duplicitat esdevingui contínua i mirant, per tant, de fusionar els dos Héctor, acabarà entrant de nou en la màquina del temps, la qual cosa acabarà donant lloc a un nou Héctor, és a dir, Héctor 3, a qui correspondrà mirar d’arreglar tot aquest embolic, una vegada ha descobert que l’agressió que va patir el primer Héctor l’havia ocasionat Héctor 2 i, per tant, ell mateix! O potser no…

I és que, són Héctor 1, 2 i 3 la mateixa persona? El film aparentment manté la coherència de la trama d’una manera absoluta, com si es tractés d’una mena de puzle on finalment encaixen totes les peces de forma magistral. Tanmateix, realment ho aconsegueix? Quines de les nostres intuïcions més arrelades podrien entrar en conflicte amb la possibilitat real de què tinguessin lloc uns esdeveniments com el que ens proposa la pel·lícula.