Filmosofia

 

FILMOSOFIA: tertúlia de cinema i pensament
Victòria (2015) del dir. Sebastian Schipper

Quines són les aspiracions i les expectatives dels joves europeus en l’actualitat? Què els mou, què els motiva, quins valors manifesten? Cap a on ens porta la societat contemporània? Quina és la seva ànima? La postmodernitat  va fer un retrat dels nostres temps, multiculturals, globalitzats i tenyits de nihilisme. El terme “crisi” apareix repetidament en el discurs per totes bandes: crisi econòmica, política, institucional, religiosa, etc. Davant d’aquesta realitat, encara es pot confiar en alguna cosa?

La pel·lícula alemanya Victòria, dirigida per Sebastian Schipper i protagonitzada per la barcelonina Laia Costa, és un film del tot peculiar. Rodada en un únic pla seqüència de més de dues hores i estrenada al 2015, la pel·lícula aconsegueix atrapar l’espectador amb una mena d’efecte hipnòtic irradiat per l’omnipresència de la Victòria, una jova madrilenya que treballa a una cafeteria berlinesa per quatre euros l’hora malgrat la seva formació, i el grup de nous amics que acaba de fer en una discoteca del barri de Kreuzberg a les quatre de la matinada. Els esdeveniments que viuran plegats les següents hores serviran al director per fer-nos arribar com respiren aquests joves d’una societat que no troba lloc per a ells. I això, independentment de si han fet allò que suposadament havien de fer.

La falta d’oportunitats, un atur juvenil exagerat, la manca d’un projecte col·lectiu il·lusionant, etc. es converteixen en factors de risc que empenyen als nostres joves, d’aquí i d’allà, a poder veure el delicte (l’atracament a un banc en aquest cas) com l’única sortida possible davant del seu desencant. Però el problema de fons no és una qüestió merament material, robem perquè no tenim diners, sinó més aviat espiritual, metafísic: robem perquè ens avorrim, robem perquè no hi ha futur per a nosaltres, robem perquè l’única manera de viure dignament i no sentir-te un fracassat o un perdedor en aquest món hiperconsumista passa per tenir la butxaca plena.

Volem destacar finalment d’aquesta pel·lícula l’extraordinària interpretació de la Laia Costa, qui es va fer amb un Lola (el premi equivalent als Goya a Alemania), essent a més nominada a millor actriu europea per l’Acadèmia de Cinema Europeu, i també guanyadora del Premi Gaudí i del Premi Sant Jordi de Cinematografia, entre d’altres reconeixements. Ha nascut una estrella.
___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

 

FILMOSOFIA: tertúlia de cinema i pensament
Paraules encadenades (2003) del dir. Laura Mañà

Com treballa la ment d’un psicòpata? Quina mena d’atractiu pot tenir per a algú el fet de treure la vida a un ésser humà? Es pot defensar la idea de què el crim pugui tenir algun valor estètic o artístic? D’altra banda, què hi ha en aquesta mena de relats que fan que ens cridin tant l’atenció? Per què ens atrapa la ficció on el protagonista té un comportament violent i agressiu?

La directora i actriu barcelonina Laura Mañá portà al cinema l’any 2003 l’excel·lent guió del dramaturg, també barceloní, Jordi Galcerán. El llenguatge cinematogràfic imposà, però, haver d’afegir diversos elements que no estaven presents en el text original, com per exemple la professió del protagonista (que ara serà professor de filosofia, concretament d’estètica, a la universitat) o totes les escenes que ens treuen de l’espai únic on transcorre la peça teatral (l’habitació on estan els dos protagonistes). Tanmateix, el joc de les pròpies paraules encadenades, al ser el guió original en català i la pel·lícula en castellà, necessàriament havien de canviar (i cal destacar que l’elecció de la cadena estava clarament millor en la versió de Galcerán).

El film comença d’una manera absolutament original: un primer pla del rostre d’un home que ens explica que és un psicòpata assassí en sèrie que mata per pur plaer. La imatge es va allunyant, de manera que podem copsar que és ell mateix qui fa la gravació, en la qual vol deixar clar que això que va tenir una infantesa normal, que no va patir maltractaments de petit ni res de res, per evitar que quan algun dia estudiïn el seu cas no s’equivoquin sobre les causes que expliquen el seu comportament. Ens narra quina va ser la primera víctima i com ho va fer, i diu que després van venir moltes més. Dit això, descobrim que no està sol, dins l’habitació hi ha una dona que està lligada de mans i peus i amb una cinta adhesiva a la boca asseguda en una cadira. Presumiblement es tracta de la seva propera víctima, encara que una estona després ens assabentem que és la seva ex-parella. Potser res no és el que sembla… o potser sí.
_____________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

 

FILMOSOFIA: tertúlia de cinema i pensament
El vent que remou la civada (2006) del dir. Ken Loach

Existeix el dret a l’autodeterminació dels pobles? En cas afirmatiu, en quins casos i de quina manera es pot reclamar aquest dret? És legítim en algun cas l’ús de la violència en la lluita per la llibertat? On està el límit entre mantenir-se ferm en les pròpies conviccions i l’exercici del possibilisme polític, segons el qual es considera que és sempre millor un mal acord que no arribar a cap acord?

El director britànic Ken Loach, conegut per dur a terme un cinema compromès amb la crítica social i la denúncia de les injustícies històriques, retrata en aquest film el conflicte irlandès a causa de l’ocupació anglesa al voltant dels anys 1920-1923. La narració arrenca presentant-nos un grup de joves irlandesos, els quals, farts de veure que els Black and Tans (la unitat paramilitar anglesa encarregada d’aturar qualsevol possibilitat de moviment independentista) actuaven en el seu país amb una brutalitat i arbitrarietat intolerables, decideixen començar a col·laborar amb les forces de l’IRA (Irish Republican Army) i iniciar la lluita armada.

La pel·lícula ens mostra els esdeveniments sempre des de la visió dels irlandesos, la qual cosa va ser molt criticada per part de determinats sectors anglesos, que van arribar a qualificar Ken Loach d’antipatriota, sota l’acusació d’haver roda en aquest film una mena de manifest pro-IRA. Tanmateix, el director va respondre que no diu res que no estigui absolutament documentat, i que la realitat encara va ser més crua del que mostra el film, de manera que aquestes acusacions només demostren la ignorància o la mala fe de les persones que les emeten.

No podem oblidar, igualment, que la part final de la història, on s’arriba a la màxima tensió, descobrim la dificultat del propi moviment independentista irlandès per arribar a una acord sobre com solucionar el conflicte. Quan finalment el líder dels independentistes signa la fi de la violència amb els anglesos, acceptant les condicions de pau que semblen poden satisfer ambdues parts, arriba el conflicte, doncs hi ha irlandesos que pensen que el seu representant els ha traït i decideixen mantenir la lluita armada, la qual cosa iniciarà una guerra fratricida.

