Filmosofia

Sinopsi: “Fences” significa mur o tanca, per tant, allò que marca una separació, una frontera, un límit entre un dins i un fora. Per tant, entre un nosaltres i un els altres, amb els quals no ens reconeixem, car llur diferència se’ns fa incòmode i incomprensible, intolerable i perillosa. Lluny d’acceptar la possibilitat de conviure plegats en “un món comú”, seguint la terminologia de la Marina Garcés, el racisme, la xenofòbia i el supremacisme es caracteritzen per configurar-se des de la confrontació i la intolerància. Quines poden ser les claus per superar els prejudicis que les retroalimenten per tal d’aconseguir crear societats no només multiculturals sinó també interculturals?

La pel·lícula Fences és una pel·lícula dirigida i protagonitzada per Denzel Washington. Va ser estrenada l’any 2016, amb una rebuda excel·lent per part de la crítica. Guanyà importants premis i fou nominada a quatre premis Òscar de l’acadèmica de Hollywood en les categories de millor pel·lícula, actor, actriu de repartiment i guió adaptat. Finalment assolí un d’ells, el de millor actriu de repartiment, per l’extraordinari treball de la Viola Davis, en el paper de la dona del protagonista, un exjugador de beisbol que havia destacat en la lliga per a jugadors negres, però que mai va poder competir en les categories més altes perquè no era permès als negres participar en aquests nivells, i ara treballa recollint les escombraries per tirar endavant la seva família.

La història se situa a Pittsburgh, en la dècada de 1950. Ens mostra la manera com viu justament Troy, el protagonista, amb els seus, i la petjada de desconfiança que ha quedat en ell cap a la possibilitat que les coses puguin arribar a canviar algun dia de debò. De fet, el menyspreu que ha hagut de viure a causa del racisme en la seva vida professional han provocat que tingui una molt baixa autoestima i que hagi desplegat un caràcter depressiu que dóna lloc a què no sàpiga tractar a les persones que més estima amb l’amor i respecte que mereixen. Tant és així, que anirem veient com, dramàticament, Troy va fent de la seva existència un cúmul de despropòsits, per la seva incapacitat d’articular cap esperança que la societat pugui arribar a acceptar les persones negres amb un pla d’igualtat. Tanmateix, hom comprèn finalment que no hi havia malícia en ell, sinó frustració i necessitat de sentir que val més com a persona del que el món en el qual li ha tocat viure ha volgut reconèixer.

A càrrec de: Joan Méndez.

Calendari: divendres 25 de gener a les 18h.

Cost: 1’5€ en concepte de prèstec interbibliotecari (si no disposeu ja del film).

És possible conviure en harmonia en una societat multiètnica? Són les diferències culturals una barrera insalvable i, en conseqüència, estem condemnats a què les ciutats distribueixin la pluralitat donant lloc a guetos? Hi ha alguna manera de fer desaparèixer els prejudicis i de potenciar el diàleg que afavoreixi la integració? Interculturalitat o multiculturalitat, quin ha de ser el model? A on ens porta la globalització?

La pel·lícula Crash és un film coral dirigit pel canadenc Paul Haggis. Es va estrenar l’any 2005, i va assolir importants premis, entre els quals podem destacar els Òscars de Hollywood a millor pel·lícula, millor guió original i millor muntatge. Situada a la ciutat de Los Ángeles pocs anys després de l’enfonsament de les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York a causa dels atacs terroristes de l’organització terrorista islàmica al-Qaeda el dia 11 de setembre del 2001, el film ens presenta sis relats aparentment independents entre si, que segons va avançant la cinta es van entrellaçant fins que, ja sigui a causa del destí o per pura casualitat, tots ells han confluït per tal que succeís l’esdeveniment central.

Els estereotips, la incomprensió, el racisme i la xenofòbia són els elements que defineixen a bona part dels protagonistes de les sis històries que ens presenta Haggis. Tant és que passin coses que contradiguin el clixé que uns i altres s’han format sobre els blancs, els negres, els coreans, àrabs, llatins, iranians, etc. Els prejudicis només necessiten un cas a favor per reafirmar-se, encara que es donin molts casos que no encaixin amb ells, d’aquí la greu dificultat que tenim per eliminar-los. D’altra banda, la pel·lícula també ens presenta com l’ésser humà, depravat i immoral en el seu comportament, pot en ocasions mostrar el seu aspecte més humà i jugar-se la vida per ajudar a algú al que prèviament havia tractat com si no fos realment una persona. I, si això és possible, i ho és, potser encara es pot mantenir alguna esperança en què l’ésser humà sigui capaç de crear espais de convivència on les diferències no siguin interpretades en termes d’amenaça.

Sense dubte, estem davant d’una pel·lícula amb un bon ritme que convida a la reflexió, deixant entreveure la necessitat de cercar respostes col·lectivament en aquesta època nostra de postmodernitat, temps líquids i poques certeses.  Si deia Sartre allò de “L’infern són els altres” en la seva peça teatral A porta tancada, ara que la globalització ha obert totes les portes i les migracions formen part de la realitat quotidiana no queda altre opció que mira d’entendre’ns, tot tenint clar que cap solució pot passar per deixar ningú fora de lloc.

_____________________________

Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.
**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

És possible viure al marge de la societat? Retirar-se al bosc, desconnectar del sistema i viure en harmonia amb la natura segons les teves pròpies regles? Fins a quin punt es pot fer això? I, per quant de temps? Com caldria procedir, en el cas que realment fos factible aïllar la família de la resta del món i de tots els seus convencionalismes i prejudicis? Tanmateix, si després per alguna circumstància de la vida, s’hagués de tornar a la ciutat, quines dificultats es trobarien per poder adaptar-se a aquest nou entorn?

La pel·lícula Captain fantastic és una comèdia dramàtica dirigida per Matt Ross i protagonitzada per Viggo Mortensen, Frank Langella, Kathryn Hahn, George MacKay, Steve Zahn, Annalise Basso, Samantha Isler i Hannah Horton. Es va estrenar l’any 2016, amb una molt bona rebuda en general per part de la crítica, sobretot pel que fa al treball actoral del Viggo Mortensen com a pare de família, i l’originalitat del guió, que ens presenta, a l’estil del Walden de Thoreau, el retorn als boscos com alternativa autèntica al sistema sociopolític i econòmic de les nostres societats occidentals. Només que en aquest cas, és un matrimoni qui decideix el seu aïllament, amb els seus sis fills, als quals preparen acuradament per ser capaços de sobreviure en la muntanya, transmeten principis i valors de caire ètic, i eduquen en les diverses branques del coneixement, tant teorètic com pràctic: literatura, física, biologia, filosofia, primers auxilis, tècniques de caça, etc.

