Agenda Activitats

Quins són els nostres prejudicis? Quina raó tenen d’ésser? Com hem d’actuar davant una realitat social cap cop més multicultural? Estem preparats per viure en un entorn que evoluciona ràpidament? Quines pors haurem de superar per habituar-nos a un marc de convivència que pugui interpretar la diferència de manera enriquidora i no problemàtica? Estem en condicions de fer-ho?

En el 2008 l’actor i director Clint Eastwood va aconseguir sorprendre tothom amb aquest magnífic film, on la història es centra en la figura d’un veterà de guerra americà que viu a Highland Park (Míchigan) sol amb la seva gossa Daisy. El nostre protagonista va quedar vidu no fa gaire, fet que accentua el seu caràcter agra i rondinaire, com demostra contínuament, no exempt d’un to irònic i descregut. Veu com el seu barri es va omplint d’asiàtics i sud-americans, la qual cosa el molesta absolutament, ja que es pregunta què ha passat en el seu país perquè les coses hagin canviat d’aquesta manera. Sembla paradoxal que ell dediqués bona part de la seva vida a lluitar en el continent asiàtic i que, quan suposadament van guanyar la guerra, ara es trobi vivint entre ells al seu propi país.

Tanmateix, quan rep la visita dels seus familiars, Walt Kowalski (així es diu aquest veterà de guerra) no pot evitar sentir-se molt malament al veure que ningú no li té cap afecte sincer, sinó que només estan pensant en com es podran repartir l’herència que algun dia pugui deixar. En canvi, després d’un succés que més aviat semblaria que hauria de provocar tot el contrari, un veí xinès jovenet li intenta robar el seu apreciat cotxe Gran Torino del 1972, acabarà desenvolupant veritable interès per ajudar a aquest noi i la seva família, la qual es veu pressionada per un grup de delinqüents que volen captar el jove per a la seva banda. El fet que en Walt assumeixi intervenir i arriscar la seva integritat en un assumpte que aparentment no va amb ell ens interpel·la des del punt de vista ètic, en la mesura en què ens convida a considerar si ens hem d’implicar en la lluita contra la injustícia, vingui d’on vingui i recaigui sobre qui sigui, doncs, al cap i a la fi, els drets humans no saben de colors de pell ni de lloc d’origen.

La pel·lícula ha rebut extraordinàries crítiques per part dels experts per la seva capacitat de comunicar en el més pur estil de Clint Eastwood: poques paraules, però les justes perquè cada frase quedi gravada en la memòria de l’espectador. Es tracta d’un veritable minimalisme en l’ús del llenguatge cinematogràfic, que, al ser dut a terme amb excel·lència, retorna a les paraules la gravetat que els correspon. Ni una paraula de més, ni un mot innecessari: així aconseguim que el que es diu tingui un doble valor.

Qui som? Com construïm la nostra identitat i quin paper juga la nostra memòria en aquesta construcció? I, tanmateix, fins a quin punt podem confiar en la nostra memòria? Recordem les coses tal com van passar, o més aviat com pensem que van passar? Els nostres records són com fotografies estàtiques que es mantenen inalterables amb el pas del temps, o van canviant seguint la mateixa evolució que anem experimentant nosaltres mateixos? “Fets, no records” es diu en algun moment de la pel·lícula. Doncs, al cap i a la fi, si del que es tracta és d’aportar proves que justifiquin les accions humanes, no podria ser la pròpia memòria una fàbrica de mentides?

Estrenat l’any 2000, aquest film de Christopher Nolan, el seu segon llargmetratge, ens presenta la vida del Leonard, un home que pateix una estranya malaltia anomenada “amnèsia anterògrada”, la qual l’impedeix que pugui retenir a la memòria res del que ha succeït més enllà d’uns minuts. Tot va començar el dia que algú va entrar a casa seva i va violar i matar la seva dona, i ell va rebre un cop molt fort al cap. Des d’aquell dia en Leonard no pot construir nous records. Així, la seva memòria a llarg termini només guarda els fets que va viure abans d’aquest terrible succés. Del que li va passant després només pot retenir el que viu en el moment present i uns pocs minuts abans. Malgrat aquesta greu limitació, en Leonard es proposa descobrir qui va ser l’assassí de la seva dona per venjar la seva mort.

Per tal de poder funcionar en el dia a dia i també per poder avançar en la seva investigació, el protagonista mirarà de servir-se de recursos que l’ajudin a ampliar la memòria: fotografies, notes, tatuatges, etc. seran el seu suport per tirar endavant. En aquest sentit, podríem dir que la pel·lícula s’assembla a una pel·lícula de detectius, però el que la fa absolutament original i diferent és que l’estructura temporal del film juga constantment amb l’espectador, alterant la cronologia lògica dels fets presentant sovint, una vegada hem vist una determinada acció, a continuació, no les seves conseqüències, sinó quines han estat les seves causes prèvies. Sense dubte, l’ús de flashbacks ràpids i constants demana una gran concentració per part de l’espectador, que es pot trobar en certs moments amb la sensació de què es vol provocar en ell una angoixa semblant a la que pot patir el propi Leonard.

Per a molts crítics es poden llegir diversos elements del film en clau de metàfora sobre la condició humana, doncs, de la mateixa manera que el protagonista necessita definir un objectiu que doni sentit a la seva vida, per poder suportar la complexitat d’una existència sense la possibilitat de generar nous records, tots en el fons d’una o altra manera en un cert grau podem veure’ns reflectits en aquesta necessitat. El mirall, el