Guanyador de múltiples premis, entre ells la Palma d’Or a Cannes i el Premi Goya a Millor Pel·lícula Europea, el film de Ken Loach parteix del gran treball del guionista Paul Laverty, i destaca tant per la seva qualitat visual, com per les meritòries interpretacions de Cillian Murphy i Liam Cunningham.
__________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

 

FILMOSOFIA: tertúlia de cinema i pensament
AzulOscuroCasiNegro (2006) del dir. Daniel Sánchez Arévalo

Fins a quin punt som lliures en les nostres decisions? Com es construeix el destí de cadascú? Quins elements configuren les nostres circumstàncies vitals? Deia John Lennon allò de “La vida és allò que et va passant mentre tu fas uns altres plans”. I és que a vegades, sembla que, per molt que un s’esforci a voler reconduir la seva existència, tot es confabula per posar pals i més pals a les rodes…


El madrileny Daniel Sánchez Arévalo dirigí aquest magnífic film, estrenat al 2006 i protagonitzat per un repartiment excel•lent: Quim Gutiérrez, Marta Etura, Raúl Arévalo, Antonio de la Torre i Héctor Colomé. La pel•lícula va guanyar tres Premis Goya: Millor Actor Revelació, Millor Actor Secundari i Millor Director Novell, i va rebre dues nominacions també a Millor Actriu i Millor Guió Original, entre d’altres reconeixements.
El film ens introdueix en la vida del Jorge, un jove de 25 anys que acaba de finalitzar els seus estudis d’empresarials i que està buscant feina com a economista. Les seves aspiracions i expectatives, però, es veuen truncades temporalment pel fet de què el seu pare pateix una malaltia cerebrovascular. El Jorge haurà de cuidar-se del seu pare, a la vegada que assumeix continuar el treball d’aquest com a porter en un edifici. Del seu germà, més gran que ell, poca ajuda pot esperar, doncs està a la presó i a més mai ha col•laborat i s’ha implicat en els problemes de la família. Tanmateix, en un cert moment el Jorge rep una petició ben singular del seu germà (deixar embarassada una noia), la qual acabarà comportant unes conseqüències transcendentals que condicionaran per sempre més la seva relació posterior.
Els diàlegs entre el protagonista i el seu millor amic ens permeten endinsar-nos en els pensaments d’uns personatges que manifesten el seu dolor vital per haver de lluitar constantment contra una realitat que es posa d’esquena i que sembla que els nega sistemàticament l’oportunitat de complir els seus somnis. Ells dos no són una excepció, sinó que veiem que aquest fet es fa present també en les històries personals de la resta de personatges. De joves, amb el nostre idealisme, volem canviar el món, i mica en mica sovint hom va descobrint que un pot estar content si aconsegueix com a mínim no naufragar en el seu propi camí… Almenys, podem intentar, malgrat tot, no perdre la dignitat.

_______
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula
Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

 

 

Filmosofia
La vida dels altres (2006) del dir. Florian Henckel von Donnersmarck

Què hem de fer preferentment en cas de conflicte: obeir les normes dels nostres superiors en la jerarquia estatal, o la nostra consciència entorn el que està bé i el que no? Si ens comportem tal com ens demanen les lleis i institucions que regulen les nostres vides, possiblement no tindrem problemes amb la policia i les forces de seguretat… Però, es pot realment viure d’esquenes a les pròpies conviccions? Fins a quin punt estem disposats a defensar allò que creiem que és just, malgrat pugui contradir l’ordre establert?

El director va dur a la gran pantalla aquesta obra mestre del cinema alemany, que va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa l’any 2006 (i el BAFTA, el César i el Premi al millor film i millor actor del Cinema Europeu de l’any, entre molts altres reconeixements). En aquest original cinta se’ns presenta la vida d’un alt funcionari de la Stasi, el servei d’intel·ligència de la República Democràtica Alemanya, encarregat de vigilar els moviments de qualsevol persona que pensessin que podia conspirar contra el règim. La seva funció consistirà en espiar a un escriptor i la seva dona, que es actriu, i passar informes sobre tot allò que diuen i fan, car la seva casa està plena de micròfons amagats, i ell pot escoltar perfectament les seves converses sense que ells siguin conscients de res.

El funcionari de la Stasi havia desenvolupat sempre la seva feina amb una manca absoluta de qüestionament entorn la seva actuació. Senzillament s’havia limitat fins llavors a obeir ordres, confiat en què fer allò que li manen és la millor manera de servir al seu país. Tanmateix, a l’escoltar ara els diàlegs entre l’actriu i l’escriptor, així com també els intercanvis que mantenen amb els seus amics (cal destacar a més que el funcionari porta una vida totalment gris sense amics de cap mena i allunyada de cap relació afectiva), el vigilant comença a entendre què està passant en la RDA i la injustícia que suposaria perseguir a aquestes persones. Per aquesta raó, es dedicarà a partir de llavors a passar informes ficticis sobre els seus moviments, mirant de protegir-los tant com sigui possible, fins el punt d’arribar a entrar a casa d’ells per amagar alguna prova que els pugui incriminar quan sap que aniran a fer algun registre.

Una de les coses que potser criden més l’atenció de tota la història és el fet de què el nostre protagonista està permanentment jugant-se la vida per ajudar a unes persones que el més probable és que mai sàpiguen que està fent això per salvar-los. Però, una vegada que el funcionari ha escoltat la Sonata per a un home bo no pot evitar veure’s interpel·lat per la música i sentir com alguna cosa es transforma en el seu interior.

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

 

Filmosofia
El hijo de la novia (2001) del dir. Juan José Campanella

Què és la vida? Què li dóna sentit? Quines coses fan que tingui valor? Quan les coses ens desborden i trobem dificultats per tirar endavant, com podem establir el nostre ordre de prioritats? Potser allò que tenim més a prop és justament el que moltes vegades més passem per alt…

L’argentí Juan José Campanella dirigí aquest magnífic film protagonitzat pel Ricardo Darín i que va estar nominat a l’Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa l’any 2001 (que guanyaria amb El secreto de tus ojos al 2010). En El hijo de la novia ens trobem un home de quaranta anys, anomentat Rafael Belvedere, el qual mostra greus dificultats per saber com conduir la seva vida. El Rafael es va fer càrrec fa un temps del restaurant que portava el seu pare, però com no en té gaire èxit, això li comporta un estrés total ja que no domina l’ofici i tampoc sap organitzar-se.