Una bona mostra ben significativa de la voluntat d’aquesta família de crear el seu propi món, més pur que no pas el de la societat convencional, es manifesta en el fet que decideixin no celebrar el Nadal i sí el “Noam Chomsky Day”, en honor al reconegut filòsof i lingüista americà. En un cert moment es diu que d’alguna manera el que estan fent és intentar seguir quelcom semblant a la República de Plató, tot i que més aviat es podria dir que més aviat el que dissenyen s’acostaria més a la voluntat de poder de la que parlà Friedrich Nietzsche i que havia de caracteritzar el seu Übermensch. Allunyar-se de la moral dels esclaus i construir la pròpia vida des de la llibertat i la consciència personal. Aquest és el propòsit.

Però fins a quin punt és possible dur-lo a terme. La mort de la mare farà que la família hagi de fer acte de presència en aquell món que havia deixat enrere. El contrast entre un i altre es fa evident, i apareixen les discussions, la dificultat d’entesa entre dues concepcions de la vida gairebé oposades, on cadascú haurà de fer front també a les seves contradiccions. Es deixa així que l’espectador reflexioni per ell mateix quin dels dos models li sembla més convincent, i si hi hauria alguna altra sortida.

_____________________________

Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.
**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Quin regal li faries al teu germà pel seu aniversari, si fos un ric multimilionari i tingués en abundància tot allò material que es pugui imaginar? Com el podries sorprendre? Se t’acut alguna cosa per regalar-li que ell mateix no hagués pogut mai comprar? Potser fent-lo viure una experiència inesperada? De quina manera i quina mena d’experiència?

La pel·lícula The Game va ser dirigida per David Fincher i protagonitzada per Michael Douglas, Sean Penn i Deborah Kara Ungen, entre d’altres, i es va estrenar l’any 1997. Per la seva trama argumental podríem dir que aquest és un film que s’anticipa al seu temps a l’actual oferta d’oci que presenten els anomenats “Escape Rooms”. En aquests jocs, un grup de persones entren en un espai determinat i han d’anar superant una sèrie de proves per aconseguir avançar d’habitació en habitació fins arribar a resoldre l’enigma que se’ls planteja. Ara bé, a diferència del que passa en els escape rooms, en el cas de la pel·lícula el Nicholas Van Orthon, el protagonista de la història, es veurà abocat a viure aquest joc de simulació sense tenir clar en cap moment què li està passant de veritat i què forma part del joc.

Aquesta indefinició sobre realitat i ficció, o entre realitat i hiperrealitat en termes del filòsof francès Jean Baudrillard, forma part precisament del propi joc. Tant és així que aconseguirà amb escreix el seu objectiu: provocar que el Nicholas visqui el desenvolupament dels esdeveniments que es va trobant, i davant dels quals ha de prendre decisions, amb una sensació contínua de confusió i neguit. Tot és massa real per a no ser cert, però a la vegada resulta ser massa estrany en comparació amb el que fins aquell dia sempre havia viscut. La incògnita sobre com s’ha d’interpretar tot el que està passant aconsegueix el director mantenir-la fins al final del film, fent així que la pel·lícula sostingui l’espectador en el mateix suspens que angoixa constantment al protagonista.

Un film efectista i amb un bon ritme, suggerent i satíric, que podem situar al capdavant de les diverses pel·lícules que proliferaran en qüestió una dècada al voltant de la mateixa temàtica: la dificultat de l’ésser humà en l’època postmoderna de poder destriar de tot el volum d’informació que tenim al nostre abast quina és fiable i quina respon a la manipulació que algú pretén exercir sobre nosaltres. Intenten jugar amb nosaltres?

_____________________________

Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.
**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Què passaria al món si succeís que a partir d’un cert moment i sense que ningú no tingués cap coneixement de quina podria ser la causa, les dones deixessin de generar òvuls? Cap dona podria quedar embarassada no hi hauria la possibilitat de la fecundació in vitro. A on ens portaria tot això? Una societat on no hi ha naixements, on ningú no continuarà, destinada a desaparèixer… Si després de suportar durant 18 anys aquesta infertilitat humana ens trobéssim amb una dona embarassada, què creiem que passaria? Com reaccionaríem tots plegats? I ella?

Aquest film, dirigit pel mexicà Alfonso Cuarón, es va estrenar l’any 2006 i de seguida va rebre un gran reconeixement per part de la crítica, que situava a la pel·lícula com una de les deu millors que s’havien estrenat aquell any. Protagonitzada per Clive Owen, Julianne Moore i Michael Caine en els papels principals, el relat ens trasllada al 2027 per mostrar-nos quin tipus de societat cabria esperar si manqués tota esperança de futur a causa de què les dones deixen de ser capaces d’engendrar vida nova.

El punt de partida d’aquesta història de ficció ens recorda la manera de fer que trobem a les novel·les de José Saramago: es parteix d’una situació molt improbable però no impossible, i a partir d’aquí es van dibuixant quines serien les conseqüències que segurament se’n derivarien.

Ara bé, segons quina sigui la nostra consideració sobre la condició humana, imaginarem d’un mode o un altre diferent a on ens portaria el fet que les dones ja no portessin fills al món. Tot i així, segur que pràcticament ningú no veuria aquesta situació com a positiva ni desitjable en absolut, però és possible que hi haguessin discrepàncies sobre què comportaria això i quines implicacions generaria de cara al manteniment de l’ordre social i la manera de viure de cadascú.

Tanmateix, si després de molts anys de no néixer cap nen ni nena, miraculosament succeís que una dona quedés embarassada, com hauria de reaccionar? Què hauria de fer? Comunicar-ho? A qui? De qui refiar-se? En un món que ha entrat en un nihilisme desesperançat i on els valors d’antuvi semblen haver desaparegut per complet, com actuar amb aquest tresor?