Els mals de cap constants que li suposa el negoci, juntament amb les seves pròpies inseguretats i dubtes personals, provoquen que no dediqui el temps que caldria a la seva companya, amb la qual no acaba d’establir una relació de compromís ferm, potser perquè tem que la relació actual acabi igual de malament que el seu matrimoni anterior, que va acabar en divorci, i tampoc a la seva filla, que encara no ha superat la situació.

Per altra banda, la mare del Rafael està ingressada en un centre geriàtric donada la seva avançada edat i el fet que pateix la malaltia de l’Alzheimer. El seu fill no la va a visitar amb la freqüència que caldria, de la qual cosa tampoc se sent gens orgullós. El seu egoisme l’ha anat allunyant de la gent que més l’estima, sense que sembli adonar-se’n del tot del perquè de la seva situació.

Ara bé, un fet del tot inesperat per ell, més el retrobament amb un vell amic de la infantesa, faran que la seva vida comenci a girar. La seva mare li comunica que el seu més gran desig i el que la faria més feliç a la vida seria contraure matrimoni per l’església. Al Rafael es preguntarà a què treu cap ara aquest pensament de casar-se a la seva edat, però no podrà negar-se a la que podria ser la darrera voluntat de la seva mare, de manera que es veurà en l’obligació moral de participar en els preparatius, tot tractant de trobar el sentit de tot plegat. Curiosament, aquesta interrogació li servirà a ell mateix per pensar a fons sobre la seva pròpia vida, fins el punt que finalment aquesta viurà un punt d’inflexió absolut.

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

 

Filmosofia
Trencant les onades (1996) del dir. Lars von Trier

Què estem disposats a fer per amor? Fins a quin punt hem d’arribar a satisfer les demandes de l’altra? L’estimació ha de ser incondicional, o cal que establim un límit a l’hora de seguir la voluntat de la persona amada? En aquest cas, quin hauria de ser aquest límit i quin seria aquest valor superior que validaria posar fre a l’anterior?

El polèmic director danès Lars von Trier va guanyar el Gran Premi del Jurat l’any 1996 al festival de Cannes, mentre que l’Emily Watson va estar nominada a l’Oscar a millor actriu per la seva magnífica interpretació de la Bess, una dona escocesa que va patir una forta crisi per la mort del seu germà, per la qual va estar hospitalitzada, i que ara acaba de contraure matrimoni amb el Jan, un home noruec que treballa en una planta petrolífera.

El film contraposa els costums i manera de pensar de la comunitat on viu la Bess amb la del Jan, no només el dia del casament entre ambdós, sinó també en diversos moments de la trama. Mentre que la Bess ha crescut en un ambient de religiositat molt tradicional i conservadora, d’esperit calvinista i patriarcal, el Jan i els seus amics mostren un tarannà més vitalista i desenfadat, on la recerca de la felicitat i el plaer no es deixa per a l’altra vida sinó que es considera que cal buscar-lo en aquesta. Després del seu casament, la Bess, que s’havia mantingut verge fins aquell dia, descobreix la sexualitat amb el seu marit i viuen durant un temps una situació idíl·lica, que es trencarà quan el Jan ha de tornar a la feina i els dos han d’afrontar una separació que saben que serà per una llarga temporada.

L’enamorament de la Bess i la devoció que sent pel seu marit fan que per a ella es contempli com a una veritable tragèdia haver de viure sense ell, encara que sigui temporalment, tot i que finalment no li queda més remei que acceptar-ho. Una vegada Jan torna a la feina, però, un lamentable i desgraciat accident el deixarà molt malmès. En Jan retornarà a casa i la Bess es dedicarà a cuidar-lo i procurar que sigui feliç, malgrat la seva situació. Disposada a fer el que calgui per intentar ajudar-lo, i davant la impossibilitat de practicar el sexe per part del Jan, la Bess es trobarà amb la demanda per part d’ell de què tingui relacions amb altres homes i després li expliqui el que han fet. La Bess vol acontentar-lo i seguir les seves peticions, per sorprenents que puguin ser, encara que estiguin en contra de la seva voluntat, doncs per a ella l’única possibilitat de ser feliç passa per sentir que està complint els desitjos de la persona que estima.

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

 

Filmosofia
La deu de la donzella (1960) del dir. Ingmar Bergman

On és el límit entre la venjança i la justícia? Es pot perdonar el crim d’una filla? Caldria fer-ho? Quan algú fa molt de mal a una persona del tot innocent, de manera deliberada i sense cap càrrec de consciència, ens ha de merèixer cap consideració, o tenim dret de retornar-li tot el mal que ha provocat, o si més no, de garantir que mai més podrà fer res semblant a ningú més?

El director suec Ingmar Bergman va guanyar el premi Oscar l’any 1960 a la millor pel·lícula de parla no anglesa per aquesta cinta, així com l’Espiga d’Or a la Seminci i altres reconeixements importants. Ambientada a l’època medieval, igual que El setè segell, aquestes dues pel·lícules seran les úniques de Bergman que aconseguiran rebre l’aprovació del pare del director, l’Erik Bergman, un pastor luterà d’idees religioses conservadores.

La dona del protagonista descobreix que els homes que han allotjat gentilment a casa seva porten entre les seves pertinences el vestit de la seva filla, que ha desaparegut estranyament i que ja havia d’haver tornat a casa. Quan comunica el que acaba de saber al seu marit, aquest no té cap dubte de què és el que ha de fer. Els viatjants que té dormint dins la seva llar li han assassinat la seva filla, de manera que l’única resposta possible davant el que ha passat que pot considerar no és altra que la de la venjança. (I de fet l’espectador té una dada més que el cavaller potser sospita però no sap del cert: abans de matar-la ha estat violada).

Després de seguir un antic ritual de preparació pel que li toca fer, el cavaller entra a la sala on estaven dormint els assassins, els desperta (per donar-los l’oportunitat de defensar-se, tot i que podria haver-los matat més fàcilment si no ho feia), i a continuació venja la mort de la seva filla. Tanmateix, un dels viatgers es tracta d’un noi molt jove que en realitat no ha intervingut en el crim ni la violació, tot i que tampoc ha fet res per evitar-ho. El cavaller, malgrat els dubtes de la seva dona, aplicarà la mateixa lògica implacable contra el jove. Una vegada consumada la venjança, el pare i la mare, acompanyats d’altres personatges, van al bosc a buscar el cadàver de la filla. Quan el troben, el cavaller, un home cristià, sent menyspreu per si mateix pel que ha fet. Demana perdó a Déu pels seus actes i promet construir una església justament en aquell lloc com a senyal del seu penediment. En fer-ho, en el moment d’aixecar el cos de la seva filla esdevé un acte miraculós: mana aigua de sota del cadàver. Ara entenem el títol del film: “el deu de la donzella”.

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

 

Filmosofia
Good Bye, Lenin! (2003) del dir. Wolfgang Becker

Podem amagar la veritat indefinidament? És legítim fer-ho si pensem que el benestar o la felicitat de l’altre depèn d’això? Tenim l’obligació moral de mostrar la realitat tal com és a una persona, si sabem del cert que actuar d’aquesta manera li pot provocar dolor o malestar en un grau considerable? En cas afirmatiu, en nom de què tenim dret a actuar així? Quin valor ha de prevaldre, si entren en contradicció, la veritat o la felicitat?

Guanyadora del Premi Especial del Jurat a la Seminci i també guanyadora dels Premis del Cinema Europeu 2003 a millor pel·lícula, actor (el barceloní Daniel Brühl),  guió i tots els premis del públic, entre d’altres reconeixements, la cinta del director alemany Wolfgang Becker ens situa en el moment en què va tenir lloc la caiguda del mur de Berlín l’any 1.989. Poc abans d’aquests esdeveniments, segons la ficció del film, una dona, mare de dos fills ja grans i a la qual ha abandonat el seu marit per marxar amb una noia més jove, acaba d’entrar en coma. Afiliada al partit comunista, ha fet de la seva dedicació i entrega a la causa de la RDA la manera de superar la seva frustració personal arran de la separació. Els metges, ara que acaba de sortir del coma, comuniquen als seus fills, un noi i una noia, que han de vigilar perquè la seva mare es troba encara en un estat de salut molt fràgil, de manera que qualsevol notícia negativa que la pogués desestabilitzar podria resultar molt perjudicial.

Els fills, sobretot el noi, pensaran que, donada la implicació de la seva mare en qüestions polítiques, seria per a ella un gran trasbals saber que el bloc capitalista ha guanyat la partida a Berlín, i que el món sencer comença a abandonar la fe en les propostes de tipus comunista. Per això, decidiran que de cap manera la mare ha conèixer el que està passant a la ciutat i el país. Ara bé, com ocultar-ho? Aquí és on l’enginy del fill i un amic seu que està estudiant cultura audiovisual mostren la seva gran creativitat i inventiva: com la dona encara no pot sortir al carrer i el seu contacte amb la realitat es limita al que pot veure per la televisió, es dedicaran a gravar telediaris ficticis en els quals retransmeten una imatge del que passa al món absolutament alterada. Fan veure que el mur de Berlín continua existint, que el bloc comunista cada cop rep major acceptació i que la seva causa mica en mica està aconseguint un reconeixement més gran.

La dificultat en què s’aniran trobant per mantenir l’engany serà creixent, doncs a mida que la dona es vagi recuperant de la seva salut i comenci a poder aixecar-se del llit i mirar per la finestra de l’habitació tot es complicarà. Tot i així, l’amor del seu fill i el seu

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

 

Filmosofia
El club dels poetes morts (1989) del dir. Peter Weir

Com hauria de ser un professor que fa classe a un grup de joves? Quins principis fora bo que orientessin la seva pràctica professional, i quines qualitats personals i competencials caldria que tingués? Tanmateix, amb els seus alumnes, quina mena de relació ha d’establir i quins valors els hi hauria de transmetre? Més enllà de l’estil propi de cada educador, què és lícit i què no en l’acció docent?

Premiada amb l’Oscar al millor guió original l’any 1989, la pel·lícula El club dels poetes morts, dirigida per l’australià Peter Weir (qui uns anys després portaria a les pantalles El show de Truman), és possiblement la més famosa de totes les que s’han fet sobre professors i escoles (i són moltes, tot un gènere cinematogràfic). La figura del seu protagonista, el sr. Keating, interpretat magistralment per l’actor Robin Williams, sense dubte va causar un gran impacte en el món de la pedagogia. I és que molts educadors en actiu, així com molts estudiants que aspiraven a convertir-se algun dia en professors, van veure en el professor de literatura de la prestigiosa acadèmia Welton un model, un referent, d’allò que ha de ser un professor.  Al film, però, la incomprensió i intolerància que mostrarà la direcció de l’escola i alguns dels seus companys vers la seva manera de fer, juntament amb la pressió que exerciran alguns pares en contra del carismàtic professor, provocaran que sigui acomiadat. El cas del sr. Keating ens convida a recordar el del tàbac d’Atenes: Sòcrates.

Sòcrates va ser portat a judici pel seu propi poble i va veure com l’Assemblea votava majoritàriament a favor de la seva execució. Entre d’altres càrrecs se l’acusava de fer dels joves persones mal educades, que desafiaven l’autoritat de l’Estat i dels seus pares amb l’excusa de que havien de seguir els dictats de la seva consciència i de la seva raó. El sr. Keating proclama entre els seus alumnes que aprofitin el moment (carpe diem) i li diu a un altre professor en el menjador que ell només cerca fer dels joves “lliurepensadors”. En ambdós casos, al final presenciem un desenllaç tràgic: la mort de Sòcrates, en un cas, i el suïcidi de Neil (protagonitzat per Robert Sean Leonard), en l’altra, que donarà lloc a l’expulsió del sr. Keating, acusat d’induir als estudiants a adoptar conductes que contravenen les normes de l’escola i la voluntat de les famílies.

El deixeble més famós de Sòcrates, el filòsof Plató, va dedicar el seu diàleg Menó a parlar entorn l’educació i la pràctica de la virtut, mentre que a la República escrigué com havia de ser l’ensenyament que havien de rebre a cada etapa educativa els nens i nenes del model de societat que ell considerava ideal. Però no només va fer teoria: cap a l’any 387 a. C. va fundar l’Acadèmia, centre de formació de futurs assessors polítics, per tal de fer dels alumnes persones honestes i amb grans coneixements, que estimessin la veritat, el bé i la bellesa.

En la nostra sessió de filmosofia volem analitzar el film de Peter Weir tot reflexionant sobre la manera de fer del sr. Keating, valorant fins a quin punt estem o no d’acord en la seva proposta com a educador. La referència a altres pel·lícules semblants, com ara El somriure de Mona Lisa, El club dels emperadors, Ments perilloses, Rebel·lió a les aules, Diaris del carrer, etc. i la nova sèrie de TV 3, Merlí, protagonitzada per un professor de filosofia, ens serviran també per aprofundir en la visió de com en el cinema i la televisió es retracta el món de la docència.