És interessant la relació que es pot establir entre la temàtica de la pel·lícula i la filosofia de Hannah Arendt, la qual posa un gran accent en el caràcter específic de la natalitat humana a l’hora d’examinar quins puguin ser els elements clau que defineixen la nostra condició.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Una de les problemàtiques que des de fa mig segle es troben més presents en el debat filosòfic és el que té a veure amb la possibilitat lògica de desenvolupar programes d’intel·ligència artificial, així com de la conveniència de fer-ho i els riscos que podria comportar. Cal remarcar que en octubre del 2017 L’Aràbia Saudita va concedir la categoria de ciutadana a una robot, batejada amb el nom de Sophia. Aquest reconeixement atorgat a l’androide, dissenyada per la companyia de Hong Kong Hanston Robotics, ha donat lloc a una certa polèmica, en la mesura que va acompanyada d’una sèrie de drets que en el mateix país li són negats a un bon nombre de persones humanes.

La pel·lícula Ex Machina és l’òpera prima del guionista i director britànic Alex Garland. Va ser estrenada al gener del 2015 i va guanyar el premi Oscar als millors efectes visuals. El film ens presenta a un geni de la informàtica propietari d’una gran empresa del sector, que viu apartat del món desenvolupant el seu projecte principal: la creació d’una màquina dotada amb capacitat de pensament propi. Una vegada creu que ha assolit el seu objectiu, i donada la dificultat de discernir si per fi ha creat veritable intel·ligència artificial i no merament un excel·lent simulador del pensament, decideix convidar un altre informàtic que treballa per la seva empresa, Bluebook, perquè aquest li passi a la màquina una versió actualitzada de l’anomenat “test de Turing”.

Aquest test va ser presentat pel londinenc Alan Turing l’any 1950 en un article publicat a la revista Mind que portava per títol “Maquinària computacional i intel·ligència”. En aquest article Turing proposava que es considerés que s’havia assolit la creació d’una computadora “pensant” si aquesta era capaç de mantenir una conversa durant un determinat temps amb una persona sense que aquesta s’adonés de què amb qui s’estava comunicant realment no era un ésser humà. Si la màquina aconseguia fer-se passar per una persona, donant respostes en tot moment coherents amb la conversa que estava mantenint, i no només una vegada sinó de manera sistemàtica, s’hauria demostrat que la màquina pot imitar el comportament humà i la seva capacitat cognitiva en el context de l’intercanvi comunicatiu. Alan Turing prescindia del verb “pensar”, a causa de la dificultat filosòfica que implicava definir exactament el seu significat, i va optar més aviat per parlar de si les màquines podien arribar a fer el mateix que els humans quan interactuem en la transferència d’informació.

La pel·lícula, però, ens porta més enllà. Ava és una robot amb una certa aparença humana femenina que presumiblement estaria dotada de pensament i afectivitat. Ara bé, com poder arribar a saber quins són els seus desitjos, els seus anhels, les seves intencions? Si realment pot pensar i sentir, disposa igualment de llibertat de volició i d’acció? Però, en aquest últim cas, si és així, què pot acabar passant..?

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

El vincle amb allò que ha conformat la nostra vida i que ens connecta amb el món, amb el que som i sentim…, com explicar el seu valor? Com copsar la mesura de la seva importància? El lligam que establim amb la terra, el paisatge, la natura viva, la gent que ens envolta i que estimem, pot arribar a configurar el nostre ésser de tal manera que el seu trencament suposi la pèrdua d’un mateix. Tal com li succeeix a l’avi del film, que entra en una profunda depressió quan la seva família decideix vendre la seva olivera preferida, malgrat conèixer el sentiment que l’home sent vers aquest arbre tan especial.

La pel·lícula El olivo és una pel·lícula espanyola dirigida per Icíar Bollaín que va ser estrenada l’any 2016 a Castelló, província on va ser rodades la major part de les escenes del film. El guió va ser escrit per la parella de la directora, en Paul Laverty, i donada la seva originalitat la pel·lícula va ser nominada als Premis Goya en aquesta categoria, juntament amb la de millor música. L’actriu protagonista, l’Anna Castillo, assolí el Goya a millor actriu revelació, mentre que el Javier Gutiérrez fou nominat en la categoria de millor actor de repartiment.

El olivo ens presenta una història tràgica. L’avi ha decidit no parlar amb ningú arran de la venda del magnífic arbre amb el qual mantenia una relació afectiva molt intensa, per tants moments compartits al llarg de la seva vida. Els seus fills estan molestos davant la seva actitud, que troben absolutament exagerada. Sota el seu parer, l’avi només vol castigar-los amb el seu silenci, un mutisme per a ells carregat d’egoisme, doncs l’avi es nega a comprendre que la venda de l’olivera era necessària, ja que va suposar uns grans ingressos per a la família en un moment crític. La seva oposició a la venda representa per a la família un aferrar-se als records, a la tradició, i no voler mirar endavant i entendre que els temps canvien, que s’ha de saber relativitzar el valor de les coses, i que hem d’estar disposats a fer sacrificis quan pertoca.

L’única persona que sembla entendre els sentiments de l’avi vers l’olivera, i a qui se li trenca el cor al veure com l’home s’està consumint en vida és la seva néta, l’Alma (nom evidentment gens casual). Mitjançant diversos flashbacks la pel·lícula ens fa arribar els records dels moments feliços viscuts per ambdós allà al costat de l’arbre. Convençuda l’Alma que el seu avi no es recuperarà fins que no torni l’olivera al seu costat, decideix enredar al seu oncle i un xicot per tal d’anar a buscar-la allà on es troba: a Düsseldorf (Alemanya). El fet que els seus dos acompanyants parteixen sense saber el veritable motiu del viatge aconsegueix incorporar el punt d’intriga necessari a aquesta road movie.  La ingenuïtat que mostra el noi al llarg del trajecte, juntament amb les peculiars reaccions de l’oncle de l’Alma, contribueixen encertadament a introduir un caire còmic en moments puntuals a la cinta, afavorint que el relat flueixi de manera entretinguda i, fins i tot, versemblant.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Poden determinades circumstàncies portar-nos a realitzar accions greus que en realitat no volem fer de cap manera? I, una vegada fetes, com continuar endavant amb la nostra vida, quan la memòria ens turmenta portant-nos a cada instant el record d’allò que hem fet?  El sentiment de culpa potser pot ser apaivagat si s’aconsegueix rebre el perdó i la comprensió per part d’aquell que estan sofrint…  Però, cal una bona dosi de valor per apropar-se als que pateixen i confessar que som la causa del seu dolor, així com, tanmateix, una gran sensibilitat per evitar que aquest reconeixement no acabi provocant encara més mal, al fer-los reviure tot el succeït.