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

 

Filmosofia
Ordet (La paraula) (1955) del dir. Carl Theodor Dreyer

Què és la fe religiosa? De què estem parlant quan ens referim a ser cristià? Es tracta de creure en determinades veritats, o més aviat de viure d’una certa manera, impulsat per un esperit il·luminat pel vigor de la fe? O són les dues coses alhora, si considerem que una i altra cosa es retroalimenten mútuament? Sovint es diu allò de què “la fe mueve montañas”. Fins a quin punt els creients sostenen una fe semblant? Viuen diàriament amb aquesta esperança?
Dinamitzadora: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

Dirigida pel danès Carl Theodor Dreyer i protagonitzada per Henrik Malberg, Emil Hass Christensen, Cay Kristiansen i Preben Leedorff-Rye, va ser estrenada l’any 1955, va guanyar el Lleó d’Or de Venècia, entre d’altres premis, i es considerada l’obra mestre del seu director. Aquest film es troba dins les set millors pel·lícules de tots els temps, segons la selecció del José Luis Garci, qui admet que, malgrat no mantenir cap creença de tipus religiós, la cinta de Dreyer té tal capacitat per commoure i endinsar a l’espectador en una atmosfera de profunditat espiritual tan especial, que fa inevitable no copsar el sentit del que seria l’experiència mística.

Poden succeir els miracles? Es pot ser cristià i no creure en tot moment que és possible un miracle? En Johannes, un dels tres fills d’un vell granger anomenat Morten Borgen, sembla haver caigut en la follia. El seu pare atribueix la causa del seu trastorn a un excés de lectura dels textos del filòsof Sören Kierkegaard. De la mateixa manera que el nostre immortal Don Quijote de la Mancha va embogir per llegir llibres de cavalleries sense parar, aquí en Johannes s’ha perdut a si mateix en administrar-se una “sobredosi” del precursor de l’existencialisme  en la seva vertent cristiana.

Quan una de les dones de la família cau molt greument malalta, tant el metge, que representa la figura de la ciència i el coneixement racional, com el capellà, que simbolitza en el film la religió com a institució humana i poder fàctic, coincidiran en què tothom pot començar a acomiadar-se d’ella, perquè no hi ha res a fer i la seva mort és inevitable. Ningú no lluita contra aquest pronòstic fatal i irreversible, tant irreversible com la mateixa mort, a la qual tots estem sentenciats i de la qual ningú no torna. Tanmateix, els cristians afirmen que Jesucrist sí ho va fer. Fins a quin punt podem parlar de fe, si aquesta fe no veu que el camí de Jesús pot ser el camí de tots?

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

 

Filmosofia
Chocolat (2000) del dir. Lasse Hallström

Què podem fer davant el magnetisme que desprèn l’aparador d’una pastisseria repleta d’exquisits bombons? És possible resistir-se a la temptació d’una xocolata esplèndida, que pren la forma d’una promesa de plaer immediat? I, tanmateix, en el cas que fos possible fer-ho, què guanyaríem? Quines raons ens podrien dur a pensar que és preferible reprimir-nos? Chocolat ens convida a gaudir de la vida sense complexos, superant els nostres prejudicis, des d’una òptica vitalista i alegre.
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

 

Dirigida per Lasse Hallström i protagonitzada per Juliette Binoche, Judi Dench, Alfred Molina, Lena Olin, Carrie-Anne Mos i el camaleònic Johnny Depp,va ser estrenada l’any 2000, rebent cinc nominacions als premis El film, definit per Carlos Boyero, crític de cinema en el diari El Mundo com una pel·lícula “deliciosa, con el aroma de un precioso cuento de hadas”, ens mostra com canviarà la vida dels habitants de Lansquenet, un petit poble francès molt tradicional, quan una dona forastera, acompanyada de la seva mare, decideix obrir una xocolateria amb els dolços més increïbles que mai s’han tastat.

Ens trobem davant d’una pel·lícula molt singular que ens parla de la solidaritat, el respecte, l’amistat i l’amor, així com de les dificultats tan grans que troben tots aquests elements per poder manifestar-se quan el dogmatisme, la intolerància, el classisme i la por al canvi i la novetat dominen el context social. I és que, sovint, sota l’aparença de què s’han de defensar les grans virtuts que  ens han servit per ordenar la vida social, i que corren ara el perill suposadament de desaparèixer per donar pas a una societat abandonada al llibertinatge i l’hedonisme més materialista i pueril, es vol justificar que res no canviï, que tot segueixi com sempre. La conseqüència inevitable quan el que domina és aquesta manera de pensar sempre acaba sent la persecució sistemàtica de tots aquells que s’atreveixen a desafiar la tradició.

La xocolateria apareix com la botiga que posa a l’abast de tothom el fer realitat el seus somnis en forma de bombons de xocolata, convertits en símbol del plaer terrenal. Tot plegat, la seva aparició servirà per desemmascarar la hipocresia d’una comunitat on els poders fàctics fan servir la seva posició privilegiada per controlar qualsevol intent de celebrar la vida des d’uns plantejaments diferents als que sempre han funcionat allà i que tan bé serveixen als seus propis interessos. O això pensen ells, car, al cap i a la fi, com finalment ens mostra la pel·lícula, la repressió a la que tenen sotmesa a la població també els afecta a ells mateixos: es veuen obligats a viure, almenys  de cara a la galeria, reprimint-se igualment de menjar-ne els meravellosos bombons de la botiga, per donar exemple, la qual cosa els fa unes persones infelices i rancunioses cap a aquells que sí en gaudeixen d’ells. I és que, com suportar tenir al costat algú que s’ho està passant d’allò més bé gaudint de tot allò que un es nega a apreciar, malgrat es mor de ganes de fer-ho?

Subscriu-te als esdeveniments des de Facebook

 

Filmosofia
Los cronocrímenes (2007) del dir. Nacho Vigalondo

Viatges en el temps, causalitat inversa, inversió de l’ordre temporal… ens enfrontem a una qüestió purament tecnològica o, en realitat, estem davant d’una paradoxa de tipus lògic? És a dir, la possibilitat de crear una màquina per a viatjar cap el futur o el passat, depèn només del progrés científic i tecnològic que siguem capaços d’assolir, o, ans al contrari, topa amb incongruències des del punt de vista de la lògica i el principi de no-contradicció que permeten afirmar que una tal màquina mai no podrà existir de cap manera? I tanmateix, si anéssim al passat i ens trobéssim amb nosaltres mateixos, què succeiria amb el concepte del “jo” tal com l’entenem ara?

Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

 

Dirigida per Nacho Vigalondo i protagonitzada per Karra Elejalde, Bárbara Goenaga, Candela Fernández i el propi director, va ser estrenada l’any 2007, aconseguint guanyar diversos premis nacionals i internacionals. El film es tracta d’un thriller psicològic amb la particularitat de què aquest té lloc en un escenari on el protagonista (Héctor), intrigat per la visió d’una noia que ha vist mitjançant els seus prismàtics, s’endinsa en el bosc per mirar de trobar-la i, després de rebre una agressió per part d’un home encaputxat i fugir a tota pressa, acaba entrant, per garantir la seva seguretat, en una màquina que el trasllada al passat. Un passat no gaire remot, però, doncs només viatja aproximadament a uns 45 minuts abans.

L’Héctor que acaba de sortir de la màquina podrà veure’s a si mateix fent les coses que ja havia fet amb anterioritat. Aquest nou Héctor, que, tal com ens proposa la pel·lícula, podríem anomenar Héctor 2, intentant evitar que aquesta duplicitat esdevingui contínua i mirant, per tant, de fusionar els dos Héctor, acabarà entrant de nou en la màquina del temps, la qual cosa acabarà donant lloc a un nou Héctor, és a dir, Héctor 3, a qui correspondrà mirar d’arreglar tot aquest embolic, una vegada ha descobert que l’agressió que va patir el primer Héctor l’havia ocasionat Héctor 2 i, per tant, ell mateix! O potser no…

I és que, són Héctor 1, 2 i 3 la mateixa persona? El film aparentment manté la coherència de la trama d’una manera absoluta, com si es tractés d’una mena de puzle on finalment encaixen totes les peces de forma magistral. Tanmateix, realment ho aconsegueix? Quines de les nostres intuïcions més arrelades podrien entrar en conflicte amb la possibilitat real de què tinguessin lloc uns esdeveniments com el que ens proposa la pel·lícula.

 

Filmosofia
L’estrany cas del Benjamin Button (2008) del dir. David Fincher

Què passaria si la vida humana no comencés per l’etapa de nadó sinó per la de la vellesa, i anéssim “avançant” de manera inversa? Quin resultat tindria néixer vells per anar progressivament sent cada dia que passa més joves? I si això només ens succeís a nosaltres, però no a la resta de la gent? Seria millor aquest tipus d’existència, o seria una tragèdia? Com afectaria a la nostra relació amb la família, la parella, els amics, companys… la nostra vida afectiva i sentimental en general?
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

 

Dirigida per David Fincher i protagonitzada per Brad Pitt i Cate Blanchett, va ser estrenada l’any 2008, aconseguint quedar nominada als premis cinematogràfics més importants d’arreu. El film, inspirat en un relat de l’escriptor americà Francis Scott Fitzgerald, ens presenta el cas sorprenent d’una persona, en Benjamin Button, que pateix una estranya “malaltia”: neix amb la semblança d’un home d’edat avançada, més de 80 anys, i el seu creixement personal va en la direcció d’anar convertint-se en algú cada cop més jove.

Prenen com a punt de partida aquest fet ficcional el relat ens convida a la reflexió entorn la condició humana i la nostra manera d’entendre l’existència. La transgressió de l’ordre natural que suposa la presència d’un ésser humà com el Benjamin Button genera inevitablement una certa angoixa, en la mesura que ens sembla una cosa grotesca i quasi diabòlica. Sovint no qüestionem la realitat que estem acostumats a viure, i encara més pel que té a veure a les lleis físiques que governen el món natural. Per això, l’aparició d’un individu com aquest implica un desafiament cap a les nostres creences i convencions entorn allò que ha de ser.

D’altra banda, cal situar-se en el subjecte concret, el propi Benjamin, per seguir en el seu viatge biogràfic com li afecta amb ell personalment patir aquesta curiosa anomalia. Més enllà de pensar entorn quin efecte té sobre nosaltres veure algú tan singular, no podem deixar de situar-nos en com ho ha de viure ell. Fer el compte enrere, viure al revés de tothom, fer-te més jove quan més gran et vas fent, no permet, evidentment, una vida “normal”. Però, de quina vida estem parlant en aquest cas?

 

Filmosofia
American beauty (1999) del dir. Sam Mendes

Què significa tenir èxit a la vida? Quins són elements que mesuren la condició del “guanyador” en la societat occidental contemporània? Com es configura el diàleg intergeneracional? De quina manera es pot viure, una vegada ja s’ha decidit que la vida no té sentit? Fins a quin punt la família continua essent un pilar en la confecció del propi jo i la recerca de la felicitat personal? Està el nostre món envoltat d’un nihilisme a gran escala que ja no deixa cap espai per a l’esperança, més enllà de l’admiració de la bellesa, que tantes vegades ens mostrem incapaços d’advertir? En cas contrari, quins valors encara es poden reivindicar?

Dirigida per Sam Mendes i protagonitzada per Kevin Spacey i Annette Bening, va ser estrenada l’any 1.999, aconseguint guanyar els premis cinematogràfics més importants d’arreu, entre ells el de millor guió original. El film ens presenta a una família americana que viu en un barri residencial acomodat i sense problemes econòmics de cap tipus, però que a nivell afectiu no estan passant pel seu millor moment. En la relació de parella, el matrimoni ha perdut la il·lusió i la muller ja no sent cap interès sexual pel seu marit, que se sent frustrat personal i professionalment. La seva filla, en plena adolescència, sent vergonya dels seus pares a la vegada que tampoc s’agrada a si mateixa i té una baixa autoestima.

La resta dels diferents personatges que aniran apareixen al llarg de la pel·lícula i que es van relacionant amb ells, sobretot el jove veí que comença a sortir amb la noia i que, d’amagat, li ven marihuana al seu pare, serviran per aconseguir modelar el retrat de la societat actual segons la visió del director. Un món ple de superficialitat, on sempre és més important la imatge que es projecta que no qui som en realitat.

De fet, en aquesta societat tal com se’ns mostra, es dóna a entendre que per a molta gent arriba un moment en el qual ja no hi ha separació entre la imatge que es projecta i la persona que realment un és, perquè s’ha produït una identificació tal amb la imatge que es vol transmetre als altres que pròpiament ha desaparegut l’altra. És a dir, cada cop més la tendència és a ser més “personatge” (el que es correspon amb allò que volem que els altres vegin en nosaltres) i menys “persona”.

Malgrat aquest tipus de vida falsificada no aconsegueix satisfer a cap dels que la viuen (que en la pel·lícula són tots, doncs no s’escapa ningú, excepte potser el protagonista al final de tot, paradoxalment), tampoc saben com trobar la sortida. I és que al viure en societat i funcionar aquesta segons unes regles determinades que marquen la pauta del tipus de vida que presumptament cal seguir per ser feliç, tothom s’escarrassa en

 

Filmosofia
Dotze homes sense pietat (1957) del dir. Sidney Lumet

De quina manera ens poden influir les opinions dels altres en les nostres decisions i en la nostra manera de considerar on està la veritat? Com deixem que ens afecti la manera de pensar dels demés quan hem d’escollir entre diverses opcions, fins i tot en el cas que la nostra elecció pugui afectar d’una manera importants a altres persones? Sabem descobrir els intents de manipulació que podem rebre, no només pels diferents mass media, sinó també per les persones que ens envolten en diferents àmbits? Per altra banda, fins a quin punt pot ser millor ser jutjat per un jurat popular o per un jutge? Els éssers humans són més sovint racionals o irracionals en les seves decisions?

Dotze homes sense pietat (en la versió original 12 Angry Men) va ser dirigida per Sidney Lumet (era la primera pel·lícula que dirigia) i protagonitzada per Henry Fonda, l’any 1957. En el film ens trobem a un jurat format per dotze persones que han de deliberar i decidir, sense oportunitat d’apel·lació i amb el càstig de la pena de mort a la cadira elèctrica si surt condemnat, si un jove és o no culpable de l’assassinat del seu pare. Aparentment totes les proves que s’han anant presentant en contra del noi davant dels membres del jurat són contundents i sembla que no deixen gaire espai al “dubte raonable”. Per això, tot apunta a què el jurat no tindrà problemes per arribar a un veredicte unànime en un temps relativament breu. Si afegim al que ja hem dit, el calor que han de patir els membres del jurat a la sala on han de deliberar i que han hagut de passar força temps escoltant els testimonis durant el judici, encara queda més clar que tot es precipitarà a favor de què l’acord de declarar culpable al jove arribarà de seguida.

Però no serà així. El membre número 8 del jurat demana revisar els diversos arguments que han escoltat i les proves presentades, doncs no està completament convençut de la culpabilitat del noi. En un principi, haurà de suportar la pressió del grup, que critica la seva actitud al veure com això comportarà haver de passar-se més temps en aquella sala suportant la calor, quan ja podrien enllestir la feina i marxar cap on vulguin. Mica en mica anirem veient com el membre número 8 va desplegant les seves raons per no veure tan clar el veredicte, així com anem descobrint que la resta dels assistents s’havien deixat dur en les seves valoracions de les proves i els arguments que abans s’havien presentat pels seus prejudicis, fent-se així patent que havia manca d’objectivitat en la seva manera de jutjar al jove. Segons vagi avançant la conversa s’anirà fent cada cop més evident que la veritat no té per què està en mans de la majoria, i es deixa entreveure que possiblement molt sovint sigui exactament així.

 

Filmosofia
Mar adentro (2004) del dir. Alejandro Amenábar

Tenim dret a decidir sobre la nostra mort? Poden haver situacions en les quals sigui legítim demanar l’assistència al suïcidi o l’eutanàsia? Quines podrien ser i per què? Té alguna relació aquesta problemàtica amb l’anomenat testament vital o document de voluntats anticipades i amb la qüestió de la defensa del dret a morir dignament? De quina manera els experts en bioètica poden abordar tots aquests elements d’una manera que pugui anar més enllà de les posicions ideològiques de cadascú? És possible arribar a solucions satisfactòries per a tothom des del punt de vista de la legalitat?

La pel·lícula Mar adentro recull la tràgica història del Ramon Sampedro, que va patir un accident quan tenia 25 anys que el va deixar tetraplègic. Aquest es va passar a prop de treinta anys demanant que algú l’ajudés a suïcidar-se, ja que no volia continuar vivint en aquelles condicions. Va escriure multitud de peticions sol·licitant aquesta ajuda, que van ser recollides juntament amb els poemes que va redactar, en el llibre Cartas desde el infierno. El director de cinema Alejandro Amenábar ens explica que quan va acabar de llegir aquest llibre va tenir clar que un dia havia de portar a la gran pantalla la lluita personal de Ramon Sampedro.

La estrena va tenir lloc el 3 de setembre del 2004 i, curiosament, el 15 de desembe del mateix any s’estrenava Million dollar baby, dirigida per Clint Eastwood, la qual tot i que en aquest darrer cas no explica una història real, també finalitza igualment amb la mort de la persona protagonista amb la intervenció decisiva d’algú que decideix satisfer, per amor, la seva demanda de no voler seguir viu. Les dues pel·lícules van guanyar els premis més importants de la cerimònia dels Òscars.

Malgrat el film de Mar adentro ha estat guardonat amb nombrosos premis nacionals i internacionals del màxim nivell, tant per direcció com per millor actor (Javier Bardem), millor fotografia, banda sonora, guió… també va rebre algunes crítiques importants per part d’alguns crítics de cinema, d’una banda, i de persones afectades de tetraplègia així com de col·lectius contraris a l’eutanàsia, que veien la pel·lícula com un al·legat tendenciós i manipulador a favor d’aquesta opció. En la sessió de filmosofia del mes d’abril volem abordar críticament totes aquestes qüestions des d’una anàlisi racional respectuós amb les diverses sensibilitats i maneres de pensar de cadascú, tot mirant de proposar punts de trobada entre tots els assistents.

 

Filmosofia
La soga (1948) del dir. Alfred Hitchcock

Com hem d’entendre la teoria del superhome (Übermensch) de Nietzsche? Hi ha persones que són superiors als altres, fins al punt que per aquesta raó queden alliberades d’haver de seguir les convencions morals que afecten a la resta de mortals? Per altra banda, quina responsabilitat té el professor davant els actes que puguin dur a terme els seus alumnes, quan aquests han quedat enlluernats per algunes de les seves afirmacions un tant frívoles, si resulta que alguns d’ells se les prenen seriosament?

La pel·lícula La soga (Rope) és, sense dubte, una de les obres mestres de la història del cinema. Va ser estrenada l’any 1948 i és tota una mostra del gran geni del seu director Alfred Hitchcock, així com de les magistrals dots interpretatives de l’actor James Stewart, qui representa la figura d’un professor de filosofia que assisteix a una festa a la qual ha estat convidat per dos alumnes seus de fa uns anys que li continuen mantenint un gran respecte i admiració. El que no sap el professor és que els seus deixebles han comés un crim (han matat a un jove conegut d’ells), només motivats per la seva teoria de la superioritat d’uns homes vers els altres, i que volen macabrament fer de la vetllada amb els convidats (entre els quals es troben els propis pares del jove difunt i la seva núvia) una mena de trobada morbosa, doncs han ficat el cadàver dins d’un bagul i han situat el menjar a sobre del mateix i volen excitar-se amb el risc que suposa que els puguin arribar a descobrir.