La pel·lícula Frantz és un film francès dirigit per François Ozon estrenat l’any 2016 i basat en la novel·la de Maurice Rostand L’homme que j’ai tué (L’home que vaig matar), la qual va ser redactada poc després de la finalització de la Primera Guerra Mundial. La història es situa a l’any 1919, quan un jove francès d’esperit pacifista arriba a Quedlinburg, el poble on viu la família de Frantz, el soldat alemany (tan poc predisposat a fer ús de la violència com ell mateix) al qual va disparar a les trinxeres en un combat provocant la seva mort, amb la intenció de deixar unes flors en la seva tomba.

Aquest relat ja havia sigut portat al cinema l’any 1931 per part del director Ernst Lubistch sota el títol de Brolen Lullaby (Remordiment). En aquesta ocasió, però, la pel·lícula d’Ozon mostra la seva originalitat al proposar-nos que centrem la nostra atenció tant en el personatge d’Adrien, el jove francès, com sobretot en els sentiments de l’Anna, la noia que era la parella de Frantz, a la qual coneixerà en el cementiri. Per explicar la seva presència allà, Adrien li dirà a l’Anna que ell era un antic amic del seu nuvi i que s’havien conegut a París. Per mantenir aquesta primera mentida, el francès es veurà obligat a dir noves mentides quan conegui als pares de Frantz i a mesura que vagi intimant amb l’Anna. No obstant, l’Adrien va veient que la ficció que ha creat sembla tenir un efecte balsàmic en aquella família, ja que tot el que els explica del Frantz és sempre molt positiu.

El perdó, la culpa, l’amistat, l’amor, la funció de la paraula, la veritat i la mentida, el paper de la memòria, la possibilitat de reconciliació, l’antibel·licisme… són alguns dels elements que incorpora aquest film i que el director conjuga de manera magistral, amb una fotografia impecable que extreu del blanc i negre les seves millors prestacions. Sense dubte, una pel·lícula delicada i imprescindible.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Los santos inocentes és una pel·lícula dirigida per Mario Camus que es va estrenar l’any 1984, basada en la novel·la homònima de Miguel Delibes publicada tres anys abans. El treball actoral de dos dels seus principals protagonistes, Paco Rabal i Alfredo Landa, rebrà l’elogi unànime de tots els crítics, i els farà mereixedors de diversos premis i reconeixements. El film ens presenta les vicissituds per les que passa una família de camperols situada a Extremadura, als anys 60, que es veu resignada a viure sota les ordres dels amos del cortijo, els quals els tracten d’una manera despietada sense cap mena de remordiment.

La pel·lícula retrata d’una manera extraordinària la mentalitat de tota una època de la història espanyola, en la qual el classisme dóna lloc a un maltractament de les classes humils per part dels senyors de la terra, que no veuen en els seus operaris com a persones que mereixen un respecte i el reconeixement d’una dignitat humana, sinó que més aviat els consideren com a bèsties a la seva disposició i al seu servei per atendre les seves necessitats i els seus capricis. Tant incorporat es trobava aquest tracte en la manera de pensar d’aquell moment, que fins i tot els agreujats tendien a interioritzar la seva condició d’inferioritat, no tan sols dins l’escala social, sinó també des d’un punt de vista humà. El fet que, a més, que les classes desafavorides no tinguessin accés als estudis dificultava enormement qualsevol canvi en aquest sentit. Per això veiem que el gran somni dels pares d’aquesta família no és altre que el de què els seus dos fills grans puguin tenir una formació acadèmica (no així, la filla petita, a causa de que pateix un retard mental, a l’igual que el germà de la mare de la família, Azarías, a qui acolliran quan es trobi sol i sense feina).

Los santos inocentes és, doncs, un exercici de cinema realista, una mostra de la misèria de la vida camperola dels anys seixanta en terres properes a Portugal, on la doble moral dels poderosos amaga un menyspreu cap els seus treballadors realment insultant. En aquest temps on, malauradament, continua havent moltes situacions d’explotació arreu del món, ens trobem amb una cinta imprescindible per cobrar consciència del que havia estat aquest país per tal que no tornin mai més aquells temps tan miserables.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Maduixes silvestres (1957) és una de les obres mestres del director suec Ingmar Bergman. En el film resulta especialment significativa l’escena inicial, en la qual un vell i il·lustre metge, anomenat Isak Borg, té un somni en perfecta clau surrealista que el porta a enfrontar-se amb la idea de la seva pròpia mort de manera angoixant. La pel·lícula segueix el format de les road movies, ja que el protagonista ha de fer un viatge en cotxe per anar a recollir un premi honorífic (la Universitat de Lund el vol investir Doctor honoris causa), en el qual serà acompanyat per altres personatges. Les converses que tenen lloc al llarg del trajecte entre ells, i també amb aquells que es vagin trobant fins arribar al punt de destí, conformen, sense dubte, l’element més original i substancial d’aquesta singular pel·lícula.

De les diverses escenes volem recollir, però, un diàleg que té lloc entre dos joves. Un d’ells vol ser pastor protestant, mentre l’altre pensa dedicar-se a la medicina. La forma en què es desenvolupa la discussió es situa en el més pur estil bergmanià.

“Anders: Si tanta bellesa hi ha a cada veta de la Vida i de la Naturalesa… què bonica ha de ser la mateixa font, eterna i clara.
Sara: Anders serà pastor de l’Església y Víktor metge.
Víktor: Hem jurat no discutir ni de Déu ni de ciència en aquest viatge. Aquest atac líric ho ha desobeït.
Sara: A mi m’ha encantat.
Víktor: No comprenc com pot fer-se pastor de l’Església un home modern. Anders no és tan estúpid.
Anders: El que dic és que el racionalisme és quelcom incomprensible i pedant pseudosaviesa. Y tu no ets un idiota.
Víktor: Des del meu punt de vista l’home modern…
Anders: El que li passa a l’home modern és que…
Víktor: Des del meu punt de vista l’home modern és conscient de la seva absurditat i només creu en el seu propi existir i en la seva mort biològica. La resta són ximpleries.
Anders: El que li passa a l’home modern és que no existeix més enllà de la seva pròpia fantasia, perquè l’home té una por espantosa a la mort i no es resigna a l’absurditat.
Víktor: Com vulguis! Donem religió al poble, igual que els donem morfina quan tenen molt dolor!
Sara: Què bé parleu. Sempre em sembla que el darrer en parlar és el que té raó.
Víktor: Quan tu eres un nen creies en els Reis Mags i ara creus en Déu.
Anders: Tu has patit sempre una falta d’imaginació de pronòstic greu.”