La història es basa en fets reals i va ser estrenada primerament al teatre. En el film de Hitchcock ens trobem davant d’un veritable experiment cinematogràfic, ja que la pel·lícula està rodada en un únic i llarg pla seqüència, on el pas del temps ve marcat pel canvi de la il·luminació provinent de l’exterior i que podem anar seguint gràcies a les finestres del saló on es desenvolupa gairebé tota l’acció. Sembla més aviat una obra teatral filmada que no pas una pel·lícula, però això forma part de les virtuts del film, que crea d’aquesta manera un espai claustrofòbic, tant tancat com el propi bagul en el qual es troba el cos del jove ofegat amb una soga només començar la narració, en el que pretén ser un crim perfecte. La pretensió d’elevar l’assassinat a la categoria d’obra d’art per part dels dos joves ex-alumnes presumptament serviria per justificar-lo, perquè així haurien demostrat que ells estan per sobre dels conceptes habituals del bé i del mal.

 

Filmosofia
Gran Torino (2008) del dir. Clint Eastwood

Quins són els nostres prejudicis? Quina raó tenen d’ésser? Com hem d’actuar davant una realitat social cap cop més multicultural? Estem preparats per viure en un entorn que evoluciona ràpidament? Quines pors haurem de superar per habituar-nos a un marc de convivència que pugui interpretar la diferència de manera enriquidora i no problemàtica? Estem en condicions de fer-ho?

En el 2008 l’actor i director Clint Eastwood va aconseguir sorprendre tothom amb aquest magnífic film, on la història es centra en la figura d’un veterà de guerra americà que viu a Highland Park (Míchigan) sol amb la seva gossa Daisy. El nostre protagonista va quedar vidu no fa gaire, fet que accentua el seu caràcter agra i rondinaire, com demostra contínuament, no exempt d’un to irònic i descregut. Veu com el seu barri es va omplint d’asiàtics i sud-americans, la qual cosa el molesta absolutament, ja que es pregunta què ha passat en el seu país perquè les coses hagin canviat d’aquesta manera. Sembla paradoxal que ell dediqués bona part de la seva vida a lluitar en el continent asiàtic i que, quan suposadament van guanyar la guerra, ara es trobi vivint entre ells al seu propi país.

Tanmateix, quan rep la visita dels seus familiars, Walt Kowalski (així es diu aquest veterà de guerra) no pot evitar sentir-se molt malament al veure que ningú no li té cap afecte sincer, sinó que només estan pensant en com es podran repartir l’herència que algun dia pugui deixar. En canvi, després d’un succés que més aviat semblaria que hauria de provocar tot el contrari, un veí xinès jovenet li intenta robar el seu apreciat cotxe Gran Torino del 1972, acabarà desenvolupant veritable interès per ajudar a aquest noi i la seva família, la qual es veu pressionada per un grup de delinqüents que volen captar el jove per a la seva banda. El fet que en Walt assumeixi intervenir i arriscar la seva integritat en un assumpte que aparentment no va amb ell ens interpel·la des del punt de vista ètic, en la mesura en què ens convida a considerar si ens hem d’implicar en la lluita contra la injustícia, vingui d’on vingui i recaigui sobre qui sigui, doncs, al cap i a la fi, els drets humans no saben de colors de pell ni de lloc d’origen.

La pel·lícula ha rebut extraordinàries crítiques per part dels experts per la seva capacitat de comunicar en el més pur estil de Clint Eastwood: poques paraules, però les justes perquè cada frase quedi gravada en la memòria de l’espectador. Es tracta d’un veritable minimalisme en l’ús del llenguatge cinematogràfic, que, al ser dut a terme amb excel·lència, retorna a les paraules la gravetat que els correspon. Ni una paraula de més, ni un mot innecessari: així aconseguim que el que es diu tingui un doble valor.

 

Filmosofia
Memento (2000) del dir. Christopher Nolan

Qui som? Com construïm la nostra identitat i quin paper juga la nostra memòria en aquesta construcció? I, tanmateix, fins a quin punt podem confiar en la nostra memòria? Recordem les coses tal com van passar, o més aviat com pensem que van passar? Els nostres records són com fotografies estàtiques que es mantenen inalterables amb el pas del temps, o van canviant seguint la mateixa evolució que anem experimentant nosaltres mateixos? “Fets, no records” es diu en algun moment de la pel·lícula. Doncs, al cap i a la fi, si del que es tracta és d’aportar proves que justifiquin les accions humanes, no podria ser la pròpia memòria una fàbrica de mentides?

Estrenat l’any 2000, aquest film de Christopher Nolan, el seu segon llargmetratge, ens presenta la vida del Leonard, un home que pateix una estranya malaltia anomenada “amnèsia anterògrada”, la qual l’impedeix que pugui retenir a la memòria res del que ha succeït més enllà d’uns minuts. Tot va començar el dia que algú va entrar a casa seva i va violar i matar la seva dona, i ell va rebre un cop molt fort al cap. Des d’aquell dia en Leonard no pot construir nous records. Així, la seva memòria a llarg termini només guarda els fets que va viure abans d’aquest terrible succés. Del que li va passant després només pot retenir el que viu en el moment present i uns pocs minuts abans. Malgrat aquesta greu limitació, en Leonard es proposa descobrir qui va ser l’assassí de la seva dona per venjar la seva mort.

Per tal de poder funcionar en el dia a dia i també per poder avançar en la seva investigació, el protagonista mirarà de servir-se de recursos que l’ajudin a ampliar la memòria: fotografies, notes, tatuatges, etc. seran el seu suport per tirar endavant. En aquest sentit, podríem dir que la pel·lícula s’assembla a una pel·lícula de detectius, però el que la fa absolutament original i diferent és que l’estructura temporal del film juga constantment amb l’espectador, alterant la cronologia lògica dels fets presentant sovint, una vegada hem vist una determinada acció, a continuació, no les seves conseqüències, sinó quines han estat les seves causes prèvies. Sense dubte, l’ús de flashbacks ràpids i constants demana una gran concentració per part de l’espectador, que es pot trobar en certs moments amb la sensació de què es vol provocar en ell una angoixa semblant a la que pot patir el propi Leonard.

Per a molts crítics es poden llegir diversos elements del film en clau de metàfora sobre la condició humana, doncs, de la mateixa manera que el protagonista necessita definir un objectiu que doni sentit a la seva vida, per poder suportar la complexitat d’una existència sense la possibilitat de generar nous records, tots en el fons d’una o altra manera en un cert grau podem veure’ns reflectits en aquesta necessitat. El mirall, el