La filosofia de l’absurd i els salt a la fe presents en la proposta del danès Sören Kierkegaard, al parlar-nos de la superació dels estadis estètic i ètic (que tenien com a valor suprem el pla i el deure, respectivament), per a poder així arribar a l‘estadi religiós (on el valor suprem passa a ser l’amor) troben constants ressonàncies en la filmografia existencialista bergmaniana.

El diàleg contraposa dues maneres d’interpretar l’existència, a la vegada que es discuteix sobre quina pugui ser la que millor s’adeqüi a la condició de l’ésser humà del nostre temps. Las opcions enfrontades són les d’una filosofia que considera que la vida deu basar-se en allò que la raó pugui establir a partir d’una base material i empírica, contra altra que lamenta l’estretor de l’enfocament de la primera, per sostenir que hem de ser capaços d’anar més enllà del que es manifesta a simple vista, donat que no és possible que tot el que hi ha sigui només allò que veiem.

La vida, la mort, les relacions humanes, l’amor, el reconeixement… són alguns dels elements que configuren aquest film del genial director suec, tot recordant en el mateix títol de la pel·lícula una de les escenes més gratificants que havíem trobat en El setè segell, quan el cavaller Antonius Block i el seu escuder Joan esmorzen amb els joglars Josep i Maria i algun altre personatge al costat del carruatge a plena llum del dia, mentre el petit Miquel gateja per allà prop tranquil·lament.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Existeix alguna relació entre la bellesa exterior i la interior? Quina reacció ens genera la deformitat física d’una persona? Com actuem davant la monstruositat, aquella diferència de l’altre que va més enllà dels nostres paràmetres? De quina manera reconeixem la condició humana en un ésser viu? Què ens fa pròpiament humans, més enllà de l’aparença exterior?  

Rodada en blanc i negre l’any 1980 per part del director David Lynch, la pel·lícula L’home elefant s’inspira en la vida del Joseph Merrick, un home anglès que va viure en el segle XIX i que patia el síndrome de Proteus, una rara malaltia que genera malformacions que donen a la persona un aspecte monstruós. Guanyadora de diversos premis BAFTA i nominada a l’Òscar en les categories més importants, el film ens presenta les peripècies que el conegut popularment en el seu temps com a “l’home elefant”va haver de passar per la seva deformitat.

Joseph Merrick va ser exhibit com un fenomen de fira, a la vegada que es donava per fet que el seu aspecte implicava que patís un retard mental o una incapacitat per aprendre i desplegar una afectivitat com qualsevol altra ésser humà. Amb el temps, un metge s’interessarà pel seu cas i investigarà les aptituds i potencialitats del Joseph, descobrint per a la seva sorpresa que eren molt majors del que ningú no havia imaginat. De tota manera, quan passat un temps el doctor es dedica a presentar-lo als seus col·legues de l’alta societat, comença a pensar si no està fent amb el Joseph allò mateix que abans havia fet el cruel amo de la fira on treballava abans, amb l’única diferència que ara gaudeix d’un públic més sofisticat.

El dilema ètic al que s’enfronta el metge ens fa replantejar-nos fins a quin punt quan fem alguna cosa pels altres no estem en el fons actuant impulsats per motivacions egoistes. Volem ajudar perquè realment ens importa l’altre, o perquè aquest ens brinda l’oportunitat de fer-nos sentir bé a partir de fer alguna cosa per ell? És una pregunta difícil de respondre, car sovint aquests dos elements són com les dues cares d’una sola moneda. Tot i així, podem fer un exercici d’introspecció personal per valorar si les nostres accions vers els altres estan enfocades més aviat en la recerca del seu benestar, o en el desig de sentir-nos contents amb nosaltres mateixos. On posem l’accent?

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

L’anomenada “Revolució Islàmica” que tingué lloc a l’Iran cap a finals dels ’70, quina mena de reivindicació cultural vol promoure? Cap a on condueix aquest tipus d’islamisme? En què consisteix un govern teocràtic? L’integrisme fonamentalista rebutja la cultura occidental i reivindica la seva particular lectura de l’Alcorà, fent així del text suprem de la religió musulmana una arma llancívola contra la manera de viure a Europa i els EEUU. D’aquesta manera, fins a quin punt serà possible establir ponts entre les dues civilitzacions?

La pel·lícula Persèpolis és un film d’animació estrenat a França l’any 20007 basat en el còmic, en bona mesura autobiogràfic, de la iraniana Marjane Satrapi, dirigit pel cineasta francès Vincent Paronnaud. Ens presenta l’evolució intel·lectual i emocional de la seva protagonista, una nena de deu anys que viu en una família de classe alta, educada segons els paràmetres culturals més aviat occidentals, que viu el derrocament del Xa de Pèrsia i com passa a ocupar el poder l’any 1979 l’integrisme islàmic, el qual comença a aprovar normes en el seu país que xoquen amb tot allò que havia format part  del seu món fins el moment (com per exemple l’obligació de les dones de portar el vel islàmic). No gaire després, el conflicte bèlic entre l’Iraq i Iran ocorregut entre 1980 i 1984 farà que la família de la “Marji” decidieixi fer-la marxar a estudiar a Aústria, per estalviar-li les penúries de la guerra i el rigorisme del règim de l’aiatol·là Khomeini.

Una vegada a Europa, malgrat la Marjane se sent atreta per la música pop-rock, la moda i el tipus de vida, drets i llibertats que caracteritzen la cultura occidental, no pot evitar sentir una certa nostàlgia per la seva família i el seu país. Això la portarà a tornar a Teheran per dur a terme els seus estudis de Belles Arts, encara que hagi de suportar l’obediència de tot un seguit d’imposicions que van en contra de les seves conviccions i els principis que van orientar la seva formació.

Persèpolis ens mostra, doncs, la història de l’Iran des de l’òptica d’una nena que conjuga innocència i agudesa, i que segons avança la narració es va fent gran i va prenent cada cop una major consciència del que està passant i de com inevitablement això va condicionant la seva pròpia vida i la de tota la resta de la societat. Aquest apropament, realista i a la vegada crític d’aquest canvi transcendental del país, ens permet fer-nos una idea ben aproximada del que va suposar per a la seva població l’arribada al poder polític i religiós del règim fonamentalista.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Té tot plegat algun sentit? Hi ha finalment, malgrat l’absurd que sembla envoltar els esdeveniments quotidians, quelcom que ofereix a l’entramat de successos que vivim i que ens envolten una raó d’ésser? Fidelitat, compromís, anòmia… En un món on cadascú va a la seva i tothom cerca el propi interès, quina diferència hi ha realment entre un gàngster i un ciutadà qualsevol?

Amb Pulp Fiction ens trobem davant una rara avis, doncs es tracta d’una d’aquelles pel·lícules inclassificables. Dirigida magistralment per Quentin Tarantino, va suposar l’any 1994 el retorn a l’èxit del John Travolta, qui compartirà protagonisme amb Samuel L. Jackson i Uman Thurman. L’escena del ball del Vincent (John Travolta) amb la Mia Wallace (Uma Thurman), la parella del seu cap, es convertirà en una de les escenes més mítiques de la història del cinema. El film aconseguirà nombrosos guardons i el reconeixement unànime de la crítica, malgrat la seva singularitat i el seu caràcter violent i delirant.

La pel·lícula destaca per uns diàlegs molt particulars, en els quals veiem parlant els gàngsters, poc abans d’executar les ordres que els duran a matar algú, sobre qualsevol qüestió amb una naturalitat que contrastarà, a ulls de l’espectador, amb l’acció terrible que estan a punt de dur a terme a continuació. Aquest nihilisme dels executors genera fins i tot un efecte còmic de vegades, ja que sovint transmet una sensació d’absurditat al veure la desconnexió entre la gravetat del que es fa i la nul·la emoció existent de qui la du a terme. Recorda la figura del que el filòsof Norbert Bilbeny retracta en el seu llibre El idiota moral.

Cal destacar així mateix el joc temporal de la narració, les citacions bíbliques per part de personatges tan poc “exemplars”, la presentació del senyor Lobo com “especialista en resoldre problemes”, l’adicció a les drogues per part de bona part dels protagonistes, l’estrambòtic passatge del rellotge i el seu caràcter simbòlic per al boxejador del film, i un llarg etcètera que fan d’aquesta pel·lícula una peça artística de primer nivell amb un nombre inesgotable de lectures. El final, que ens retorna al principi, ens fa pensar sobre la possibilitat de gaudir de la redempció dels nostres actes…

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Fins a quin punt decidim la direcció que porta la nostra vida? Què podem fer si sentim un cert grau d’insatisfacció vital?  Com assolir la sensació de llibertat necessària per tirar endavant amb la nostra existència? Quan els estereotips i prejudicis instal·lats en la societat no deixen cap altra sortida que anar contra el propi sistema, hi ha alguna possibilitat de realitzar-se personalment més enllà de la tragèdia?  

Amb aquest film, convertit ja en pel·lícula de culte, Callie Khouri va aconseguir l’estatueta de l’Òscar al millor guió original l’any 1992, així com el Globus d’Or pel mateix motiu. Les seves dues protagonistes, Geena Davis (Thelma) i Susan Sarandon (Louise), van ser nominades com a millor actriu; i el seu director, el Ridley Scott, com a millor director. Fotografia i muntatge també van rebre nominacions als Òscars. Es tracta, sense dubte, d’una pel·lícula atrevida, subversiva i sorprenent, sobretot pel moment en el qual es va estrenar, al capgirar en clau feminista molts dels elements que es trobaven presents en diversos gèneres cinematogràfics on els protagonistes fins aleshores havien estat sempre els personatges masculins.

En aquest sentit, ens trobem davant d’una road movie amb un toc de western, on dues amigues decideixen fer un parèntesi en les seves rutinàries vides, per marxar juntes un cap de setmana a passar-ho bé i respirar una mica de llibertat. Tanmateix, els esdeveniments les aniran portant cap a una espiral de delictes (a ulls de la llei), on un dels comuns denominadors serà el reaccionar de manera violenta (trencant així el rol que s’espera habitualment del comportament femení) davant les actuacions masclistes, insultants i abusives amb què ensopegaran en el seu viatge a bord d’un fantàstic Ford Thunderbird de color verd.

La pel·lícula obre moltes qüestions per al debat: el valor de l’amistat i el sentit que donem a la sexualitat en les nostres vides, la capacitat per part de les dones de gaudir d’autonomia i poder realitzar-se en una societat patriarcal, la possibilitat d’arribar a cometre un crim en determinades situacions, si es pot considerar un acte de noblesa acabar amb la pròpia vida abans que resignar-se a patir les conseqüències d’una legalitat injusta que s’afanya a identificar com a “perillós criminal” a aquells que reaccionen contra el rol que se’ls vol imposar, etc.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Quin valor podem avui en dia atribuir a la família com a institució social? Pares, mares, fills, avis… quina relació es dóna entre uns i altres en el nostre model de societat? Sobretot, quin és el paper que juguen els avis i quina imatge tenen els més petits d’ells? Estem satisfets de com la nostra cultura interpreta quin és el lloc que han d’ocupar els nostres membres de major edat?

El nostre últim estiu a Escòcia és una pel·lícula britànica que es va estrenar al maig del 2015, a partir d’un guió d’Andy Hamilton i Guy Jenkin, que són també els directors d’aquest singular film, que va aconseguir guanyar la Espiga de Oro en el festival de cinema de Valladolid (conegut com Seminci).

Un matrimoni amb tres fills no està passant pel seu millor moment. La parella, formada pel Doug i l’Abi, pateix clarament un fort estrés a causa de les exigències de la seva activitat professional i les responsabilitats de la vida familiar. Han perdut l’alegria i el sentit del l’humor, i es troben constantment tensos i irritables.

Malgrat tot, decideixen passar uns dies junts per anar a veure al pare d’ell, el qual està malalt amb un pronòstic greu. Això sí, la parella està disposada a dissimular davant dels fills i de l’avi per tal que la imatge de família exemplar no es trenqui en cap moment.

Segons vagi avançant el film anirem descobrint que el veritable protagonista de la pel·lícula és la relació entranyable que existeix entre els néts i el seu avi, un autèntic mestre per a ells. Els tres nens mostraran saber molt més del que els adults es pensen, doncs en realitat s’adonen de tot el que està succeint al seu voltant. No els passa desapercebut que entre els seus pares les coses no funcionen, de la mateixa manera que perceben que el seu avi no està bé.

Tanmateix, la voluntat de l’avi de continuar vivint un món d’aventura amb els petits donarà lloc a una actuació final dels néts de caire tragicòmic i màgic. Per moments tendre, de vegades crua i a cops dotada d’un romanticisme peculiar ple de comicitat, el film es mou magistralment entre tots aquests registres amb encert, regalant-nos un relat entorn el valor de la família i els vincles que s’estableixen entre els membres dels seus extrems, els més petits i els més grans.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Com sabem que tot el que ens envolta és real? Acceptem que les coses són com són perquè és el que sempre hem vist, però… podria ser que fos tot plegat un engany, una ficció? I si en realitat res no és com ens han fet creure, com ens havien explicat? Com podem saber fins a quin punt el que donem per cert ho és veritablement? Si tothom es confabulés per burlar-se de mi, creant un muntatge a gran escala, tindria alguna possibilitat de descobrir-ho?

El show de Truman (Una vida en directe) és una pel·lícula americana que es va estrenar l’any 1998 i va ser dirigida per Peter Weir (famós per haver dirigit també el clàssic El club dels poetes morts). La cinta va guanyar els Globus d’Or al millor actor dramàtic (Jim Carrey), millor actor secundari (Ed Harris) i millor banda sonora original (Burkhard Dallwitz i Philip Glass).

La història ens relata la vida de Truman, un home que protagonitza un show televisiu que s’ha convertit en el programa de major audiència del planeta, el qual consisteix senzillament en mostrar el que fa Truman a cada moment, el set dies de la setmana. Què té això d’interessant per als espectadors? Doncs el fet que el personatge protagonista, és a dir, Truman, no sap res de tot això.

Des d’abans de néixer ja va ser adoptat per un canal de televisió, amb la finalitat d’estrenar aquest programa on tot el que envolta a Truman és absolutament artificial… excepte ell mateix. La productora ha creat un població anomenada Seaheaven on viu la seva estrella, acompanyat dels seus amics i familiars i tota la resta de veins. Tanmateix, aquests no són res més que actors i actrius contractats per la cadena, de tal manera que ningú és en realitat qui sembla ser.

Tot està perfectament organitzat pel director del show, en Christof, qui s’encarrega d’anar introduint magistralment situacions en la vida de Truman que puguin captar l’interès de l’audiència. No obstant, inevitablement el personal anirà cometent de vegades petits errors que aniran fent sospitar al protagonista que hi ha alguna cosa en el seu món que no encaixa. Ara bé, en qui confiar, quan potser tothom “está metido en el ajo”? Sylvia, una dona que va conèixer fa un temps i que no pot oblidar, el va advertir de l’engany, però com renegar de tot el que un ha conegut i donat per vàlid tota la seva existència?

L’escena final de la pel·lícula, considerada per molts com una autèntica obra mestra del cinema, s’ha convertit en una de les més famoses del setè art dels últims vint anys. Truman arriba amb la seva embarcació al final del decorat, camina fins trobar les escales, puja per elles i s’acosta a la porta de sortida. Llavors el creador del programa li parla des de les altures, tractant de persuadir-lo perquè es quedi dins del show, garantint-li a Truman una vida de somni. Sortirà el nostre home de la caverna i escaparà de la manipulació del Geni Maligne, o s’estimarà més quedar-se protagonitzant l’espectacle?

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

És possible enamorar-se d’un sistema informàtic? Pot una màquina tenir pensaments i sentiments reals? Quina és la naturalesa de l’amor i l’amistat? Hi ha límits en el camp de la intel·ligència artificial i la simulació virtual? Què busquem en els altres i què els oferim en les nostres relacions? Pots tot això ser substituït per una computadora?

Her (Ella) és una pel·lícula americana que es va estrenar el desembre del 2013. De seguida va cridar l’atenció l’originalitat del seu guió, pel qual va guanyar un Òscar i un Globus d’Or, juntament amb d’altres premis. El guió i la direcció van anar a càrrec del polifacètic Spike Jonze, qui en el 1999 ja va sorprendre tothom amb l’excèntrica cinta de Com ser John Malkovich.

En aquesta ocasió la història es centra en la figura de Theodore Twombly, un home de mitjana edat que se sent molt sol després de patir una ruptura sentimental. Necessitat de companyia, s’assabenta que han creat un nou programa informàtic amb el qual pots interactuar de manera molt semblant a com ho podries fer amb una persona. El sistema operatiu és capaç de mantenir una conversa oferint respostes i formulant preguntes amb una coherència igual o millor encara que la que un podria esperar de qualsevol ésser humà.

Samantha, així es com es diu la persona virtual amb la que es relacionarà a partir d’ara cada cop més el Theodore, estarà dotada d’una veu de dona molt sensual que anirà mica en mica captivant al protagonista. Només entrar a casa seva, la Samantha li pregunta per com li ha anat el dia, com es troba, de què li ve de gust parlar, etc.

Ben aviat descobrim que el Theodore no és l’únic que ha adquirit un programa d’aquest tipus. Cada cop són més les persones que s’estimen més comunicar-se amb un sistema operatiu d’aquesta mena que no haver d’interactuar amb d’altres individus, la resposta dels quals sovint no és ni tan amable ni tan amistosa com la que troben amb les seves computadores.

En aquest món on la tecnologia es desplega a gran velocitat i on internet, la telefonia mòbil, les xarxes socials, etc. són presents en el nostre dia a dia d’una manera per a alguns inquietant, estem gaire lluny del món que ens dibuixa la pel·lícula? Fins a quin punt la màquina pot arribar a substituir l’ésser humà?

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Com es passa de tocar en els carrer de Dublín a produir una de les millors cançons que mai s’hagin fet? Talent, autenticitat, confiança, inspiració i coneixement són elements imprescindibles per produir una obra mestra, però difícilment es donen tots aquests ingredients a la vegada en el moment i el lloc adequats. En aquest sentit, quan això succeeix, s’allibera una mena de força creativa de caire màgic i tot sembla brollar amb una naturalitat captidavora.

Once (Una vegada) és una pel·lícula irlandesa que es va estrenar l’any 2007. El seu director i guionista, John Carney, ens presenta un drama musical i romàntic amb una banda sonora impecable. El film va guanyar l’Òscar a la millor cançó original, així com el Premi Independent Spirit a la millor pel·lícula estrangera, entre d’altres reconeixements.

Ens trobem davant d’una història senzilla: un home jove, anomenat Glen, que treballa ajudant al seu pare en una petita botiga de reparació d’electrodomèstics i que passa el seu temps lliure tocant la guitarra pels carrers de la capital d’Irlanda capta l’atenció d’una noia de nacionalitat txeca, de nom Marketa, que es troba per allà venent flors als vianants.

L’actuació del Glen aconsegueix despertar la curiositat de la Marketa per la seva música. Ella li farà saber que és pianista, la qual cosa de seguida despertarà l’interès del jove per escoltar-la interpretant. Sense dubte, l’escena en la que entren a una botiga d’instruments musicals i comencen a tocar plegats és una de les delícies més destacables d’aquest film, que és tot un exemple de delicadesa.

La parella musical que formaran donarà lloc a una amistat que per moments apunta cap a la possibilitat d’anar més enllà. Però la circumstància personal d’ambdós ho dificulta: ella està separada i amb un fill, però la relació no està trencada del tot; i en el cas del Glen, veiem que segueix pensant en la seva anterior promesa. Així, el sentiment d’amor que anirà sorgint entre els joves músics, fruit de l’excel·lent complicitat que els connecta, afavorirà que tant l’un com l’altra siguin capaços de treure el millor de si mateixos i encarrilar les seves vides amb optimisme i confiança. El regal que finalment rep la Marketa per part del Glen tanca aquest film rodó que acompleix a la perfecció allò de què “en el pot petit està la bona confitura”.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Els científics descobreixen que un astre de grans dimensions s’aproxima cap al nostre planeta. Diuen, la majoria dels científics, que no hi ha motius per espantar-se, ja que passarà a prop però no col·lisionarà, encara que una minoria ens diu que el xoc és inevitable i que, per tant, estem condemnats sense remei, donant lloc així a un relat absolutament apocalíptic. En qui confiar? I en el cas que el desastre sigui imminent i insalvable, què fer, què podem fer? Com viure aquests moments finals? Quina seria la nostra reacció?

El film va ser presentat al festival de Canes del 2011 on, en roda de premsa, el polèmic director danès Lars von Trier, va fer unes molt desafortunades declaracions que el van portar a ser declarat persona non grata per part del festival. Tot i això, la pel·lícula va ser nominada a la Palma d’Or, i la seva protagonista principal, l’actriu Kirsten Dunst, va rebre el premi a la millor interpretació femenina. Poc després, el film va arrasar en el Premis del Cinema Europeu, i va guanyar també el Gaudí i el Goya a la millor pel·lícula europea.

En el seu estil característic, Lars von Trier divideix la narració fílmica en episodis. En aquest cas, trobem dues grans parts, cadascuna de les quals porta el nom d’una de les germanes protagonistes. En la primera es centra en la celebració del casament de la Justine. Veiem com van arribant els convidats i com es va desenvolupant la festa, tot filmat càmera en mà, seguint els principis del moviment Dogma 95 fundat pels directors danesos Thomas Vinterberg, Kristian Levring, Søren Kragh-Jacobsen i el propi Lars von Trier. Ben aviat ens adonem que la Justine no és una noia “normal”, fet força comú en les pel·lícules d’aquest director, i de la mateixa manera que en el film Celebració de Thomas Vinterberg, les coses aquí tampoc no acaben d’anar gaire bé…

A la segona part, Claire, la intensitat del relat anirà in crescendo a mesura que Melancholia s’aproximi. Ja han marxat els convidats i la Justine es queda a dormir a casa de la seva germana. El matrimoni format per la Claire i el John ha donat lloc a un fill, anomenat Leo, que es dedica a observar pel telescopi amb el seu pare l’evolució del planeta que avança cap a la Terra de manera amenaçant. Quan el desastre sembla inevitable, cadascú es prepara per assumir el final a la seva manera, tal com succeïa en El setè segell del mític film d’Ingmar Bergman. No obstant, aquí no es tracta només d’afrontar el fet de la pròpia mort, sinó la de tots els éssers humans que habiten el món, l’extinció total de la Humanitat.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook

Si poguessis escollir, en quina època i en quin lloc t’hagués agradat viure? Quines persones del passat escolliries per tenir una estona de conversa, si tinguessis l’oportunitat de viatjar en el temps? Quins esdeveniments històrics hauries volgut presenciar en directe in situ? Ara que ja ho has pensat i decidit, et proposem que reflexionis sobre per què has escollit aquests i no d’altres. Què ha sigut el que ha guiat la teva elecció? Què hi ha en ells que desperta el teu interès? Què et diuen de tu mateix, els teus valors, la teva pròpia manera d’entendre tot plegat: el sentit de la vida, les relacions humanes, la recerca de la felicitat…?

Estrenada el 2011, aquesta film de Woody Allen és una comèdia romàntica amb un guió extraordinari, motiu pel qual va ser guanyadora d’un Globus d’Or. La pel·lícula va estar nominada a 4 premis Òscar, entre ells el de millor pel·lícula, millor direcció, millor direcció artística i millor guió original, i seria aquest darrer el que finalment es va emportar. La història es centra en un jove americà que marxa de viatge a París durant uns dies amb la seva núvia, acceptant ambdós la invitació dels pares d’ella, que han d’anar a la capital de França per temes de negocis.

Els carrers, els edificis, les botigues, els ponts i els cafès de la ciutat de seguida aconseguiran captivar al nostre protagonista, en Gil. La seva fascinació per París, però, no sembla ser compartida per la seva promesa, la Inez, qui resta més indiferent a l’encant de la ciutat. Un dia, quan el Gil va de tornada en direcció al seu hotel passejant tot sol, succeirà un fet absolutament sorprenent. De sobte, al girar per un carrer, Gil es troba en el París dels anys vint del segle passat, podent així entrar a formar part de les reunions dels artistes bohemis que pul·lulaven pels locals nocturns de la gran ciutat del moment.

Aquest estrany i surrealista viatge en el temps es repetirà cada nit que el jove decideix tornar sol a l’hotel. En el mateix coneixerà una noia que li cridarà l’atenció. Ella també sent fascinació per una època anterior a la seva, però en el seu cas la seva mirada es dirigeix cap al segle XIX. Segons Gil es vagi endinsant en aquesta nova dimensió de la seva existència, s’anirà adonant que la seva relació amb la Inez no té futur car allò que apassiona a cadascun d’ells és massa diferent i no comparteixen res que sigui veritablement essencial.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

**Si tens Facebook et pot ser útil rebre un recordatori de les activitats de la Biblioteca. Només cal que et subscriguis als esdeveniments. Per fer-ho, segueix aquest enllaç Facebook